La clemenza di Tito per René Jacobs

7 Març 2010

Retornem a les òperes gravades pel René Jacobs, ara amb la última composició operística del geni de Salzburg: La clemenza di Tito.

A diferència de les quatre anteriors obres escèniques del compositor – Le Nozze, Don Giovanni, Cosi fan tutte i Die Zauberflöte – La clemenza és una òpera seria en tota regla. Es va estrenar el 6 de setembre de 1791, al Teatre Nacional de Praga com a obra per a celebrar la coronació en dita ciutat de Leopold II, que havia governat el ducat de La Toscana, al igual que el seu germà Josep II al que succeïa tras la seva mort, sota les idees de la il·lustració.

El llibret està inspirat en la pròpia figura de Leopold. Els seus coetanis el calificaven com el “Salomó del nostre segle” i com el “filòsof governant”. Després de cremar en públic forques i instruments de tortura, com a conseqüència del seu codi penal, la noblesa fiorentina el va voler obsequiar com a mostra de respecte amb una gran estàtua eqüestre, però Leopold renuncià en benefici del bé comú i amb aquells diners es van construir canalitzacions d’aigua. Aquest fet, que es va fer molt famós es pot comparar amb la peripècia de La clemenza di Tito, en la que l’emperador ordena entregar els regals destinats a la seva glorificació als habitants de la destruïda Pompeia.

Per a nosaltres, al segle XXI, la història d’aquesta òpera de Mozart ha sigut accidentada amb final feliç: l’obra va tenir molta popularitat durant vàries dècades abans de desaparèixer durant gran part dels dos últims segles, fins que en la dècada de1960 va ser redescoberta de manera triomfal.

Abans d’això es considerava la única obra de maduresa de Mozart fracassada. La opinió general d’aquell moment deia que el genial músic es sentia decebut amb la seva professió, trist amb aquest encàrrec d’última hora per a celebrar la coronació de Leopold II.

Mozart va fer servir un llibret de Pietro Metastasio escrit al 1734, que tractava de la llegendària clemència de l’emperador Tito vers els aristòcrates romans que havien conspirat contra ell, i que ja havia sigut musicat per prop de quaranta compositors abans que ell; però el va retallar radicalment, i aplicant les idees gluckianes de “formosa senzillesa” va deixar-nos una partitura caracteritzada per una tensió extraordinària i tremendament concisa i econòmica. La seva revisió de Metastasio va provocar un drama que resumeix el passat i mira directament al futur.

La versió de René Jacobs (de finals de 2005) continua en la mateixa línia musical dels comentats amb enterioritat Don Giovanni i Le Nozze.

El seu Mozart passa per un revisionisme dedicat més a experimentar amb les dinàmiques, les textures i els contrastos d’una partitura plena de subtileses i genialitats, que Jacobs aconsegueix posar sempre en primer pla. El so de l’Orquestra Barroca de Friburg és excel·lent, a l’antiga però sense exagerar en sons barroquitzans, que per a mi no són de rebut en el repertori clàssic. Però es fonamentalment en els recitatius on el director posa més carn a la graella, amb uns acompanyaments més vius i dramàtics que en cap altra versió.

Si musicalment ens trobem davant una lectura de primera categoria, amb les veus no arribem al mateix grau d’excel·lència (la competència es fortíssima) si bé és un cast de qualitat i força homogeni.

El Tito de Padmore és el del típic tenorino. Té molt bon estil i una musicalitat excel·lent, però la veu és vulgar i apareixen el típics sons mates i afalsetats d’aquesta escola de tenor mozartià que al seu dia van imposar el Luigi Alva i el Peter Schreier. Sentim-lo en les frases de “Se all’impero amici dei”

El paper de Sesto té una llarga llista d’intèrprets excelses (Berganza i von Otter, per a mi les més notables) i Bernanrda Fink fa una bona lectura. La veu té un color molt nítid i la seva línia de cant sempre és molt acurada, a més de donar una interpretació dramàtica molt creïble. Sentim-la en “Parto ma tu ben mio”

La Vitellia de la Pendatchanska és un altre valor afegit de la gravació. Aquesta soprano és una bona soprano per a aquests papers de coloratura més dramàtics (com poden ser l’Elektra de l’Idomeno o fins i tot la Donna Elvira). Dramàticament el seu cant té molt caràcter i magnetisme, amb un agut ben projectat i un greu considerable, però la hi ha una certa heterogeneïtat entre registres. Els seus atacs en els passatges més ornamentats recorden als de la Bartoli (en lo bo i en lo dolent). Us deixo la seva versió de “Ecco il punto…Non piu di fiori”.

L’Annio de la Marie-Claude Chappius potser sigui el punt més feble del repartiment, ja que crec que el seu cant no s’ajusta a l’estil mozartià. Els sons fixes i una certa lleugeresa del timbre fan que la trobi més indicada per a cantar parts del repertori barroc o renacentista. Comproveu-ho en el “Torna di Tito”.

La Sunhae Im fa una tan delicada com convencional Servilia, i Sergio Foresti un contundent Publio

Wolfgang Amadeus Mozart – La Clemenza di Tito (Parte 01, Parte 02)

Mark Padmore – Tito

Alexandrina Pendatchanska – Vitellia

Bernarda Fink – Sesto

Marie Claude Chappuis – Annio

Sunhae Im – Servilia

Sergio Foresti – Publio

RIAS Kammerchor– Orquestra Barroca de Friburg – René Jacobs

Anuncis

3 Respostes to “La clemenza di Tito per René Jacobs”

  1. Siebel Says:

    La Clemenza di Tito es una de mis óperas favoritas y esta versión me parece genial. Anteriormente me decantaba por la de Von Otter – Varady – Gardiner, pero René Jacobs me ha descubierto otra visión de la obra.
    Mark Padmore (Tito) me ha gustado mucho.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: