Montserrat Caballé al Liceu: I Vespri Siciliani de Giuseppe Verdi (28-12-1974)

18 Mai 2009

caballe-i-vespri-1974Durant la Temporada 74-75 la Caballé va cantar en vuit ocasions al Liceu: I Vespri Siciliani (3 funcions), Don Giovanni (3 funcions), en un concert en benefici de UNICEF (amb altres cantants) i en un recital amb orquestra. En aquest post comentaré la primera funció que es correspon a la del 28 de desembre de 1974, de l’òpera verdiana I Vespri Siciliani.

Després de les triomfals Aides de la temporada anterior (que ja postejaré), repetien una altra vegada com a parella a l’escenari el tenor madrileny Plácido Domingo i la nostra superdiva Montserrat Caballé. L’expectació era una altra vegada molt gran, en una òpera poc representada al teatre (només 27 funcions fins aquell moment, i cap des de feia 100 anys). També repetia, com a l’Aida, el baríton Franco Bordoni, i dirigia per primera vegada al Liceu la directora Eve Queler (només tornaria altra vegada la temporada 77-78 dirigint a la Caballé en la Parisina d’Este). El repartiment complert era el següent:

Giuseppe Verdi: I Vespri Siciliani (CD1, CD2)

Franco Bordoni (bar), Monforte

Montserrat Caballé (sop), Elena

Plácido Domingo (ten), Arrigo

Justino Díaz (baix), Procida

Joan Pons (baix), Bethune

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Director: Eve Queler

 Per a saber una mica de l’òpera tirem de Wikipedia:

“I vespri siciliani, también conocida bajo el título francés de Les vêpres siciliennes (Las vísperas sicilianas), es una ópera en cinco actos con música de Giuseppe Verdi y libreto en francés de Charles Duveyrier y Eugène Scribe a partir de su obra Le duc d’Albe. Fue estrenada en la Ópera Garnier el 13 de junio de 1855. En España se estrenó el 4 de octubre de 1856, en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en la versión italiana.

La ópera se basa en hechos históricos que ocurrieron en 1282 y se conocen con el nombre de las vísperas sicilianas.

Al igual que ocurrió con Don Carlos, que también fue estrenada con un libreto en francés, fue traducida rápidamente al italiano y estrenada el 26 de diciembre de 1855 en el Teatro Reggio de Parma. Para esta versión Verdi tuvo que ajustarse a la censura cambiando el libreto y el título por el de Giovanna di Guzman.

Una tercera versión, en italiano y completa, fue estrenada el 4 de febrero de 1856 en la Scala de Milán. Esta es quizás la más conocida y grabada.”

Les funcions del Liceu agafen la versió italiana i la retallen brutalment, en més d’una hora. A part del ballet del tercer acte, es van tallar indiscriminadament seccions enteres als concertants, repeticions als duos, trios i alguna cabaletta, això sí, s’han mantingut les grans àries tant les de la soprano al primer, quart i cinquè acte, la del tenor al quart acte, la del baríton al tercer acte i la gran ària del baix (potser la peça més coneguda de l’obra) al segon.

Comencem per la diva. L’any 1974 va ser l’any de la seva gloriosa Norma a Orange, al més de juliol, però poc després, a finals de l’estiu va ser operada d’una sèrie de tumors (un benigne enorme i dos malignes) a la zona abdominal. Per aquest motiu va haver de cancel·lar unes Anna Bolena al Liceu (la seva òpera gafe) i no va recuperar-se fins a novembre, després d’un intensiu entrenament per tornar a posar a to la seva musculatura abdominal (base de la seva tècnica). La veritat és que en les dates de la funció ja se l’escolta totalment recuperada, en plena forma. En el primer acte ens regala amb un impetuós recitatiu “In alto mare e battuto dai venti..” que acaba amb les tremendes exaltacions “è in vostra mano!” i continua amb l’ària “Coraggio, su coraggio” amb unes agilitats perfectes i perillosos descensos al greu (aquí la Caballé perd una mica de la bellesa del seu timbre) i ascensions a l’agut. En el segon acte, ella i Domingo fan un duet de somni, amb pianíssims per ambdues parts. En el tercer acte la soprano té poca cosa a fer, però en el concertant final la Caballé pitja l’accelerador projectant la veu de forma extraordinària per sobre de tots i acabant amb un agut allargat de manera exagerada (diuen que aquest abús en la cua va iniciar els conflictes entre Domingo i ella, que tots sabeu com varen acabar). En el quart acte, després d’un Domingo estratosfèric en la seva ària inicial, ve el magnífic duo on els dos cantats tornen a excel·lir en musicalitat i bon cant, i es aquí on la Caballé dona el millor de ella mateixa en les frases de l’airoso “Arrigo! ah! parli a un core”, tota una lliçó de cant sul fiato, plagada de reguladors, pianíssims i una magistral escala descendent (Caballé rocks!). En l’últim acte queda la coneguda “Mercé, dilette amiche”, peça plagada de dificultats vocals (agilitats) despatxada com si res per la soprano amb una facilitat abrumadora. Estem davant d’un monstre del cant.

L’Arrigo és el paper de tenor més exigent, vocalment, que mai va escriure Verdi per a un tenor. És una part molt aguda (inclús un re sobreagut al cinquè acte) i bastant extensa, i al mateix temps és poc agraïda ja que només disposa d’una única ària en solitari i la resta són duos amb el baríton o la soprano. El Plácido Domingo és l’únic dels grans tenors dels últims 50 anys que la inclòs al seu repertori (excepció del Nicolai Gedda)i l’únic que l’ha gravat en estudi. La seva prestació és excel·lent, tant per facultats (posades al límit, això sí), com per valentia, com per bon estil. Domingo està pletòric en el dos duos amb Monforte (primer i tercer acte), musical i matissat amb els duos amb Caballé, i finalment esplendorós en la seva gran ària del quart acte “È di Monforte il cenno….. Giorno di pianto, di fier dolore!” que hom no ha sentit mai millor cantada en la seva vida.

El Monforte de Bordoni és monolític, presentat amb un cant “recio”, sense gaires matisos, amb una veu de timbre homogeni i segura en tots els registres. Mentre que el Procida de Justino Díaz assoleix un èxit notable en la celebèrrima ària del segon acte “O tu, Palermo, terra adorata” cantada amb un bon material, bona línia i bon estil.

El cor del Liceu desafina bastant, sobretot les dones i en els aguts, mentre que l’orquestra sona desgavellada, amb un so pobre i no gaire ajustada, sota una direcció pitjor que rutinària d’una Eve Queler al 200% pendent dels divos. 

Posts relacionats:

Caballé al Liceu: Luisa Miller (1972)

Advertisements

8 Respostes to “Montserrat Caballé al Liceu: I Vespri Siciliani de Giuseppe Verdi (28-12-1974)”


  1. […] Mis favoritos: Las sinfonías de Johannes BrahmsMés Tristan und Isolde amb la Voigt i PlácidoMontserrat Caballé al Liceu: I Vespri Siciliani de Giuseppe Verdi (28-12-1974)Mis favoritos: Tchaikovsky-Sinfonías 4, 5 y 6Montserrat Caballé al Liceu – La Forza del Destino […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: