Tancredi a Washington (Descobrint a Sarah Coburn)

22 gener 2010

Quan vam parlar de La Cenerentola al Met de la temporada passada amb la Garanca vaig descubrir al ternor Lawrence Brownlee, que em va fer una magnífica impressió i del que us vaig dir que buscaria més actuacions seves. Així ho vaig fer i entre les que vaig trobar destaquen un Barbiere al Met amb la DiDonato de la temporada 2006-2007 i un Tancredi a Washington al 2006. I precisament d’aquest últim és el que vull comentar-vos avui. 

La raó principal d’això, a part de perquè és una versió molt notable per la qualitat dels tres protagonistes principals, és pel descobriment de la soprano Sarah Coburn – que fa d’Amenaide – l’actuació de la qual m’ha deixat completament impressionat. 

El Tancredi és una obra magnífica que marca l’inici de la consagració del geni de Pesaro, quan apenes havia passat els 20 anys. L’obra, amb llibret de Gaetano Rossi basat en l’obra Tancrède de Voltaire, es va estrena a La Fenice de Venècia el 6 de febrer de 1813 i es pensa que la va composar en menys d’un mes, ja que a al gener havia estrenat Il Signor Bruschino

Formalment amb el Tancredi Rossini va assentar les bases del seu propi estil de fer òpera o, el que és el mateix, del belcanto. En el Tancredi es comença a abandonar el recitatiu secco per recitatius acompanyats molt més expressius i rics, també les àries passen a ser vehicles d’expressió musical més naturals i profunds, on es requereix un domini absolut de la vocalització, ja que aquesta deixa de ser pur joc d’artifici sinó un element fonamental per l’expressió, eliminant qualsevol possibilitat d’abús de coloratures i cadències improvisades com a vehicle de lluïment del divo/a.

De fet, la culminació d’aquest estil rossinià la trobem una dècada i vint-i-quatre òperes més tard en la Semiramide (1823), estrenada al mateix teatre amb llibret del mateix Gaetano Rossi i també basada en una obra de Voltaire (Sémiramis), obra que podriem considerar com un Tancredi in exelsis.

Passem a la funció.

La funció que us presento es va donar a l’abril de 2006 a la Washington Opera Center, i contava com a principals protagonistes al Tancredi de Stephanie Blythe, l’Amenaide de la Sarah Coburn i l’Argirio de Lawrence Brownlee.

Comencen per la Stephanie Blythe. En primer lloc hem de dir que ens trobem davant una veu important amb un timbre que recorda molt, però molt, al de la Marilyn Horne. I no només en el timbre, sinó també en al forma de cantar. S’ha de dir però, que la Blythe, malgrat tenir una bona tècnica i agilitats, no té la precisió mecànica que tenia la seva il·lustre compatriota, amb menys nitidesa al executar els passatges més exigents. Al mateix temps el greu, que sí que està ben controlat, no té aquella rotunditat del de la Horne (de vegades massa exagerat i tot en els recolzaments de pit). 

El seu Tancredi està molt ben cantat, deixant el llistó molt alt en totes les seves intervencions principals – dues àries, dos duos amb Amenaide i un duo amb Argirio – sent un Tancredi més guerrer que amant. Potser, com a únic inconvenient, en desconcerta molt la gran semblança amb la veu de la Horne, que fa que l’estigui comparant constantment, i clar, per molt bé que ho faci sempre surt perdent. 

Escoltem-la en la celebèrrima entrada del personatge al primer acte “Di tanti palpiti”.                                    

I ara en el duo amb Argirio al segon acte. 

L’Amenaide de la Sarah Coburn ha estat tota una revelació.

La Sarah Coburn és una soprano lírica amb una veu de bonic color, força penetrant, amb una bona tècnica per les agilitats i amb un registre agut brillant. El seu cant és acuradíssim i molt comunicatiu, amb un estil irreprotxable i molt bon gust. A part d’això té una presència escènica força atractiva (va ser aspirant a Miss Oklahoma), i per si això fos poca cosa és filla d’un senador.

Però no parlem més i sentim-la en la seva primera ària.

 

Realment impacta la qualitat d’aquesta jove cantant que de moment només s’ha prodigat pels teatres nordamericans (des del 2001), havent actuat en els principals teatres americans com el Met (The last emperor), Florida, Washington (Tancredi, I Puritani), LA Opera (Tamerlano amb Domingo, Barbiere, Der Fledermaus), Chicago, Cincinatti, Seattle,…. amb un repertori que inclou Linda di Chamonix, Lucia di Lammermoor, I Cappuletti, Lakme, Carmina Burana,…..Els seus compromisos la portaran aquest inici del 2010 a cantar Il Barbiere a Florida i Rigoletto a la Welsh National Opera.

Sentim-la ara en el primer duet amb Tancredi.

Ara la sentim en la cavatina del segon acte, on jo crec que està sublim.

 

Per últim en la seva última aria “Giusto Dio che umile adoro”

 El tercer en discòrdia és l’excel·lent tenor rossinià Lawrence Brownlee. Fent el paper d’Argirio, pare d’Amenaide, s’aprecien totes les virtuts que van remarcar quan parlaven del seu Ramiro: veu corpòria, amb un centre ample i agut fàcil i espectacular, fraseig de bona escola i perfectes agilitats. L’únic inconvenient que hi trobo és una certa emissió caprina (vibrat molt ràpid) en certes notes del pas, que desvirtuen una mica la seva excel·lent feina.

Sentim-lo en la seva gran ària del segon acte.

La resta de personatges no tenen quasi presència, excepte Isaura que té una mena d’aria di sorbetto en el segon acte, que defensa Linda Maguire amb força dignitat. L’Orbazzano de David Langan no arriba al nivell dessitjat i correcta el Roggiero de Lisa Eden.

Bon treball el d’Antony Walker al front de l’eficient companyia de la Washington Concert Opera on opta pel final feliç original de l’estrena a Venècia, no pel tràgic (més fidel a Vodelaire) de Ferrara.

La gravació feta in house té una qualitat força aceptable, i recull de primera mà una nit d’exit total pels tres protagonistes. Intenteu escoltar-la, val molt la pena.

G. Rossini – TANCREDI (CD01, CD02)

Tancredi – Stephanie Blythe

Argirio – Lawrence Brownlee

Amenaide – Sarah Coburn

Isaura – Linda Maguire

Roggiero – Lisa Eden

Orbazzano – David Langan

Washington Concert Opera – Antony Walker

2 d’abril de 2006

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: