Archive for Juliol, 2010

Preparant la Doña Francisquita

25 Juliol 2010

Ja tocava!! Finalment torna la sarsuela al Liceu. Hi havia moltes ganes. Després de 22 anys torna al Liceu una sarsuela i no podia ser amb un altre títol que la Doña Francisquita, del compositor català Amadeu Vives. És una llàstima que tant esperat retorn hagi coincidit amb les amenaces de vaga, al final desconvocada, que van fer que s’hagués de cancel·lar la primera funció del divendres passat, i és que sembla que la sarsuela no tingui gaire bona sort al Liceu.

Doña Francisquita és una de les obres mestres del repertori sarsuelero, en concret de les obres del “género grande”. Es va estrenar a Madrid amb un èxit esclatant, amb el que suposava l’inici de l’última era daurada del gènere (Moreno Torroba, Sorozabal, Guerrero, Vives,…) fins al seu declivi definitiu amb l’esclat de la Guerra Civil. L’obra barreja sàviament l’ambient castizo i popular, amb cors i rondalles molt vistosos i escenes costumistes, amb una història d’amor i gelosia amb happy end. Els cantants sobretot les dues dones (Francisquita i Aurora) i el tenor (Fernando) són papers amb força compromís i amb una bona quantitat de números per al seu lluïment.

Aprofitem, com sempre, la informació recollida en la pàgina web del teatre.

Comèdia lírica en tres actes.

Llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw basat en La discreta enamorada de Lope de Vega. Música d’Amadeu Vives. Estrenada el 17 d’octubre de 1923 al Teatro Apolo de Madrid. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 7 de febrer de 1933.

Doña Francisquita, la més famosa de les sarsueles del compositor català Amadeu Vives, és considerada una obra mestra d’aquest gènere.

Situada al Madrid romàntic, en un ambient castizo, és la típica «comèdia d’embolics». La gelosia és el motor que mou sentiments i personatges, i el final és, òbviament, feliç. Són famosíssims els números «Por el humo se sabe dónde está el fuego», «La canción del ruiseñor», «Soy madrileña», el cor «Donde va la alegría», entre d’altres.La música és d’arrels populars i dóna peu a una brillant actuació dels cantants.”

Us adjunto link del full informatiu editat en ocasió d’aquestes funcions.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_francisquita.pdf

RESUM ARGUMENTAL

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/resum_francisquita_cat.pdf

L’acció té lloc al Madrid de mitjans segle XIX durant els dies de Carnaval.

Acte I

En una popular plaça madrilenya, a l’inici del Carnaval, veiem dos amics estudiants, Fernando i Cardona, que es troben amb Irene i Aurora la Beltrana, aquesta una actriu de gran predicament. Aurora, de caràcter fort i orgullós, menysprea les apassionades paraules de Fernando, que li va rendidament al darrere i Cardona aconsella a l’amic que no mostri tan ingènuament els seus sentiments.

Apareix –amb la seva mare, Doña Francisca– Francisquita, jove i atractiva, que està enamorada de Fernando. Altres personatges són Lorenzo Pérez, “botellero”, i el seu amic Juan Andrés, i Aurora retreu a Fernando que el nouvingut, Lorenzo, sí que és un home i se’n va amb ell. Francisquita, per cridar l’atenció de Fernando, deixa caure el seu mocador i aconsegueix que el noi l’hi torni. Cardona vol convèncer el seu amic que li valdria més festejar Francisquita i deixar la Beltrana, però Fernando, tot i trobar bonica la noia, no en fa cas. Don Matías, pare de Fernando, apareix amb un ram de flors amb la intenció de declarar el seu amor a Francisquita. Doña Francisca pensava que el vell senyor la pretenia a ella, però aviat s’adonen mare i filla que Don Matías s’ha enamorat follament de la noieta. Aquesta, llesta i atrevida, decideix fingir que accepta i lluitar per aconseguir el fill que estima. Li diu que Fernando fa dies que l’empaita i que cal allunyar-lo de Madrid.

Torna Aurora amb Lorenzo, que es mostra gelós de Fernando, i arriben Fernando i Cardona, els quals, en veure la Beltrana, decideixen provocar-li també gelosia, però la Beltrana s’adona del joc i se’n va. Don Matías busca Fernando per aclarir les acusacions de Francisquita i es produeixen una sèrie d’equívocs, ja que el fill parla d’Aurora, mentre que el pare ho fa de Francisquita; el jove desautoritza l’actriu, que no considera una dona honorable per casar-se amb ella; el pare s’indigna més amb el fill i l’amenaça. Apareix Francisquita, i Fernando, amb la constant intervenció de Cardona, comença a coquetejar amb ella amb la intenció de provocar la gelosia d’Aurora. Fernando admet que la noia és molt bonica, però continua obsessionat per l’actriu. L’acte acaba amb la celebració del Carnaval presidida per Aurora i la sortida d’uns nuvis de l’església on s’han casat.

Veiem un parell de vídeos d’aquelles funcions al Liceu de fa 22 anys, amb l’Enedina Lloris com Doña Francisquita, el MESTRE Alfredo Kraus com Fernando, Rosalina Mestre com Aurora la Beltrana i Josep Ruiz com Cardona. Són “la canción de ruiseñor” i el “soy madrileña” amb el que finalitza el primer acte.

Acte II

En una esplanada celebren el Carnaval personatges del Madrid popular, disfressats i amb màscares. Aurora la Bertrana canta una copla, ara dolguda pel canvi que ha fet Fernando, i apareix el nombrós grup de l’anomenada «Cofradía de la Bulla», que canta una cançó jocosa. Entren Fernando i Cardona, aquest disfressat de dona per poder acostar-se a les noietes. Don Matías ha fet cridar el seu fill perquè saludi la seva futura esposa, Francisquita, abans de marxar desterrat de Madrid. Francisquita fingeix que està buscant la mare i el seu futur marit i Fernando queda cor-robat de la bellesa i simpatia de la noia, que coqueteja descaradament amb ell i intenta dissimular la seva alegria en veure l’amor i la nova disposició de Fernando vers ella, disposat ara a casar-s’hi sense condicions. El canvi de sentiments que experimenta el jove –l’enamorament que sent per la jove i ingènua Francisquita i les brases que resten del seu turmentat amor i desig cap a la dona fatal que és Aurora– s’expressa en la famosíssima romança «Por el humo se sabe dónde está el fuego».

Veiem com la cantava Alfredo Kraus, senzillament sublim.

Cardona, vestit de maja, simula una escena de seducció amb Fernando que l’actriu creu que es de debò i li provoca un atac de gelosia. Aurora, despitada, intenta reconquerir la seva passió, però Fernando creu que només la motiva la gelosia i recorda el menyspreu que li ha mostrat i la rebutja completament. Ella jura venjar-se’n.

Veiem aquest magnífic duo amb Alfredo Kraus i Rosalina Mestre.

Entren Doña Francisca, Francisquita i Don Matías i també Cardona, ja vestit d’home. El vell desconfia de la presència del seu fill, que afirma que ha vingut a acomiadar-se, però que aviat comença a coquetejar amb Francisquita. Els cinc personatges canten un graciós quintet, en el qual cadascun expressa les seves inquietuds. Francisquita en acomiadar-se de Fernando simula un desmai i cau als seus braços.

Aquí us deixo el quintet.

Arriba molta gent tocant i cantant, i també Juan Andrés i Lorenzo Pérez, que paga la festa que s’ha organitzat. Aurora balla una masurca, fet que incomoda Lorenzo, que, ple de gelosia, amenaça de ferir qui gosi ballar amb ella. Francisquita aconsegueix que Fernando s’afanyi a reptar el galant, però Don Matías vol mostrar que encara és un home fort i valent i s’avança a ballar amb Aurora. Quan Lorenzo l’ataca, el domina en pocs instants. Fernando i Francisquita ballen la mateixa tonada, i s’intercanvien paraules amoroses, mentre Cardona, per completar la ronda, treu a ballar Doña Francisca.

Acte III

En un carrer de Madrid on hi ha la casa de Don Matías, de nit, després del típic anunci del sereno, hi entren sis parelles de noies i nois enamorats que canten l’anomenat «Coro de los románticos». Una sèrie de trobades i intrigues precedeixen la reunió de tots els protagonistes al ball de Cuchilleros. Francisquita li diu al vell que Fernando continua festejant-la i, d’altra banda, assegura a la seva mare que es vol casar realment amb Don Matías i que el seu fill, Fernando, de qui està enamorat realment és d’ella, de Doña Francisca. Cardona convenç Fernando que vagi al ball i Aurora, malhumorada, decideix finalment també anar al ball.

En un pati del carrer de Cuchilleros, Aurora la Beltrana, a petició de Cardona, canta el bolero gitano «Marabú», acompanyada pel mateix Cardona. Els romàntics demanen que hi hagi ball i l’orquestra toca el conegut «fandango».

Veiem el “Marabú” i el “fandango” amb el Josep Ruiz i Rosalina Mestre.

Quan Lorenzo arriba per provocar Fernando, Cardona li assegura que aquest no té cap interès per la Beltrana i que l’hi regala de gust. Francisquita arriba amb la mare, i Fernando li demana ajuda perquè intervingui a favor del seu amor, però no s’adona que la vella està convençuda per la seva filla que el jove la festeja a ella i es comporta d’una manera grotesca. Lorenzo també creu que Fernando va darrere de la mare i ho diu a Don Matías. Quan Doña Francisca es decideix a demanar a Don Matías permís per casar-se amb el seu fill, aquest reacciona iradament i li recorda que podria ser la seva mare. Cardona aprofita l’ocasió per replicar que ell mateix es pot aplicar una reflexió semblant si considera la seva intenció de casar-se amb la noia. El vell reacciona amb noblesa i comprèn tot seguit el seu error. Francisquita demana perdó per les seves mentides i intrigues, motivades només per l’amor, i Fernando canta les gràcies de la seva estimada i li demana al pare la benedicció nupcial. Don Matías s’emociona, renuncia al seu casament i convida tothom a beure i a celebrar la boda. Cardona proposa a Aurora trobar-se aquella nit i ella sembla estar-hi d’acord. El cor dels presents canta i balla el «Canto alegre de la juventud» que celebra l’amor i l’alegria de viure.

LLIBRET

http://www.kareol.es/obras/cancionesvives/donafrancisquita.htm

UNA VERSIÓ PER ANAR ESCOLTANT

Us deixo tota una fita dels últims anys en el intent de recuperar la sarsuela amb la dignitat que es mereix. Són les gravacions que impulsades per la Fundación Caja Madrid es van dur a terme amb la máxima qualitat tant técnica com artístca (comptant amb les figures de Kraus, la Bayo, Domingo, Pons, Luis Lima o Verónica Villarroel entre d’altres) va editar el segell Auvidis d’un bon nombre de títols.

Aquesta Doña Francisquita és tota una joia, en primer lloc per l’excel·lent treball d’Antoni Ros Marbà al front d’una sensacional Sinfónica de Tenerife. El Fernando de Kraus és tota una creació, tot i que el tenor ja estava maduret, la Pierotti és una Aurora poderosa i la Bayo una Francisquita de cant i timbre cristal·lins i molt lírics.

 

Amadeo Vives – Doña Francisquita (part01, part02)

Doña Francisquita – Maria Bayo

Fernando – Alfredo Kraus

Aurora la Beltrana – Raquel Pierotti

Cardona – Santiago S. Jerico

Doña Francisca – Rosa Maria Ysas

Don Marias – Alfonso Echeverria

Lorenzo Pérez – Ismael Pons

Leñador / Sereno – Emilio Sanchez

Buhonera – Maria Luisa Maesso

Orquesta Sinfónica de Tenerife-Antoni Ros Marbà

 

FITXA ARTISTICA

Títol: Doña Francisquita

Direcció d’escena: Luis Olmos

Escenografia: Jon Berrondo

Figurinista: María Luisa Engel

Coreògraf: Florencio Campo

Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo

Producció:  Teatro de la Zarzuela (Madrid)

Funcions restants: 27, 28, 29 y 30 de julio

  27.07.2010 28.07.2010 29.07.2010 30.07.2010
Direcció musical Miquel Ortega Miquel Ortega Miquel Ortega Miquel Ortega
Francisquita Sonia de Munck Mariola Cantarero Sonia de Munck Mariola Cantarero
Aurora la Beltrana Marina Pardo Milagros Martín Marina Pardo Milagros Martín
Fernando Carlos Cosías Josep Bros Alex Vicens Josep Bros
Doña Francisca Amelia Font Amelia Font Amelia Font Amelia Font
Cardona Emilio Sánchez Julio Morales Emilio Sánchez Julio Morales
Don Matías Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo Enrique Baquerizo
Anuncis

Cigala tango.

23 Juliol 2010

Estic una mica avergonyit per haver deixat el bloc tants dies abandonat per motius tant poc edificants com el Mundial, la calor (generadora de desgana i mandra), la feina acumulada i el cansament en general per tot el que sigui rutina.

Si hagués de parlar d’òpera em costaria més tornar-hi, però l’empenta per tornar a comentar-vos un disc me l’ha donat aquest disc-concert de Diego El Cigala. A més, el proper dia 26 de juliol el cantaor donarà un concert al Liceu on interpretarà les cançons d’aquest disc (encara queden entrades).

No us enganyeu, ni m’agrada el flamenc (tot i que el respecto, i potser una peça aïllada sí que la puc apreciar amb cert gust) ni m’entusiasmen els tangos (que trobo bastant monotemàtics), però aquestes versions m’han semblat un treball molt ben acabat i amb un valor musical destacable. De tangos només conec els més famosos i manits (alguns d’ells inclosos al disc) i els que va gravar Barenboim en versió instrumental, amb ell al piano i una companyia de músics de luxe.

S’ha de dir que els músics que acompanyen al cantaor són de primera categoria (com es pot comprovar en cadascuna de les peces, amb acompanyaments al piano, guitarra, violoncel, violí i bandoneó sensacionals).

Jo em quedo amb les versions de “Sus ojos se cerraron” y “Yucali”, com a moments més virtuosos del concert (el disc es va gravar del concert directament sense retocs), i amb la veu profunda i racial, però especialment nítida i absolutament vibrant de Diego El Cigala. El seu cant és intel·ligent, dient les lletres amb tota intenció i saviesa, sense passar-se en el to flamenc, amb el punt de música-fusió perfecte.

En el link següent podeu llegir una bonica crònica del making-of del concert i el disc.

http://www.elpais.com/articulo/portada/Cigala/alma/tango/elpepusoceps/20100620elpepspor_8/Tes

És un disc molt recomanable.

Diego El Cigala – Tango (CD)

1.- Garganta con arena

2.- Las cuarenta

3.- El día que me quieras

4.- Soledad

5.- Los hermanos

6.- Nostalgias

7.- Tomo y obligo

8.- Sus ojos se cerraron

9.- Yucali

10.- En esta tarde gris

11.- Alfonsina y el mar