Gran Torino

9 Març 2009

gran-torino

El primer que he de dir de l’últim treball de Clint Eastwood és que m’ha sorprés molt. Sincerament no m’ho esperava. Havia llegit que Gran Torino era una nova edició de les peripècies de Harry el sucio, però nada més lluny de la realitat.

Gran Torino és la història d’un home gran (com el propi Eastwood), que es queda vidu. El film comença en l’enterrament de la seva dóna Rose, on ja veiem que és un tio intransigent, malcarat, desagradable, dur i americaníssim (tota la vida treballant a la Ford i el seu fill ven Toyotas!!! Serà imbècil!). De seguida ens adonem que no soporta a ningú, només als seus amics de sempre, i que es troba aïllat a dins de la seva pròpia casa en un barri residencial que s’ha convertit en un barri d’immigrants del Vietnam, on és l’únic americà autèntic que queda (malgrat que d’origen polac). Poc a poc les circumstàncies i sobretot la relació que comença a mantenir amb els fills adolescents del veïns, per suposat d’origen vietnamita, i especialment amb el noi (Tao, o com diu el nostre protagonista “atonTao”) al que sorprèn intentant robar-li el seu Ford Gran Torino del 72, prova que ha de passar per entrar en una banda del carrer.

Així es trena una història que barreja els problemes dels joves en els suburbis, sobretot per les bandes formades per joves de diferents races, amb la caiguda dels prejudicis respecte als seus veïns en una història que té picades d’ullet als personatges durs que l’Eastwood ha interpretat i reinterpretat al llarg de tota la seva carrera (Harry el sucio inclós), i que barreja moments al més pur estil del “En el estanque dorado” i altres on, sobre la base del contrast entre les relacions familiars entre els seus veïns i les pròpies de la família del protagonista, posa en evidència la caiguda dels valors en les famílies americanes davant de les immigrants.

El final és fins a cert punt sorprenent i suposa la redempció del protagonista davant dels seus “pecats”, els quals ha sigut incapaç de confessar al jove sacerdot de la seva parròquia, pel que ha estat perseguit des de la mort de la seva dona, i amb el que manté els diàlegs més àcids i carregats de crítica (contra la religió, o millor dit, contra la hipocresia de les seves esglèsies).

La interpretació d’Eastwood segueix els canons que l’han caracteritzat durant tota la seva carrera: austeritat en el gest i contundència física, al mateix temps que se’l nota disfrutant. La resta del repartiment el segueix amb eficàcia, tot i que el doblatge dels dos germans no ajuda gens.

La pel·lícula és de factura modesta i està dirigida molt honestament, de manera directa, sense filigranes pel propi Eastwood, que s’apunta un altre treball de gran altura en la seva ja importantíssima trajectòria, si bé, en la meva opinió queda lluny de les cimes que són Sin Perdón i Million Dollar Baby, inclús de la recent El intercambio.

Us deixo els links per si voleu veure la pel·lícula:

Part I ; Part II

Links de CHusty2

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: