Archive for Octubre, 2010

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 5

27 Octubre 2010

En aquest cinqué capítol de la sèrie, Simon Rattle examina les contribucions dels compositors nordamericans a la música del segle passat.

Rhapsody in blue, potser la peça més emblemàtica de la música clàssica nordamericana. Leonard Bernstein, director i solista al Royal Albert Hall, 1976.

Es conegut l’entusiasme del director anglès per a questa música, que es reflexa en la brillant narració que fa durant el programa. En ell es continua amb la dinàmica d’intercalar imatges d’arxiu amb fragments interpretats pel director amb la seva orquestra, la City of Birmingham Symphony, incloent-se també un parell de clips amb la Duke Ellington’s Orchestra i la cantant Bessie Smith.

Una altra de les peces més populars i magnífiques és la música per ballet Appalachian Spring d’Aaron Copland. Aquí us deixo Simple Gifts, la més famosa de totes les seves parts.

La música està interpretada expertament en fragments llargs i ininterrumputs de Gershwin, Ives, Charles Carter, Copland, Weill, Bernstein, Cage, Feldman, Riley i John Adams, com a bona mostra de la música produïda als EEUU durant el segle passat, des de la més jazzística (Gershwin), la més tradicional (Copland, Ives), o teatral (Bernstein) fins a la més experimental (Cage).

La peça First Construction in metal (1939) de John Cage està composada exclusivament per instruments de percussió. Aquí us la deixo interpretada pel Humboldt State University Percussion Ensemble

Extret del propi capítol, us deixo una petita mostra de la magnífica Harmonium (1980) de John Adams.

Per últim, i com apoteosi, us deixo a la Jove Orquestra Simón Bolivar amb el seu director Gustavo Dudamel interpretant el Mambo de West Side Story de Leonard Bernstein, als Proms de 2007.

Capítol 5:‘The American Way’ (‘La manera nordamericana’) (Video)

1. ‘Rhapsody in blue’ de George Gershwin – Wayne Marshall, piano

2. ‘Decoration Day’ de la obra Holidays, de Charles Ives

3. ‘A Celebration of Some 100×150 Notes’ de Elliot Carter

4. ‘Appalachian Spring’ de Aaron Copland

5. La canción ‘Lonely House’ del musical ‘Street Scene’, de Kurt Weill

6. ‘Symphonic Dances from West Side Story’ de Leonard Bernstein

7. ‘Sonatas and Interludes for prepared piano’ de John Cage

8. ‘First Construction (in metal)’ de John Cage

9. ‘Mme Press Died Last Week at 90’ de Morton Feldman

10. ‘In C’ de Terry Riley

11. ‘Harmonium’ de John Adams

City of Birmingham Symphony Orchestra and Chorus – Simon Rattle

——————- 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/31/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-3/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/02/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-4/

 

Anuncis

El Rigoletto de Plácido. Qué gran error.

25 Octubre 2010

No os podéis imaginar lo mal que me sabe tener que escribir estas líneas, después de ver la retransmisión en directo del Rigoletto en Mantua decidí dejar reposar las sensaciones vividas, porque algunas reacciones en caliente no son buenas.

Siempre he defendido a Plácido a capa y espada, como dominguista o dominguero incondicional que soy, pero su Rigoletto no tiene defensa posible. Quizás haya sido el error más grande de toda su carrera.

Cuando hablamos del Simon Boccanegra ya os dije que no me había gustado su prestación, sobretodo en base a que por mucho que se esfuerce, la voz de Domingo es de tenor y, aunque densa y con unos graves seguros, sonaba a tenor. Pero es que con Rigoletto, un papel dificilísimo para barítono y que muchos de ellos no se atreven a interpretar, el tenor se ha atragantado del todo.

En primer lugar me gustaría hablar de la producción en general. Se ha de alabar que en estos tiempos de crisis se invierta tantos recursos y esfuerzos en una producción operística. A parte del alarde técnico de representar la obra en tiempo real y en diferentes escenarios, con la orquesta en otro lugar, la he encontrado muy convencional, poca imaginativa y los escenarios poco adecuados, sobretodo la casa de Rigoletto (en la segunda escena del primer acto) y la guarida de Sparafucile (tercer acto) demasiado lujosos e iluminados. La dirección de actores la he encontrado también bastante floja, muy estática (con excepciones de las muecas y gesticulaciones del tenor, la maestría de Raimondi, y algunos momentos del maestro).

Pero vayamos al grano.

El Rigoletto de Domingo no es Rigoletto. No hay discusión posible: ni por vocalidad ni por interpretación. Empezando por la apariencia, mejor vestido que los nobles, muy repeinado y muy poco caracterizado (totalmente en contra de lo que indica Verdi). Ya se sabe que Domingo es coqueto, pero cuando uno interpreta a un jorobado que es un bufón al menos hay que parecerlo. Ni una mueca, ni el mínimo tono de ironía o sarcasmo en las frases que lanza a los cortesanos. Mejora en los momentos más reflexivos y graves (como el encuentro con Sparafucile) y la escena final, pero a mí no me ha acabado de convencer. Vocalmente ha sufrido muchísimo. En todos sus grandes momentos han aparecido debilidades, algunas fragrantes, sobretodo en la respiración. Y es que a pesar del buen fraseo en ciertos momentos (“Pari siamo”, “Veglia, o donna” y “Piangi fanciulla”) la voz sonó envejecida y mate; y no hablemos ya de la gran aria del segundo acto “Cortigiani” que le supuso al cantante un auténtico vía crucis, al igual que otros momentos di forza, como el “Si vendetta” donde verlo emitir las notas te hacia sufrir más que el pathos del momento (eso sí, ejecutó un sufridísimo la bemol como puntatura en el final del segundo acto y el sol en “Cortigiani”: genio y figura hasta la sepultura).

“Quel vecchio maledivami”-)-“Figlia!-Mio Padre!”

El resto del reparto tampoco ha sido para echar cohetes. El Duca de Vittorio Grigolo me pareció muy poco consistente vocalmente e interpretativamente nada fuera de lo convencional. La mayoría del tiempo cantó sin el menor asomo de adecuación al estilo, que se acercaba más al de un cantante en el Festival de San Remo, eso sí, intentó hacer muchas cosas con las dinámicas (buenas intenciones las hubo) pero no cuajaron. Su mejor momento fue el dúo con Gilda, donde sí encontró una desinhibición en el canto y la interpretación justa, impresión quizás amplificada por la sosería absoluta de la Novikova, pero el resto del tiempo abundaron las arbitrariedades, los cambios de color y una respiración totalmente descontrolada (jadeante).

“Cortigiani vil razza”-“Tutte le feste”-“Sì! Vendetta”

La Gilda de la Novikova quizás fuera la más ajustada vocalmente, pero también absolutamente convencional en lo vocal (por no decir vulgar) y totalmente nula en lo interpretativo. Hace la Novikova una Gilda que vive alucinada en Wonderland, ni un mínimo gesto, inflexión o evolución del personaje (igual da el enamoramiento, el desengaño o el sacrificio). Encefalograma plano.

Ruggero Raimondi, aunque vocalmente está más que acabado, fue el único que consiguió interpretar al personaje. En el dúo del primer acto dijo cada frase con absoluta intención y mordiente, y en el tercer acto robó absolutamente la escena a todos los demás. Vocalmente no da más de sí, se limitó a declamar con autoridad, y el fa grave que cierra su dúo con Rigoletto fue un auténtico eructo. Poca cosa decir de la Magdalena de la Surguladze, vocal y físicamente sana, pero de dicción y emisión alejadísimas de la ópera italiana.

Me gustó la dirección de Mehta, que consiguió que no se descuadrara la cosa, a pesar de no ver directamente con los cantantes (¿cuántos ensayos habrán hecho?). Sonó la orquesta empastada y con color homogéneo, los tempos fueron adecuados (a los cantantes, claro), ejerciendo el director indio más de eficiente concertador de teatro de ópera (a la antigua) que de divo de la batuta (que lo es).

Después de verla en directo y volverla a contemplar en frío a uno no le queda más que preguntarse qué es lo qué pretendía ganar o qué recompensa esperaba obtener Domingo con este montaje. Está claro que más fama de la que ya tiene no. La verdad es que en este Rigoletto hemos visto a un cantante viejo y pasando un mal rato, sufriendo, desfondado y con la voz gastada. ¡Qué gran error!

