Opera from the Met: La Sonnambula (02-03-2009)

3 Abril 2009

sonnambula

 

Pocs dies després de les anunciades funcions del duo Netrebko-Villazón (malgrat que el mexicà només va complir el primer dia) en les donizettianes Lucies, es presentava al Met una altra parella d’excepció: la Natalie Dessay i el Juan Diego Flórez, en una altra obra mestre del repertori belcantista, en aquest cas, La Sonnambula de Vincenzo Bellini.

 

A priori la soprano francesa i el tenor peruà surten amb avantatja ja que tenen la tècnica i el tipus de veu idonis per als papers d’Amina i Elvino, la parella de joves enamorats que quan estant a punt de casar-se tenen un conflicte molt seriós a causa dels episodis de sonambulisme de la noia, que fan que, per una exagerada gelosia, el noi suspengui la boda (ningú sap que és sonàmbula). Malgrat els moments de sofriment tot s’aclarirà i els enamorats menjaran perdius juntets.

 

La Natalie Dessay no ha de demostrar que és una Amina fenomenal (ja ho acrediten la seva gravació d’estudi i altres gravacions en directe que circulen per la xarxa), la seva aproximació al personatge és molt lírica des del punt de vista vocal, reflexant innocència, melanconia, resignació i alegria sense caure en “ñoñerias” absurdes en la interpretació i artificis buits en el cant (com altres que coneixem). Evidentment no es pot comparar amb la divina Callas (Sonnambula inigualable tant expressiva com tècnicament), però juga en la mateixa divisió que una Sutherland o una Scotto.

 

La veu a perdut aquella facilitat d’emissió en l’agut extrem de fa uns anys, que ara ataca amb més prudència, menys quantitat i menys fiato, però continua presentant una tècnica fantàstica pel canto fiorito, a més de haver arrodonit el timbre en la resta de registres, com ja es nota en la seva entreda “Come per me sereno”. Està prudent, però ajustada en la cabaletta següent “Sovra il sen la man si posa”. En el duo “Son geloso del zefiro errante” la lliçó de belcantisme és notable per les dues parts, i la veu està molt present en tot el final del primer acte. En l’escena final destapa “el tarro de las esencias” con un “Ah! Non credea mirarti” colpidor i cantat amb una exquisitessa suprema, finalitzant la seva prestació amb un més que espectacular “Ah! Non giunge”. Té un èxit rotund.

Flórez & Dessay – Son geloso del zefiro errante – Met 2009

Natalie Dessay – Ah! Non credea mirarti…Ah! Non giunge – Met 2009

Per la seva part Juan Diego Flórez és un Elvino d’antologia. No enganyem a ningú quan diem que es pot comparar, sense cap mena de perill de caure en l’exageració, a l’Elvino de Kraus, o al magnífic Elvino discogràfic del Pavarotti (impressionant per la generositat i la bellesa de la seva veu, més que pel la puresa del seu cant). Flórez és una mena de barreja d’ambdues coses: té l’elegància i el rigor estilístic del canari i un timbre bellíssim com l’italià. La seva prestació em fa oblidar la nefasta gravació amb la Bartoli (de la que no ser si parlar un dia perquè en fa posar de mala llet), tot i que en la seva entrada està una mica reservat i talla alguna repetició. En el duo ja està a ple rendiment (com heu pogut escoltar al link) i la es fa notar al final del primer acte, on ha d’apretar per a projectar la veu amb suficiència per a que se’l senti (Flórez no té una veu gran, però la sap projectar). En el segon acte es va creixent i ens regala un “Ah! Perché non posso odiarti” que quasi em provoca un infart (quina coloratura i quins aguts) pel superagut final que durà més de 10 segons. La funció per a ell pràcticament ja s’ha acabat en aquest punt. El públic enfolleix.

 

Juan Diego Florez – Tutto è sciolto.. .ah perché non posso odiarti – Sonnambula-Met 2009

 

La resta del repartiment no està a l’alçada (és molt difícil). Decepciona i molt el Rodolfo del baix Michele Pertusi amb una veu que sembla envellida prematurament, amb més d’un so massa brut i amb un cant poc edificant. Correctes sense més la Lisa de Jennifer Black i la Teresa de Jane Bunnell.

 

El cor i l’orquestra del Metropolitan acompanyen amb cura als cantats sota la direcció de l’Evelino Pido, molt pendent de deixar fer als seus divos, recuperant aquella sàvia manera de dirigir òpera belcantista en la que l’orquestra ha de sonar bé i ajustada però ha de ser flexible als requeriments dels autèntics protagonistes del show.

 

BELLINI – LA SONNAMBULA – MET – 02-03-2009 (Descàrrega de l’òpera aquí)

 

Natalie Dessay (soprano) : Annina

Juan Diego Florez (tenor) : Elvino

Michele Pertusi (bajo) : Il conte Rodolfo

Jane Bunnell (mezzo-soprano) : Teresa

Jennifer Black (soprano) : Lisa

Jeremy Galyon (bajo) : Alessio

Bernard Fitch (tenor) : Un notaro

 

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Evelino Pido

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: