Archive for febrer, 2010

1er aniversari. Dos regals per a tots vosaltres.

26 febrer 2010

El bloc acaba de fer un any….

122 entrades

27000 visites

Moltes gràcies a tots!!!!

PRIMER REGAL: L’últim anell de Knappertsbusch a Bayreuth (difícil de trobar a diferència dels del 56 o 57 i amb un so molt nítid)

SEGON REGAL: Bergonzi canta 31 àries per tenor de Verdi (una autèntica joia)

 

Richard Wagner – DER RING DES NIBELUNGEN

Bayreuth Festival Orchestra, Bayreuth Festival Chorus-Hans Knappertsbusch

Das Rheingold (Part 01, Part 02)

Wotan  Hans Hotter

Donner  Erik Saeden

Froh  Sándor Kónya

Loge  Fritz Uhl

Alberich  Frans Andersson

Mime  Gerhard Stolze

Fasolt  Theo Adam

Fafner  Josef Greindl

Fricka  Rita Gorr

Freia  Elisabeth Grümmer

Erda  Maria von Ilosvay

Woglinde  Dorothea Siebert

Wellgunde  Claudia Hellmann

Floßhilde  Ursula Boese

27/07/1958 

Die Walküre (Part 01, Part 02, Part 03)

Siegmund  Jon Vickers

Sieglinde  Leonie Rysanek

Wotan  Hans Hotter

Brünnhilde  Astrid Varnay

Hunding  Josef Greindl

Fricka  Rita Gorr

Gerhilde  Marlies Siemeling

Ortlinde  Hilde Scheppan

Waltraute  Elisabeth Schärtel

Schwertleite  Maria von Ilosvay

Helmwige  Lotte Rysanek

Siegrune  Grace Hoffman

Grimgerde  Rita Gorr

Roßweiße  Ursula Boese

08/07/1958

Siegfried (Part 01, Part 02, Part 03)

Siegfried  Wolfgang Windgassen

Mime  Gerhard Stolze

Brünnhilde  Astrid Varnay

Wanderer  Hans Hotter

Alberich  Frans Andersson

Fafner  Josef Greindl

Erda  Maria von Ilosvay

Waldvogel  Dorothea Siebert

30/07/1958

Götterdämmerung(Part 01, Part 02, Part 03, Part 04)

 Brünnhilde  Astrid Varnay

Siegfried  Wolfgang Windgassen

Hagen  Josef Greindl

Alberich  Frans Andersson

Gunther  Otto Wiener

Gutrune  Elisabeth Grümmer

Waltraute  Jean Madeira

Woglinde  Dorothea Siebert

Wellgunde  Claudia Hellmann

Floßhilde  Ursula Boese

1. Norne  Jean Madeira

2. Norne  Ursula Boese

3. Norne  Rita Gorr

01/08/1958

Volumen I (CD)

01. Oberto – Ciel Che Feci!

02. Un Giorno Di Regno – Pietoso Al Lungo Pianto

03. I Lombardi – Come Poteva Un Angelo

04. Ernani – Merce Diletti Amici

05. I Due Foscari – Notte, Perpetua Notte

06. Giovanna D’arco – Sotto Una Quercia

07. Alzira – Irne Lungi

08. Attila – Qual Notte!

09. Attila – Che Non Avrebbe Il Misero

10. Macbeth – Ah, La Paterna Mano

Volumen II (CD)

01. I Masnadieri – O Mio Castel Paterno

02. I Masnadieri – Di Ladroni Attorniato

03. Il Corsaro – Eccomi Prigioniero!

04. La Battaglia Di Legnano – La Pia Materna Mano

05. Luisa Miller – Quando Le Sere Al Placido

06. Rigoletto – Questa O Quella

07. Rigoletto – Ella Mi Fu Rapita

08. Rigoletto – La Donna E Mobile

09. Il Trovatore – Di Quella Pira

10. La Traviata – De Miei Bollenti Spiriti

11. I Vespri Siciliani – Giorno Di Pianto

Volumen III (CD)

01. Simon Boccanegra – Sento Avvampar

02. Aroldo – Sotto Il Sol Di Siria Ardente

03. Un Ballo In Maschera – Di’ Tu Se Fedele

04. Un Ballo In Maschera – Ma Se M’e Forza Perderti

05. La Forza Del Destino – Oh Tu Che In Seno Agli Angeli

06. Don Carlo – Io La Vidi E Al Suo Sorriso

07. Aida – Celeste Aida

08. Otello – Dio! Mi Potevi Scagliar

09. Otello – Niun Mi Tema

10. Falstaff – Dal Labbro Il Canto Estasiato

Anuncis

Grans gravacions: La simfonia nº3 “amb Orgue” de Camile Saint-Saens

21 febrer 2010

Avui us porto tot un clàssic de la discografia: la fantástica Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” de Camille Saint-Saëns en la visió d’Eugene Ormandy.

Aquesta obra és l’única simfonia que va composar Saint-Saëns en la seva maduresa, malgrat que havia començat a explorar aquesta forma en la seva adolescència i havia composat varis fragments i una obra completa abans de que la que oficialment rebria el títol de Primera Simfonia en 1853, la segona va aparèixer al 1959. Així que van passar més de 25 anys fin que Saint-Saëns , ja amb 50 anys i una sòlida experiència, va acceptar l’encàrrec de la Philharmonic Society of London per composar una nova simfonia.

L’obra la va dedicar a la memòria de Franz Liszt, que va morir l’any de l’estrena, el 1886, i ell mateix en va dirigir la seva presentació, amb un èxit espectacular. Malgrat això havia tingut molts dubtes “Serà terrible – va dir a la Philharmonic Society- però, ¿serà un gust per aquells que l’escoltin?”.

Per a començar us deixo el inici del segon moviment “Allegro moderato” tal i com l’interpretaven al  2008 la NHK Symphony Orchestra dirigida per Emmanuel Villaume.

Se la coneix com Simfonia “amb orgue” degut al destacat paper que aquest instrument té en dues de les seves seccions: l’adagio on aporta un coixí de so per a la seductora melodia de les cordes que assoleix un clímax molt estàtic; i al final, on es desplega amb tot el poder al mig de fanfàrries dels instruments de metall. També té un paper molt destacat en el triomfal final, garantint que el seu so quedi a les orelles del públic mentre es llença als estusiastes aplaudiments que l’obra suscita.

Almenys hi ha quatre gravacions de l’obra amb la Philadelphia Orchestra i Ormandy (E. Power Biggs mono al 1956 per CBS, E. Power Biggs stereo al 1962 per CBS, Virgil Fox quad al 1974 per RCA, i Michael Murray digital al 1980 per Telarc) totes excel·lents i bastant localitzables. Jo us deixo la segona, que és tot un clàssic de la discografia reeditada de manera permanent amb raó. Ormandy aconsegueix una claredat en les textures envejable, amb una orquestra molt en forma. A l’orgue, molt atent, Edward Power Biggs. La gravació és de 1962, però posseeix una presa de so estèreo realment nítida i espectacular.

Us deixo ara l’espectacular final de l’obra en la versió de la Philadelphia Orchestra i Michael Murray sota la direcció d’Eugene Ormandy.

Per últim us deixo un link per qui vulgui veure tota la simfonia sencera a traves de la web del Canal Arte. Es tracta d’un concert del 20 de gener d’aquest any a la catedral de Kaliningrad amb l’Orquestra Simfònica de la MDR i l’organista Artem Khatchatourov dirigits per Jun Märkl.

http://liveweb.arte.tv/fr/video/Concert_a_la_cathedrale_de_Kaliningrad/

Camille Saint-Saëns – Simfonia nº3 en do menor, Op.78 “amb orgue” (descàrrega)

1.- I. Adagio –

2.- Allegro moderato –

3.- Poco moderato –

4.- II. Allegro moderato –

5.- Presto –

6.- Maestoso –

7.- Allegro

Edward Power Biggs, orgue

Philadelphia Orchestra – Eugene Ormandy

Opera from the Met: El Simon Boccanegra de Plácido Domingo (18-01-2010)

19 febrer 2010

Va a ser que no. No creo yo que Plácido haya acertado con esta incursión en el repertorio de barítono. Lleva últimamente el tenor madrileño haciendo cosas raras, ya sea cantar Tamerlano totalmente out de estilo, grabar un disco de canciones con poemas del papa polaco (¿era necesario?), hacer el ridículo en un dúo con Flórez en un CD del peruano, o grabar un dudosísimo álbum donde maltrataba el género de la copla. ¿Su fulgurante carrera y carisma le dan derecho a hacer esto? No lo sé, lo que sí le ha dado es la oportunidad de hacerlo ya que todos los teatros y casas discográficas beben los vientos por cualquier suspiro del Rey de la Ópera.

Para empezar os dejo el duetto entre Boccanegra y Fiesco del prólogo con Domingo y Morris. El lamentable estado vocal del bajo hace parecer que el tenor está mucho mejor de lo que está, pero el esfuerzo se nota en el canto, con momentos donde se palpa la tensión con el cantante forzando al máximo. (Met, 2 de febrero de 2010)

Y es que a pesar de que toda la vida sus detractores han dicho que la voz de Plácido es la de un barítono que ha trabajado para ser tenor, siempre que el tenor ha hecho de barítono (porque esta no es la primera vez, ya grabó hace años un Fígaro del Barbiere para DG con Abbado bastante abominable, y también había grabado algún aria como el prólogo de Pagliacci) la lógica se ha impuesto y, aunque tenga las notas, es decir los graves, el color de su voz se revela como lo que es, el de un tenor. Así que su Boccanegra suena desnaturalizado.