Giuseppe Verdi – Rigoletto

Placido Domingo – Rigoletto

Vittorio Grigolo – Duca

Julia Novikova – Gilda

Ruggero Raimondi – Sparafucile

Nino Surguladze – Magdalena

Gianfranco Montresor – Monterone

Giorgio Caoduro – Marullo

Leonardo Cortellazzi – Borsa Matteo

Giorgio Gatti – Conte di Ceprano

Kassandra Dimopoulou – Contessa di Ceprano

Orchestra Sinfonica Nazionale della RAI-Zubin Mehta

VIDEO

ACTO I – 001 – – 002 – – 003

ACTO II – 001 – – 002

ACTO III – 001 – – 002

L’art de Joan Sutherland: 5 i 6

20 Octubre 2010

Acabem avui amb la recopilació The art of Joan Sutherland, amb l’entrega dels dos últims compactes, amb el que volem homenatjar des d’aquest humil bloc la figura de la fenomenal soprano australiana.

El cinquè volum es continua repassant pàgines del repertori francès, amb pàgines tant espectaculars i lluïdes com L’ombre legere de Dinorah, i altres tan famoses com la de  Margarithe del Faust o el vals de la Juliette, totes dues de Gounod. A més hi ha un grapat de cançons, totes conegudes, com Les Filles de Cadiz o Le rossignol.

Us deixo la seva interpretació de Les Filles de Cadiz

En l’últim es fa un poti-poti més centrat en el bel-canto i l’òpera italiana amb pàgines de la Lucia, Fille du regiment, Norma i La Traviata, a més de la gran escena de Ophelie del Hamlet, i una pàgina de l’Oberon.

Per acabar us deixo la peça de Weber.

Bé, aquí termina la recopilació, que no és del tot complerta, ja que falten pàgines de personatges molt importants en la carrera de l’artista, com l’Amina, l’Elvira o la Beatrice, però us prometo que de tots ells en parlarem.

Joan Sutherland – The art of (Vol. 05/06 – French Opera II) (part01, part02)

01. Si le bonheur (Siebel) Faust Gounod

02. La marguerite a ferme sa corolle … Ouvre ton coeur (Leonard) Vasco da Gama …

03. Veille sur eux … Vaisseau que le flot balance (Catherine) L’Etoile du Nord …

04. O beau pays de la Touraine … Sombre chimere … A ce mot seul s’anime (Marg…

05. Dieu! Comme cette nuit est lente … Ombre legere (Dinorah) Dinorah Meyerbeer

06. De cet affreux combat … Pleurez mes yeux (Chimene) Le Cid Massenet

07. De moi je veux bannir (Sita) Le Roi de Lahore Massenet

08. Esprits de l’air! Esprits de l’onde! … Roland! Roland! Roland! (Esclarmonde…

09. O Dieu! que de bijoux … Ah! je ris de me voir (Marguerite) Faust Gounod

10. Ah! je veux vivre (Juliette) Romeo et Juliette Gounod

11. Le Rossignol Delibes

12. Serenade Gounod

13. Les Filles de Cadiz Delibes

14. Pastorale Bizet

15. Oh! Si les fleurs avaient des yeux Massenet

16. Le Papillon et le fleur Faure

Joan Sutherland – The art of (Vol. 06/06) (part01, part02)

01. Pour ce contract fatal…Salut à la France (Donizetti La Fille de régiment)

02. Ocean! thou mighty monster! (Weber Oberon)

03. À vos jeux, mes amis, permettez moi… (Thomas Hamlet)

04. Le Voilà! Je crois entendre (Thomas Hamlet)

05. Il dolce suono mi colpi di sua voce…Ardon gl’incensi (Donizetti Lucia di La…

06. È strano! ..Ah fors’ é lui! (Verdi Traviata)

07. Follie! Delirio vano è questo…Sempre libera (Verdi Traviata)

08. Dormono entrambi (Bellini Norma)

09. Mi chiami, o Norma! (Bellini Norma)

10. Deh! Con te, con te li prendi (Bellini Norma)

11. Mira, o Norma (Bellini Norma)

12. Si,fino all’ ore estreme (Bellini Norma)

L’art de Joan Sutherland: 3 i 4

19 Octubre 2010

Continuem amb les entregues de The art of Joan Sutherland.

En la tercera entrega es recopila les gravacions wagnerianes de la Sutherland (ja comentades en una entrada anterior), i es completa amb pàgines verdianes no habituals per la soprano.

Us deixo dues mostres: el “Mercé, dilette amiche” de I Vespri (pàgina exigent i bastant adequada a les característiques de La Stupenda), i una esforçada “Dich, teure Halle” del Tannhäuser.

En la quarta entrega comença una recopilació de peces del repertori francès, amb pàgines totes perfectes per la vocalitat i tècnica de la soprano australiana. La Sutherland va visitar el repertori francès amb assiduïtat, recuperant obres com Esclarmonde , Les Huguenotes, Le Roi de Lahore o Hamlet.

Us deixo la guspirant peça “C’est bien lui…La,la,la air chéri” de L’Etoile du Nord de Meyerbeer (òpera de la que aviat us parlaré), on la cantant competeix en virtuosisme amb dues flautes (aquesta era una de les peces favorites de la gran Jenny Lind).

 

Joan Sutherland – The art of –(Vol. 03/06 – Verdi & Wagner) (part01, part02)

01. Santo di patria…Allor che i forti corrono (Verdi Attila)

02. Dall’infame benchetto io m’involai.. Tu del mio Carlo al seno.. Carlo vive! (…

03. Che! e segnar questa mano potrebbe l’onta mia- Tu puniscimi, o Signore (Verdi…

04. Surta è la notte Ernani! Enarni, involami (Verdi Ernani)

05. Mia madre aveva una povera ancella… Piangea cantando (Verdi Otello)

06. Mercé, delette amiche (Verdi Vesperi Siciliani)

07. Gerechter Gott ..In seiner Blüte (Wagner Rienzi)

08. Johohohe (Wagner Fliegende Holländer)

09. Dich, teure Halle (Wagner Tannhäuser)

10. Allmächt’ge Jungfrau hör mein Flehen (Wagner Tannhäuser)

11. Einsam in trüben Tagen (Wagner Lohengrin)

12. Du bist der Lenz (Wagner Walküre)

13. O Sachs, mein Freund (Wagner Meistersinger)

14. Mild und leise wie er lächelt (Wagner Tristan und Isolde)

Joan Sutherland – The art of (Vol. 04-06 – French Opera I) (part01, part02)

01. Conduit moi vers celui que j’adore (Offenbach- Robinson Crusoé)

02. Bellah! ma chèvre chèrie! .. Dors, petite (Meyerbeer- Dinorah)

03. Depuis le jour (Charpentier- Louise)

04. Dites-lui qu’on l’a remarqué (Offenback- La Grand-Duchesse de Gérolstein)

05. C’est l’histoire amoureuse (Auber- Manon Lescaut)

06. Non temente,milord.. Or son sola (Auber- Fra Diavolo)

07. Me voila seule… Comme autrefoise dans la nuit sombre (Bizet- Les Pêcheurs…

08. Les oiseux dans la charmille (Offenbach- Les Contes d’Hoffmann)

09. Ah! que mes soeurs sont heureuses… Reste au foyer, petit grillon (Massenet)

10. Ô légère hirondelle (Gounod -Mireille)

11. Vous aimer le danger…Ah! que j’aime les militaires! (Offenback-La Grand-Duc…

12. C’est bien lui…La,la,la air chéri (Meyerbeer -L’Etoile du Nord)

13. Ce Sarrasin disait (Gounod -Le Tribut de Zamora)

14. En vain j’espère…Idole de ma vie (Meyerbeer -Robert le Diable)

15. Un soir Perez le capitaine (Lecocq -Le Coeur et la main)

16. Au bord de chemin… Cette nuit, sur ma croisée (Massé -Les Noces de Jeannette)

L’art de Joan Sutherland: 1 i 2

18 Octubre 2010

Com a homenatge a la figura de la gran Joan Sutherland us adjuntarè en les pròximes entrades els sis compactes que formen la col·lecció “The art of Joan Sutherland”.

El primer d’ells està dedicat a la música barroca, de la que ella va ser una gran impulsora i recuperadora, amb interpretacions emblemàtiques com Alcina o la Cleopatra.

