L’art de Bruno Prevedi

4 Mai 2010

Avui parlarem d’un tenor italià que durant els anys seixanta i inicis dels setanta va fer una molt seriosa carrera en la majoria dels grans teatres internacionals. Cantant valent i de veu poderosa (així donen testimoni companys com el Josep Carreras) el seu nom va quedar en un segon plànol degut a l’existència d’una competència ferotge en el seu repertori, el de tenor lirico-spinto, on dominaven figures de la talla del Franco Corelli, Mario del Monaco, Carlo Bergonzi, Richard Tucker, el jove Domingo,…

Per començar, i per que aneu comprovant el tipus de cantant del que estem parlant, escoltem a Bruno Prevedi en “Un dì all’azzurro spazio” (Improvviso) del Andrea Chenier.

El disc que us presento ens mostra al tenor en papers tan emblemàtics i compromesos com Andrea Chenier, Manrico, Cavaradossi, Turiddu o Calaf, i que són una selecció dels seus papers més freqüentats, als que es podrien afegir altres com el Don Carlo, Ernani, Pollione, Radames o Don Alvaro.

Repasem una mica la biografia del cantant.

Bruno Prevedi va nèixer el 21 de desembre de 1928 a Mantua, fill d’una família modesta que es dedicava al camp. Als poc anys la família va emigrar per a Milà en busca de millors condicions de vida, i es van assentar en un barri popular de la ciutat, on Prevedi va créixer i va anar a l’escola, on va conèixer a la que seria la seva dóna. A l’acabar l’escola elemental, el jove va començar a treballar, on va demostrar aptituds per la mecànica, fabricant les seves pròpies bicicletes, i als 17 anys va entrar a treballar a la FIAT com a mecànic.

El jove Bruno no havia rebut cap formació musical, i ni tant sols tenia diners per anar a concerts o a la Scala, però en els moments d’oci solia anar al cinema o s’ajuntava amb amics per les nits en velades on cantaven cançons populars. Prevedi solia cantar en aquestes velades (la seva cançó predilecta era “Fenesta che lucive”) i animat pels seus amics va decidir fer una prova per entrar en la Escola del Cor de la Scala, en classes nocturnes. Va aconseguir-ho i durant dos anys va educar la seva veu de baríton (en aquells moments) fins que el llegendari director del Cor de la Scala, Maestro Vittorio Veneziani, li va dir que tenia moltes possibilitats i que hauria de plantejar-se el fer de solista. Així que va continuar fent classes de cant com a hobby.

Al 1955, amb 27 anys per fi es va casar amb la seva novia de tota la vida, i deu mesos després era pare. Va continuar estudiant i intentant agafar experiència, mentre que els seus companys de la FIAT el cobrien quan aconseguia compromisos en dies laborables. Per fi, a l’agost de 1958, va arribar-li la seva oportunitat per debutar en la temporada del Teatro Nuovo de Milan com a Tonio en Pagliacci. Ningú no recorda el tenor i la soprano que representaven a Canio i Nedda, però els barítons que feien de Tonio i Silvio sí que van cridar molt l’atenció. Eren Bruno Prevedi i Ottavio Garaventa, els dos destinats a fer una carrera important com cantants lírics i, curiosament, cap dels dos com a baríton.

En aquells Pagliacci estava present un destacat crític que va queda impressionat per la veu de Prevedi, destacant que tenia la potència d’un tenor spinto. El cantant s’ho va prendre seriosament i en el següent concert on actuava, en la part del programa oficial va cantar “O monumento” i “Pari siamo”, però en les propines va interpretar “Amor ti vieta” i “Ch’ella mi creda”. Donats els resultats va decidir reentrenar la veu com a tenor. Sis mesos després debutava com a tenor a Monza i preparava el seu debut com Turiddu (i continuava treballant a la FIAT!). El debut, un altra vegada al Teatro Nuovo, va anar força bé, llavors va decidir presentar-se en algunes competicions de cant, quedant segon en el primer que va participar i guanyant el segon, cosa que li va suposar més contractes. Aviat va fer Pinkerton a Roma (Teatre Eliseo), Loris a Milan (Teatro Nuovo) i Alfredo. Veient que ja no podia estirar més el temps de vacances i permisos va demanar l’excedència a FIAT, que va denegar, i després de vàries reclamacions va decidir abandonar la feina de mecànic el Nadal de 1960.

Ara en “La vita e’ inferno…Oh tu che in seno agli angeli” (Verdi, La Forza del destino)

En aquells moments encara hi havia força teatres de staggione i tampoc havien molts bons tenors lirico-spinto, així que en poc temps ja tenia contractes decents. En menys d’un any d’haver iniciat la seva carrera ja cantava el Pollione en Bologna (amb la Cossotto, Mazzoli i Serafin). L’èxit va arrivar molt depresa. El segon any de professional arribava al San Carlo, al Liceu i a l’Arena de Verona. Al 1963 arribà el seu esclat definitiu. Debutava a la Scala amb Deborah e Jaele de Pizzetti, i en el Covent Garden com Calaf, i automàticament un contracte per gravar amb DECCA, del qual sorgir el seu primer (i únic) album.

Amb Corelli i Bergonzi traslladats literalment als EEUU (on es feien més calers) i Del Monaco sense poder cantar per culpa d’un accident de cotxe, Prevedi va esdevenir el tenor estrella de la Scala. Va inagurar la temporada al 1964 amb Don Carlo, va anar amb la companyia a Moscou per fer Il Trovatore i Turandot. Va debutar a Buenos Aires i a Berlin (amb Karajan). Va tornar al Covent Garden per fer el Manrico (amb una joveníssima Gwyneth Jones, que va substituir en últim moment a Leontyne Price). En març de 1965 debutava amb el Cavaradossi al Met. Durant els següents tres anys va cantar moltes vegades al Met, la Scala, Viena i els teatres més importants d’Italia.

Us deixo el final d’aquell Il Trovatore al Covent Garden amb Gwineth Jones, Giulietta Simionato i Peter Glossop, en un dels escasíssims documents visuals que hi ha del tenor.

Al 1968 va actuar per última vegada al Met, segons la seva dona per cansament d’estar allunyat de la seva família, però pocs mesos després,al 1969, cantava per última vegada a la Scala. Al 1970 la carrera de Bruno Prevedi ja estava en franca caiguda, fora dels principals teatres. A partir de llavors va començar a freqüentar els papers de tenor per a les retransmissions radiofòniques de la RAI (normalment de títols fora del repertori). Fins al 1975, el seu renom encara el va permetre cantar en teatres importants d’Alemanya i Austria, però progressivament la seva activitat va anar minvant i cada vegada en llocs menys rellevants, fins que la seva carrera va finalitzar definitivament al 1982 amb una Norma a Johannesburg que formava part d’una gira de la nostra Montserrat Caballé. En definitiva, la seva carrera com a màxima estrella no va arribar a durar ni deu anys. Bruno Prevedi va morir a Milà el 12 de gener de 1988.

A continuació el Bruno Prevedi en el “Nessun dorma”, una de les seves principals creacions.

Pel que fa a les gravacions cal dir que va tenir molt mala sort, ja que no va poder desenvolupar una carrera discogràfica decent (tot i el seu contracte amb DECCA). La casa contava primer amb Del Monaco i Bergonzi per als papers emblemàtics del cantant (Don Carlo, Turiddu, Calaf, Chenier, Manrico,….), així que les seves gravacions no es corresponen amb papers de tenor estrella (Ismaele, Macduff i Licinio). Ens queden els directes i les gravacions de la RAI (Don Carlo a la Scala amb Abbado, Norma al Liceu amb Caballé i Cossotto, Ernani de la RAI amb Caballé, Il Trovatore del Covent Garden,…..), que ens serveixen per valorar la seva veu.

La veu de Prevedi era poderosa, amb un cos important en el centre i un agut realment brillant i ben col·locat, recordant una mica a Franco Corelli. En el pas, però, sona massa coberta, artificiosa, trencant l’homogeneïtat. Es veu que Prevedi era un tenor molt conservador, com així indica més d’un crític de l’època que l’acusaven de “reservón”, que només s’expandia plenament en els moments de més lluïment. Com a cantant era capaç de mantenir correctament la línia, malgrat de no ser un tenor molt flexible (tampoc és un destraler, ni molt menys). Podem dir que el seu estil de cant s’ajustava molt bé al repertori que ell dominava.

En el disc podreu comprovar aquesta facilitat per al cant efectista, però mai descontrolat o barroer. Es correspon a les pistes gravades al 1963, a l’inici de la seva carrera, en plenitud de facultats, i a un només li queda pensar quina carrera faria una veu com aquesta en l’actualitat.

Disfruteu.

Bruno Prevedi – Tenor arias (CD)

1.- Andrea Chenier – Un di all`azurro spazio

2.- Andrea Chenier – Si fui soldato

3.- Andrea Chenier – Comme un bel di dì Maggio

4.- Il trovatore – Ah, si ben mio coll`essere

5.- Fedora – Amor ti vieta

6.- Cavalleria Rusticana – Mamma, quel vino generoso

7.- Tosca – Recondita Armonia

8.- Madama Butterfly – Addio fiorito asil

9.- La Fanciulla del West – Ch`ella mi creda

10.- Turandot – Non piangere Liù

11.- Turandot – Nessun dorma

Orchestra of the Royal Opera House – Edward Downes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: