Archive for Abril, 2009

Villazón canta Haendel

24 Abril 2009

handel_villazon

 

¿Por qué no?

 

Lleva el tenor mexicano Rolando Villazón dos años con dificultades vocales, incluído un largo parón en la segunda mitad del 2007. Parece que la presión a la que se había sometido su carrera le pudo, y parece que todavía no ha recuperado esa alegría y facilidad con la que cantaba (recordemos su maravilloso Nemorino del Liceu). Cuentan que las tensiones vocales están asociadas a una crisis más relacionada con aspectos psicológicos (inseguridad, estrés,…) que a problemas de la voz o técnicos. El caso es que ya no está tan suelto como acostumbraba y que, al menos en el escenario, no le va como todos desearíamos.

 

Digo lo del escenario porque ha salido hace pocas semanas su nuevo recital en estudio, y aquí los resultados son más que positivos.

 

La primera sorpresa que uno se lleva es el repertorio escogido: Haendel. Parece que sea un capricho de divo, pero hay que decir que ya había cantado repertorio barroco, incluso pre-barroco, con Il Combattimento de Monteverdi, explica Villazón:

 

Video promocion del disco

 

 

“I was in Paris, at the start of my career, and I bought a CD of Cecilia Bartoli singing Vivaldi. I became obsessed by it. So did my wife. Any excuse – if we had something to celebrate, or needed cheering up – and we would listen to it over and over again. Of course, that was BC: before children! Ever since then I have sought out recordings of Baroque music. And I dreamed of singing it myself, although I knew that the way I was singing at that time didn’t suit this repertoire.”

 

Y en referencia al Combattimento:

 

“… I must say that it was one of the most spiritually fulfilling experiences of my career. Another door opened in my inner life. I loved the discovery of new colours in my voice, of learning how to use the words, of searching for the right edition. It was around this time that I also said to myself: ‘I can do lieder’. But that’s another subject!”

 

Sea capricho o no, la verdad es que Villazón está más que bien en el disco.

 

Rolando Villazón – Ciel e terra armi di sdegno (Tamerlano)

Concierto Handel en St.Paul Church (Depfort) con Paul mc Creesh y Gabrieli Players – 2008

 

Seguro que los puristas lo pondrán a caldo porque si las coloraturas, que si se han transpuesto notas, que si el estilo… Pero creo que se equivocan. Villazón hace unas interpretaciones bastante respetuosas, con unas coloraturas dignas y, sobretodo, con un instinto dramático de primera. Pocas veces se escuchan tantos matices por palabra en una pieza de Haendel como en muchas de las piezas aquí interpretadas.

 

Rolando Villazón- Ombra mai fu (Serse)

Concierto Handel en St.Paul Church (Depfort) con Paul mc Creesh y Gabrieli Players – 2008

 

En lo que respecta a la voz, Villazón está bastante cómodo, ya que la mayoría del canto se apoya en el centro de la tesitura, donde el tenor exhibe un timbre muy bello, con tintes oscuros y lustroso. En las pocas ascensiones al agudo se puede apreciar alguna tirantez, pero poca cosa. El fiato es bueno y la línea de canto esta punteada por exquisitos reguladores.

 

Rolando Villazón- Scherza, infida in grembo al drudo ! (Ariodante)

Concierto Handel en St.Paul Church (Depfort) con Paul mc Creesh y Gabrieli Players – 2008

 

Como no podía ser de otra manera, y para dotar a la grabación de un halo de rigor estilística le acompayan unos excelentes Gabrielli Players, dirigidos por Paul McCreesh.

 

G.F. Handel (1685-1759) (CD. Password: elhenry.MusicIsTheKey)

Tamerlano

1) Aria: Ciel e terra armi di sdegno [3:22]

Rodelinda

2) Accompagnato: Fatto inferno [2:45]

3) Aria: Pastorello d’un povero armento [4:46]

Serse

4) Accompagnato: Frondi tenere [0:42]

5) Arioso: Ombra mai fù [2:42]

6) Aria: Più che penso alle fiamme del core [6:52]

7) Aria: Crude furie degl’ orridi [3:42]

Ariodante

8.) Aria: Scherza infida in grembo al drudo [9:44]

9) Aria: Dopo notte, atra e funesta [6:42]

Tamerlano

10) Rec.: Oh, perme lieto – Accompagnato e Rec.: Fremi, minaccia [3:43]

11) Arioso: Figlia mia [2:08]

12) Accompagnato: Tu, spietato, il vedrai [3:25]

La Resurrezione

13) Aria: “Così la tortorella” (S. Giovanni) [4:19]

14) Aria: “Caro Figlio!” (S. Giovanni) [4:34]

 

Rolando Villazon

Gabrieli Players

Paul McCreesh

Anuncis

La Elektra de la Behrens

22 Abril 2009

elektra

 

L’Elektra és una d’aquelles òperes irresistibles per a qualsevol amant del gènere. Concebuda en un únic acte, ens presenta una història digna d’un psicho-thriller cinematogràfic on la protagonista està obsessionada per venjar la mort del seu pare Agamenon, que ha estat víctima de la traïció de la seva dóna Klytamnestra. Així, el personatge d’Elektra és al centre de l’escena tot el temps i ha de cantar molt i molt difícil.

 

La Behrens ha sigut una de les grans dramàtiques de l’última generació, més que per la veu, més petita i flexible del normal per aquesta tipologia vocal, pel seu caràcter interpretatiu (sempre se l’ha considerat una gran actriu, sobretot en aquests papers de dóna forta, on ha donat el millor de si mateixa).

 

Són exemples d’això les seves Leonores (Fidelio), Brunildes o Isolda. Al Liceu vam tenir la sort de fruir de la seva Brunilda en aquella excel·lent Valquíria en versió concert en els anys d’exili després de l’incendi, on amb el Robert Hale (Wotan) van fer un tercer acte que és de les millors coses que he sentit en la meva vida.

 

 

Tornant a l’Elektra, la Behrens està excel·lent. Si bé, i com ja he dit, no té la veu d’una Nilsson, una Borkh o fins i tot d’una Marton (una altra magnífica Elektra), sonant una mica “aniñada” la veu corre amb molta facilitat i l’agut és brillant. És en el fraseig i en la intenció on Behrens és Elektra de cap a peus.

 

Com a Klytamnestra ens trobem a una madura Christa Ludwig (aquesta és una de les més grans, sens dubte, de tots els temps). És una llastima que no gravés el paper 10 anys abans, perquè malgrat que el timbre encara es conserva intacte, la veu ha perdut opulència. La caracterització és molt bona, i només per sentir aquest mite de la lírica val la pena sentir la gravació.

 

A la Chrysostemis de la Secunde li passa una mica al contrari que a l’Elektra de la Behrens: la veu és potser massa gruixuda per a un paper al que normalment s’apropen sopranos més líriques (això no vol dir que hagin de ser veus petites, ja que cal projectar la veu amb força per vèncer la densa orquestració straussiana). La seva interpretació és més plana, quedant un pas per darrera de les seves companyes de repartiment.

 

L’Orest de Hynninen i l’Agysth de Ulfung són correctes, tenint en compte el seu reduït pes dintre del conjunt.

 

La gravació és en directe i té com a base les representacions semi-escenificades a Boston el novembre de 1988. Seiji Ozawa, com bon japonès és un director minuciós i molt atent al detall, preocupat d’obtenir un so nítid i matisat de cadascuna de les famílies de l’orquesta, això fa que de vegades de mirar tant l’arbre no es capaç de veure el bosc (com li passa en la seva ensopida Salomé o els seus imfumables Comtes d’Hoffmann). L’Elektra és una òpera complicada per l’orquestra, però en la meva opinió per una òptima interpretació ha de primar més la tensió dramàtica que l’orfebreria orquestral (en això la versió de Barenboim amb la Polaski és referencial, quasi brutal). Aquí Ozawa és manté bastant fidel a la seva filosofia, obtenint una lectura molt rica d’una Boston Symphony en estat de gràcia (quins metalls!!! i quines fustes!!!), però aconsegueix mantenir la tensió en una lectura més intensa del que normalment ens té acostumats.

 

RICHARD STRAUSS (1864-1949)

ELEKTRA (CD1 , CD2)

Tragedia en un acto de Hugo von Hofmannsthal

 

BOSTON SYMOPHONY ORCHESTRA

TANGLEWOOD FESTIVAL CHORUS

SEIJI OZAWA

 

Klytämnestra: CHRSITA LUDWIG

Elektra: HILDEGARD BEHRENS

Chrysothemis: NADINE SECUNDE

Aegisth: RAGNAR ULFUNG

Orest: JORMA HYNNINEN

La Forza de Sinopoli

21 Abril 2009

forza

Aquesta versió va se la primera que jo vaig tenir d’una de les òperes més controvertides de Verdi. Anava en una caixa molt ben presentada amb tres cintes de cassette i un llibret molt extens. Estem parlant de l’any 92 o 93. Recordo que haver-la sentit moltes vegades, sobretot els duos de Don Carlo i Don Alvaro i la màgnifica obertura.

 

Amb la compra del reproductor del CD i la compra de la versió DECCA de finals del 50 amb la Tebaldi, Del Monaco, Bastianini,etc, va quedar en l’oblit (com la resta dels meus nombrosíssims cassetes) i no ha sigut fins ara, uns catorze anys després, que no l’havia recuperada.

 

Els anys han passat factura a aquesta versió. Es nota que hom ha escoltat molt i molt millor, i el que quan era un neòfit en aquells primers anys d’aprenentatge li semblava bo, l’experiència i la coneixença (amb més de dues desenes de versions de l’obra a les prestatgeries) ho han col·locat al seu lloc.

 

Comencem per les veus.

 

Carreras ha sigut un dels més importants i imponents Don Alvaro de les últimes generacions, en la meva opinió, només superat pel Franco Corelli. El que en altres versions de finals dels 70 (la mítica de la Scala per exemple amb Caballé, Cappuccilli i Ghiaurov) està senzillament esplendorós, en aquesta gravació de l’any 1985 ja ha perdut molta de la seva força, sobretot a l’agut, i, malgrat que el centre sona carnós i el cant és encara valent i molt extravertit, no aconsegueix dissimular una decadència evident en la seva veu. Tot i així, és el millor de la gravació.

 

Renato Bruson és un Don Carlos ben cantat però poc convincent vocalment, ja que la part demanda d’una veu autèntica de baríton dramàtic (a la Warren), que faci autèntic respecte cada vegada que obra la boca.

 

Burchuladze està bé com a Padre Guardiano (ull amb la dicció), i Pons canta un Melitone molt ben presentat en lo vocal però molt poc inspirat en el teatral (és el personatge que té més àries!!).

 

De les dones destacar, en negatiu, la fluixíssima Leonora de la Plowright (quins mèrits va fer aquesta cantant tant mediocre per treballar per la DG?), amb una veu tibant, estreta i sense volum, a part d’una dicció italiana descriptible. La Baltsa està més que bé en el antipàtic paper de la gitana Preziosilla.

 

La direcció de Sinopoli és tirant a avorrida, amb una Philharmonia correcta que no es beneficia d’una presa de so dolentota (és estrany sent una gravació del segell groc) amb l’orquesrta sonant molt llunyana.

 

LA FORZA DEL DESTINO (Part 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8)

Donna Leonora: Rosalind Plowright

Preziosilla: Agnes Baltsa

Don Alvaro: José Carreras

Don Carlo di Vargas: Renato Bruson

Padre Guardiano: Paata Burchuladze

Fra Melitone: Juan Pons

Il Marchese di Calatrava: John Tomlinson

Curra: Jean Rigby

Un alcalde: Richard Van Allan Mastro

Trabuco: Mark Curtis

Un Chirurgo: Petteri Salomaa

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra

Giuseppe Sinopoli

Pistas separadas (incluye carátulas)

Links de Raffstein

Bach – Variaciones Goldberg para arpa

17 Abril 2009

arpa

Después de las vacaciones (muy cortas) de Semana Santa y de una semana de trabajo realmente movida, regreso al blog para compartir con vosotros la música que me acompaña día a día. Os aviso que para recuperar el tiempo perdido (se me han acumulado una buena lista de audiciones esta semana, aprovechando el descanso vacaional) intentaré ser lo más breve posible en los post.

 

Las Variaciones Goldberg es una de las obras claves en la música occidental, tanto por su interés musical, como por el lugar que ocupa entre las obras del repertorio de pianistas y clavecinistas.

 

En esta ocasión os presento un disco bastante reciente donde se nos presenta la obra adaptada para el arpa.

 

La versión es excelente, con pocas diferencias respecto al original para clave (el arpa se adapta mejor a la escritura del teclado, a dos manos, que otras versiones existentes adaptadas para guitarra, bastante más limitadas), dándole el arpa un sonido menos árido y menos punzante a la música de Bach que en el original para clave, si bien el exceso de “dulzura” en el sonido le resta contraste a las diferentes variaciones que compensa una excelente Catrin Finch con acierto casi pleno en las dinámicas y los tempos.

 

INFORMACIÓN DEL DISCO (CD, Password: elhenry.MusicIsTheKey)

Johann Sebastian Bach (1685-1750)

Aria mit 30 Veränderungen, BWV 988 “Goldberg Variations”

Arreglo para arpa por Catrin Finch

Catrin Finch, arpa

Bach – La Pasión según San Mateo

9 Abril 2009

 

cover-pasion

 

Hoy os posteo una de las más grandes obras maestras de la música clásica, este oratorio de Johann Sebastián Bach, perfectamente adecuada para estas fechas.

 

(extraído de la Wikipedia)

 

La Pasión según San Mateo (en alemán Matthäuspassion) BWV 244 es una pasión oratórica de Johann Sebastian Bach. Presenta el sufrimiento y la muerte de Cristo según el evangelio de San Mateo. Con una duración de más de dos horas y media es la obra más extensa del compositor. Es una obra central de la música clásica europea.

 

La Pasión según Mateo consta de dos grandes partes conformadas por 68 números. El texto del evangelio de San Mateo, capítulos 26 y 27, es cantado literalmente por un evangelista y las personas de la trama (Cristo, Judas, Pedro, etc.) por los demás solistas. Alrededor del texto bíblico se agrupan coros, corales, recitativos y arias con la intención de interpretar el texto.

 

La obra está escrita para dos coros, cada uno formado por un grupo de cuatro voces (soprano, contralto, tenor y bajo) y un grupo de instrumentos (2 flautas, 2 oboes, cuerdas y bajo continuo). En este sentido se podría hablar de un coro y una orquesta dobles. Además, en los números 1° y 35º aparece una voz extra de sopranos (soprano in ripieno), que comúnmente es cubierta por un coro de niños (en contraposición a las voces femeninas de los dos coros). Sin embargo, esta tradición no corresponde con las intenciones de Bach, puesto que los coros en las iglesias no utilizaban voces femeninas, sino únicamente de niños y de falsetistas.

 

La obra se divide en dos grandes partes, entre las cuales tenía lugar el sermón y que corresponden, la primera, con el capítulo 26 y, la segunda, con el capítulo 27 del evangelio de San Mateo. Según la tradición de las pasiones oratóricas, el texto bíblico se encuentra musicalizado de forma relativamente sencilla en recitativos, mientras que los ariosos y las arias, largas y contemplativas, presentan nuevos textos poéticos que comentan los diversos eventos de la narración bíblica y dan un carácter más íntimo a la vida de Cristo. El ejemplo más conocido en este sentido es el aria N° 39, “Erbarme dich, mein Gott” (Apiádate de mí, Dios mío), una de las más hermosas partes de la obra. Entre los recitativos, ariosos y arias se encuentran también corales intercalados, que permiten la participación activa de la congregación, que conocía las melodías y sus textos, y que igualmente comentan y llevan a la reflexión sobre las principales escenas de la pasión.

 

“Erbarme dich, mein Gott”

Roy Goodman, Brandenburg Consort – Countratenor: Michael Chance

 

La obra desarrolla además una fantástica sensación estereofónica mediante su doble coro y orquesta, que dialogan constantemente, principalmente en el coro de entrada y en el coro final, pero también en algunos de los coros intermedios. Este formato doble constituye una gran diferencia frente a la mayor parte de los trabajos interpretados en los servicios religiosos dominicales. Especial interés en este sentido merece el coro de entrada Kommt, ihr Töchter, helft mir klagen, en el que además de los dos coros (y orquestas) que dialogan, aparece una voz de soprano in ripieno que canta el coral O Lamm Gottes, unschuldig en medio de una compleja estructura polifónica y de grandes tensiones armónicas.

 

Bach – Matthaeus Passion – Coro inicial

Koopman – Amsterdam Baroque Orchestra and Soloists

 

Bach – Matthaeus Passion – Coro final

Koopman – Amsterdam Baroque Orchestra and Soloists

 

La versión que os dejo para que escuchéis es de Nikolaus Harnoncourt al frente de su orquesta, el Concentus Musicus Wien, con el coro del King’s College de Cambridge, y los varios solistas de reputadísima solvencia (Esswood-Sutcliffe-Bowmann-Equiluz-Rogers-Ridderbusch), hicieron de esta grabación un hito en la historia de las grabaciones en disco. No es esta una versión desmesurada sino perfectamente contenida, casi podría decirse que muy cercana al espíritu luterano que seguramente Bach tenía en mente cuando concibió esta obra suprema.

 

(link de descarga)

Eva Marton – Arias de Puccini

8 Abril 2009

cover

 

Si por algo ha destacado la voz de Eva Marton es por su untuosidad, pureza y facilidad en la emisión.

 

Esta destacadísima soprano húngara, tan querida en el Liceu, ha sido una de las sopranos lírico-spinto (en sus comienzos) y dramática (durante gran parte de su carrera) más importantes de las dos últimas décadas del siglo XX.

