Archive for 9/05/2009

Mis favoritos: Tchaikovsky-Sinfonías 4, 5 y 6

9 Mai 2009

Tchaikovsky

Las tres últimas sinfonías de Tchaikovsky son la cima de su obra.

Tchaikovsky compuso la 4ª sinfonía (1878) en una época tumultuosa de su vida. Cuando la comenzó estaba a punto de embarcarse en un matrimonio con una antigua alumna del conservatorio, Antonina Miliukova; pero también apaerició en escena otra mujer para brindarle su apoyo económico, la acaudalada mecenas Nadezhda von Meck. Fue ella a quien Tchaikovsky reveló el “programa detallado” de su sinfonía más autobiográfica hasta esa fecha. La fanfarria del fatídico primer movimiento con el que se abre era “el destino, esa fuerza inexorable que impide que nuestras aspiraciones de felicidad alcance su objetivo, que celosamente consigue que nuestro bienestar o nuestra paz no sean absolutos y transparentes, que pende sobre nuestras cabezas como una espada de Damocles y que con una rotunda perseverancia envenena nuestras almas. Es invencible, jamás la dominaremos”.

Aunque el destino regresa para hostigar los renqueantes valses del movimiento y para interrumpir el deleite popular del movimiento final, hay cierto solaz en “los recuerdos del pasado” que alivian las melancólicas cavilaciones del movimiento lento y lo que Tchaikovsky denominaba “arabescos antojadizos”, realizados mediante el pizzicato de las cuerdas en un scherzo muy imaginativo. (David Nice)

Sinfonía No. 4, 4º mvmt (Chicago Symphony-D. Barenboim)

 

tchai4bernstein

Sinfonía No. 4 in fa menor, op. 36 (CD)

Francesca da Rimini, op. 32

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

Tras un lapso de más de una década, en 1888 Tchaikovsky regreso a la forma de la sinfonía. Su guía en esta labor fue el profesor del Conservatorio de Hamburgo Theodor Ave-Lallement, a quien esta dedicada esta 5ª sinfonía. En apariencia, la obra está más proporcionada de forma más uniforme que su predecesora, y la única percusión que se escucha es la de los timbales. Sin embargo, sigue habiendo un programa. La todopoderosa figura del Destino que preside la 4ª sinfonía y regresa para malograr el gozo popular de su final se ha convertido ahora en la Providencia, sujeta al cambio. Aparca a un lado el inquietante acoso del primer movimiento para dejar paso a un allegro que Tchaikovsky describe como “murmullos, dudas, lamentos, reproches contra… XXX” (lo cual, supuestamente, es una referencia a su homosexualidad). Amenazadora la Providencia irrumpe dos veces en la escena del exquisito movimiento lento, el magnífico andante cantábile, y anima brevemente un gracioso vals. En el último movimiento, su carácter se ha transformado en un noble acto de rebeldía y, tras una enérgica batalla, emerge ruidosamente como vencedor en un triunfante desfile final. (David Nice)

 Finale de la Sinfonía Nº 5 (L. Bernstein)

 tchai5bernstein

Sinfonía No. 5 in mi menor, op. 64 (CD)

Romeo y Julieta

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

La sexta sinfonía de Tchaikosky es la más poderosa que compuso sobre el sufrimiento, tal y como indica el sobrenombre que le puso su hermano Modest “Patética”. No es que cuando la escribió, en verano de 1893, estuviera sumido en un desespero con tendencias suicidas: aunque afirmaba “haber llorado mucho” durante su composición, estaba en pleno impulso creativo, y declaró “es glorioso poder darme cuenta de que mi tiempo aún no ha acabado, y que puedo seguir trabajando”. Su súbita muerte, ese mismo año, solo unos días después de haber dirigido el estreno de esta obra, alentó los rumores de que, como Mozart, había compuesto su propio Requiem. Hay algunos aspectos de la obra que ciertamente lo sugieren: la misa rusa de difuntos se cita en el desarrollo del primer movimiento, y el final es un adagio lamentoso trágico, en el que la luz se extingue.

Pero aquí hallamos condensada toda la experiencia vital. El amor, en un aria del primer movimiento que prácticamente no tiene palabras, está en deuda con el ejemplo de la “canción de la flor” de Carmen, de Bizet, la ópera favorita de Tchaikovsky. La melancolía hace acto de presencia bajo la forma de un vals agridulce, mientras que el scherzo combina una fantasía brillante con una marcha bulliciosa. (David Nice)

Sinfonía nº 6. 3er mvmt. Bavarian Radio Symphony Orch Mariss Jansons

tchai6bernstein

Sinfonía No. 6 in si menor, op. 74 ‘Patética’ (CD)

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

Montserrat Caballé al Liceu: Luisa Miller de Giuseppe Verdi (10-01-1972)

9 Mai 2009

luisa-caballe-liceu

Amb aquest post pretenc iniciar una sèrie dedicada a les actuacions de la grandíssima soprano Montserrat Caballé al SEU teatre, al Gran Teatre del Liceu.

Montserrat Caballé ha cantat tot al Liceu, moltes vegades com a plataforma de prova per a nous papers en el seu repertori, o per a cantar papers que en altres teatres no podria haver cantat.

Durant tots aquests anys, impulsat per la devoció cap a aquesta soprano (¿pot ser la millor de tots els temps?) he recopilat una bona col·lecció de funcions al Liceu, la majoria en el seu esplendor vocal (anys 70) que inclou peces puntals del repertori operístic i que són una mostra significativa del seu art. Títols com la seva primera Norma, la fabulosa Aida del 73 amb Domingo, Lucrezia Borgia, Maria Stuarda, Ballo, Vespri, Tosca,….

Per començar aquesta sèrie he escollit la última que he aconseguit fa uns dies, la Luisa Miller de la temporada 1971-1972.

Luisa Miller és una de les últimes òperes verdianes abans de la seva trilogia popular (Rigoletto-Trovatore-Traviata) que el llençaria definitivament a la fama mundial, com el més important compositor d’òpera italiana en la seva època.

La Luisa Miler va ser una òpera que va quedar fora del repertori ràpidament i no va ser fins els anys 60 del segle XX que no va tornar a circular pels teatres gràcies fonamentalment a l’excel·lent gravació que l’Anna Moffo i el Carlo Bergonzi van fer per a la RCA.

La Montserrat Caballé va ser una de les sopranos que més va fer per la seva recuperació, passejant el personatge pels teatres més importants com el Met o la Scala durant la dècada dels 70, culminant amb una gravació en estudi per la Decca amb el Luciano Pavarotti de company. Després d’ella altres grans sopranos com la Ricciarelli o la Scotto van incloure el rol al seu repertori amb èxit.

Cal dir, que el paper de la Luisa és un bombó per a qualsevol diva que presumeixi de ser-lo. És un paper que comença amb agilitats i que després té escenes d’autèntica força (el duo amb Wurm) on una lírica que no tingui amplitud a la veu es pot dur un ensurt considerable.

La Caballé està en plena forma, la veu és bellíssima, l’agut brillant i poderós (fa el sobreagut al final de la seva ària d’entrada) i amb totes les seves extraordinàries virtuts intactes (legato, fiato infinit, pianíssins,….), però és en les parts més dramàtiques on marca la diferència amb una seguretat i poderio vocal insultants. El públic l’adora.

El Rodolfo del Carreras és pur foc. És la seva tercera prestació amb un rol protagonista al Liceu després de la Lucrezia Borgia de la temporada anterior (que ja postejarè) i el Rigoletto d’aquella mateixa temporada 71-72. La veu està saníssima, plena de juventut, amb el seu centre ardent i l’agut segur. El cant és superentregat, a la Di Stefano, potser una mica passat de voltes (per entrega), però fa goig de sentir una veu amb tantíssima qualitat. Ensorra el teatre amb una versió apassionada de la celebèrrima ària “Quando le sere al placido” i remata la cabaletta amb un agut interminable. Portentós.

El Miller del Peter Glossop és inferior en comparació amb els dos monstres barcelonins, però ja voldrien ara tenir barítons d’aquesta talla. La veu es ferma i no té problemes tècnics, sap el que canta i posa intenció. Fa una prestació molt regular en tota la funció i rep l’aprovació entusiasta del públic.

La Federica de Blackham i els dos papers de baixos estam ben defensats, que ja és molt.

L’orquestra i el cor del Liceu no eren una meravella en aquells anys però no sonen gaire pitjor que l’actual (sembla mentida que hagi de dir això), i la direcció del mestre Camozzo és correcte, sense gaires desajustos, i atenta als cantats.

 Disfruteu-lo.

 GIUSEPPE VERDI: Luisa Miller (CD1, CD2)

Montserrat Caballé (sop) Luisa

José Carreras (ten) Rodolfo

Peter Glossop (bar) Miller

Joyce Blackham (mezzo) Federica

Maurizio Mazzieri (bajo) Walter

Eftimios Micalopoulos (bajo) Wurm

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director: Adolfo Camozzo

(Barcelona, 10 de gener de 1972)