Ha mort Margaret Price

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

Una Cenerentola molt completa

De les innumerables versions de La Cenerentola que he sentit aquesta és la que, sens dubte, més música té. I és que en aquesta gravació en viu de les funcions de Pesaro de l’any 2000 es van interpretar tots els talls que en el 95% de les gravacions i funcions es fan.

Així, l’acte segon comença amb el cor “Ah! Della bella incognita”

Acte II, escena 1

Coro
Ah! Della bella incognita
L’arrivo inaspettato
Peggior assai del fulmine
Per certe ninfe è stato.

La guardano e tarroccano;
Sorridono, ma fremono;
Hanno una lima in core 
Che a consumar le va.
Guardate ! Già regnavano.
Ci ho gusto. Ah ah ah ah.
(partono deridendole)

No és una peça indispensable, però dóna una mica de vida a l’actuació del cor, que en aquesta obra és ben escasa.

Més interessant és l’aria di sorbetto de Clorinda, just abans de l’escena final. Aquesta aria sí que és més interessant.

Per a ser un ària de sorbet té bastant entitat i està escrita per a que la cantant es pugui lluir. Penseu que aquest tipus de peces es feien per a que el públic pogués sortir un moment a descansar i pendre un refrigeri o comentar la jugada.

Acte II, escena 9

Clorinda
Sventurata! mi credea 
Comandar seduta in trono.
Son lasciata in abbandono
Senza un’ombra di pietà.

Ma che serve! tanto fa:
Sono alfine giovinetta,
Capitar potrà il merlotto.
Vo’ pelarlo in fretta in fretta,
E scappar non mi potrà.

Un marito, crederei,
Alla fin non mancherà.

 

Les funcions d’aquesta Cenerentola de Pesaro tenen un nivell notable, liderades pel juvenil i virtuós Ramiro del Juan Diego Flórez, i la molt carnosa, de veu i timbre, Angiolina de la Ganassi. Com a Don Magnifico un vocalment justet Bruno Praticó, si bé la seva vessant interpretativa és de les que creen escola. El Dandini de Roberto de Candia està servit AMB gràcia i bona presència vocal, mentre que Ulivieri es defensa molt bé en la tremenda ària (de la que vull parlar un dia) “Là del ciel nell’arcano profundo”.

L’Orquestra del Comunale di Bologna i l’habitual Cor de Cambra de Praga aporten el nivell necessari per a la lectura rigorosa i viva del Carlo Rizzi.

Gioacchino Rossini-La Cenerentola (1, 2 y 3)

Don Ramiro – Juan Diego Flórez

Dandini – Roberto de Candia

Don Magnifico – Bruno Praticó

Clorinda – Ekaterina Morozova

Tisbe – Sonia Prina

Angiolina – Sonia Ganassi

Alidoro – Nicola Ulivieri

Coro de Camara de Praga-Orchestra Comunale di Bologna-Carlo Rizzi

Pergolesi i la maduresa serena de Claudio Abbado

Durant el 2010 la DG ha estat regalant-nos les gravacions dels concerts que amb motiu del tercer aniversari del naixement del compositor de l’escola napolitana Giovanni Battista Pergolesi (1710) va realitzar el mestre milanès Claudio Abbado.

Si per alguna obra és recordat Pergolesi és precisament pel seu Stabat Mater, que forma part del disc que us vull recomanar.

L’obra de Pergolesi ha fruit sempre d’una boníssima salut discogràfica, sobretot als anys vuitanta on tothom la gravava, i més encara amb l’explosió dels conjunts amb instruments originals i criteris historicistes. El mateix Abbado havia fet una gravació amb la London Symphony Orchestra que evidencia com ha canviat la manera d’interpretar aquestes obres, i com el revisionisme ha variat els criteris d’aproximació a les obres del barroc i el classicisme, inclús en personalitats tant importants com el propi Abbado. I és que aquesta gravació (extreta d’un concert) feta al 2009 és molt diferent d’aquella.

Només cal començar per les forces orquestrals desplegades. L’Orchestra Mozart no té res a veure amb la poderosa London Symphony, estem parlant d’un conjunt de cambra amb instruments originals i d’un cor de cambra, no de conjunts massificats i afinació pujada perquè tot soni més pompós i brillant.

Per altra part, també els solistes actuals estam molt més preparats per a interpretar aquest repertori de la manera que es creu més propera a com es feia originalment (més polifònic i menys operístic). Així la Rachel Harnisch i la Sara Mingardo fan unes interpretacions on combinen talent, força i intel·ligència. Només cal sentir-les en els passatges imitatius i, en particular, en les dissonàncies del meravellós moviment d’obertura.

En el “Cuius animan gementem” la Harnisch es manté excel·lent tot i l’altíssima tessitura exigida a la línia de cant, capaç de tallar la textura orquestral en els versos “pertransivit gladius”.

La Mingardo està molt bé. Els tremolos a “O quam tristis” són perfectes. La veritat és que la cantant no ens ha de demostrar res, tots sabem que és una de les contraltos més musicals en l’actualitat, amb un timbre i una manera de cantar excepcionals. Ho podeu comprovar en fragments con “Ob amorem filii” o “Fac, ut porten Christi mortem”.

La direcció d’Abbado és una filigrana. Aquest home era molt bo, però després de superar la gravíssima malaltia que va patir cada concert i obra que afronta es converteixen en un prodigi de musicalitat, sentiment i perfecció. No té res a veure amb la seva versió de fa 25 anys, aquí demostra que es pot fer música barroca sense precipitació (en els tempos), amb serenitat i contenció però a la vegada de manera extremadament intensa. Cada nova aportació al disc d’aquest senyor val el seu pes en or.

Acompanyant al Stabat Mater trobem un més convencional concert per violí amb Carmignola com solista, on aconseguixen uns interessant diàlegs entre el solista i sobretot el laut. I per a finalitzar un Salve Regina amb la destacada intervenció solista de Julia Kleiter.

Una joia.

Giovanni Battista Pergolesi (CD, PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

Stabat Mater

1. 1. Stabat Mater [4:14]

2. 2. Cujus animam [2:21]

3. 3. O quam tristis [2:15]

4. 4. Quae moerabat [2:10]

5. 5. Quis est homo [2:31]

6. 6. Vidit suum [3:35]

7. 7. Eia Mater [2:15]

8. 8. Fac ut ardeat [2:20]

9. 9. Sancta Mater [5:32]

10. 10. Fac ut portem [3:52]

11. 11. Inflammatus [2:12]

12. 12. Quando corpus – Amen [5:00]

Rachel Harnisch-Sara Mingardo

Concerto for Violin in B Flat Major

13. Allegro [5:11]

14. Largo [3:37]

15. Allegro [3:41]

Giuliano Carmignola

Salve Regina in C Minor

16. 1. Salve, Regina [3:58]

17. 2. Ad te clamamus [3:55]

18. 3. Eia ergo [1:31]

19. 4. Et Jesum benedictum [2:17]

20. 5. O clemens, o pia [2:17]

Julia Kleiter

Orchestra Mozart-Claudio Abbado

El Falstaff passat i la Bolenna present.

Per fi he trobat un moment per poder dedicar-me amb una mica de tranquil·litat a escriure. Les festes nadalenques, quan es tenen tres criatures petites, són tant il·lusionants com esgotadores, i la ressaca de la tornada al treball encara és pitjor.

El fet es que us vaig abandonar el dia 22 de desembre, just quan començava les vacances, sense cap ni un comentari de les funcions del Falstaff que es donaven al Liceu. I amics, van ser unes notables funcions (almenys en la part musical).

El repartiment principal (el que jo vaig veure) va ser molt homogeni, apuntalat per les excel·lents prestacions (per ordre segons el meu criteri) del Ludovic Tezier (Fenton), Mariola Cantarero (Nanneta) i Ambrogio Maestri (Falstaff). La Fiorillo va fer una histriònica (vocalment) Quickly, molt en la línia de l’inesborrable emprenta de la Barbieri, i correctes la resta dels principals, entre ells una disminuïda Cedolins, que en la meva opinió ja no tornarà a treure el cap.

