Archive for Agost, 2010

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 3

31 Agost 2010

“Color” és el tercer capítol de la sèrie, i en ell es tracta l’evolució en el tractament tímbric i les textures sonores que es van donar des del post-romanticisme a la música clàssica actual.

L’obra de partida en aquest cas és el “Preludi a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy. Un altre vegada Rattle comença amb una obra tremendament popular i rellevant on ens explica la forta vinculació d’aquella música amb el que estava passant amb el món de la pintura: l’Impressionisme. A partir d’aquí se’ns plantegen com a pioners el colorisme folclòric de l’”Ocell de foc” de Stravinsky i les atmosferes del “Daphnis et Chloe” de Ravel, inclús la contribució de Schoenberg a les textures orquestrals de les seves “5 peces per orquestra”.

Ja més actuals en el temps són les versions al piano (amb el propi Rattle) i amb orquestra de les “Notations” de Pierre Boulez, l’“Et expecto…” de Messiaen i la molt interessant tímbricament “Dream/Window” de Takemitsu.

Com sempre Rattle introdueix cada peça en context històric i artístic, posa exemples al piano i intenta, sempre, ser el màxim didàctic possible, amb un llenguatge entenedor i directe.

Us deixo un parell de vídeos amb la versió que feia un Leopold Stokowski de 90 anys del “Prélude à l’après-midi d’un faune” amb la London Symphony. Aquesta peça era una de les seves especialitats, ja que l’anava molt bé al seu estil molt atent a les sonoritats i a la recreació de les textures orquestrals.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 3: ‘Colour’ (VIDEO)

1. ‘Prélude à l’après-midi d’un faune’ de Claude Debussy

2. ‘El pájaro de fuego’ d’Igor Stravinsky

3. ‘Daphnis et Chloé’ de Maurice Ravel

4. ‘Jeux’ de Claude Debussy

5. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 16’ d’A. Schoenberg

6. ‘Notations’ para piano (en versión orquestal) de Pierre Boulez

7. ‘Et expecto resurrectionem mortuorum’ d’Olivier Messiaen

8. ‘Dream/Window’ de Toru Takemitsu

——————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

Domingo i Rigoletto

27 Agost 2010

Plácido Domingo està decidit a continuar emprenent aventures malgrat que aviat farà els 70 anys i fa pocs mesos va passar per quirofan per assumptes seriosos. La seva energia sembla no tenir fi i, a part de que tot el que fa sempre genera la màxima atenció, ell vol continuar provocant interès i morbo entre el públic operístic.

La temporada passada va incloure el Simon Boccanegra al seu repertori, i el va passejar per Berlin, el Met, la Scala, el Covent Garden i Madrid, i ara, d’aquí uns dies, es ficarà, en un nou acte de transvestisme vocal, en la pell del geperut Rigoletto. Una altra vegada un paper de bariton.

El cert és que no em sorpren gens. El tenor madrileny ja té galons suficients per fer el que li roti (els teatres se’l rifen), i com que vocalment els papers més emblemàtics de la seva carrera (Don Jose, Cavaradossi, Otello, Radames, Canio, Samson,…) ja se li escapen vocalment des de fa anys ha anat frugant, molt intel·ligentment, altres fonts, i ara sembla que toquen papers de bariton.

Tal i com us comentava en el post dedicat al seu Simon Boccanegra, el gran problema que té Domingo en aquests papers és que, malgrat que tota la vida se l’ha acusat de ser un bariton que cantava de tenor, sempre que ha fet papers de baritons s’ha evidenciat que no ho és pas, que és un tenor com una casa.

El cas és que el 4 i 5 de setembre es farà una representació en directe del Rigoletto en la mateixa Mantua on Domingo farà de Rigoletto (a l’estil de quan fa vint anys es va fer la Tosca en les localitzacions reals de l’obra i a les hores exactes, on precissament Domingo feia de Cavaradossi) i tindrem la sort de que la RAI la retransmetrà per a tot el món.

Us deixo la notícia amb els detalls de la web de RTVE

http://www.rtve.es/noticias/20100825/2-ofrecera-directo-desde-mantua-rigoletto-verdi-protagonizada-placido-domingo/349426.shtml

———————-

La 2 y RTVE.es ofrecerán, en directo desde Mantua, ‘Rigoletto’, con Plácido Domingo

  • Marco Bellochio dirige la Ópera y Zubin Mehta a la Orquesta Sinfónica de la RAI
  • Se emitirá en directo por la 2 de TVE y RTVE.es, los días 4 y 5 de septiembre

La 2 de TVE y RTVE.es emitirán, en directo, la conocida ópera Rigoletto, que se representará en lugares símbolos de la ciudad italiana de Mantua, donde se desarrolla la obra de Verdi. Las principales cadenas de televisión de todo el mundo se unen en un espectáculo televisivo donde destacará la voz del prestigioso tenor Plácido Domingo en el papel de barítono protagonista.

El espectáculo tendrá lugar los días 4 y 5 de septiembre en la ciudad italiana de Mantua, en los escenarios naturales en los que transcurre la historia. Este espectáculo televisivo será realizado en directo a través de las principales cadenas de televisión de todo el mundo, entre las que se encuentra La 2 de TVE.

El proyecto unifica la ópera, el cine y la televisión para mostrar un nuevo lenguaje audiovisual que será rodado en alta definición.

Una de las obras más conocidas de Verdi

Rigoletto es una de las composiciones más conocidas y aclamadas del mundo, con una trama idónea para la creación de un programa para el gran público.

Esta ópera es un intenso drama que genera pasiones, engaños, amores filiales y venganzas del protagonista, Rigoletto (el bufón jorobado de la corte al que da vida Plácido Domingo en el papel de barítono), su joven hija, y el arrogante Duque de Mantua.

Para la ocasión, se han elegido lugares símbolos de la ciudad donde se desarrolla la obra de Verdi y que recrean a la perfección la historia que se narra en la obra. El primer acto, desde el Palazzo Te; el segundo, desde el Palazzo Ducale, y el tercero, en la Rocca di Saparafucile.

‘Rigoletto’ en todo el mundo

Rigoletto es una ópera en tres actos con música de Giuseppe Verdi, que será interpretada por la Orquesta Sinfónica de la RAI bajo la dirección de Zubin Mehta, y libreto de Franceso María Plave basado en la obra Le Roi s’ Amuse de Víctor Hugo y que fue estrenada en 1851 en el Teatro de la Fenice de Venecia.

El cantante lírico Plácido Domingo se meterá en la piel del protagonista, mientras que Ruggero Raimondi será Sparafucile. La actuación estará dirigida por Marco Bellocchio y contará,además, con figuras como Vittorio Storaro (ganador de tres Oscar) como director de fotografía.

La emisión se realizará en directo y será ofrecida vía satélite por las principales cadenas de televisión del mundo: RAI, BBC, FRANCE 2, la alemana ZDF, PBS de EE.UU, Televisa, televisiones japonesas, de Belgica, Holanda y los Países Escandinavos, entre otras.

La representación de la conocida ópera es una nueva iniciativa de la RAI que ha confiado esta superproducción al productor italiano Andrea Andermann, que ya ha llevado a la pantalla con mucho éxito dos experiencias similares: Tosca en los lugares y en las horas de Tosca (1992) y La Traviata en París (2000).

En España se podrá seguir, a través de La 2, los días 4 y 5 de septiembre. El primero de los actos a las 20:30 horas; el día 5, a las 14:00 el segundo, y la última entrega, a las 23:30. También estará disponible en Alta Definición.

Con la voz de Plácido Domingo

Plácido Domingo encarnará el papel protagonista en el Rigoletto en Mantua. Así, el cantante lírico español interpretará de nuevo un papel de barítono en la composición de Giuseppe Verdi, en una única representación dividida entre el 4 y 5 de septiembre y puesta en escena en algunos lugares de Mantua.

Domingo ya triunfó con el papel de barítono en otra de las obras de Verdi Simón Boccanegra, tanto en el teatro La Scala de Milán, como en el Teatro Real de Madrid donde recibió más de media hora de ovación, la más larga en la historia del escenario madrileño.

Y dirigida por Marco Bellocchio

Bellocchio es unos de los cineastas contemporáneos más importantes de Italia y con un reconocido prestigio en todo el mundo. Su larga trayectoria ha pasado principalmente por el terreno del largometraje (Fist in his pocket, considerado uno de los mejores trabajos del cine italiano) y por el de las adaptaciones literarias.

Ha sido premiado con el Oso de Plata del jurado en el Festival Internacional de Cine de Berlín; con el premio especial en el Festival de Cine de Venecia y también en el Internacional de Cine de Chicago, como mejor director.

———————-

El repartiment, a part de Domingo i Raimondi, inclou el Duc de Vittorio Grigolo (una de les noves sensacions de la corda tenorio), la Gilda de Julia Novikova i la Magdalena de Nino Surguladze.

Us deixo un video amb algunes escenes dels assajos i la veu de Grigolo.

Per altra part, la relació de Domingo amb Rigoletto com a tenor durant la seva llarga carrera ha sigut bastant escassa (12 funcions en total: 4 a Hamburg al 1968, una a San Antonio i una a Viena a començament dels setanta, i 6 al Met al 1977). A part, la gravació per a DG de l’any 1979 sota la batuta del gran Carlo Maria Giulini.

Aquest fet és bastant lògic donades les característiques del paper del Duc de Mantua, tal i com el mateix mestre explica al llibre « Mis personajes. Mi vida”

“El duc de Mantua no és un dels papers de Verdi amb els que estic més vinculat. Mai m’ha resultat un paper fàcil i l’he cantat potser una dotzena de funcions durant tota la meva carrera. Malgrat això, és un paper de gran importància per a un tenor i no podia permetre’m el eliminar-lo del meu repertori. Vocalment és una de les cimeres dels papers per a tenor. La seva música i la música de tota l’òpera és meravellosa.”

I és que el duc és un tenor líric-lleuger, on la veu de Domingo, de lírico-spinto, sona feixuga i poc brillant. Això suposava al tenor el sobreesforç d’haver d’alleugerir la veu durant tota la funció, cosa que a part de molt complicat tècnicament és esgotador (tant com quan els tenorinos l’eixamplen per a fer papers més pesants). I el cas és que Domingo confessa que sempre que l’ha cantat ha estat més pendent de la tècnica que de la interpretació, i això a ell no li agrada gens.

Veiem a Domingo cantant la tremendament difícil “Parmi veder le lagrime” de les funcions del Met de 1977.

Comparat amb altres tenors de la mateixa corda que el madrileny, el seu duc és notable (tal i com destacava el crític de la revista Grammophone sobre la gravació amb Giulini), per fraseig intens i elegant i qualitat timbrica, però queda lluny d’altres companys amb instruments més adients com Kraus o Pavarotti, o de cantants de veu semblant però tècnicament perfectes com Bergonzi.

En la gravació en estudi està força bé (sembla que vagi dopat), ajudat pels tempos calmats del gran mestre Giulini (mai un Verdi havia sonat a la vegada tant transparent i tant dens, gràcies a una orquestra estratosfèricament bona), i per una visió més filològica (sense molts dels aguts tradicionals). Cappuccilli fa un Rigoletto molt ben treballat teatralment però un pel líric pel meu gust, i la Cotrubas canta de manera irreprotxable però amb la seva manca de carisma habitual. Ghiaurov, Schwarz i Moll són un luxe assiàtic en els seus papers.

