Preparant el Fidelio

19 Mai 2009

fidelio2bofill

Ahir dia 18 es va donar la primera funció del Fidelio, així que arribo una mica tard, però tenint en compte que la segona funció es dóna el dijous (jo assistirè), encara em salvo.

Per a explicar una mica la història de la composició de l’òpera i un breu resum del seu argument aprofito la introducció que hi ha a la pàgina web del Liceu (que per això la paguem entre tots).

“Òpera en dos actes amb Llibret de Joseph von Sonnleithner (1805) revisat per Stephan von Breuning (1806) i Georg Friedrich Treitschke (1814) basat en l’obra Léonore ou L’amour conjugal de Jean Nicolas Bouilly. Música de Ludwig van Beethoven. Estrenada el 20 de novembre de 1805 al Theater an der Wien de Viena. Estrena de la versió revisada, el 29 de març de 1806 al mateix teatre. Estrena de la versió definitiva, el 23 de maig de 1814 al Kärntnertortheater. Estrenada al Gran Teatre del Liceu l’11 de gener de 1921.

Es basa en el drama francès Léonore ou L’amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly (1798), que Beethoven admirava. El drama pertanyia a un gènere molt popular els anys de la Revolució Francesa, la pièce à sauvetage, en què els herois triomfen d’una situació de greu perill, en una visió optimista dels valors positius de la justícia i la raó. La primera versió, en tres actes, tingué com a llibretista Joseph Sonnleithner i s’estrenà el 1805 en una Viena ocupada per les tropes franceses, sense èxit. Una segona versió del 1806 només tingué dues representacions. La versió definitiva, en dos actes, en què havia incorporat el llibretista Georg Friedrich Treitschke i revisat a fons la partitura, s’estrenà al Kärtnertortheater el 1814, i pocs mesos després arribà a Praga, Leipzig, Dresden i Berlín. Aquesta llarga i complicada elaboració explica també l’existència de tres obertures prèvies a la definitiva, que –amb el nom de Leonore– han tingut una gran difusió com a pàgines simfòniques independents. Habitualment, l’anomenada Leonore núm. 3 s’insereix entre les dues escenes del segon acte.

L’acció transcorre a Sevilla, al segle XVII, en una terrible presó militar governada pel cruel Don Pizarro, que hi té presoner secretament el seu pitjor enemic, Florestan, que s’ha atrevit a proclamar unes veritats que el delaten. Leonora, magnífica encarnació de la muller valenta i enamorada, es disfressa d’home, amb el nom de Fidelio, i es guanya la confiança del carceller Rocco –personatge bo i de gran dignitat personal– en un intent desesperat de salvar el marit. Les primeres escenes segueixen el to i l’estructura del singspiel –Marzelline, la filla de Rocco s’enamora de Fidelio creient que és un noi–, però aviat l’òpera es converteix en un esplèndid oratori que celebra la força de l’amor. Fidelio aconsegueix baixar a les masmorres per cavar amb Rocco la tomba on Pizarro pensa enterrar Florestan després d’assassinar-lo, preocupat per l’anunciada visita del ministre Don Fernando. Després d’escoltar el plany desesperat de Florestan en la foscor, Fidelio aconsegueix amb un coratge inaudit deturar l’acció criminal de Pizarro mentre l’arribada del ministre resol definitivament el drama. El cant a la llibertat dels presoners perdonats s’uneix a l’alegria dels esposos celebrant el triomf de l’amor conjugal i de la justícia.

La música ens porta tota l’energia i la passió del compositor en una partitura plena d’idealisme i de sublimació. A més de l’esmentat plany de Florestan («Gott!, welch Dunkel hier / In des Lebens Frühlingstagen»), destaquem l’ària de Leonora «Komm, Hoffnung, lass den letzen Stern», la primera sortida dels presoners a la llum («O welche Lust»), el duo de retrobament dels esposos («O namenlose Freude!») o l’himne a l’amor conjugal que clou l’obra («Wer ein holdes Weib errungen»).”

Veiem uns quants fragments de l’obre dels que abans se comenten.

En primer lloc l’ària de Leonora, per, en teoria (això d’anunciar la cover fa arronsar el nas) la mateixa soprano que les canta al Liceu, la Karitta Mattila, en la meteixa producció del Metropolitan que es presenta la Liceu.

“Abscheulicher! Wo eilst du hin? – Karita Mattila – The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-James Levine, 2003.

Continuem amb l’ària de Florestan (dificilíssima), per un molt implicat Jonas Kaufmann.

Jonas Kaufmann cantant l’ària de Florestan

I per últim l’Obertura Leonora nº3, amb la Berliner Philharmoniker i Herbert von Karajan.

Karajan – Beethoven: ”Leonore III” Overture, pt. 1 of 2 i 2 of 2

Per últim acompanyo el post amb una gravació extraordinària i en directe del Fidelio, que va servir de base a la versió d’estudi de Fidelio aclamada com la millor per la crítica (la de Klemperer amb la Ludwig i Vickers), però en aquest cas és al Covent Garden amb Klemperer, repetint Vickers com Florestan i amb els llegendaris Hans Hotter i Sena Jurinac (i amb una Leonora III que posa els pèls de punta).

Fidelio

Descarga CDs (Password:Sankerib)

 INFORMACIÓ DE LA PRODUCCIÓ

Direcció d’escena: Jürgen Flimm / Gina Lapinski

Escenografia: Robert Israel

Vestuari: Florence von Gerkan

Il·luminació: Duane Schuler

Producció: Metropolitan Opera House (New York)

Dates: 18/05/09 21/05/09 22/05/09 24/05/09 26/05/09 27/05/09 30/05/09 31/05/09 02/06/09

Cast (1er repartiment)

Direcció musical: Sebastian Weigle

Don Fernando: Anders Larsson

Don Pizarro: Terje Stensvold

Florestan: Clifton Forbis

Leonore: Karita Mattila

Cover Leonore II: Eilana Lappalainen

Rocco: Stephen Milling

Marzelline: Elena de laMerced

Jaquino: Mathias Klink

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: