Archive for gener, 2010

Max Emanuel Cencic: contralt o contratenor?

18 gener 2010

No coneixia a Max Emanuel Cencic fins que fa uns mesos vaig sentir-lo en la nova gravació del Faramondo de Haendel, on em va sorpendre molt positivament.

Vaig investigar una mica i vaig trobar per la xarxa aquest curiós i apreciable recital on Cencic opta per una recargolada aposta de cantar àries que Rossini va escriure per a veu femenina de contralt però en papers in travestito, és a dir, papers de heroi jove masculí escrits per a ser cantats per dones disfrassades. El recargolament bé de que aquí tenim un senyor que canta les àries escrites per a senyores que fan de senyor, afalsetant la veu per a que sigui com la d’una senyora. Uff!

En aquest vídeo de presentació del disc Cencic ens explica una mica el motiu d’aquesta aposta, amés de sentir el final del “In si barbara sciagura” de l’òpera Semiramide.

Max Emanuel Cencic – Rossini Arias

Max Emanuel Cencic va nèixer a Zagreb, Croàcia, l’any 1976, i des de molt petit es va dedicar al cant com a nen sopranista, arribant a formar part com solista dels Nens Cantaires de Viena. Quan li va començar a canviar la veu va decidir continuar els seus estudis vocals com a contratenor, debutant com a tal al 2001, i poc a poc s’ha anat consolidant treballant pels directors més importants en el camp de la interpretació de la música barroca, com René Jacobs, William Christie, René Jacobs, Ottavio Dantone, Alan Curtis, Andrea Marcon, Christophe Rousset, Rinaldo Alessandrini o Jean-Christophe Spinosi.

L’any 2009 ha sigut el seu esclat definitiu com a artista operístic amb interpretacions de papers com el Tolomeo del Giulio Cesare de Haendel a la Bayerische, Ottone a la Semperoper de Dresde o Satirino en La Calisto, a més de recitals a Viena, Ginebra, Tokio i Hamburg, entre d’altres, i un Faramondo en els Champs-Elysees.

La veu de Cencic m’ha sorprès per posseir un color molt semblant a la d’una contralt, però amb aquell toc sobrenatural que tenen les veus afalsatades. Té una gran homogeneïtat en tots els registres, amb un greu molt ben treballat i sonor, a lo Podles, i un agut també potent, de vegades una mica obert, però encara controlat. La tècnica de respiració és bona, cosa que li permet frasejar  i cantar amb un bon legato, i domina el cant fiorito amb estil i sense abusos, amb solucions imaginatives sempre dintre del respecte a la línia i el bon gust.

Pel que fa al disc, cal que repeteixi que sempre he preferit les veus de contralt a les de contratenor, encara més si originalment estan escrites per contralt, però renoi, hom ha de rendir-se a l’excel·lent treball de Cencic. Pot ser no pot comparar-se amb els resultats que obtenien una Horne o una Valentini-Terrani de pàgines com el “Mura felice”, però faria posar vermell a moltes altres tant per tècnica, com per veu. Sentim-la:

Max Emanuel Cencic – Mura Felici (La Donna del Lago – Rossini)

En totes les àries el nivell del cant és altíssim, però per a mi és en l’anterior i en l’entrada d’Arsace de la Semiramide on està realment extraordinari. Us deixo també un vídeo d’aquesta última.

Max Emanuel Cencic-Rossini-Semiramide

L’acompanya l’Orquestra de Cambra de Ginebra, dirigida per Michael Hofstetter que si bé sona molt bé en les peces vocals, en les tres obertures sona molt desbocada, a lo sturm und drang, cosa que a mi no em satisfà gens. A més, no entenc com en un recital gravat pel disc s’incorporin aquestes peces orquestrals, normals en recitals en directe per a que el cantant descansi, però innecessaries en disc. S’entendria si fossin peces rares del repertori rossinià, però són peces molt conegudes (no us enganyeu l’obertura d’Aureliano in Palmira és la mateixa que la del Barbiere).

El disc és anterior a la gravació del Faramondo, per tant deu ser de finals del 2007 o inici del 2008.

MAX EMANUEL CENCIC – ROSSINI: Opera Arias & Overtures (CD)

01. Tancredi-Tancredi-Atto I–Oh patria! Dolce e ingrate patria

02. Aureliano in Palmira-Arsace-Atto II – Dolci silvestri… Perché mai le luci apprimo

03. Aureliano in Palmira-Overture

04. Tancredi-Overture

05. La donna del lago-Malcolm-Atto I–Mura felici

06. La donna del lago-Malcolm-Atto II–Ah si pera

07. Semiramide-Overture

08. Semiramide-Arsace-Atto I–Eccomi alfine in Babilonia… Ah, quel giorno

09. Semiramide-Arsace-Atto II–In si barbara sciagura

Orchestre de Chambre de Genève-Michael Hofstetter

René Pape: rei dels baixos?

17 gener 2010

La pregunta que faig està plantejada amb certa malícia, ja que he de confessar que després d’haver sentit a Mr. Pape (tal i com ell vol que li diguin) en directe m’esperava més d’aquest disc.

No penseu malament, la veu és bellíssima i molt sòlida, és un baix, i canta amb molt bona línea i gust, però, on és l’ànima?

Comencem pels dimonis: on és aquella intenció sibil·lina o directament malvada del personatge? Jo no l’he trobat. Ara el cant és acuradíssim. Us deixo que el sentiu en “Le Veau d’Or”, fantàsticament executat però lluny del maquiavèlic Chirstoff o del sibil·lí Siepi.

Faust-Le Veau d’Or-Richard Tucker Gala, 2001

Més interessant està en el Dapertutto, amb un “Scentile Diamant” molt ben escolpit, i brillantment rematat amb l’agut final.

Offenbach-“Scintille Diamant”-Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Pel que fa als reis, el seu Filippo és d’una noblesa d’accent remarcable, però torno a trobar a faltar un fraseig més incisiu, més carn. Per contra, el seu Boris és excel·lent des de qualsevol punt de vista, sent un dels fragments més notables de tot el recital.

Don Carlo-Ella giammai m’amo- Joseph Volpe Gala, 2006

Menció a part té la gran escena del Rei Marke, del Tristan und Isolde, on Pape fa una autèntica creació. Això és, sens dubte, el millor del disc. El seu Rei Marke reflexa tot el patiment i tota la humanitat del vell rei com pocs han aconseguit fer.

Per últim, destaca també, com un altre gran moment del recital el “Beda, Beda” del Vodnik (una mena de goblin de les aigües) del segon acte de la Rusalka de Dvorak, on Mr. Pape també assoleix la comunió perfecta entre un cant acurat i en plenes facultats, i una expressivitat completa. És la tercera joia del disc.

Beda, beda – Dvorak – Rusalka- Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Com a punt més “decepcionant”, el Wotan, on l’he trobat que la veu no acaba de doblegar-se a la tessitura del Cap dels Deus, i per això l’he trobat certes febleses, sobretot en la part alta de la veu, que el fan no estar del tot còmode (serà què el Wotan és un baix-bariton?). Crec que el seu Wotan haurà d’esperar una mica.

Per tant, i contestant a la pregunta inicial, podem dir que de moment a Mr. Pape els reis són el que millor li funcionen. I pel que fa a la veu i el seu cant podem dir que actualment és un ferm aspirant a la corona de les veus més greus.

René Pape-GODS, KINGS AND DEMONS (CD

PASS: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Gounod-Faust-Ronde du veau d’or: “Le veau d’or” [1:58]

2) Gounod-Faust-Sérénade: “Vous qui faites l’endormie” [2:42]

3) Boito-Mefistofele-Ecco il mondo [2:19]

4) Berlioz-La Damnation de Faust- Air de Méphistophélès. “Voici des roses” [2:47]

5) Verdi -Don Carlo- “Ella giammai m’amò!” [10:30]

6) Offenbach-Les Contes d’Hoffmann-Scintille, diamant [2:40]

7) Wagner-Das Rheingold-Abendlich strahlt der Sonne Auge [3:55]

8) Wagner-Tristan und Isolde- “Tatest du’s wirklich?” [13:31]

9) Rubinstein-The Demon-“Na vazdushnam akeane” [4:58]

10) Rubinstein-The Demon -“Ne plach dit’a” [2:39]

11) Dvorák –Rusalka- Beda, Beda! Ubohá rusalko bleda [5:29]

12) Mussorgsky-Boris Godounov-Oi! duschno, duschno [10:34]

Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Canciones españolas por Teresa Berganza

10 gener 2010

La Berganza siempre ha sido una cantante inconformista e inquieta, no se ha prodigado mucho en los teatros de ópera, comparada con sus colegas, y cuando lo ha hecho ha sido siempre para marcar hitos.  Lo suyo ha sido el recital, y en ellos ha dado siempre una importancia relevante al repertorio de canción española, del que ha sido defensora y embajadora por todo el mundo.

En este recital se sumerge en el vastísimo legado de canciones y madrigales que durante la Edad Media y, sobretodo, el Renacimiento engrosaron los cancioneros de poetas y trovadores.

El resultado es una joya a atesorar por el buen amante de la música y del canto, ya que la Berganza se recrea de manera sublime en las bellas melodías, diciendo los versos con una calidez y claridad que otros no han conseguido, a pesar de la pátina filológica que se ha llevado a cabo por los nuevos defensores de la música antigua española (Savall et al.)

La acompaña, no al laúd sino a la guitarra, el gran Narciso Yepes.

Un disco recomendadísimo, donde la belleza reside en la sencillez y el arte sublime de los intérpretes.

Como aperitivo, para que os hagáis una idea del contenido del disco,  os dejo una pieza de Juan Vázquez (1500-1560), no incluida en el disco, interpretada primorosamente por  Valeria Mignaco (soprano) y acompañada por los vihuelistas Alfred Fernández y Alfonso Marín.

“Con que la lavaré”

Teresa Berganza – Canciones Españolas (CD)

01. Alfonso X El Sabio – Rosa Das Rosas

02. Miguel De Fuenllana – Pérdida De Antequera

03. Anónimo – Dindirindín

04. Alfonso Mudarra – Trieste Estaua El Rey David

05. Anónimo – Nuevas Te Traygo, Carillo

06. Anónimo – Los Hombres Con Gran Plazer

07. Francisco De La Torre – Dime, Triste Corazón

08. Enríquez De Valderrábano – ¿de Dónde Venís, Amore?

09. Luis De Milán – Toda Mi Vida Os Amé

10. Juan De Triana – Dínos, Madre Del Donsel

11. Alonso Mudarra – Si Me Llaman A Mí

12. Juan Del Encina – Romerico

13. Juan Vázquez – Vos Me Matastes

14. Luis De Milán – Aquel Caballero, Madre

15. Alonso Mudarra – Claros Y Frescos Ríos

16. Alonso Mudarra – Ysabel, Perdiste La Tu Faxa

17. Luis De Narváez – ¿con Qué La Lavaré?

18. Juan Vázquez – En La Fuente Del Rosel

19. Alfonso X El Sabio – Santa María

NARCISO YEPES – Guitarra

Descubriendo a Porpora con Karina Gauvin

9 gener 2010

La canadiense Karina Gauvin es una soprano que se ha abierto paso en el mundo de la lírica con sus interpretaciones de papeles barrocos, sobre todo desde que Alan Curtis y su Complesso Barroco la ficharan para sus registros. Con ellos, Gauvin ha grabado, por lo menos que yo conozca las óperas de Haendel Tolomeo, Alcina, Ezio y Agrippina. Además, también ha protagonizado la grabación del Tito Manlio de Vivaldi con Ottavio Dantone y su Accademia Bizantina.

Estamos pues, sin duda, ante toda una especialista del repertorio barroco, y aquí nos presenta en su último recital en solitario un grupo de arias del compositor napolitano Nicola Porpora (1686-1768)

Porpora fue un compositor y maestro de canto contemporáneo de Bach y Haendel. Con este último compitió en celebridad como compositor de ópera en Londres. Compuso una cincuentena de óperas, que en su mayor parte están totalmente olvidadas, pero su relevancia en la actualidad se debe a que fue un excelente maestro de canto, contando entre ellos a tres de los castrados más célebres de las historia: Caffarelli, Senesino y Farinelli. Para ellos compuso cantatas y óperas, con arias tremebundas por las dificultades que entrañan.

El interés que, desde que se estrenó la película Farinelli (1994), ha ido creciendo entorno al mundo de los castrados, y que en el 2009 ha tenido un punto álgido con el Sacrificium de la Bartoli y otros discos como el de Jaurossky, nos ha permitido ir recuperando y apreciando, aunque sea a través de arias, la obra de Porpora.

Pues bien, la Gauvin contribuye al revival Porpora con este, a mi parecer, excelente disco.

La Gauvin posee una voz con un timbre considerablemente bello, no es una voz pequeña y acerada (a lo Kirkby o Battle) sino que es cremosa y bastante cálida. La técnica de canto es sólida, en lo que se refiere a virtuosismo, mientras que su canto es variado y sus interpretaciones tienen gancho y hacen que tengas ganas de escucharla más (no como la Kozena que parece que siempre cante lo mismo, aburriéndome soberanamente).

La acompañan Alan Curtis y su Complesso con toda la garantía de los que saben lo que hacen.

Como muestra os dejo una pequeña maldad: Gauvin vs. Bartoli en una pieza, “Nobil onda” que comparten en sus discos.

Karina Gauvin – Porpora Arias (Parte1, Parte 2)

01. Adelaïde – Nobil onda

02. Adelaïde – Non sempre invendicata

03. Ezio – Recitativo di Fulvia: Misera, dove son?

04. Ezio – Non son io che parlo

05. Polifemo – Aci, amato mio bene

06. Polifemo – Smanie

07. Imeneo – Mi chiederesti meno

08. Angelica – Mentre rendo a te la vita

09. Arianna – Ouverture-

10. Arianna – Ahi che langue

11. Arianna –  Il tuo dolce mormorio

12. Arianna – Misera, e che farò?

13. Arianna – Misera sventurata

14. Arianna – Si caro ti consola

Il Complesso Barocco – Alan Curtis

El post nº100. Un regal familiar

8 gener 2010

Sembla mentida però ja hem arribat al post nº100. S’havia de celebrar d’alguna manera, i no se m’ha acudit cap altra que preparar-vos un regal operístic.

Quan a l’any 2001 vaig deixar casa dels meus pares, per a anar a viure al pis que havien comprat la meva parella i jo, em va tocar la feina d’empaquetar totes les meves coses cara a fer la mudança. Va ser un moment per un costat feliç, ja que tenia moltes ganes de començar la vida en parella amb la persona que estimes, però al mateix temps nostàlgic, ja que representava deixar endarrere el meu barri, i allunyar-me, si bé només físicament de la meva família i dels meus amics.

No em va sorprendre que les coses a endur-me es limitessin a roba, llibres, apunts i discos, el que em va sorprendre va ser la descomunal quantitat de música que havia acaparat. Eren caixes i caixes de cds, cassets i vídeos (penseu que encara no havien esclatat ni els DVDs, ni els iPods, ni coses d’aquestes, i els ordinadors més bons tenien discs durs de 40 Gb).

La meva germana, mai militant, però sempre simpatitzant de l’òpera, i més en concret de les grans Dives (la Callas sobretot), em va demanar mig en serio mig en broma que si no pensava deixar-li cap CD. Jo no tenia cap intenció de deixar-li res, però en l’últim moment em va passar per les mans un casset gravat per mi per portar al cotxe on tenia una recopilació de fragments variats dels últims CDs que m’havia comprat, i que s’havia convertit en la música que sempre portava en el meu walkman. No m’ho vaig pensar gaire i li vaig donar.

Bé, doncs aquesta recopilació, després de tants anys, continua reapareixen cada vegada que la meva germana i jo parlem d’òpera, i es que sempre em diu “sí aquest nou disc/vídeo/cantant/versió/… està molt bé, però el casset aquell que en vas donar és el que més m’agrada”

Com a regal aquest d’aquest Nadal o de Reis, la meva germana em va demanar que aquesta cinta li passes a CD, i crec que no hi ha millor tema per a celebrar el post nº100 d’aquest bloc que el de regalar-li el CD, i que tots el pugueu fruir i comentar-lo.

Per qüestions de la durada de la cinta alguns fragments gravats eren una mica més curts i no seguien exactament l’ordre en que ara els he recopilat.

Vincenzo Bellini

1.- Norma: Mira o Norma – Caballé/Veasey/Patané /Orange (1974)

Fragment de la mítica Norma de la Caballé d’Orange. El Mira o Norma és un vehicle perfecte per al lluïment de la catalana, amb les seves llarguíssimes frases i una melodia estàtica de sublim bellesa.

2.- Norma: Finale acte II – Callas/del Monaco/Stignani/Serafin/RAI Milano (1955)

Diu la llegenda que Wagner admirava el final de la Norma, fins el punt que deia que seria capaç de canviar totes les seves obres per composar alguna cosa amb la mateixa intensitat i puresa. La gravació correspon a la retransmissió de la RAI milanesa uns mesos abans de les fulgurants funcions de la Scala (a mi la Callas encara m’agrada més aquí).

3.- I Puritani: Duo acte III – Callas/Di Stefano/Picco/Mexico (1952)

Una altre directe llegendari. Di Stefano està pletòric amb un cant vehement com ningú ha aconseguit i la Callas està vocalment en el seu millor moment i expressivament superba (quan fraseja “L’alma elevar mi sento” a hom li despeguen els peus del terra)

Gaetano Donizetti

4.- Roberto Devereux: Quel sangue versato – Gencer/Cappuccilli/Rossi/Nápoles (1964)

Això és una dramatico d’agilittà. Impressionant!!

(Aquí la Gencer en 1980)

Giuseppe Verdi

5.- Ernani: Ernani involami – Price/Schippers/Met (1962)

Leontyne Price era una autèntica veu verdiana, amb un color avellutat i una fluïdesa en tots els registres com poques.

(Aquí 20 anys després)

6.- Ernani: Oh de’ verd’anni miei – McNeil/Schippers/Met (1962)

McNeil posseïa una veu enorme amb unes facultats extraordinàries que no sempre va saber dominar amb l’eficàcia requerida. Aquest Carlo de l’Ernani és el millor que jo l’he sentit mai.

7.- Ernani: Final acto III – McNeil/Price/Bergonzi/Siepi/Schippers/Met (1962)

8.- Rigoletto: Si, vendetta… – Capuccilli/Rinaldi/Rossi/RAI Torino (1967)

Us he inclòs tot el duo pare i filla, amb un jove Cappuccilli rutilant en la zona alta i cant fàcil, i la Rinaldi com a eficaç Gilda. Atenció a l’espectacularitat del “Si vendetta” amb sobreagut de la soprano inclòs.

9.- Rigoletto: La donna è mobile – Pavarotti/Rossi/RAI Torino (1967)

Pavarotti amb la veu fresquíssima, tot un regal.

10.- Un ballo in maschera: Teco io sto – Callas/Di Stefano/Gavazzeni/Scala (1957)

Unes altres llegendàries funcions de la Callas i Di Stefano, aquesta vegada a la Scala. La química entre els dos cantants fa treure espurnes. La direcció de Gavazzeni es abassegadora.

11.- Un ballo in maschera: Eri tu – Bastianini/ Gavazzeni/Scala (1957)

Bastianini és la meva veu de baríton, i aquesta potser sigui la millor ària que Verdi va escriure per aquesta corda.

 

Giacomo Puccini

12.- La Boheme: Mi chiamano Mimi: Freni/Raimondi/Karajan/Wiener Philharmoniker (1963)

Us he inclòs tota l’escena, des de la “Manina” fins al final del primer acte. Meravellós el injustament poc recordat Gianni Raimondi, i una molt jove Freni amb la seva insuperable Mimi.

(Us deixo a la Freni i a Karajan però al 1980)

13.- Turandot: In questa reggia – Nilsson/Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

La Nilsson és la referència en el paper i Corelli el millor Calaf possible.

(Us deixo un vídeo amb la Nilsson i Corelli però d’uns anys més tard, 1971)

14.- Turandot: Nessun dorma – Corelli/Gavazzeni/Scala (1964)

No comment!

(Corelli per la RAI, a finals del 50s)

Així que aquí ho tens Tata, que ho frueixis al teu reproductor de mp3.

LINK DE DESCARREGA