En segundo lugar os dejo un vídeo de la sección final del dúo con Amelia, con una excelente Adrianne Pieczonka.

Hay que decir en descargo del tenor que a medida que va pasando la función la voz va mejorando ligeramente, y que en el segundo y tercer acto fluye más fácilmente, que no quiere decir que suene más fresca, consiguiendo una buena escena en el dormitorio y una notable escena final

Otra cosa es su manera de cantar y su estilo. Es Domingo un cantante que canta Verdi como pocos, además de un creador de personajes indiscutible. Aquí se nota su maestría, consiguiendo más de un momento de auténtica escuela, pero la incomodidad de estar fuera de su impostación habitual le hace que no se entregue al 100% en la interpretación. El maestro siempre ha dicho que cuando está cómodo no recuerda que está cantando, que crea el personaje y la voz sale sola, pero que cuando tiene que estar pendiente de la voz le cuesta mucho más esfuerzo incluso concentrarse en el personaje y que pierde en esa facilidad para comunicar. En este Boccanegra no está cómodo, se notan momentos de tensión en el canto (independientemente de la voz), e incluso hace una entrada en falso (en el duo del primer acto con Amelia), señal inequívoca de que algo pasa.

En último lugar os dejo las maravillosas frases “Plebe, patrizi, popolo” del final del primer acto. Este es un momento cumbre de la obra y todo un bombón para el cantante, aquí se nota mucha más soltura en el canto (¿quizás interés?), consiguiendo mejores resultados que en la media de la función (Met, 2 de febrero de 2010)

El resto del reparto tampoco es para echar cohetes, excepto la elegantísima, bien timbrada y excelentemente fraseada Amelia/Maria de Adrianne Pieczonka (la mejor de la noche de largo). El Fiesco de James Morris es bastante insufrible, ya que el cantante tiene la voz ya completamente desgastada, con un vibrato insoportable y el timbre totalmente descontrolado. Giordani hace un Gabriele Adorno que va de menos a más (de malo a aceptable), pero el centro es muy descolorido oscilando entre sonidos áfonos y nasales, cosa que compensa con un canto valiente y un agudo todavía en buenas condiciones (siempre que sea en forte). Mucho mejor el Paolo de Carfizzi, voz con buena presencia.

Levine consigue que la orquesta del Met suene muy bien. Su visión de Boccanegra tiende a la oscuridad, consiguiendo unas atmósferas muy sugerentes en el segundo acto.

Giuseppe Verdi – SIMON BOCCANEGRA (link de descarga)

Placido Domingo (barítono) : Simon Boccanegra

Adrianne Pieczonka (soprano) : Amelia

Marcello Giordani (tenor) : Gabriele Adorno

James Morris (bajo) : Iacopo Fiesco

Patrick Carfizzi (baritono) : Paolo Albiani

Richard Bernstein (bajo) : Pietro

Adam Laurence Herskowitz (tenor) : Un araldo

Joyce El-Khoury (soprano) : Un’ ancella d’Amelia

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-James Levine

Natalie Dessay canta Strauss

18 febrer 2010

El disc que us presento és un dels millors recitals que jo he sentit mai, una autèntica joia.

Gravat per Virgin al 2004 suposava un exercici per a la Dessay en explorar quelcom més en el repertori straussià, incloent-hi fragments de la Zerbinetta (el duo amb el compositor, que és la recentment celebrada Charlotte del Werther parisí amb el Kaufmann, la Sophie Koch; i la seva impressionant versió del “Grossmächtige Prinzassin” que no pot cantar-se ni interpretar-se millor (sembla que parli)), de l’Arabella (el duo Arabella/Zdenka del primer acte amb l’Arabella de l’especialista en aquest compositor Felicity Lott, ja una mica madureta però donant tota una lliçó d’elegància i gust), i de Der Rosenkavalier (l’escena de la presentació de la rosa i el duo i trio finals, amb una insuperable Angelika Kirchschlager com a Octavian i la Lott en un paper marca de la casa com la Mariscala). Com a Director i Faninal reapareix el veterà Thomas Allen, sempre eficaç.

Escoltem el dúo de l’Ariadna auf Naxos.

A part d’aquestes escenes operístiques, ens regala 4 lieder de l’Op.68 (els Bertrano Lieder), entre ells el nº.5, titulat “Amor”, d’aquí el títol del recital. En tots està especialment variada intentant i aconseguint transmetre el missatge dels versos, però és sobretot en “Amor” on aconsegueix una interpretació plena de matisos i accents. Una autèntica delícia.

Escoltem el lied “Amor” en la veu de la Natalie Dessay uns quants anys abans (1966), en un recital a Viena  

L’acompanyament és de luxe amb una fabulosa orquestra de la Royal Opera House de la que Pappano extreu uns sons elegants i nítids.

La gran implicació i excel·lents actuacions de director i cantants aconsegueixen que aquests fragments ens semblin extrets directament del teatre, i quan s’acaben un es pregunta com pot ser que no hagin gravat tota l’obra. Repeteixo, una joia.

AMOR-RICHARD STRAUSS (CD, password: somerapidsharelinks.blogspot.com)
Aries i escenes d’Ariadne auf Naxos, Arabella, Der Rosenkavalier; Brentano Lieder Op. 68
01. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Grossmächtige Prinzessin
02. Ariadne auf Naxos, Op. 60: Kindskopf!
03. Ariadne auf Naxos, Op. 60: An Ihre Plätze, meine Damen und Herren!
04. Lieder (6), Op. 68: no 2, Ich wollt’ ein Sträusslein binden
05. Lieder (6), Op. 68: no 3, Säusle, liebe Myrthe
06. Lieder (6), Op. 68: no 4, Als mir dein Lied erklang
07. Lieder (6), Op. 68: no 5, Amor
08. Arabella, Op. 79: Ich danke, Fräulein
09. Der Rosenkavalier, Op. 59: Mir ist…”Rose Presentation”
10. Der Rosenkavalier, Op. 59: Marie Theres’…Hab’ mir’s gelobt
11. Der Rosenkavalier, Op. 59: Ist ein Traum
Natalie Dessay, Feicity Lott (soprano);
Angelika Kirchschlager, Sophie Koch (mezzo-soprano);
Thomas Allen (bariton)
Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Antonio Pappano

Montserrat Caballé al Liceu: Tosca de Giacomo Puccini (21-11-1976)

16 febrer 2010

Les funcions de les que parlem avui, com l’Aida de feia tres temporades, suposaven un altre fita espectacular per al teatre, i sobretot per l’empresa, que aconseguia reunir per a les tres funcions de Tosca al mateix trio protagonista que uns mesos enredera, al juliol, l’havien gravat per a la casa Philips a Londres.

A part d’aquesta fita pel teatre, un dels fets més importants d’aquestes funcions era el retorn de Josep Carreras al teatre que l’havia vist néixer, desprès de tres temporades d’absència, ja com a figura internacional consagrada.

Tornant a la diva, la temporada 76-77 va a tornar a brindar al teatre amb tres personatges diferents en nou funcions: les tres de Tosca d’aquestes funcions, tres de la Medea (a finals d’any) i tres de Salomé (al Febrer).

Com bé senyala el mestre Montsalvatge en la seva crònica que us adjunto més avall, no era la primera vegada que la Caballé oferia la Tosca al Liceu, i de fet, si bé el paper puccinià suposava una intromissió en un paper més dramàtic del que en aquells moments freqüentava la soprano, la Caballé el tenia en repertori des d’inicis de la seva carrera, com ens explica en aquesta curiosa entrevista que a inicis dels anys 80 li feia Robert Merrill, on Caballé parla de la seva visió del personatge i que està trufat amb continus comentaris d’altres dives que han deixat la seva empremta (a veure si les reconeixeu a totes?

Us deixo ara amb la crònica del mestre Xavier Montsalvatge per a La Vanguardia del dia 23 de novembre de 1976.

—————————

OPERA EN EL LICEO: UNA TOSCA SENSACIONAL

Con Montserrat Cabalé, José María Carreras e lngvar Wixell, protagonistas de excepción

Pese e lo folletinesco del teme de Sardou y el efectista verlsmo. musical de la partitura en ‘Tosca. está presente el mejor Puccini que redime la truculencia del argumento con un dominio total de las melodramáticas situaciones escénicas y un soberbio empleo de la orquesta y de las voces. Por esto ‘Tosca’., prescindiendo de su regusto decimonónico (fue estrenada en1900 en I Teatro Constanzi de Roma, llegando al Liceo dos años después), es una ópera que tira, que se espera con expectación pensando como la defenderán los intérpretes. Por esto se recuerdan las superiores, sobresalientes Toscas liceísticas de la de Renata Tebaldi, de Maria Caniglia, de Regine Crespin, de la Zeanl y la de Montserrat Ceballé de hace nueve años (con Bernabé Martí y Cesare Bardelli), que produjo sensación, aunque no tanta como phoracuando la obra . ha presentado con un terceto protagonista verdaderamente excepcional.

Montserrat Caballé encarna el personaje de Floria Tosca apasionadamente, con entreqa, como desafiando las tensiones vocales que le permiten exhibir la plenitud de sus facultades de soprano dramática, con al mismo dominio con que en otras óperas se impone dando a su voz calidades de su  musicalidad y de alado lirismo insuperables. Estas calidades, en todo caso, las aplicó (hablamos de la función del domingo) en el “Vissi d’arte” alcanzando una emotividad que mantuvo la atención del público en vilo y le valió una ovación que perecía no tener fin. En las demás escenas, la Caballé multiplicó su vehemencia sin que por eso fallara nunca su timbre, su fraseo persuasivo, sus agudos imponderables, tan claros como vigorosos.

Para los liceístas ha sido motivo de desencadenar los entusiasmos la vuelta a nuestro escenario, después de tres años de ausencia, del tenor barcelonés José Ma Carreras. En esto período, Carreras se ha impuesto internacionalmente y con el mejor derecho como acabamos de ver. Posee una voz da gran alcance, vibrante y cálida que ahora modula con inteligencia para obtener de si lo mejor; una expresividad latente y musical, adecuada al papel que interpreta. Se puede opinar que su vocailzación parecía un poco crispada, ¿pero no exige algo de eso una verista evocación del personaje de Cavaradossi? En todo caso le sirvió para despojar de innecesarios almabiramientos la romanza “E lucevan le stelle” – con plena satisfacción del auditorio que la premió con bravos, gritos y aplausos prolongadísimos que, no obstante, no lograron el solicitado bis de este famoso fragmento. José Ma Carreras fue igualmente ovacionado desde su primera intervención, la ‘.Re condita armonla., que a mi Juicio cantó ‘mejor que ningún otro episodio.

Para dar más atractivos a esta Tosca, interpretaba al rol de Scarpia —uno de los más acertados de todo el teatro pucciniano— el barítono sueco lngvar Wixell, que en la función de referencia se presentaba en Barcelona. Agradable sorpresa: Wixell es un magnífico cantante y un extraordinario actor que hizo un Scarpla de gran fuerza discursiva, penetrando en la psicología del personaje. Persuasivo en la voz, en la dicción y el gesto, al lado de la Caballé, ambos crearon en el segundo acto la atmósfera dramática enrarecida, que corresponde a la teatralidad de la escena clave de le obra.

Cuando, como en esta «Tosca», huy un grupo de protagonistas óptimos, todo parece -que ayuda a darles realce. Junto a ellos aplaudimos a Leonida Bergamonti que hace un Angelotti lleno de realismo, a Giovanni d’Angelis que acentúa el carácter del Sacristán, a Diego Monjo, muy adecuado como Spoletta y regista de escena, y a los demás, el coro y la orqueste llevaba con brio por Armando Gato, maestro , primera catogoría para la ópera italiana, eficaz en el mando, capaz, como lo comprobamos, de sacar brillo y energía del conjunto sinfónico, lo que beneficia mucho a esta ópera, de valores orquestales evidentes.

El Liceo abarrotado. Un publico fascinado y repetidos torrentes de aplausos en el curso de le representación. Este es el balance de la «Tosca», de telón hacia fuera. En la escena, un acto operístico que ya podemos registrar como culminante de la temporada en curso. — Xavier MONTSALVATGE.

————————— 

Com assegura el cronista, les funcions van ser un complet èxit, basat sobretot en la solidesa del tercet protagonista.

La Caballé dona una visió de Tosca completament satisfactoria. Recolzada en una veu de timbre puríssim i amb el seu control absolut de la respiració i dels reguladors, al mateix temps que d’una projecció espectacular del so, aconsegueix recrear una dóna angelical i completament enamorada als moments més lírics, amb temperament en els moments de gelosia i temiblement fera en els moments més dramàtics. En els duos aconsegueix sons eteris quan toca i es capaç de projectar la veu amb potència i força en els moments més intensos. El sue “Vissi d’arte” està cantat amb un legato i una delicadesa torbadores, al mateix temps que ple d’intensitat. És un dels grans moments de la vetllada, que rep una ovació interminable.

Us deixo un vídeo del “Vissi d’arte” que va interpretar la Caballé a Tokyo uns anys després amb els mateixos protagonistes que al  Liceu, dirigits per Colin Davis.

Si la Caballé està molt bé, Josep Carreras, almenys per a mi, està immens. La veu està fresquíssima com mai, amb un centre d’una calidesa irrepetible, un agut seguríssim i sonor, i ara ja sí que ha assolit el ple control de la línia, del cant lligat i de les dinàmiques. El cant és comunicatiu com només ell i Di Stefano han sigut capaços de fer, el fraseig es encisador. És el gran Carreras.

Per sentir-lo en el paper, us deixo primer el duo del primer acte en dos parts, amb la Montserrat en unes funcions de Niça de l’any 1980 (que si podeu aconseguir-les hauríeu de veure perquè és excel·lent, circulen per la xarxa).

Ara l’ària més famosa de l’òpera “E lucevan le stelle” del tercer acte, en les mateixes funcions de Tokyo que abans.

 

Per completar el trio, Il barone Scarpia de Ingvar Wixell, molt ben elaborat dramàtica i vocalment: maliciós, truculent i pervers fins al límit. He de confessar que Wixell mai ha estat sant de la meva devoció (veu llenyosa, opaca i limitada de facultats), però a aquest paper era capaç de treure-li tot el suc.

L’Armando Gatto aconsegueix que les masses del Liceu sonin millor del que realment eren en aquella època

Giacomo Puccini – Tosca (CDs)

Tosca………………………Montserrat Caballé

Mario Cavaradossi……….Josep Carreras

Il Barone di Scarpia……..Ingvar Wixell

Angelotti…………………..Leonida Bergamonti

Sagristà……………………Giovanni de Angelis

Spoletta……………………Didac Monjo

Sciarrone………………….Rafael Campos

Carceller…………………..Joan Baptista Rocher

Pastor………………………Cecilia Fontdevila

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Armando Gatto

————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

Joan Sutherland canta Wagner

12 febrer 2010

A començament dels anys 50, quan Joan Sutherland començava a encarrilar la  que seria una espectacular i gloriosa carrera com a diva del bel canto, la soprano australiana pensava seriosament en introduir-se més en el repertori wagnerià per a soprano, que li agradava molt, però va ser el Richard Bonynge qui la va persuadir per que s’interesés per un repertori a les antípodes del wagnerià. Anys després, i ja consagrada, la Sutherland recordava aquests fets i reconeixia que la seva carrera segurament s’hagués escorçat notablement si no hagués canviat d’opinió.

Un testimoni d’això és el següent vidio on podem sentir a la soprano australiana cantant “Dich teure Halle”, de la Elisabeth del Tannhäuser en una competició de cant a Austràlia a l’any 1950, amb només 23 anys.

A finals dels anys 50, ja instal·lada en el Covent Garden, va poder interpretar diversos papers secundaris en l’Anell (amb Kempe), i potser la única protagonista en una òpera wagneriana que va fer en tota la seva carrera, la Eva de Meistersinger.

Sentim-la en el quintet del tercer acte, acompanyada per Jon Vickers, James Pease, John Lanigan i Noreen Berry, al 1957 en aquelles funcions londinenques dirigides pel gran Rafael Kubelik.

A finals dels 70s inicis del 80s la Sutherland ja era tota una llegenda, i després de dues dècades com a vaixell insígnia de la DECCA, podia fer i gravar el que volgués sense problemes. Així que va gravar tota una sèrie d’escenes de diferents heroïnes wagnerianes. Podem veure un vídeo de les sessions de gravacions i minireportatge de marketing (pioner, ja que ara ho fan tots els artistes).

Realment la Sutherland posseïa qualitats per haver-se enfrontat amb els papers lírics i inclús algun més fort, ja que la veu és voluminosa i es projecta sempre bé per sobre de la massa orquestral. El centre és suficientment consistent, la zona aguda és penetrant, si bé no té el metall que demanden els grans papers dramàtics, però el greu és molt opac i de volum precari per aquest repertori. Pel que fa a la línia, en els moments més lírics pot lluir la facilitat pel cant lligat però a mesura que augmenta la intensitat la interpretació es va diluint tant dramàtica com vocalment.

Quan va gravar el disc la soprano havia passat el seu millor moment, hi ha un cert vibrato en el registre central, que ha perdut força I nitidesa, el greu és casi inaudible, mentre que l’agut es tensa, sobretot quan augmenta la intensitat. Com he dit, en les peces més líriques queda millor, gràcies a un notable frasseig i és on pot recrear-se més en detalls tècnics de gran efecte. Destaca el fragment del Rienzi, molt virtuosístic i exigent,que Sutherland sorteja amb molta maestria, pot ser perquè per estil i vocalitat (molt proper a la Grand Opera de Meyerbeer) és el que més s’acosta al terreny natural de la soprano. Podeu sentir-lo a continuación.

En la balada de Senta, on s’alternen els fragments més elegiacs i de més empenta, és on podeu comprovar i contrastar el que abans us comentava.

I per últim, us deixo el “Mild und Leise” de l’Isolda, on podeu constatar com a mesura que va augmentant la intensitat la interpretació va decaient, al quedar sobrepassada, es pot notar el sobresforç que realitza la soprano per dur a bon port el fragment.

De totes maneres, la Sutherland fa un paper més que digne, tenint en comte que es troba totalment fora del seu medi vocal habitual. Aquestes intrusions en terreny “enemic” només les poden fer amb resultats com aquests els grans artistes.

El recull de fragments wagnerians ara s’ha reeditat dintre de la col·lecció The art of Joan Sutherland, conjuntament amb fragments verdians.

The art of Joan Sutherland – Vol. 03/06 – Verdi & Wagner (Part 01, Part 02)

01. Santo di patria…Allor che i forti corrono (Verdi Attila)

02. Dall’infame benchetto io m’involai.. Tu del mio Carlo al seno.. Carlo vive! (…

03. Che! e segnar questa mano potrebbe l’onta mia- Tu puniscimi, o Signore (Verdi…

04. Surta è la notte Ernani! Enarni, involami (Verdi Ernani)

05. Mia madre aveva una povera ancella… Piangea cantando (Verdi Otello)

06. Mercé, delette amiche (Verdi Vesperi Siciliani)

07. Gerechter Gott ..In seiner Blüte (Wagner Rienzi)

08. Johohohe (Wagner Fliegende Holländer)

09. Dich, teure Halle (Wagner Tannhäuser)

10. Allmächt’ge Jungfrau hör mein Flehen (Wagner Tannhäuser)

11. Einsam in trüben Tagen (Wagner Lohengrin)

12. Du bist der Lenz (Wagner Walküre)

13. O Sachs, mein Freund (Wagner Meistersinger)

14. Mild und leise wie er lächelt (Wagner Tristan und Isolde)

National Philharmonic Orchestra – Richard Bonynge (fragments de Wagner)

Rareses rossinianes

9 febrer 2010

El disc es diu Di tanti palpiti – Arie e canzoni inedite, aggiunte, alternative (1812-1829), i literalment és això un recull d’àries alternatives o extres per a òperes i cançons o peces per a solista aïllades.

De fet, el disc és la gravació d’un recital del Festival d’Òpera de Rossini de Pèsaro de l’any 1993, que va editar la casa Ricordi, i que només he trobat per internet.

Les àries són variades i representen una mostra més de l’enginy i inspiració de Rossini. S’inclouen una sèrie d’àries alternatives, que al 1993 devian ser una autèntica raresa però que ara ja han tingut vàries lectures per artistes prestigiosos, si bé no es solen substituir les més conegudes o incloure-les d’afegit en les funcions teatrals.

Els cantants que s’encarreguen d’interpretar els fragments són un grup molt homogeni format en part per autèntics especialistes rossinians: Kunde, Manca di Nisa o Pertusi; i completats per la gran figura belcantista de la Mariella Devia, i el baix-bariton Lucio Gallo.

L’acompanyament corre a càrrec d’una feixuga, pel meu gust, Radio Sinfonieorcherter Stuttgart, amb la direcció de Maurizio Benini. La toma en viu té molt bona qualitat, i el públic celebra de manera entusiasta cadascuna de les peces.

A continuació i per obrir boca us deixaré uns quans videos amb algunes de les peces que s’inclouen al disc.

En primer lloc us deixo l’ària de Jemmy del Guillaume Tell “Ah! Que ton âme se rassure”, una peça que ja s’havia gravat en la versió de l’òpera que EMI va gravar a començament dels anys 70, interpretada per la Mady Mesplé junt amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Lamberto Gardelli.

En segon lloc l’ària de concert “Alla voci della gloria” composada en 1813 per a Filippo Grimani, un burges venecià. Durant temps es va considerar que era un ària afegida per al personatge de Blansac de “La scala di seta” (que no en té cap), però tant pel text i agilitats exigides a un personatge secundari com per la instumentació, amb trompetes, trombons i percussió, que no estan en el reste de l’òpera, s’ha descartat aquesta hipòtesi.

Al disc la pàgina està executada de manera molt solvent pel baix Michele Pertusi, amb una caracterització més còmica que la que fa Samuel Ramey (immens) en el vídeo següent.

La següent és l’ària alternativa pel Lindoro de “L’italiana in Algeri” amb títol “Concedi, amor pietoso”, composada per l’estrena a La Scala de l’obra en substitució de “Oh come il cor di giubilo”. Aquesta ària és més elaborada i inspirada que l’original, a més de molt exigent en la coloratura de la cabaletta.

La lectura al disc la fa el tenor Gregory Kunde, autèntic especialista en el repertori rossinià, dotat d’una veu, que si bé no posseeix un timbre bell, dúctil i amb facultats més que suficients per afrontar-la amb plena garantia.

El següent fragment és l’ària alternativa per a la Rossina del Barbier “Ah se è ver”. La interpretació que fa la Devia és tècnica i estilísticament irreprotxable, però crec que la seva veu sona feixuga en Rossini (la he sentit en altres papers com la protagonista de La Donna del Lago amb la mateixa sensació). A més, el timbre no és especialment lluminós, amb tots els respectes pels devots d’aquesta grandíssima belcantista.

Per útlim, us deixo l’ària alternativa per la sortida del personatge protagonista del “Tancredi”. L’ària “Dolci d’amor parole” és una peça molt brillant, amb unes parts amb violin obligatto molt originals. El cantabile és més idem que el de l’ària orignal, i la cabaletta és també molt virtuosística.

Al disc la interpreta la magnífica contralt Bernadette Manca di Nisa, i en el vídeo que us adjunto, la canta una molt fosca però preciosa veu: Vesselina Kasarova. El vído s’inicia amb la versió del “Di tanti palpiti” que va fer Pacini, cantat per la Bartoli, i a partir del minut 3:20 s’inicia el cantabile de l’ària.

Rossini – Di Tanti Palpiti (1993) (Part01, Part02)

01. ‘Quoniam’, per basso (1813) – Pertusi

02. ‘Dolci d’amor parole’, per contralto (Tancredi, 1813) – Manca di Nisa

03. ‘Alla gloria un genio eletto’, per tenore (1812) – Kunde

04. ‘Ah, que ton âme se rassure’, per soprano (Guillaume Tell, 1829) – Devia

05. ‘Oh colpo impensato’, per baritono e coro (La gazza ladra, 1820) – Gallo

06. ‘Alle voci della gloria’ per basso (1813) – Pertusi

07. ‘Cimentando i venti e l’onde’, per contralto (L’Italiana in Algeri, 1813) – Manca di Nisa

08. ‘Concedi amor pietoso’, per tenore (L’Italiana in Algeri, 1813) – Kunde

09. ‘Ah, se è ver’, per soprano (Il barbiere di Siviglia, 1819) – Devia

Radio Sinfonieorcherter Stuttgart – Maurizio Benini

Corelli i Caballé cantant junts al 1968

7 febrer 2010

Fa pocs dies, avorrit, vaig estar buscant pel youtube un vídeo del Corelli cantant la gran ària de La Africana “O paradise”, vaig sapiguer de l’existència d’aquest recital, i furgant una mica més vaig trobar una selecció de gran part del concert, concretament els fragments cantats pel Franco Corelli i la Montserrat Caballé.

Es tracta d’un recital en memoria de Martin Luther King a la Philharmonic Hall de Nova York, el 7 d’abril de 1968, on la New York Philharmonic dirigida per Alfredo Antonini, juntament amb les veus del tenor Franco Corelli, la soprano Montserrat Caballé i el baix Bonaldo Giaiotti, rendien homenatge al pastor Luther King, assassinat tres dies abans a Memphis.

El program era el següent:

Primera part

–          La forza del destino Sinfonia

–          Macbeth Studia il passo, o mio figlio!. .Come dal ciel precipita (BG)

–          Lucrezia Borgia Tranquillo ei posa. . . Com’è bello (MC)

–          Macbeth Ah, la paterna mano (FC)

–          Mefistofele Son lo spirito che nega (FC)

–          La donna del lago Tanti affetti in tal momento (MC)

–          Le cid O souverain, ô jude, ô père (FC)

Segona part

–          La gazza ladra Sinfonia

–          L’africana Mi batte il cor. . . O paradiso (FC)

–          Francesco Paolo Tosti ’A vucchella (Gabriele d’Annunzio) (FC)

–          Aroldo O cielo ! Dove son’io. . . Ah ! degli scanni (MC)

–          Manon Lescaut In quelle trine morbide (MC)

–          Il barbiere di Siviglia La calunnia (BG)

–          Simon Boccanegra A te l’estremo addio. . . Il lacerato spirito (BG)

–          Andrea Chénier Vicino a te s’acqueta (FC, MC)

Com ja us he dit, a l’ audio que us deixo només hi són les parts cantades per la soprano i el tenor, en plenitud de forma i facultats. Corelli fa ostentació d’aquella veu poderosa i amb un cant arrebatat, capaç de fer les més absolutes subtileses com també els abusos més barroers. La Caballé està també pletòrica, en un programa certament exigent i variat.

Us deixo uns vídeos de mostra amb audios del recital per a que podeu comprovar-ho.

Franco Corelli i Montserrat Caballé (1968) – (link de descàrrega)

1.  Com’e bello!- Lucrezia Borgia- Caballe,

2.   Ah la paterno mano- Macbeth- Corelli,

3.   Tanti affetti- La Donna del Lago- Caballe,  

4.   O souverain- Le Cid- Corelli,  

5.   O Paradiso- L’Africana- Corelli,

6.   A Vucchella- Tosti- Corelli 

7.   Ah! degli scanni eterel- Aroldo- Caballe ,

8.   In quelle trine morbide- Manon Lescaut- Caballe    

9.   Vicino a te- Duo final de  Andrea Chenier- Caballe & Corelli.

 

New York Philharmonic Orchestra – Alfredo Antonini