Aquesta versió va se la primera que jo vaig tenir d’una de les òperes més controvertides de Verdi. Anava en una caixa molt ben presentada amb tres cintes de cassette i un llibret molt extens. Estem parlant de l’any 92 o 93. Recordo que haver-la sentit moltes vegades, sobretot els duos de Don Carlo i Don Alvaro i la màgnifica obertura.
Amb la compra del reproductor del CD i la compra de la versió DECCA de finals del 50 amb la Tebaldi, Del Monaco, Bastianini,etc, va quedar en l’oblit (com la resta dels meus nombrosíssims cassetes) i no ha sigut fins ara, uns catorze anys després, que no l’havia recuperada.
Els anys han passat factura a aquesta versió. Es nota que hom ha escoltat molt i molt millor, i el que quan era un neòfit en aquells primers anys d’aprenentatge li semblava bo, l’experiència i la coneixença (amb més de dues desenes de versions de l’obra a les prestatgeries) ho han col·locat al seu lloc.
Comencem per les veus.
Carreras ha sigut un dels més importants i imponents Don Alvaro de les últimes generacions, en la meva opinió, només superat pel Franco Corelli. El que en altres versions de finals dels 70 (la mítica de la Scala per exemple amb Caballé, Cappuccilli i Ghiaurov) està senzillament esplendorós, en aquesta gravació de l’any 1985 ja ha perdut molta de la seva força, sobretot a l’agut, i, malgrat que el centre sona carnós i el cant és encara valent i molt extravertit, no aconsegueix dissimular una decadència evident en la seva veu. Tot i així, és el millor de la gravació.
Renato Bruson és un Don Carlos ben cantat però poc convincent vocalment, ja que la part demanda d’una veu autèntica de baríton dramàtic (a la Warren), que faci autèntic respecte cada vegada que obra la boca.
Burchuladze està bé com a Padre Guardiano (ull amb la dicció), i Pons canta un Melitone molt ben presentat en lo vocal però molt poc inspirat en el teatral (és el personatge que té més àries!!).
De les dones destacar, en negatiu, la fluixíssima Leonora de la Plowright (quins mèrits va fer aquesta cantant tant mediocre per treballar per la DG?), amb una veu tibant, estreta i sense volum, a part d’una dicció italiana descriptible. La Baltsa està més que bé en el antipàtic paper de la gitana Preziosilla.
La direcció de Sinopoli és tirant a avorrida, amb una Philharmonia correcta que no es beneficia d’una presa de so dolentota (és estrany sent una gravació del segell groc) amb l’orquesrta sonant molt llunyana.
LA FORZA DEL DESTINO (Part 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8)
Donna Leonora: Rosalind Plowright
Preziosilla: Agnes Baltsa
Don Alvaro: José Carreras
Don Carlo di Vargas: Renato Bruson
Padre Guardiano: Paata Burchuladze
Fra Melitone: Juan Pons
Il Marchese di Calatrava: John Tomlinson
Curra: Jean Rigby
Un alcalde: Richard Van Allan Mastro
Trabuco: Mark Curtis
Un Chirurgo: Petteri Salomaa
Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra
Giuseppe Sinopoli
Pistas separadas (incluye carátulas)
Links de Raffstein