No tinc cap fragment de les funcions, així que us deixaré, al final, les meves dues versions favorites de l’obra. Es tracta, en primer lloc, de la mítica gravació d’EMI dirigida per Herbert von Karajan en la dècada dels 50 amb tota una constel·lació d’estrelles encapçalades pel genial Falstaff del Tito Gobbi; i en segon lloc la més moderna gravació (tot i que ja té 30 anys) dirigida pel gran mestre Carlo Maria Giulini, amb un altre repartiment estel·lar encapçalat pel sotil Falstaff de Renato Bruson (es pot trobar per la xarxa vídeo d’unes funcions a Los Angeles amb practicament el mateix repartiment, si podeu no us la perdeu).

Per altra part, des de fa uns dies s’estan representant al Liceu les funcions de l’Anna Bolena de Donizetti amb un repartiment, sobre el paper, ple de grans noms: Gruberova, Garanca, Colombara i Bros.

L’Anna Bolena és una òpera molt especial en la meva vivència operística ja que va ser en les anteriors funcions de l’obra que es van fer al Liceu, la temporada 92-93, quan vaig anar per primer cop al teatre. I la veritat va ser que em vaig sentir una de les sensacions d’eufòria més grans que m’he endut en la vida.

La veritat és que jo en aquella època ja havia escoltat molta òpera, però ni el belcanto, ni els cantants actuals estaven en les meves preferències, refugiat com estava en les gravacions dels anys 50-60-70. Així, quan la senyora Gruberova va començar a cantar em vaig quedar de pasta de moniato, i quan vaig veure l’efecte hipnòtic que el seu art causava en tot el públic (m’incloc) i la posterior histèria col·lectiva, va ser quan en vaig adonar que els discs estaven molt bé, però que l’òpera era un espectacle total que s’havia de viure al moment i en directe (i això fins avui).

Automàticament em vaig tornar un devot de l’Edita, i durant mols anys fervent defensor i seguidor, tot fins que hom va descobrir el que havien fet senyores com la Gencer, la Caballé i la Sutherland, llavors em vaig adonar que, sense treure mèrits al seu art, aquesta senyora en el repertori belcantista ens dona gat per llebre.

En les funcions actuals, 18 anys després, repeteixen Gruberova i Bros (que en aquelles va exclatar), i em sembla que quan vagi viuré un déjà vu.

La informació de les funcions la podeu trobar en la pàgina web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/anna-bolena.html

A part dels links amb antics posts de les Bolennes de la Sutherland i la Caballé, us deixo les versions absolutament referencials de la Callas, en l’històric revival de la Scala de 1957, i a una suprema Gencer en el festival de Glyndebourne de 1965.

Disfruteu de tot.

——————-

Giuseppe Verdi-FALSTAFF

John Falstaff – Tito Gobbi

Ford – Rolando Panerai

Fenton – Luigi Alva

Dr. Cajus – Tomaso Spataro

Bardolfo – Renato Ercolani

Pistola – Nicola Zaccaria

Mrs. Alice Ford – Elisabeth Schwarzkopf

Nannetta – Anna Moffo

Mrs. Quickly – Fedora Barbieri

Mrs. Meg Page – Nan Merriman

Philharmonia Orchestra & Chorus-Herbert von Karajan, 1956

Links: 1 y 2

 

John Falstaff – Renato Bruson

Ford – Leo Nucci

Fenton – Dalmau González

Bardolfo – Renato Ercolani

Mrs. Alice Ford – Katia Ricciarelli

Nannetta – Barbara Hendricks

Mrs. Quickly – Lucia Valentini Terrani

Lon Angeles Philharmonic-Carlo Maria Giulini.

Links: 1 , 2 y 3.

——————-

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA

Ana Bolenna – Maria Callas

Giovanna Seymou – Giulietta Simionatto

Enrico VIII – Nicola Rossi-Lemeni

Percy – Gianni Raimondi

Smeton – Gabriella Carturan

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala – G. Gavazzeni.

Links: 1, 2, 3 y 4

Ana Bolenna – Leyla Gencer

Giovanna Seymour – Patricia Johnson

Enrico VIII – Carlo Cava

Percy – Joan Oncina

Smeton – Maureen Morelle

Festival de Glyndebourne – G. Gavazzeni.

Link: 1

Altres Bolenas a Musica al día:

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

http://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/04/la-bolena-de-la-caballe/