El primer Otello de Plácido Domingo.

9 Juny 2010

Avui us porto una cosa realment especial, i és que si alguna associació entre cantant i personatge ha estat modèlica i electritzant ha sigut la de l’Otello verdià amb el mestre madrileny.

Per a il·lustrar aquesta simbiosi utilitzaré fragments i testimonis extrets del llibre de l’Helena Matheopoulos dedicat al Plácido Domingo titulat “Mis personajes, mi vida” on el propi mestre reflexiona sobre tots els principals papers de la seva carrera.

Quan toca parlar de l’Otello el capítol comença així:

“Si hem de parlar d’un paper que Domingo hagi portat a escena fent-lo seu gràcies a al seu magisteri i al seu extraordinari domini del personatge, al mateix temps que durant l’últim quart de segle hagi constituït el paradigma de la interpretació del anomenat paper, sense cap mena de dubte escolliríem Otello. El va cantar per primera vegada en 1975, als trenta-quatre anys, a l’Òpera Estatal d’Hamburg, contra l’opinió de tothom. Els experts en veu, els crítics, els empresaris i el mateix Rolf Liebermann estaven convençuts que seria la seva ruïna. L’única veu al seu favor – a part de la convicció interna de que la part era ideal per a ell i ell par ella – va ser la de Birgit Nilsson: «En el moment que vaig sentir en Plácido per primera vegada, a la NYCO en 1966 fent de don Rodrigo uns tres anys abans de que cantéssim junts, vaig pensar: estic segura de que aquest home serà un gran Otello…. Però la gent no em va prendre en serio. Em deien: Com podrà fer un paper tant dramàtic amb una veu de tant lirisme?Però jo ja podia escoltar a Otello en ell. I em vaig sentir molt gratificada quan es va complir la meva predicció».

No hi ha, almenys que jo sapiga, filmacions d’aquelles primeres funcions, però si ni ha un d’una funció a l’any següent a l’Òpera de Paris, acompanyant de Margaret Price i Gabriel Bacquier, dirigits per Georg Solti, que ens permet veure una mica com eren els primers “moros” del tenor madrileny. Escoltem l’entrada del personatge.

Es va complir des de el primer Otello en 1975. Domingo es el primer en admetre que l’Òpera Estatal d’Hamburg, amb el seu gerent August Everding, que dirigia la producció, van fer tot el necessari per subsanar totes les dificultats durant la preparació, de manera que es van crear unes condicions ideals. La resta del repartiment – igualment ideal (segons Matropoulos) –es completava amb la Desdemona de Katia Ricciarelli, el Iago de Sherrill Milnes, i amb la presència de grans cantants inclús en els papers secundaris (Werner Holleg, Hans Sotin i Hannah Schwartz). L’orquestra estava sota la direcció de James Levine. Els assajos van ser molt intensos. Domingo recorda haver fet més de 150 hores”

Un dels fragments on Domingo s’imposa sobre altres cantants més dramàtics (Del Monaco o Vickers, per exemple) és en el magnífic duo final del primer acte, on Domingo es capaç de reflexar tota la tendresa i la humanitat del personatge envers la seva estima Desdemona (en el vídeo la sempre elegant Margaret Price), per això el cop de creure-la infidel serà totalment brutal.

Sherrill Milnes respecte a l’ocasió comenta:

“No puc dir si Plácido estava nervós o no. Sap guardar-se aquestes coses per a ell mateix. Sempre es mostra serè i afable. El que sí puc dir és que ja era un Otello esplèndid. L’Otello de Plácido és una fita en la història del paper, perquè malgrat que el personatge expressi una gran força, també es percep la seva vulnerabilitat. El fet de que no tingui un poder vocal d’un Del Monaco o un Vickers l’afavoreix. Un s’estima el seu Otello, plora per ell, estima les seves paraules. Ell les llença, les mossega, les acarona, en sent cadascuna d’elles.

