Archive for febrer, 2009

Slumdog Millionaire

28 febrer 2009

 Aquesta pel·lícula realitzada a l’Índia i dirigida per Daniel Boyle ha arrasat als oscars d’aquest any. 

slumdogmillionaire

El seu plantejament és molt senzill, al mateix temps que eficaç:

Jamal Malik (Dev Patel) és un jove hindú assistent de teleoperador (el noi que porta els cafés), que està vivint el seu moment de glòria pel fet d’estar concursant en el concurs de televisió “¿Quiere ser millonario?” i haver arribat a l’última pregunta, on altres concursants amb molta més preparació i cultura no han arribat. És en aquest punt on comença la pel·licula, quan Jamal és acusat de frau i arrestat i torturat perque confessi que fa trampes. El noi començarà llavors a justificar el perquè del seu coneixement de les respostes, al llarg d’una sèrie de flashbacks que ens porten des de la seva pobríssima infantesa pidolant pels carrers de Mumbai fins al present.

D’aquesta manera revivim l’experiència de Jamal en el concurs, i de com cada pregunta ve acompanyada d’una història personal en la que la resposta forma part d’un important moment, trenant-se així una història que porta a un punt on tot acabarà tenint sentit.

La història està molt ben plantejada i ben explicada, amb una acabat tècnic excel·lent, una banda sonora al estil bollywoodiwnse de A.R:Rahman (doblement oscaritzada: cançó i banda sonora original) i amb bones interpretacions del conjunt del rapartiment.

En definitiva, Slumdog Millionaire és una gran pel·lícula, digna guanyadora dels innumerables premis que ha aconseguit, amb una història fàcilment digerible i sense grans pretensions moralitzant, amb la que es passa una inmillorable estona de cinema.

Us deixo un petit link per a que veieu el video musical de la cançò guanyadora de l’oscar Jai ho.

http://www.youtube.com/watch?v=eT0Q-B_FUHY&feature=related

En el primer comentari trobareu més información i altres coses.

 

Recital Marilyn Horne

27 febrer 2009

horne-cover

Quin disc! Quina contralt! Això es cantar. La Horne ho té tot per deixar en aquest disc-recital una soberana lliçó de com s’ha de cantar òpera barroca.

 

El disc recull 12 aries de Haendel i Vivaldi que actualment són de les més trillades en aquest tipus de repertori, però que cap al 1978 i 1983 que data la gravació la majoria d’elles eren rareses, mentre que ara omplen els recitals de les noves mezzos que reinen en aquest repertori.

 

De Haendel troben exemples de Rinaldo (“Or la Tromba” o “Venti,Turbini” de vertiginosa agilitat), Serse (“Ombra mai fu” amb delicada i increïble demostració de cant lligat), Arsace, Poppea, Almirena (“Lascia ch’io pianga mia cruda sorte” de manual) i Orlando; mentre que de Vivaldi trobem tres aries d’Orlando (“Nel profondo” que per mi és la joia del disc i el resum de tot el que aquesta virtuosa pot donar amb el seu cant i que serveix de far a totes les noves lleves de mezzos, contralts i contratenors que vulguin destacar en aquest repertori).

 

L’acompanyen uns I Solisti Veneti sense instruments originals i molt vigorosos (no tenen por de tapar la veuarra d’aquest portent de dona, defecte que si que tenen molts-moltes de les especialistes actuals amb veus àgils però petites) dirigits per Claudio Scimone.

 

De vegades els pioners són els millors, i aquest és un d’aquests casos.

 

Un bon disc per carregar les piles.

 

Com sempre, us deixo un regal al primer comentari.

Norma de Normes

26 febrer 2009

Aquest matí en la caravana que cada dia em porta cap a la feina, he acabat d’escoltar una versió de la Norma realment atípica per la coincidència de dues grans intèrprets del paper principal com a protagonistes.

M’estic referint a la Norma d’estudi que a començament dels 80 van gravar la ja molt madura Joan Sutherland, com Norma, i una madura Montserrat Caballé com Adalgisa.

norma1

Aquesta és la segona Norma que jo vaig tenir, comprada original en K7 en una caixa molt vistosa (encara no tenia ni reproductor de CD), i si sóc sincer ho vaig fer més pel reclam del Pollione de Pavarotti, que per res més, ja que la primera Norma que ja tenia és la mítica gravació d’estudi de la RCA de la Caballé amb la Cossotto i el Domingo.

Em va sobtar molt que la Caballé interpretés el paper de la mezzo, clar que encara no sabia que la Norma i l’Adalgisa en origen, en l’estrena de l’òpera a l’any 1831, eren dues sopranos, la Pasta i la Grisi, i per més INRI, la Grisi era una soprano més lírica i més aguda, per dir-ho d’alguna manera, que no pas la Pasta. Encara més curiós és el fet que en les primeres funcions de la Norma a la Scala, quan es va estrenar, aquestes mítiques sopranos s’alternaven en els papers.

El fet és que ara, amb el petit “poso de sabiduria” que han deixat els anys, es fa curiós el plantejament d’aquesta gravació.

La Sutherland ha sigut una important intèrpret de la Norma durant tota la seva carrera, amb quantitat de registres en estudi i en directe (alguns molt celebrats com les funcions del Met amb l’Adalgisa de la Horne i el Pollione de Bergonzi), però si us soc sincer a mi no és una Norma que em faci perdre el cap. La trobo poc incisiva en els moments més dramàtics i en general bastant monòtona en el desenvolupament psicològic del personatge.

Norma és un personatge amb moltes cares (una sacerdotessa coherent amb la seva devoció, una mare que s’estima els fills, una dona enamorada i apassionada per un home, una rival venjativa que pot fer florir els seus instints més bàsics si cal…) en definitiva una complexa trama de personalitats que troba la mort com a solució final, però no com una heroïna castigada, sinó com una autoinmolació per a donar fi a un conflicte sentimental i polític molt greu.

A més, la Stupenda ja es troba en un estat vocal bastant deteriorat, amb uns greus declamats, de vegades aspres, uns aguts moltes vegades calats i un vibrato estentori, a part que la dicció en italià és pitjor que mai. Cal dir, per al seu descàrrec, que la línia belcantista és perfecte i que pren tots els riscos (sobreaguts suïcides), i que en els moments de recolliment, sobretot els duos amb la Caballé, està més que bé.

Pel que fa a la Caballé cal dir que es trobava en bona forma. La seva Adalgisa és referencial, cantada amb una exquisidesa i perfecció quasi exultants (sembla mentida que ja no hagi tornat a gravar cap paper en estudi després d’aquest). Només un petit però per un excés de nasalitat en l’emissió algunes frases més greus. Està excelsa amb els dos duos amb Norma i brillant amb el duo amb Pavarotti.

Pavarotti i Ramey són un luxe asiàtic com a Pollione i Oroveso, els millors en disc de llarg de les versions existents.

Dirigeix el mestre Bonynge (Mr. Sutherland) amb cura dels cants però amb una concepció bastant linial. Les masses estables de la Welsh National Opera sonen la mar de bé.

En el primer comentari us deixo un regalet.

Primer post

25 febrer 2009

Amb aquest primer post el que vull fer és explicar una mica la filosofia que regirà aquesta finestra al món de les coses que més m’agraden.

No vull que sigui ni una obligació diaria, ni que es transformi en una mena d’esclavitut, per tant, la periodicitat dels posts serà variable i vindrà donada per les ganes que hom tingui d’expresar els meus pensaments i impresions sobre la música, el cinema, etc.

Com ja podeu imaginar, el tema principal serà la música (fonamentalment clàssica i òpera), però això no vol dir que es pugui parlar de qualsevol tema.

Així, que emocionat i, perquè no, una mica espantat, comença a obrir-se aquesta petita finestra on qui vulgui podrà mirar dintre de la música que més m’estimo.