Vivaldi vist per Kazuhito Yamashita

3 Setembre 2010

Ja fa temps vaig penjar un vídeo al facebook del guitarrista Jorge Caballero interpretant la transposició per a guitarra signada per l’hiperactiu i discutit guitarrista japonès  Kazuhito Yamashita de la 9ª simfonia de Dvorak. Realment, sona francament bé i resulta un exercici de virtuosisme tremendament espectacular. (Us adjunto vídeos del 3er i 4art moviment).


I és que Yamashita és tot un virtuós de la guitarra clàssica al que el repertori se li queda curt i, per això, es dedica a crear-se noves peces a partir de les grans obres del repertori clàssic on poder lluir la seva portentosa tècnica. Les seves interpretacions i transcripcions, però, han sigut sempre molt polèmiques dins del món de la guitarra clàssica, on s’acusa a Yamashita d’intèrpret mecànic i poc musical, només interessat en l’exhibicionisme tècnic, cosa que ha fet que es prodigui poc en els escenaris fora del seu Japó natal, on és idolatrat.

Així són molt conegudes (per bé i malament) les seves interpretacions a la guitarra del “Quadres per una exposició” de Mussorgsky, “Sherezade” de Rimsky-Korsakov, “L’ocell de foc” de Stravinsky, la 9ª de Dvorak o “Les 4 estacions” de Vivaldi o el concert per violí de Beethoven.

Jo he sentit les transcripcions de Mussorgsky i Dvorak i, en general, la sensació és que hi ha moments molt ben aconseguits malgrat les limitacions del propi instrument en comparació amb el piano o l’orquestra, malgrat que també hi ha moments amb so bastant pobre o mal resolts. Pel que fa a les transcripcions per a duo (Beethoven, Rimsky o Vivaldi), aquestes sonen més autèntiques, ja que la segona guitarra millora la varietat en les veus i una major definició harmònica.

Ara us deixo uns vídeos on el propi Yamashita interpreta l’inici i el final dels Quadres per a una exposició de Modest Mussorgsky, amb el seu propi arrenjament per guitarra.

Per altra part, la interpretació de les peces sempre resulten excessivament ràpides, que fan pensar en una tendència exagerada de Yamashita cap a l’exhibicionisme, si bé al mateix temps es capaç d’extreure de l’instrument una varietat dinàmica sorprenent (del pianíssim al fortíssim), sempre que ens refiem de que no hi ha hagut cuina en la mescla de les gravacions.

De totes les interpretacions comentades la que més m’ha satisfet és la de “Les quatre estacions” de Vivaldi.  En elles el guitarrista es mostra bastant més contingut (potser per les pròpies característiques de l’obra), amb tempos normals pels criteris actuals, sense abusar en les dinàmiques i amb moments molt aconseguits, sobretot en els quatre moviments lents on aconsegueix un so molt nítid i suggerent. Evidentment queda per sota de qualsevol bona versió original (no resisteix comparació), però crec que la idea de l’autor-intèrpret no és la de voler imitar el so del violí, sinó la d’ampliar i explotar les possibilitats de la guitarra clàssica, per altra part sempre considerades escasses (volum, qualitat tímbrica, dinàmiques,…), i certament que en aquest aspecte assoleix un rotund èxit.

Per acabar els 1er i 3er moviment de l’estiu amb Yamashita i Coryell (eminent guitarrista de jazz).

Antonio Vivaldi-Les Quatre Estacions (CD)

Arr. per guitarra: K. Yamashita, L.Coryell, M.Ohshima i K. Watanabe

Les quatre estacions, Op. 8 Nos.1-4

Kazuhito Yamashita i Larry Coryell, guitarres

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: