Archive for 28/01/2010

Il sogno de l’Inva Mula

28 gener 2010

L’últim disc de la soprano albanesa Inva Mula m’ha satisfet molt.

Encara recordo les seves funcions al Liceu, on sempre ha lluit una veu de soprano lírica de timbre realment bell, cant elegant i sempre amb detalls de gran artista.

En aquest disc fa un recorregut per peces del repertori, totes elles molt adequades per la seva veu i el seu estil de cant.

En el primer grup, el de Puccini, és en el que trobem potser més irregularitats, sobretot en l’aria de La Rondine “Il Bel Sogno di Doretta”, on la veu està en excès vibrada, com tensionada, i els aguts a pelna veu sonen oberts i descontrolar. Per acabar de rematar, el pianos, que sempre han sigut un dels seus punts forts, sonen opacs, sense la lluentor d’abans.

Escolteu-la

La veritat és que quan l’he escoltada he pensat que patiria amb el disc, però he de dir que sembla com si el disc estigués gravat en un concert, ja que aquests defectes van desapareixen a mida que avança el disc, com si la veu se li anés calentant, si bé la instabil·litat en el registre agut quan l’emet en forte no desapareix en cap dels fragments, tota una llastima.

Del bloc Puccini la part més destacable, sense cap mena de dubtes, és el primer fragment de La Boheme “Si, Mi Chiamano Mimi”, on excepte algun agut obert i destemplat, tot sona de maravella.

El bloc d’aries franceses és el més sòlidament defensat, amb un cant molt ajustat a l’estil i un fraseig calid. La veu li sona carnosa al registre central, amb el vibrato més controlat (potser Puccini l’exigeís més volum i això li fa forçar una mica) i tot està primorosament exposat, amb una veu de bellesa arrebatadora.

El recital finalitza amb el bloc Verdi. En La Traviata una de cal i l’altra de sorra: en “E strano” la veu no li respon amb totes les garanties, i queda justeta en el “Sempre libera”; mentre que en “Addio del passato” amb aquelles mitges veus i un cant ple de matisos aconsegueix una lectura de gran categoria, si bé la lectura de la carta queda molt amanerada i poc dramàtica.

Tanca el recital una de las grans creacions de la soprano, la Gilda del Rigoletto, amb un “Caro nome” per fer-nos somiar, contingut i on s’imposa un timbre i un cant preciós.

INVA MULA – Il Bel Sogno (Part01, Part02)

01. Puccini: Ch’ Il Bel Sogno Di Doretta – La Rondine

02. Puccini: Si Mi Chiamano Mimi – La Bohème

03. Puccini: Donde lieta uscí- La Bohème

04. Puccini: O Mio Babbino Caro – Gianni Shicchi

05. Gounod: Trahir Vincent – Mireille

06. Gounod: Voici La Vaste -Mireille

07. Massenet: Adieu Notre Petite Table – Manon

08. Gounod: Le Roi De Thule , Air Des Bijoux – Faust

09. Gounod: Il Ne Revient Pas – Faust

10. Massenet: Dis Moi Que Je Suis Belle – Thais

11. Verdi: Addio Del Passato – La Traviata

12. Verdi: E Strano… Sempre Libera – La Traviata

13. Verdi: Caro Nome – Rigoletto

Zagreb Philharmonic Orchestra – Ivo Lipanovic

Mis favoritos: Andante spianato – Gran polonesa brillante, Op. 22, de F. Chopin

28 gener 2010

Les obres de Chopin, una de les figures més destacades del Romanticisme no només musical sino del moviment artístic en general, es poden separar a grosso modo en tres categories:

Les peces més virtuosístiques, fonamentalment orientades cap a composicions de lluiment virtuosístic i de fácil audició (com són la majoria dels seus valsos i polonesas).

Les més purament romàntiques, on es deixa l’ànima i es trova l’esperit de l’artista – melancòlic, amant, somniador,… – que tenen la seva máxima expressió en el nocturns i els impromptus.

I les més acadèmiques, peces formalment més conservadores, malgrat que això no vol dir que siguin clàssiques, ni molt menys, ja que en Chopin sempre trobem aquell regust de l’artista inconconformista i individualista.

En l’opus 22 troben fonamentalment als dos primers. Sentim-la primer en la meva versió favorita des de sempre, la del gran Artur Rubinstein.

Originalment Chopin va compondre l’Andante spianato i gran polonesa op.22 com una obra per a piano i orquestra. De fet, en primer lloc va compondre la Gran Polonesa cap al 1831, i no va ser fins tres anys més tard, al 1834, que no va compondre una introducció a la Polonesa només per a piano sol. Més tard Chopin adaptaria la Gran Polonesa per a piano sol, de manera que tota l’obra passes a ser una peça per a solista.

Donada l’originalitat, bellesa i vistositat de l’obra en general de seguida va passar a formar part del repertori de tots els grans virtusos de l’instrument, impossant-se la versió per a piano solo.

De fet l’obra juga amb el contrast entre el recolliment i puresa de l’introducció – l’andante spianato – i la brillantor, ampulositat i empenta de la Polonesa. Tècnicament requereix de grans dosis de virtuosisme, amb recursos típicament chopinians, com són els arpegiats vertiginosos o grans salts d’escala.

Perquè us feu una idea del virtuosisme que requerix la seva interpretació us deixo un vídeo amb l’interpretació que feia Lang Lang als Proms de Londres de 2008, en una interpretació tècnicament apabullant però molt personal on, per a mi, abusa excessivament del rubato, de les dinàmiques i dels canvis al tempo.

Per últim us deixo un parell de gravacions de l’obra.

La primera la d’Artur Rubinstein, molt ben acompanyada per altres peces del compositor en un CD que formava part de l’edició Chopin-Rubinstein que fa anys va editar la RCA.

La segona és la versió per piano i orquestra, estreta de l’Edició Chopin de la DG, amb el fabulós Krystian Zimerman, la LA Philharmonic i la direcció de Carlo Maria Giulini.

ARTUR RUBINSTEIN-Chopin Collection (CD10)

1 – Impromptus – n°1 – Op.29

2 – Impromptus – n°2 – Op.36

3 – Impromptus – n°3 – Op.51

4 – Impromptus – n°4 – Op.66 “Fantasie-Impromptu”

5 – Bascarolle – Op.60

6 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°1

7 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°2

8 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°3

9 – Tarantelle – Op.43

10 – Andante spianato and Grand Polonese – Op. 22

 

Chopin Edition  (Vol.1, Cd02)