Giuseppe Verdi – Rigoletto (CD01, CD02)

RIGOLETTO, Piero Cappuccilli

GILDA. Ileana Cotrubas

IL DUCA DI MATOVA, Plácido Domingo

SPARAFUCILE, Nicolai Ghiaurov

MONTERONE, Kurt Moll

MADDALENA, Hanna Schwarz

Wiener Statesopernchor-WienerPhilharmonic-Carlo Maria Giulini

Mis Favoritos: Queen-The absolute greatest

25 Agost 2010

Siempre he sido un fanático de Queen.

Uno de mis primeros recuerdos como oyente de música por voluntad propia (no lo que te tragabas en el coche cuando ibas con tus padres) es el mítico videoclip de “I want to break free”, que junto con el “Thriller” de Michael Jackson, son el inicio de mi “cultura” musical.

Recuerdo que con 12-13 años empezamos (mis amigos y yo) a grabar canciones de la radio y a comprar los primeros cassettes. Son de aquella época (1986-1990) discos ya míticos y LPs gloriosos, como el “Like a prayer”, “The Joshua tree”. “Bad”, “Tunnel of love”,… y mi primer disco de Queen: “The Miracle” (1989). También se editaron directos indispensables como el mítico “Tina live in Europe” (por Dios que cosa más grande).

Fue una época bastante potente con muchos de los grandes en plena forma (sacando cosas nuevas y otros con directos poderosísimos).

De Queen lo que más me fascina es el total eclecticismo de su música. Siempre se les ha medio clasificado como grupo fundamentalmente rockero, pero escuchar cada uno de sus álbumes es una auténtica sorpresa. Rock convencional, rockabili, pop, punk, gospel, jazz, piezas al más puro estilo musical, heavy, influencias árabes,.rock sinfónico,… forman parte del legado de la banda inglesa, que no se resignaba a encasillarse. Eso sí, todas sus canciones tienen un sello común, que es la maestría vocal del añorado Freddie Mercury y el virtuosismo de la guitarra de Brian May.

El disco que os comento ha sido la BSO de este verano. No ha dejado de sonar en el coche y en casa, y es que si bien se trata de un recopilatorio más, se puede asegurar que todas los temas que recopila son una muestra de lo mejorcito del grupo.

Os dejo los videoclips de todos los temas para que podáis disfrutar de cada una de las canciones.

01-‘We Will Rock You” (News of the world, 1977)

02-‘We Are The Champions’ (News of the world, 1977)

03-Radio Ga Ga (The Works, 1984)

04-‘Another One Bites the Dust’ (The game, 1980)

05- I Want It All (The miracle, 1989)

06-‘Crazy Little Thing Called Love’ (The game, 1980)

07-A Kind Of Magic (A kind of magic, 1986)

 08-Under Pressure (Hot space, 1982)

09-One Vision (A kind of magic, 1986)

10- You’re My Best Friend (A night at the opera, 1975)

11- ‘Don’t Stop Me Now’ (Jazz, 1978)

12- Killer Queen (Sheer heart attack, 1974)

13- These Are The Days Of Our Lives (Innuendo, 1991)

14- Who Wants To Live Forever (A kind of magic, 1986)

15- Seven Seas of Rhye (Queen II, 1974)

16-Heaven For Everyone (Made in Heaven, 1995)

17- Somebody To Love (A day at the races, 1976)

18-I want to break free (The Works, 1984)

19-The Show Must Go On (Innuendo, 1991)

20- ‘Bohemian Rhapsody’ (A night at the opera, 1975)

Para acabar os dejo una genialidad: Bohemian Rhapsody en versión Muppets (Teleñecos).

Queen – Absolute Greatest (2009) (CD)

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 2

12 Agost 2010

“Ritme” és el segon capítol de la sèrie on Simon Rattle ens introdueix en la música clàssica del segle XX.

Si a l’anterior entrega ens presentava l’evolució del postromanticisme cap a l’atonalitat i el dodecafonisme, aquí ens introdueix en l’exploració del pols musical: el ritme.

Comença Rattle amb un punt de partida també tòpic i típic per aquest tema (a l’igual que el Tristany en el primer capítol) com és La consagració de la primavera de Stravinsky, on s’intenta retratar la força de la natura. A partir d’aquí es succeixen una sèrie d’obres ja no tant conegudes, de les que es destaquen les diferents aportacions a l’evolució del tractament del ritme dins de la música del segle XX.

Així, de l’”Ionisation” de Varese ens parla de com es reflecteix el canvi del paissatge en la societat moderna (amb els cotxes i els gratacels). Amb les obres de Nancarrow la introducció de noves tecnologies, amb Reich les influències del continent africà, amb Boulez i Ligeti diferents experiments rítmics, per acabar amb les influències hindús de la “Turangalila” de Messiaen.

Per a que feu un tast us deixo l’emblemàtica “La consagració de la primavera” interpretada per Valery Gergiev i la London Symphony Orchestra (2007).

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítulo 2: ‘Rhythm’ (VIDEO)

1. Ballet ‘La consagración de la primavera’ de Igor Stravinsky

2. ‘Ionisation’ de Edgar Varèse

3. ‘Das Lied von der Erde’ de Gustav Mahler

4. ‘Atmosphères’ de György Ligeti

5. ‘Music for Pieces of Wood’ de Steve Reich

6. ‘Piano Roll No. 21’ de Conlon Nancarrow

7. ‘Rituel in Memoriam Bruno Maderna’ de Pierre Boulez

8. ‘Sinfonía Turangalila’ de Olivier Messiaen

The City of Birmingham Symphony Orchestra – Simon Rattle.

——————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

Opera from the Met: Armida de Rossini (01-05-2010)

11 Agost 2010

Renée Fleming és una superdiva, i exerceix. Com s’enten, sinó, que el Met dediqui tota una nova producció a un Rossini dels més inhabituals?

Armida és una de les òperes més estranyes de Rossini (tant per la seva poca presència en els teatres des de la seva estrena al 1817, com per la seva estructura), així que les funcions que es van estrenar a l’abril al Met suposaven les primeres que es feien al teatre del títol. I sembla que això li ve de gust a la Diva, ja que el teatre l’ha muntat ja unes quantes produccions amb premiers per a la companyia: Il Pirtata, Rodelinda (Haendel), Susana (Floyd) i ara l’Armida.

S’ha de dir que l’Armida és un paper molt destacat en la carrera de la Fleming, ja que gràcies a la creació que d’ell va fer al Festival Rossini de Pèsaro a l’any 1993 (del que SONY va editar la gravació en viu) el nom de la soprano va començar a sonar amb força (i des de llavors fins ara). Malgrat això, només al 1996 va tornar a interpretar-lo en una versió en concert a la New York City Opera de l’Eve Queler.

No està ja la Fleming per enfrontar-se amb garanties a aquest tipus de paper. Sí, la veu es cremosa i brillant, canta amb bon legato i les frases més líriques les borda, però i en els passatges més exigents, plens de fioritures i amb cant di sbalzo? Doncs, no. Hi ha crits, desafinacions, sons guturals i fioriture totalment desdibuixades.

A part d’això hi ha un altre problema cada vegada més greu en el cant de la Fleming, i és una tendència absoluta cap a la nyonyeria en l’aspecte interpretatiu. La seva interpretació és planera de solemnitat. S’esforça constantment en emetre un cant preciosista (recolzat en la bellesa del timbre) tant monòton com asèptic, que m’acaba avorrint. També cal dir, que la soprano està bastant reservona tota la funció, sense arriscar, i quan ho fa en l’escena final el resultat no és del tot satisfactori.

” D’amore al dolce impero “

Finale  “Dove son io? … E ver gode quest’anima”

L’Armida, però, no només és la soprano. En un fet certament inusual, l’òpera de Rossini necessita que el teatre recluti a sis tenors. El Met ha aconseguit reunir un grup força solvent, encapçalat per el cada vegada més consolidat Lawrence Brownlee.

A mi Lawrence Brownlee m’agrada moltíssim. Crec que la seva veu és perfecta per aquest rols rossinians. El seu Rinaldo té cos i presència al centre i puja a l’agut amb total facilitat, el seu cant és exquisit i les agilitat estant perfectament executades. Sincerament penso que li roba el show a la diva amb tota justícia. A més, físicament ha millorar molt, ja que comparant-lo amb els videos del Ramiro de l’any passat a les d’aquesta Armida ha perdut una bona pila de kilos.

Duet Armida i Rinaldo (Acte I) – Renée Fleming – Lawrenece Brownlee

Trio  “In quale aspetto imbelle” (Acte III) – Lawrence Brownlee – Kobie van Rensburg – Barry Banks

 De la resta de tenors destacar la notable doble labor de Barry Banks com Gernando i Carlo (irreprotxable en la seva aria i duet del primer acte), i la bona adequació de la resta a les seves parts.

Aria de Gernando “Non soffrirò l’offesa” (Acte 1)- Barry Banks

Menció a part es mereix l’actuació de Riccardo Frizza, que s’ha fet un nom en el món rossinià a força d’acompanyar al Juan Diego Flórez, que aquí està molt desencertat (pot ser per culpa de la Diva?), amb caigudes de tensió constants i alarmants, i més en una òpera tant llarga i força desconeguda, que poden convidar a l’oient o a l’espectador a apagar l’aparell multimèdia per pur aborriment.

Gioacchino Rossini – Armida (part01, part02)

Renée Fleming (soprano): Armida

Lawrence Brownlee (tenor): Rinaldo

John Osborn (tenor): Goffredo

Barry Banks (tenor): Gernando / Carlo

Kobie van Rensburg (tenor): Ubaldo

Yeghishe Manucharyan (tenor) : Eustazio

Keith Miller (baix) : Astarotte

Peter Volpe (baríton) : Idraote

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Riccardo Frizza

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 1

10 Agost 2010

“Ballant sobre el volcà” és el primer d’una sèrie de capítols que, sota la guia de Simon Rattle, ens intenta introduir en la música clàssica del segle XX.

El director britànic, un autèntic coneixedor i defensor d’aquest repertori, ens condueix a través dels diferents moments històrics i moviments musicals que van fer evolucionar la música des de la placidesa del post-romanticisme fins a l’atonalitat i el dodecafonisme.

Com a tòpic absolut de la història de la música, tot comença amb l’acord inicial del preludi del Tristan und Isolde, i a partir d’aquí, mitjançant exemples al piano, narració i fragments de peces interpretades per la City of Birmingham Symphony Orchestra, es van desenvolupant de manera clara i entenedora els diferents conceptes.

Escoltem el preludi i el Libestod del Tristan und Isolde amb l’Orquestra West-Eastern Divan dirigida per Daniel Barenboim, als PROMS del 2009

La sèrie consta de set capítols, que anirem desgranant poc a poc, i que he trobat al molt recomanable blog de Jmrecillas.

Per als neofits és una sèrie ideal per introduir-se en el món d’aquesta música que en moltes ocasions no és fàcil de pair a primera oïda. Per als més experts els i semblarà poc.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítulo 1: ‘Dancing on a Volcano’ (‘Bailando sobre un volcán’) (VIDEO)

1. Obertura de la ópera ‘Tristan und Isolde’ (‘Tristán e Isolda’) de Richard Wagner

2. ‘Verklärte Nacht’ (‘Noche transfigurada’), de Arnold Schoenberg, basada en un poema narrativo de su contemporáneo Richard Dehmel

3. ‘Sinfonía 7 en Mi menor’ de Gustav Mahler

4. Ópera ‘Elektra’ de Richard Strauss(*)

5. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 16’ de Arnold Schoenberg

6. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 10’ de Anton Webern

7. Concierto para violín y orquesta’ de Alban Berg (**)

(*) Felicity Palmer

(**) Gidom Kremer

The City of Birmingham Symphony Orchestra – Simon Rattle.