 

Si bien no se prodigó en el repertorio italiano en general, y pucciniano en particular, si que ha sido una de las sopranos referenciales en el papel protagonista de la Turandot, además de ser una Tosca eminente.

 

Eva Marton – Turandot – “In questa reggia”

Metropolitan Opera Gala 1983, James Levine

 

Es en estos dos papeles donde la Marton deja una huella imborrable en el disco, con un “Vissi d’arte” estupendo, y un “In questa Reggia” que es la perla del disco, en un estado vocal inmejorable.

 

Eva Marton – Tosca – “Vissi d’arte” (con la escena previa de enfrentamiento con Scarpia)

Verona,1985. Con el Scarpia de Ingvar Wixell.

 

Por otra parte, la voz de la Marton no es la más ajustada para las páginas más “ligeras” de las heroínas puccinianas, así no convencen del todo su “Sogno di Doretta”, su “Mi Chiamano Mimi” y mucho menos su “Quando m’en vo’ soletta”, que demandan de voces más flexibles, y sobretodo con más colores (falta esa luminosidad en el timbre de las voces más meridionales).

 

A pesar de esto, hay sorpresas destacables en las páginas más dramáticas, con unas notables versiones del “Tu, tu, piccolo iddio” o de “Sola, perduta, abbandonata”, donde hay mucha emoción, imponiéndose con un canto poderoso y comunicativo.

 

Patané acompaña a la soprano demostrando el gran amigo de los cantantes que siempre fue, y enseñándonos que cuando hay grandes figuras es mejor dirigir para ellos que contra ellos.

 

En definitiva un interesante disco donde la Marton demuestra lo gran cantante que fue, poniendo su arte al servicio de Puccini. Merece la pena escucharlo para redescubrir una de las voces más estimulantes de los últimos treinta años.

 

ARIAS DE PUCCINI (CD)

1. Madama Butterfly: Un Bel Dì, Vedremo

2. Manon Lescaut: In Quelle Trine Morbide

3. Gianni Schicchi: O Mio Babbino Caro

4. Tosca: Vissi D’Arte

5. Turandot: Tu Che Di Gel Sei Cinta

6. Arias: Se Come Voi Piscina

7. La Bohème: Donde Lieta

8. La rondine: Chi Il Bel Sogno Di Doretta

9. Turandot: In Questa Reggia

10. La Bohème: Quando M’En Vo’ Soletta

11. Suor Angelica: Senza Mamma, O Bimbo, Tu Sei Morto

12. La Bohème: Mi Chiamano Mimi

13. Madama Butterfly: Tu, Tu, Piccolo Iddio

14. Manon Lescaut: Sola, Perduta, Abbandonata

 

Münchner Rundfunkorchester

Giuseppe Patané, director

El FURORE de la DiDonato

7 Abril 2009

furore

 

Aquest és el primer recital monogràfic en solitari que ha gravat la mezzo norteamericana Joyce DiDonato i l’única cosa que es pot dir és: Chapeau!!!

 

La idea de fer un disc amb un recull d’àries del mestre Haendel dedicades a moments d’ira, fúria i venjança ens l’explica la mateixa mezzo en la promoció del disc:

 

“It’s simple. Haendel was a genius. Exploring the tapestries of such rich, complicated, often lost characters as Dejanira, Medea or Ariodante gives us the golden opportunity to take a profoundly emotional, vulnerable and ultimately human journey with these characters through the vivid pulse of his music”.

 

I la veritat és que DiDonato ho aconsegueix. No només fa unes interpretacions vocalment molt destacables, sinó que hi trobem tots aquests sentiments que ella confessa que vol explorar.

 

Comproveu-ho en aquest video.

 

Joyce DiDonato, “Crude furie degli orridi abissi“, Serse, Haendel

Ensemble Matheus-Jean-Christophe Spinosi. 

 

Aquesta és la primera ària del disc (en un video d’una gala d’entrega d’uns premis a França, a inicis d’aquest any), i la resta del disc no es queda enrere.

 

Com podreu comprovar, la veu de la DiDonato està molt sana: té presència en els greus, uns mitjos sòlids i un agut espectacular, a més d’un domini tècnic extraordinari en la coloratura. Per altra part el seu cant és mol exposat i extravertit (assumeix riscos) i la seva qualitat interpretativa és molt gran (no és gens freda, transmetent les emocions que ella vol amb el seu cant).

 

Cal dir que com a actriu la DiDonato és defensa molt bé, només cal veure el següent vídeo de l’Hercules d’Aix-en-Provence (recordant-vos que va ser nominada al premi Laurence Oliver a Londres per la interpretació que va fer allí d’aquest mateix paper), l’ària també està inclosa al disc, i aquesta mateixa energia es recull al disc.