Va haver més de 58 sortides a escena, però ho cregueu o no, aquest no va ser el màxim que vam aconseguir amb un Otello. El rècord el té l’última d’una sèrie de funcions a l’Òpera Estatal de Viena en 1989. Una vegada més, Katia feia de Desdemona i el director d’orquestra era Michael Schoenwandt. Des del començament vam tenir la sensació que hi havia una mena d’electricitat a l’aire, que aquella nit els astres ens eren favorables – un Strenstunde, com diuen els alemanys amb tanta precisió – i al final del segon acte, en el duet amb Iago, la sala va esclatar. La gent va enfollir! Al final, tots van sortir a saludar, el soli, el tutti, i mitja hora després o quaranta o cinquanta sortides a escena després, encara hi eren allí. Llavors ja estaven una mica cansats de somriure, diguem, al estil de les celebracions de les bodes. Per fi, passada una hora i mitja ens vam retirar, després de 101 sortides a escena”

Un altre moment on Domingo ha aconseguit portar les possibilitats dramàtiques del personatge al paroxisme és en el “Dio, mi potevi”, del tercer acte. Aquí Otello, dut per l’engany de Iago, ja està totalment enverinat per la idea de la infidelitat de Desdemona, i el dolor inicial es converteix en ràbia. En 1976, data del vídeo, estava força bé, però en la dècada dels noranta estava sublim.

Està clar que Otello és la màxima creació del madrileny, on ha aconseguit la identificació total amb el personatge, i en amb el que qualsevol aficionat a l’òpera l’associa immediatament, i de fet, l’Elijah Moshinsky, que ha treballat amb ell en almenys dues produccions de l’obra arriba a la conclusió de que:

“L’Otello de Domingo és insuperable en la història del paper. La creació d’aquesta part és el fruit de tota una vida dedicada a l’òpera. És comparable als autoretrats de Rembrandt, cada vegada més aconseguits, més expressius”

Per últim podem llegir el testimoni del propi Domingo:

“Aquest és el paper que preocupava a tothom. M’aconsellaven no fer-ho perquè, segons l’opinió general, podia fer-me malbé la veu. Sempre vaig estar segur de poder interpretar-ho, sentia que era un bon paper per a mi, malgrat que quan el vaig fer per primera vegada, a l’Òpera d’Hamburg, era molt jove. Apenes feia trenta-quatre anys. Crec que aquell primer Otello va ser excepcional, amb Katia com Desdemona i Sherrill en el Iago. Jimmy era el director d’orquestra i August Everding el d’escena. Va haver-hi una gran agitació i commoció a la premsa i amb els directors dels teatre d’òpera, que van acudir d’arreu. Per descomptat que, quan comparo aquelles funcions amb les de vint o vint-i-cinc anys després, m’adono que podria haver fet la part molt millor, podia haver estat més potent. Clar que això de ninguna manera significa que aquelles primeres funcions no em satisfessin.”

Per últim us deixo un curiós vídeo de l’any 1979 on Domingo comenta les seves preocupacions per la interpretació del personatge. Parla del maquillatge, de l’expressió, dels sentiments,…, com sempre, més pendent de l’autenticitat dramàtica que de les tremendes dificultats vocals de la partitura. Domingo és l’artista ideal.

No vull afegir res més a les paraules del mestre, que amb un criteri absolutament rigurós reconeix que, tot ja apuntar moltes coses positives, la seva visió dramàtica i vocal del personatge aniria madurant i millorant amb els anys. Però no ens enganyem, el primer Otello de Domingo ja és un tros d’Otello.

 Giuseppe Verdi – Otello (CDs)

Placido Domingo (Otello).

Sherrill Milnes (Iago).

Katia Ricciarelli (Desdemona).

Werner Hollweg (Cassio).

Heinz Kruse (Rodrigo).

Harald Stamm (Ludovico).

Orquestra i Cors de l’Òpera Estatal d’Hamburg – James Levine (1975)

Anuncis

3 Respostes to “El primer Otello de Plácido Domingo.”

  1. Il vero Barone Says:

    que me da!! que me da!!…. te lo concedo… tu mejor post!

  2. Il vero Barone Says:

    Solo una pega…. te faltó algo así…

    he elegido una de las clásicas…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: