Archive for 31/03/2010

Quatre Cheniers

31 Març 2010

Ha estat curiós ser espectador aquests dies passats del gran rebombori que s’ha format al Teatre Real per culpa d’un suposat cas d’amplificació en les funcions de l’Andrea Chenier d’Umberto Giordano.

El cas és que aquestes funcions suposaven un dels plats forts de la temporada del teatre madrileny, amb un doble primer cas d’impacte Marcelo Álvarez-Fiorenza Cedolins i Fabio Armiliato-Daniela Dessi.

De sortida la primera parella era per arrufar el nas, ja que per la part del tenor ens trobem clarament en un altre cas de paper massa pesat per l’argentí i on es podien preveure possibles problemes tant de manca de volum com de forçar la veu (igual que en Il Trovatore de la temporada passada del Met que vaig comentar), mentre que la Cedolins no ha pogut aixecar el vol després d’haver passat la seva gola pel quiròfan, com vam comprovar a Il Trovatore d’aquesta temporada al Liceu.

L’altre parella ja la vam poder sentir al Liceu en el mateix títol fa unes poques temporades i si bé Armiliato no té una veu precisament atractiva i superdotada, sí que és un cantant molt musical i amb el paper perfectament controlat (a mi al Liceu en va convèncer), i la seva dona, la Dessi, és una de les últimes cantants importants de l’escola italiana que malgrat ja patir un sensible desgast vocal es capaç de deixar moments d’autèntica alta volada.

El cas és que Andrea Chenier és una òpera que necessita un tenor lírico-spinto amb una veu poderosa i a la vegada capaç de poder frasejar les amplíssimes i bellíssimes frases que al llarg de ¡quatre àries i dos duos! ha de despatxar. I d’aquestes veus ara no n’hi ha.

Andrea Chenier és una òpera absolutament de tenor, si bé la soprano i el baríton tenen el seu moment de glòria, i ha format part del repertori des de la seva estrena a la Scala al 1896 gràcies a que ha sigut un vehicle de lluïment per les més grans veus de tenor del segle XX, i sobretot a partir de Gigli que la fixa al repertori i obrir el camí per a altres con Bjoerling, Tucker, Del Monaco, Corelli, Bergonzi, Lavirgen, Domingo, Carreras o Cura, el més recent.

Jo de tots ells em quedo amb quatre, i d’entre ells el que pot ser representa a la perfecció allò que el personatge i la partitura demanden: una veu poderosa, amplia, però a la vegada dúctil, capaç de matissar, de cantar de forma somniadora és el Franco Corelli.

El Chenier de Franco Corelli és una experiència vocal comparable a la Norma de la Callas. La seva interpretació no té cap punt feble, és perfecte en tots els aspectes. Des de l’Improvisso del primer acte tenim a un romàntic, un visionari. En el segon acte, el Credo es tota una declaració d’intencions, plena de matisos, i en el duo el cant està filat prodigiosament amb uns fraseig ininterromput. A l’escena del judici es mostra vehement i orgullós però a la vegada dolgut. En el el “Come un bel di maggio” transmet tota la melancolia dels últims versos del poeta i en el duo final hi ha un esclat d’alegria al·lucinada. Tot això amb una veu ampla, potent, acaronadora en el centre i esclatant en l’agut i un cant ple de matisos, regulacions i frasseig sempre d’un gust exquisit. Realment sensacional.

Sentim a Corelli en les quatre àries del personatge. La primera (L’Improvisso) en un concert a Tokyo al 1971, el “Credo” en una funció al Met de 1966, el “Si fu soldato” de la seva extraordinària gravació per l’EMI, i el “Come un bel di di Maggio” d’un TV release (crec que amb l’àudio de la gravació d’EMI).

El meu segon Chenier és Plácido Domingo. El seu Chenier està vocalment un graó per sota del de Corelli, però la seva visió del personatge també és meravellosa. A més, la seva manera de cantar i frasejar són d’una musicalitat i varietat fora de sèrie. Podem dir que el Chenier de Domingo és més “romàntic” que el de l’italià i, per tant, menys vehement en alguns passatges. Vocalment el paper li ajusta a la perfecció, ja que Domingo posseeix un centre de bellesa hipnotitzadora, mentre que es mostra segur en els aguts, atacats amb bona predisposició, però no tant brillants i fàcils com els de Corelli .

Sentim al mestre Domingo en dos passatges extrets d’unes funcions a Wiener Staatsoper i dirigides per Nello Santi al 1981. Són l’Improvisso i el “Come un bel di di Maggio”.

En tercer lloc una autèntica debilitat: el Josep Carreras. El Chenier de Carreras és el romanticisme en la seva quintaessència. Chenier era un paper massa fort per al tenor català i, segurament, al incorporar-ho al seu repertori al final de la dècada dels 70 va suposar un desgast vocal excessiu que hagués escurçat la seva carrera uns quants anys sino hagués patit la leucèmia. Del seu Chenier en fascina la bellesa vocal, amb aquell centre de color irrepetible, i el cant absolutament entregat i apassionat que em posa la pell de gallina.

El veiem en el “Credo” i en “Come un bel di di MAggio” en les funcions del Liceu de finals dels 70.

I si Carreras representa al Chenier 100% poeta, el quart Chenier que us proposo, el Mario Del Monaco, és el Chenier 100% soldat. Del Monaco crea un Chenier basat en una vocalitat totalment apabullant i un carisma escènic basat, parlant vulgarment, en la testiculina. El seu Improvisso està brutalment cantat (que no vol dir malament) amb unes facultats fora del raonablement humà. El “Credo” ens fa pensar en l’excel·lent Otello que Del Monaco feia, i en “Si, fu soldato” imposa el seu cant cabalós de manera impactant, fent tota una reivindicació davant del tribunal que el jutja. La sensació que queda després de sentir el seu Chenier és d’horfandat, ja que mai es repetirà una veu i una filosofia del cant semblants a les del magnífic Mario Del Monaco.

El veiem en l’Improvisso i el “Si, fu soldato” d’unes representacions a Tokyo al 1961 

Com a regal us deixo una exitosa funció de l’Andrea Chenier del Metropolitan de l’any 1966 amb el trio Corelli-Tebaldi-Colzani, dirigits pel mestre Lamberto Gardelli, on podreu trobar un Corelli en magnífica forma (atenció al segon acte), una Tebaldi ja madureta però encara amb un centre enlluernador, i el Gerard de Anselmo Colzani, poc matisat però de vocalitat abrumadora.

Umberto Giordano – Andrea Chénier (part01, part02)

Carlo Gérard – Anselmo Colzani

Maddalena di Coigny – Renata Tebaldi

La mulatta Bersi – Nedda Casei

La contessa di Coigny – Gladys Kriese

La vecchia Madelon – Mignon Dunn

Roucher – William Walker

Il romanziere, Pietro Fléville – Gene Boucher

Fouquier-Tinville – Norman Scott

Il sanculotto Mathieu detto «Populus» – Raymond Michalski

Un «Incredibile» – Andrea Velis

L’abate – Gabor Carelli

Schmidt – Louis Sgarro

Dumas – Russell Christopher

Il maestro di casa – Lloyd Strang

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus – Lamberto Gardelli (5-feb-1966)

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.