 

Joyce Di Donato, “Where shall I fly?”, Hercules, Haendel

Aix-en-Provence, 2004.

Les Arts Florissants, William Christie.

 

El disc es completa amb escenes de Teseo, Giulio Cesare, Admeto, Semele, Imeneo i Ariodante.

 

Aquí us deixo tres tasts més:

 

Joyce DiDonato, “Pensieri poi me tormentate“, Teseo, Haendel (fent de Medea)

 

Una més reposada:

 

Joyce DiDonato , “Scherza infida”, Ariodante, Haendel

LIVE en Ginebra, Nov 2007

 

I una de les meves favorites:

 

Joyce DiDonato, “Hence, Iris, hence away “, Semele,  Haendel

 

L’acompanyen en el disc Les Talens Lyriques (¡aquests conjunts amb instruments originals sonen sempre espectacularment bé) dirigits pel Chistophe Rousset.

 

Per últim senyalar que el disc es va gravar en directe a partir d’uns concerts realitzats a Bruseles l’abril de 2008, i que va fer una gira de presentació del disc pels EUA i Europa al desembre de 2008 i gener de 2009 .Esperem que es faci el vídeo!!

 

FURORE: HANDEL OPERA ARIAS (link del CD, password: http://www.AvaxHome.ru)

1. Serse (Xerxes), opera, HWV 40: Crude furie degl’orridi abissi (3’43)

2. Teseo, opera, HWV 9: Dolce riposo (3’13)

3. Teseo, opera, HWV 9: Ira, sdegni, e furore… O stringero nel sen (4’46)

4. Teseo, opera, HWV 9: Moriro, ma vendicata (4’46)

5. Giulio Cesare in Egitto, opera, HWV 17: Figlio non e, chi vendicar non cura…

6. Admeto, Re di Tessaglia, opera, HWV 22: Lentamento / Orride larve… Chiudetevi

7. Hercules, oratorio, HWV 60: Then I am lost… There in myrtle shades reclined (4’39)

8. Semele, oratorio, HWV 58: Hence, Iris hence away (3’39)

9. Imeneo, opera, HWV 41: Sorge nell’alma mia (5:20)

10. Ariodante, opera, HWV 33: E vivo ancora?… Scherza infida (10’54)

11. Admeto, Re di Tessaglia, opera, HWV 22: Gelosia, spietata Aletto (4’59)

12. Amadigi di Gaula, opera, HWV 11: Destero dall’empia Dite (5’23)

13. Hercules, oratorio, HWV 60: Dissembling, false, perfidious Hercules!…

14. Hercules, oratorio, HWV 60: Where shall I fly? (6’00)

 

Joyce DiDonato, mezzosoprano

Les Talens Lyriques

Christophe Rousset, director

Philippe Jaroussky – Vivaldi Heroes (2006)

5 Abril 2009

jourroskyheroes

He de dir, de sortida, que no és la vocalitat de contratenor la que més m’apassioni del món (ni nolt menys). Si ja de per si la veu aguda masculina, la de tenor, ja no és gaire natural a partir del Sol3, imagineu-vos un home fent notes tant agudes com un Do5.

 

El cas és que jo sempre prefereixo una bona mezzo o una contralt pels papers que en el barroc cantaven els mítics castrati (homes als quals se’ls emasculava a l’inici de l’adolescència per a que la veu no se’ls fes greu durant el desenvolupament hormonal de la pubertat). Trobo el cant menys artificiós i menys forçat amb aquestes dones (com la Horne de la que ja vaig deixar una bona mostra d’aquest repertori en un post anterior), que en els contratenors.

 

Hi ha pocs contratenors que em fan oblidar això: el David Daniels, l’Andras Scholl i el Philippe Jaroussky són tres d’ells.

 

Mentre que el Daniels i el Scholl són contratenors acontraltats, el Jaroussky és un contratenor més agut (soprano-mezzo), amb el que encara veure’l cantar es fa una experiència més “sobrenatural” (imagineu-vos com deuria ser veure un castrat).

 

Té el Jaroussky un a facilitat increïble (això equival a una tècnica excepcional) per a afalsatar la veu. El resultat és que la veu li surt fluidíssima, sense aparent esforç i per això pot deleitar-nos amb un cant sublim, tant per la musicalitat extraordinària, com per la puresa de l’emissió

 

El podeu veure en aquest video on es recull la primera ària del disc.

 

Se in ogni guardo

Aria d’Argillano en l’òpera Orlando finto pazzo.

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

El disc presenta un recull d’àries del prete rosso on Jaroussky es llueix de valent, des de les més animades com l’anterior Se in ogni guardo, fins a les més elegiaques com les sublimement cantades Vedro con mio diletto o Bel Riposo del Giustino.

 

Vedro con mio diletto

Aria de l’òpera Giustino

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

Bel riposo

Aria de l’òpera Giustino

Philippe Jaroussky, Jean-Christophe Spinosi & Ensemble Matheus.

 

Acompanyen a Jaroussky, com en moltes altres de les seves gravacions el fantàstic Ensemble Matheus (amb instruments originals) sota l’experta direcció de Jean-Christophe Spinosi.

 

Aquí us deixo el disc sencer, totalment disfrutable d’inici a final.

 

“Vivaldi Heroes”

Philippe Jaroussky (Contratenor)

2006

 

Ensemble Matheus

Director: Jean-Cristophe Spinosi

 

1. [Orlando finto pazzo] Se in ogni guardo

2. [Giustino] Vedro con mio diletto

3. [Ottone in Villa] Frema pur, si lagni Roma

4. [L’Olimpiade] Mentre dormi amor fomenti

5. [Tito Manlio] Vanne perdida va

6. [Tito Manlio] Frà le procelle

7. [Andromeda liberata] Sovente il sole

8. [Demofoonte] Sperai vicino il lido

9. [Giusto] Deh perché

10. [Giusto] Bel riposo de’mortali

11. [Il Tigrane] Fara la mia spada

12. [Tieteberga] Sento in seno ch’in pioggia di lag

13. [Orlando furioso] Cara sposa

14. [Farnace] Perdona o figlio amato

15. [Orlando finto pazzo] Alla rosa ruggiadosa

Opera from the Met: La Sonnambula (02-03-2009)

3 Abril 2009

sonnambula

 

Pocs dies després de les anunciades funcions del duo Netrebko-Villazón (malgrat que el mexicà només va complir el primer dia) en les donizettianes Lucies, es presentava al Met una altra parella d’excepció: la Natalie Dessay i el Juan Diego Flórez, en una altra obra mestre del repertori belcantista, en aquest cas, La Sonnambula de Vincenzo Bellini.

 

A priori la soprano francesa i el tenor peruà surten amb avantatja ja que tenen la tècnica i el tipus de veu idonis per als papers d’Amina i Elvino, la parella de joves enamorats que quan estant a punt de casar-se tenen un conflicte molt seriós a causa dels episodis de sonambulisme de la noia, que fan que, per una exagerada gelosia, el noi suspengui la boda (ningú sap que és sonàmbula). Malgrat els moments de sofriment tot s’aclarirà i els enamorats menjaran perdius juntets.

 

La Natalie Dessay no ha de demostrar que és una Amina fenomenal (ja ho acrediten la seva gravació d’estudi i altres gravacions en directe que circulen per la xarxa), la seva aproximació al personatge és molt lírica des del punt de vista vocal, reflexant innocència, melanconia, resignació i alegria sense caure en “ñoñerias” absurdes en la interpretació i artificis buits en el cant (com altres que coneixem). Evidentment no es pot comparar amb la divina Callas (Sonnambula inigualable tant expressiva com tècnicament), però juga en la mateixa divisió que una Sutherland o una Scotto.

 

La veu a perdut aquella facilitat d’emissió en l’agut extrem de fa uns anys, que ara ataca amb més prudència, menys quantitat i menys fiato, però continua presentant una tècnica fantàstica pel canto fiorito, a més de haver arrodonit el timbre en la resta de registres, com ja es nota en la seva entreda “Come per me sereno”. Està prudent, però ajustada en la cabaletta següent “Sovra il sen la man si posa”. En el duo “Son geloso del zefiro errante” la lliçó de belcantisme és notable per les dues parts, i la veu està molt present en tot el final del primer acte. En l’escena final destapa “el tarro de las esencias” con un “Ah! Non credea mirarti” colpidor i cantat amb una exquisitessa suprema, finalitzant la seva prestació amb un més que espectacular “Ah! Non giunge”. Té un èxit rotund.

Flórez & Dessay – Son geloso del zefiro errante – Met 2009

Natalie Dessay – Ah! Non credea mirarti…Ah! Non giunge – Met 2009

Per la seva part Juan Diego Flórez és un Elvino d’antologia. No enganyem a ningú quan diem que es pot comparar, sense cap mena de perill de caure en l’exageració, a l’Elvino de Kraus, o al magnífic Elvino discogràfic del Pavarotti (impressionant per la generositat i la bellesa de la seva veu, més que pel la puresa del seu cant). Flórez és una mena de barreja d’ambdues coses: té l’elegància i el rigor estilístic del canari i un timbre bellíssim com l’italià. La seva prestació em fa oblidar la nefasta gravació amb la Bartoli (de la que no ser si parlar un dia perquè en fa posar de mala llet), tot i que en la seva entrada està una mica reservat i talla alguna repetició. En el duo ja està a ple rendiment (com heu pogut escoltar al link) i la es fa notar al final del primer acte, on ha d’apretar per a projectar la veu amb suficiència per a que se’l senti (Flórez no té una veu gran, però la sap projectar). En el segon acte es va creixent i ens regala un “Ah! Perché non posso odiarti” que quasi em provoca un infart (quina coloratura i quins aguts) pel superagut final que durà més de 10 segons. La funció per a ell pràcticament ja s’ha acabat en aquest punt. El públic enfolleix.

 

Juan Diego Florez – Tutto è sciolto.. .ah perché non posso odiarti – Sonnambula-Met 2009

 

La resta del repartiment no està a l’alçada (és molt difícil). Decepciona i molt el Rodolfo del baix Michele Pertusi amb una veu que sembla envellida prematurament, amb més d’un so massa brut i amb un cant poc edificant. Correctes sense més la Lisa de Jennifer Black i la Teresa de Jane Bunnell.

 

El cor i l’orquestra del Metropolitan acompanyen amb cura als cantats sota la direcció de l’Evelino Pido, molt pendent de deixar fer als seus divos, recuperant aquella sàvia manera de dirigir òpera belcantista en la que l’orquestra ha de sonar bé i ajustada però ha de ser flexible als requeriments dels autèntics protagonistes del show.

 

BELLINI – LA SONNAMBULA – MET – 02-03-2009 (Descàrrega de l’òpera aquí)

 

Natalie Dessay (soprano) : Annina

Juan Diego Florez (tenor) : Elvino

Michele Pertusi (bajo) : Il conte Rodolfo

Jane Bunnell (mezzo-soprano) : Teresa

Jennifer Black (soprano) : Lisa

Jeremy Galyon (bajo) : Alessio

Bernard Fitch (tenor) : Un notaro

 

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Evelino Pido

El Messiah de René Jacobs

2 Abril 2009

messiahjacobs

 

A finals 1740, Haendel, el més famós dels immigrants amb talent a Anglaterra, estava pensant, pel que es pensa, en abandonar l’illa. L’èxit furtiu que havia fruit al teatre s’havia topat amb el doble obstacle del canvi de gust del públic i la rivalitat d’una altra companyia d’òpera.

 

Va ser el literat Charles Jennens qui va convèncer Haendel per a que tornés a explorar en el genere de l’oratori. Aquest li va oferir una mena de pla revolucionari: un oratori ambiciós en tres parts, inspirat tant en l’antic com en el Nou Testament (i en el Llibra d’Oracions Comuns), que formés en una gran narració que arreplegués les principals festes de l’any cristià.

 

Si bé es va compondre molt ràpidament, Messiah és un oratori de grans proporcions la magnificència del qual no revela cap signe de precipitació, i, des del moment de la seva composició, ha fruit de la condició d’obra emblemàtica.

 

Hi ha dotzenes de gravacions de Messiah, que van des de les monumentals interpretacions de Thomas Beecham (¡amb platillos!) amb Heddle Nash o Jon Vickers, passant per les de Klemperer, fins a les versions de Trevor Pinnock, William Christie, Mark Minkowski i altres, que s’inclinen pels instruments originals. Malgrat això, la versió de René Jacobs es caracteritza per la seva imaginació.

 

La versió està concebuda de forma espectacular, perfilada amb nitidesa, àgil i enèrgica. La tendència de la gravació es a dels contrastos inesperats, que introdueixen molta teatralitat (per exemple en el celebèrrim Aleluya); o el decrecendo que presagia l’Amen final, que està frasejat de manera molt poc convencional. L’aproximació a les textures sonores i al ritme és molt més variada que en qualsevol altra versió i presenta contínuament interpolacions, cadenzas i altres fioriture que fan que cada audició sigui un regal per l’orella.

 

 

Georg Friederich Haendel

Messiah

Avemo-Bardon-Zazzo-Van Rensburg-Davies

The Choir of Clare College – Freiburger Barockorchester

René Jacobs

(2 CDs)

(Part I, Part II i Part III)