Norma de Normes

26 febrer 2009

Aquest matí en la caravana que cada dia em porta cap a la feina, he acabat d’escoltar una versió de la Norma realment atípica per la coincidència de dues grans intèrprets del paper principal com a protagonistes.

M’estic referint a la Norma d’estudi que a començament dels 80 van gravar la ja molt madura Joan Sutherland, com Norma, i una madura Montserrat Caballé com Adalgisa.

norma1

Aquesta és la segona Norma que jo vaig tenir, comprada original en K7 en una caixa molt vistosa (encara no tenia ni reproductor de CD), i si sóc sincer ho vaig fer més pel reclam del Pollione de Pavarotti, que per res més, ja que la primera Norma que ja tenia és la mítica gravació d’estudi de la RCA de la Caballé amb la Cossotto i el Domingo.

Em va sobtar molt que la Caballé interpretés el paper de la mezzo, clar que encara no sabia que la Norma i l’Adalgisa en origen, en l’estrena de l’òpera a l’any 1831, eren dues sopranos, la Pasta i la Grisi, i per més INRI, la Grisi era una soprano més lírica i més aguda, per dir-ho d’alguna manera, que no pas la Pasta. Encara més curiós és el fet que en les primeres funcions de la Norma a la Scala, quan es va estrenar, aquestes mítiques sopranos s’alternaven en els papers.

El fet és que ara, amb el petit “poso de sabiduria” que han deixat els anys, es fa curiós el plantejament d’aquesta gravació.

La Sutherland ha sigut una important intèrpret de la Norma durant tota la seva carrera, amb quantitat de registres en estudi i en directe (alguns molt celebrats com les funcions del Met amb l’Adalgisa de la Horne i el Pollione de Bergonzi), però si us soc sincer a mi no és una Norma que em faci perdre el cap. La trobo poc incisiva en els moments més dramàtics i en general bastant monòtona en el desenvolupament psicològic del personatge.

Norma és un personatge amb moltes cares (una sacerdotessa coherent amb la seva devoció, una mare que s’estima els fills, una dona enamorada i apassionada per un home, una rival venjativa que pot fer florir els seus instints més bàsics si cal…) en definitiva una complexa trama de personalitats que troba la mort com a solució final, però no com una heroïna castigada, sinó com una autoinmolació per a donar fi a un conflicte sentimental i polític molt greu.

A més, la Stupenda ja es troba en un estat vocal bastant deteriorat, amb uns greus declamats, de vegades aspres, uns aguts moltes vegades calats i un vibrato estentori, a part que la dicció en italià és pitjor que mai. Cal dir, per al seu descàrrec, que la línia belcantista és perfecte i que pren tots els riscos (sobreaguts suïcides), i que en els moments de recolliment, sobretot els duos amb la Caballé, està més que bé.

Pel que fa a la Caballé cal dir que es trobava en bona forma. La seva Adalgisa és referencial, cantada amb una exquisidesa i perfecció quasi exultants (sembla mentida que ja no hagi tornat a gravar cap paper en estudi després d’aquest). Només un petit però per un excés de nasalitat en l’emissió algunes frases més greus. Està excelsa amb els dos duos amb Norma i brillant amb el duo amb Pavarotti.

Pavarotti i Ramey són un luxe asiàtic com a Pollione i Oroveso, els millors en disc de llarg de les versions existents.

Dirigeix el mestre Bonynge (Mr. Sutherland) amb cura dels cants però amb una concepció bastant linial. Les masses estables de la Welsh National Opera sonen la mar de bé.

En el primer comentari us deixo un regalet.

Anuncis

4 Respostes to “Norma de Normes”

  1. rodiazsa Says:

    Com a regal aquí us deixo uns links per a que pogueu gaudir d’aquesta versió.

    Links:
    http://rapidshare.com/files/122746045/Parte1.rar
    http://rapidshare.com/files/122753866/Parte2.rar
    (Links de spoletta)

    Norma – Vincenzo Bellini

    Richard Bonynge (1984)

    Norma Joan Sutherland
    Adalgisa Montserrat Caballé
    Pollione Luciano Pavarotti
    Oroveso Samuel Ramey
    Clotilde Diana Montague
    Flavio Kim Begley

    Orquesta: Welsh National Opera

    Coro: Welsh National Opera

    Grabado en estudio

    • magoxley Says:

      ¡¡Casta Diva es una de mis favoritas!!, y bueno, para mi gusto prefiero a Montserrat Caballé que a Maria Callas. ¡¡Gracias por el aporte!!

  2. manuel gonzalez Says:

    Una de las mejores grabaciones en estudio de la ópera de Norma. Todo está cuidado con mimo en esta grabación.

    Para empezar, su impresionante e impactante carátula, espectacular. El sonido DDD hace que se oiga con nitidez hasta la toma de aire de los cantantes si lo escuchamos con auriculares. El coro , la orquesta mejor dirigida por Bonynge que la versión de 1964, sin duda, los años de expreciencia son un plus a la hora de dirigirla, destacando el emocionante solo de celo antes del “dormono entrambi”.

    Los secundarios, con una Diana Montague que luego destacaría como prima donna es otras grabaciones de ópera.

    En el apartado de los personajes principales, destacaría en primer lugar a los masculinos, sobre todo a Samuel Ramey y luego Pavarotti. Es una pena que no hubiera cantando este papel por los escenarios, puesto que no sólo Corellis y Del Mónacos son los Polliones que hay que escuchar. En este caso, con una voz lírica y con una dicción nitidísima, logra componer un Pollione más belcantista que los de los otros tenores antes nombrados. Y es de admirar, dada la fecha mas o menos tardía de su carrrera, 1984.

    Caballé es una interesante Adalgisa, además, da cierta lógica al drama , puesto que como novicia que es de una religión, es lógico que sea encarnada en una voz purísima, cristalina y virginal, dicho ésto no para demérito de la Cossotto, o Stignani- por poner dos importantes ejemplos-. También, por lo visto fue encarnado las personajes femeninos también por dos mujeres, en el estreno de la opera: Guidita Pasta y la Grisi- si mal no recuerdo-.

    La menos interesante es la protagonista, aunque una vez que se la ha escuchado con atnención y comparado a su anterior versión, ve uno, observa aspectos muy interesantes en su canto, que lo diferencia de las anterior versión. Si vocalmente muestra ya algunas fisuras-su “casta diva” opino que ni tan si quiera se la puede comparar a este aria cantada por la Stupenda en 1960 a las órdenes de Molinari-Pradelli o a la cantada en su anterior versión de 1964-,interpretativamente se muestra más iteresante, con un trabajo mejor de los recitativos, sin llegar, claro está a un nivel de Callas o incluso de Caballé.

    Por cierto, volviendo a el apartado vocal, no es tanto el deterioro y si lo es , sólo se puede decir que es inferior a sí misma, por que aún dicta lecciones en cuanto a agudos y claridad de agilidades. En realción con el agudo, destacaría la coronación con un re- creo- del acto I. y en cuanto a coloratura,pues pondría los trinos y las agilidades en la parte conclusiva del segundo duo con Caballé.

    En resumidas cuentas, una Norma vocalemente un pelín menos exhuberante e interpretativamente interesante. A parte que el color de voz más oscuro, parece mas adecuado al papel que interpreta, y como combinación, pega muy bien, casa, con el más cristalino de Caballé


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: