Un Tannhäuser estrany

23 Mai 2010

Hi ha gravacions que no s’acaba d’entendre perquè no han destacat o han quedat més o menys oblidades en els arxius de les cases discogràfiques. La reedició d’aquestes gravacions sempre obeeix a edicions de preu baix o mig, on les discogràfiques tiren de catàleg més o menys oblidat per a aconseguir beneficis amb una mínima inversió.

Aquest Tannhäuser, almenys sobre el paper, hauria de ser una fita destacada en la discografia del títol (que no es gaire extensa ni brillant, almenys en estudi) només per la constel·lació d’estrelles que hi participen, però no.

La part del noble Tannhäuser és una autèntica putada pel tenor. La tessitura és quasi impossible i esgotadora, a més d’haver de lluitar contra una orquestra potent i sense concessions. En les dues referències discogràfiques modernes (Solti i Sinopoli) els tenors escollits o mai l’han interpretat en directe (Domingo amb Sinopoli), o no l’han tingut com a part bàsica del seu repertori (Kollo amb Solti), per tant les seves intervencions queden sota l’absoluta sospita del refregit a la taula de muntatge. Dels Tannhäusers històrics jo hem quedo amb dos: els de Lauritz Melchior que fa justícia a tota la partitura, i el més modern de Hans Hopf (per valentia i esforç). Menció a part té el Richard Cassilly, que ha sigut l’únic que va tenir valor per a tenir-lo en repertori de manera regular durant finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

Per fer boca us deixo la famosa marxa d’entrada dels convidats del segon acte, en una interpretació de la Filharmònica de Munich dirigida pel Christian Thielemann

Tot i que la gravació és del 1968-69 i que encara Windgassen era capaç de fer prestacions molt meritòries en papers tant massacrats com el Siegfried o el Tristany, el tenor ja no és un Tannhäuser solvent (penseu que ja s’apropava als 60 anys). La veu sona molt nasal, forçada i envellida en tot el passatge i el registre agut, que és on principalment es troba la vocalitat del personatge, així que durant tota la gravació la sensació és bastant desfavorable. Inclús en les frases més centrals es nota certa descol·locació de la veu, potser forçada per la pròpia necessitat de mantenir el recolzament del so cara a les ascensions cap a l’agut (que són constants). Una autèntica llàstima.

La Nilsson es fica en els dos papers femenins i té millors resultats amb la Venus, més dramàtica i vehement, que amb l’Elisabeth on, per al meu gust, li manca aquella qualitat angelical i/o virginal en la veu (al igual que l’Elsa del Lohengrin, jo prefereixo que l’interpretin sopranos líriques de timbres més purs i veus més flexibles i angelicals). Això no vol dir que canti malament, sinó que la seva veu poderosa i metàl·lica no es adient per al paper.

Ara veiem a la Nilsson cantant “Dich Teure Halle”, en un emissió televisiva de l’any 1964.

Al Wolfram ens trobem al fenomen vocal de Dietrich Fischer-Dieskau. La seva veu híbrida, no de baríton pur, no és la més adequada al paper (on un baríton amb veu de tal amb només cantar correctament pot aconseguir un èxit important, donats els bombons que Wagner va regalar al personatge a la partitura). A manca de puresa tímbrica Fischer-Dieskau tira de recursos expressius i matisos en l’emissió. A mi personalment en convenç per la seva intel·ligència musical, però a més d’un pot semblar-li un cant truculent i massa edulcorat. Són gustos.

Escoltem al senyor Fischer-Dieskau en la seva gran escena del tercer acte “Wie Todes Ahnung”

L’Hermann de Theo Adam és tant sòlid com rocós és el seu cant. La veu no és una meravella, molt fibrosa, però el resultat aconseguit queda dintre d’una solvència sense màcula.

La resta de “cantors” queden dintre de l’estrictament correcte pels estàndards d’aquella època.

L’Otto Gerdes (famós com a enginyer de so en les gravacions de les principals cases discogràfiques) aconsegueix un bon rendiment de les masses de la Deutschen Oper, amb una lectura conservadora de la partitura (sense el ballet). La presa de so és bona, i ben equilibrada.

Richard Wagner-Tannhäuser (CD01, CD02, CD03)

ELISABETH Birgit Nilsson

VENUS Birgit Nilsson

HERMANN Theo Adam

TANNHÂUSER Wolfgang Windgassen

WOLFRAM VON ESCHENBACH Dietrich Fischer-Dieskau

WALTHER VON DER VOGELWEIDE Horst R. Laubenthal

BITEROLF Klaus Hirte

HEINRICH DER SCHREIBER Friedrich Lenz

REINMAN VON ZWEWTER Hans Sotin

EIN JUNGER HIRTE Caterina Alda

VIER EDELKNABEN Gertrud Iseler / Adelheide Tettenborn /

Helga Profè / Hannelore Wonneberger

Chor and Orchester der Deutschen Oper Berlin-Otto Gerdes

Advertisements

Una resposta to “Un Tannhäuser estrany”

  1. Juan Says:

    Mis amigos catalanes , gracias por estas operas , pero porque las ofrecen en formato con pérdida ( mp3 , AAC , ) Música clásica y opera merecen formatos sin perdida , ( WAV , FLAC , APE ) , especialmente ésta Tanhauser !!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: