Archive for 4/03/2009

SIBELIUS: Quartet de corda “Voces intimae”

4 Març 2009

cover1

Quan era molt jove, Jean Sibelius va escriure moltíssimes pàgines de música de cambra, entre elles tres quartets de corda, però de la seva maduresa només ens ha arribat una obra de cambra: el quartet en re menor.

Cronològicament es troba entre la tercera i la quarta simfonia, en ple tractament del seu càncer de gola. És una composició que trenca amb les peces contemporànies (estem al 1909), sobretot amb el primer quartet de corda de Bela Bartok, i altres composicions com la novena de Mahler, les cinc peces per orquestra de Schoenberg o les sis peces per orquestra de Anton Webern, totes del mateix any i totes molt més innovadores en un o altre sentit.

L’obra es divideix en cinc moviments, dels quals el tercer (adagio) suposa el cor de l’obra. El discurs d’aquest moviment s’interromp de manera misteriosa per tres acords, sobre els quals el compositor va escriure el títol en llatí del quartet, són tres sons estranys i apagats que ens deixen una sensació d’inquietud. En contrast, el finale conclou amb una mena de toccata de ritme molt agitat.

Os deixo un link amb l’últim moviment interpretat pel Aeolus Quartet.

5e moviment: Allegro

La versió del Melos Quartet és notable, sense arribar a altres millors que he sentit (com la de l’Emerson String Quartet per a DG, que és brutal), i el disc es completa amb un altre quartet bastant llunyà a la filosofia de l’obra del finlandès: el quartet de Verdi.

L’obra de Verdi no té res a veure amb la de Sibelius, ni cronològicament, com es evident, ni en l’estructura (en el cas de Verdi absolutament convencional), ni en l’originalitat harmònica (si bé Verdi crea melodies encisadores).

Un bon disc per passar una tarda de recolliment i lectura.

Com sempre, en el primer comentari us deixo links pel qui ho vulgui sentir.

El Werther de Vargas

4 Març 2009

werther-vargas

Feia molt de temps que anava al darrera d’aquesta gravació ja que Ramón Vargas és l’únic Werther que jo he vist en directe ja fa 10 anys, al Teatro Real de Madrid.

La història és que un parell d’amics i jo van organitzar un viatge al Teatre Real al juliol de 1999, que feia poc que havia reobert les seves portes, per veure dues funcions que es prometien d’autèntic luxe: Samson et Dalila amb Plácido Domingo, i Werther amb Alfredo Kraus. El cas es que es va anunciar que Kraus suspenia totes les funcions per malaltia (gran decepció), de fet ja no va tornar actuar més, perquè com tots sabeu va morir al setembre d’aquell any.

Així vam anar a la funció una mica decebuts sabent que en lloc del mestre canari cantaria un tenor mexicà bastant jove, el Ramon Vargas, del que sabien que havia gravat un Tancredi amb la Kasarova feia uns pocs anys i que estava començant a guanyar-se fama mundial amb papers com el Rodolfo, el Duc de Mantua, Edgardo o Alfredo.

El repartiment de la funció incloïa la Charlotte de la Carmen Oprisanu (que s’haurà fet d’ella?), la Sophie de la Moreno i l’Albert de l’Enrique Baquerizo, dirigits pel mestre Julius Rudel.

El record que tinc de la funció és molt grat, i em va impressionar molt la veu i la tècnica de Vargas, que va fer una funció molt rodona (crec que tinc el vídeo per algun lloc).

Aquí us deixo com cantava la celebèrrima Porquoi me revellier (Acte III).

Porquoi me revellier (Vargas, Madrid 1999)

Poc després i de manera quasi simultània van sortir dues gravacions del Werther al mercat: una amb l’Alagna i la Georghiu dirigits per Pappano, i l’altra amb el Vargas i la Kasarova dirigits per Jurowski.

La de l’Alagna ràpidament es va convertir amb tota una sensació, amb tota la raó del món, ja que amb la de Kraus són, per mi, les millors versions en estudi de l’òpera.

La del Ramon Vargas no l’he sentit fins que me fet amb ella aquest dies.

La veritat és que la versió no és rodona, fonamentalment per tres punts febles:

El primer és l’erràtica direcció de Jurowski, amb molts contrasts i amb un so a empentes. Tallant o interferint moltes vegades en la línia dels cantats.

La presa de so, bastant opaca, tampoc ajuda gaire a ressaltar la rica orquestració i mil matisos de la partitura.

Per últim els cantats, que exceptuant lleugers moments, no entren en els papers amb tota la carn a la graella, sobretot en els duos entre Werther i Charlotte. Vargas i Kasarova cantant molt bé, però no hi ha gens de química i el resultat es bastant fred, comparat per exemple amb els magnífics duos de la versió Alagna-Georghiu.

Per que veieu un exemple de passió i química us deixo un link amb un fragment (continuació del aria anterior) de la màgnifica versió que van fer a Viena el apassionadíssim Marcelo Alvarez i la magnífica Elina Garanca.

Alvarez-Garanca en Werther (Acte III)

Cal dir que Vargas canta amb un molt de gust i tècnica, i la veu té un timbre maquíssim, però no arriba ni al romanticisme majestàtic i senyorívol d’Alfredo Kraus, ni a l’apassionament desbordant de l’Alagna. La Kasarova per la seva part aporta la seva veu timbradíssima, però està out. La resta del repartiment és digne.

Ara a veure si programen aviat un Werther al Liceu.

Com sempre més informació i links dels discos en el primer comentari.