Com a mostra el “Tornami a vagheggiar” que si bé és una ària de Morgana, la Sutherland va segrestar-la per l’Alcina, donades les grans possibilitats de lluiment de la peça.

En el segon es reccull una àmplia sel·lecció de pàgines mozartianes, tant àries d’òpera com a de concert, repertori que no va cultivar de manera intensiva als escenaris però de les que fa lectures molt destacades.

A continuació us deixo per a que podeu escoltar la sobèrbia interpretació de l’ària “Non mi dir” de Donna Anna, on la Sutherland feia una autèntica creació.

Joan Sutherland – The art of (Vol. 01/06) (part01, part02)

01. Tornami a vagheggiar (Handel Alcina)

02. Ah! Ruggiero crudel…Ombre pallide (Handel Alcina)

03. Let the bright Seraphim (Handel Samson)

04. With plaintive note (Handel Samson)

05. Rejoice greatly, o daughter of Zion (Handel Messiah)

06. My vengeance awakes me (Handel Athalia)

07. V’adoro, pupille (Handel Guilio Cesare)

08. Se pietà di me non senti (Handel Guilio Cesare)

09. Da tempeste il legno infranto (Handel Guilio Cesare)

10. Per la gloria d ‘adorarvi (Bononcini Griselda)

11. Nel cor più non mi sento (Paisiello La Molinara)

12. Furie di Donna irata (Piccinni La buona figiuola)

13. The Traveller benighted (Arne Love in a Village)

14. The soldier tir’d (Anre Artaxerxes)

15. When William at eve (Shield Rosina)

16. Whilst the village maids (Shield Rosina)

17. Light as thistledown (Shield Rosina)

 

Joan Sutherland – The art of (Vol. 02/06 – Mozart) (part01, part02)

01. Marten aller Arten (Entfürung)

02. O Zittre nicht, mein lieber Sohn (Zauberflöte)

03. Ach, ich fühl’s (Zauberflöte)

04. Or sai chi l’onore (Don Giovanni)

05. Non mi dir (Don Giovanni)

06. Porgi, amor (Le nozze di Figaro)

07. Voi che sapete ( Le nozze di Figaro)

08. E Susanna non vien! Dove sono ( Le nozze di Figaro)

09. Giunse alfin il momento..Deh vieni, non tardar ( Le nozze di Figaro)

10. L’Amerò, sarò costante ( Il re pastore)

11. Vorrei spiegarvi, o Dio! ( K418)

12. Ch’io mi scordi di te ..Non temer ( K505)

13. Alleluja ( Exsultate, jubilate)

Ha mort Joan Sutherland

13 Octubre 2010

Dilluns 11 d’octubre de 2010 ens va arribar una notícia realment trista: el món de la lírica va perdre una altra de les seves màximes figures, la de la soprano australiana Joan Sutherland.

Per resumir la seva carrera i la seva importància en la recuperació i difusió del repertori belcantista italià, així com parlar de les innumerables i memorables gravacions, tant en estudi com en directe, necessitariem de molts posts. Així que, en aquest, farem un petit recordatori de la seva carrera amb alguns exemples musicals.

Joan Sutherland va nèixer el 7 de novembre de 1926 a Sidney. La seva mare va ser la seva mestre fins als 19 anys, quan va començar a formar-se formalment a Sidney sota la tutela de John  i Aida Dickens.

Durant els primers anys va cantar en concerts, oratoris i programes de ràdio per tota Australia, fins que al 1947, amb vint-i-un anys, va fer el seu primer debut important a Sidney amb la Dido de Henry Purcell. Al 1951 va cantar el primer paper en la òpera Judith de Eugene Goossens al NSW Conservatorium. El mateix any, havent guanyat la majoria de les competicions de cant més prestigioses d’Australia, va marxar cap a Londres per estudiar amb Clive Carey a l’Opera School del Royal Conservatorium of Music.. Va ser llavors quan va fitxar amb la companyia del Covent Garden, debutant com la Primera Dama de Die Zauberflöte en la data del 28 d’octubre de 1952.

Let the bright Seraphim (Haendel-Samson)

Durant la dècada dels 50 Sutherland va cantar una gran diversitat de papers, cada vegada més rellevants vocal i dramàticament. Entre ells alguns molt allunyats del que després seria el seu repertori habitual: Amelia (Un ballo in maschera), Aida, Frasquita i Micaela (Carmen), Eva (Meistersinger), Agathe (Der Freischutz), alguns papers de l’Anell…Però també altres on després marcaria una època, com les part de soprano de Les contes d’Hoffmann.

O Sachs, mein freund (Wagner-Die Meistersinger)

Les oiseux dans la charmille (Offenbach-Les contes d’Hoffmann)

Al 1955 va estrenar el paper de Jenifer en l’òpera de Tippett The Midsummer Marriage, i al 1958 el paper de Lidoine en la premier britànica de Dialogues de Carmélites de Poulenc. Al 1956 va debutar al Festival de Glyndebourne com la Contesa d’Almaviva, tornant al 1960 amb un dels seus papers emblemàtics: l’Elvira (I puritani).

E Susanna non vien! Dove sono (Mozart-Le nozze di Figaro)

El seu immens talent, desenvolupat i estimulat pel Richard Bonynge, amb el que s’havia casat al 1954, va acabar aterrant en el camp del bel canto italià dels segles XVIII i XIX. En 1957 va recrear una deslumbrant Alcina per a la Haendel Opera Society, any en que al Covent Garden va debutar la Gilda (un altre de les seves creacions) i Desdemona. Al 1958 va debutar als escenaris nord americans, debutant a Vancouver com Donna Anna (rol que va gravar l’any següent en la mítica versió de Giulini).

Ah! Ruggiero crudel…Ombre pallide (Haendel-Alcina)

Però el seu esclat definitiu a nivell mundial es va produir el 17 de febrer de 1959, quan va interpretar la protagonista de la Lucia de Lammermoor al Covent Garden en una producció de Franco Zeffirelli. En Venècia, després d’unes funcions de l’Alcina va rebre el que seria el seu mot per sempre: “La Stupenda”, i amb aquest mateix paper va debutar als Estats Units (Dallas), al novembre de 1960. Els debuts a Paris (abril de 1960), La Scala (maig del 1961) i Met (novembre de 1961), sempre com a Lucia, van ser triomfals.

Il dolce suono…Ardon gl’incensi (Donizetti-Lucia di Lammermoor)

Amb una bella, consistent i extensa veu, amb suficient potència i flexibilitat, Sutherland podia despatxar la més brillant coloratura amb una agilitat excepcional, claretat i calidasa. La veu arribava fins a un mi 5 sobreagut, des de el sol 2, i era capaç d’executar uns trinats d’infart. Per altra part, cal dir que la seva dicció en italià i francès era deficient, menjant-se consonats i amb sons de vegades ululants, cosa que es fa evident en totes les seves gravacions.

A partir de llavors La Stupenda va anar acumulant triomfs sensacionals en els principals teatres del món, eixamplant el seu repertori incloent el papers bellinians de Amina (1960), Betrice di Tenda (1961) i Norma (1963), recuperant la Semiramide de Rossini (1962) i encarnant la Marie de La Fille du Regiment (1966), Maria Stuarda (1971), Lucrezia Borgia (1972) i Anna Bolena (1984) de Donizetti, esdevenint una de les principals figures del renaixement i recuperació d’aquest repertori.

Pour ce contract fatal…Salut à la France (Donizetti-La fille du regiment)

Pel que fa als papers verdians, va freqüentar Violeta (1960), i posteriorment va atrevir-se amb la Leonora de Il trovatore (1975) i Amalia de I Masnadieri. També va cultivar Haendel amb la Cleopatra del Giulio Cesare entre les seves major aportacions, i el repertori francés amb la Marguerite de Valois de Les Huguenots (1962), Margarite del Faust (1965), Lakmé (1967) o la Esclarmonde de Massenet (1974, entre d’altres.

Follie!Delirio vano è questo…Sempre libera (Verdi-La traviata)

V’adoro, pupille (Haendel-Giulio Cesare)

Per sort, i adiferència d’altres ilustres col·legues, Joan Sutherland va comptar amb el recoltzament total de la cassa DECCA amb el que va poder gravar en condicions òptimes totes les seves principals creacions (Lucia, Alcina, Semiramide, Amina, Maria Stuarda, Gilda, Violetta, Marguerite de Valois, els quatre papers de Les contes d’Hoffmann, Elvira, Norma,…) i fins i tot la Turandot, paper que no va cantar mai en l’escenari , en la ja mítica gravació junt a Pavarotti i Montserrat Caballé sota la direcció de Zubin Metha.

In questa reggia (Puccini-Turandot)

Joan Sutherland es va retirar dels escenaris definitivament al 1990, en una funció de comiat a l’òpera de Sidney, casa seva, de Les Huguenots.

Descansi en pau.

——————————

Posts dedicats fins al moment amb Joan Sutherland:

NORMA

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/02/26/norma-de-normes/

ANNA BOLENA

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

LE FILLE DU REGIMENT

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/14/opera-from-the-met-la-fille-du-regiment-17-02-1972-el-dia-que-pavarotti-es-va-fer-famos/

L’ORACOLO

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/06/l%e2%80%99oracolo-de-leoni/

I PURITANI

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/30/opera-from-the-met-i-puritani-de-bellini-13-03-1976/

RIGOLETTO

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/26/opera-from-the-met-rigoletto-de-giuseppe-verdi-22-de-junio-de-1972/

JOAN SUTHERLAND CANTA WAGNER

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/12/joan-sutherland-canta-wagner/

Ariodante por Lorraine Hunt-Lieberson

10 Octubre 2010

La aparición de la mezzo californiana Lorraine Hunt en el mundo de la lírica a mediados de los años 80, de la mano del personaje de  Sesto y de Peter Sellars, causó tanta sensación como conmoción su prematura muerte de cáncer en 2006.

Lorraine Hunt era una cantante con una fuerza impresionante. Sus interpretaciones están llenas de expresividad y calidez, con una implicación dramática siempre reflejada en la voz y el canto. Dejó su huella en un buen número de personajes (muchos de obras barrocas, como Serse, Irene de la Theodora, Octavia de L’incoronazione,…; o en la Dido de Les Troyens), en sus lecturas de cantatas de Bach (Ich habe genug) y lieders (Mahler, Schumann, Berg, Berlioz,…). Uno de esos hitos es su recreación del personaje de Ariodante de la ópera de Haendel.

Ariodante es una de tantas obras que quedó injustamente abandonada poco después de su estreno, en 1735 (de hecho no volvió a recuperarse hasta 1928 en Stuttgart después de 13 funciones entre 1735 y 1736, y no ha vuelto de manera regular a los teatros hasta la década de los noventa del siglo pasado).

El personaje principal lo escribió Haendel para el legendario castrato Giovanni Carestini, y cuenta con un número de intervenciones muy relevante y de altísima calidad musical, virtuosística y expresiva, entre las que destacan las sensacionalmente virtuosísticas “Dopo notte”y “Con l’ali di Constanza”, y la imponentemente patética “Scherza infida”.

Escuchemos a Lorraine Hunt en “Con L’ali Di Costanza”

La obra está ambientada en Edimburgo, y narra la historia del príncipe Ariodante y su prometida Ginebra, la hija del rey de Escocia. Polinesio consigue convencer a Ariodante (mediante una rebuscada farsa que involucra a la doncella de Ginebra, Dolinda) de que él también goza de los favores de la princesa. Ariodante es dado por muerto cuando se le ve arrojarse al mar desde un acantilado, mientras que Ginebra es condenada a muerte por su supuesta falta de castidad. Sin embargo, Polinesio es herido de muerte en un torneo de justas y confiesa su engaño, y Ariodante y Ginebra vuelven a reunirse felizmente.

Ahora escuchemos la magnífica y desgarradora versión de la Hunt de “Scherza infida”, donde se nos presenta la desesperación suicida de Ariodante. Hunt nos regala una expresividad y un timbre calídisimo y melancólico como pocas veces se escuchan (qué contraste más maravilloso con el fagot).

La música de Ariodante es una de las mejores de Haendel. La calidad es muy alta en la mayoría de los números (y hay muchísimos), exige mucho a los cantantes técnicamente y cubre un abanico amplísimo de sentimientos y emociones con lo que también exige mucho en el campo de la expresividad. A lo largo de la obra siempre a una sensación de intimidad, quizás sugerida por la modesta orquestación (sólo hay metales en las escenas públicas, pastorales y en un aria del rey), y por las pocas desviaciones formales que se dan (recitativo-aria da capo).

Ahora escuchemos a Hunt cantando la animada “Dopo notte”

Los números más memorables corresponden a Ariodante y Ginebra. Los tres ya mencionados de Ariodante son todo un hit en la actualidad que se graban una y otra vez. Mientras que Ginebra tiene una pieza de lucimiento virtuosístico en “Volate amore” del primer acto, y un momento conmovedor en el tercer acto con “Io ti bacio” cuando se despide de su padre.

Para terminar, Juliana Gondek nos regala una conmovedora interpretación de “Io ti bacio”

La grabación que os dejo es un clásico de 1995, con un reparto encabezado por el magnífico trío formado por Hunt, Gondek y Saffer. McGegan hace una lectura austera y reposada, nada que ver con las hiperactivas lecturas que se imponen en la actualidad, con un sonido contenido pero perfectamente expresivo (empastando perfectamente con las voces). La Freiburger Barockorchester ya sonaba a gloria por aquellos años. Disfrutarla.

G.F.Haendel – Ariodante (Cd01, Cd02a, Cd02b, Cd03)

Ariodante (mezzo) – Lorraine Hunt

Ginevra (sop) – Juliana Gondek

Dalinda (sop) – Lisa Saffer

Polinesso (alto) – Jennifer Lane

Il Rè (bajo) – Nicolas Cavallier

Lurcanio (ten) – Rufus Müller

Odoardo (ten) – Jörn Lindemann

Wilhelmshavener Vokalensemble

Freiburger Barockorchester-Nicholas McGegan (1995)

Die Schöpfung per René Jacobs

9 Octubre 2010

Els que segueixen el bloc ja s’hauran adonat que tot el que fa el director belga m’interessa molt. Trobo la seva visió musical molt edificant i, sobretot, dins d’uns límits, innovadora. Ha aconseguit crear el seu propi discurs en el que respecta a les interpretacions filològiques, sempre original i aportant quelcom més que una relectura amb instruments d’època i tempos més lleugers.

Avui toca comentar-vos la seva versió de Die Schöpfung (La creació), l’oratori de Franz Joseph Haydn, i sens cap mena de dubte la meva obra favorita dins del gènere.

Quan Haydn va composar Die Schöpfung es va inspirar en les grandioses interpretacions que estava escoltant a Londres dels oratoris de Haendel; però amb ella va crear una obra única i pròpia. Sobre un fil narratiu molt sòlid basat en els sets dies de la Creació, segons el lliobre del Gènesi, Haydn, amb més de seixanta anys (1798) i en el màxim de les seves facultats, va composar una música absolutament brillant.

El text, originalment en angles, està extret de tres fonts: el Gènesi, els Salms i el poema èpic de Milton “The lost paradise”. Al seu retorn a Viena, Haydn va encarregar la traducció a l’alemany, i l’obra es va publicar el alemany i en anglès (The creation).

L’obra està dividida en tres parts: la primera i la segona es corresponen als dies 1 a 6 de la Creació (narrada pels arcàngels Gabriel, Uriel i Rafael), i la tercera part té lloc al Jardí de l’Edèn (amb Adan i Eva com protagonistes). El cor contribueix amb manifestacions d’alegria i lloança.

La gravació de René Jacobs que us presento és una retransmissió radiofònica d’un concert en directe a Berlin l’any 2009, amb els mateixos intèrprets que l’edició discogràfica d’Harmonia Mundi, on aconsegueix una lectora excel·lent basada en l’enorme poder evocador de la música i en un sòlid cast de cantants (habituals col·laboradors del director).

La versió de Jacobs aconsegueix recrear totes les imatges que la música amaga: les onades del mar, els rajos del sol, el cant dels ocells,… Des de la estimulant i moderna “Representació del caos” inicial fins als idíl·lics prats del Jardí de l’Edèn tot la detallada gama de colors que conté la música de Haydn és fa realitat de manera brillant. Al mateix temps, com en altres obres gravades per Jacobs, els recitatius cobren autèntica vida, amb uns jocs entre el pianoforte i el violoncel totalment renovats.

Escoltem a Johannes Weisser en “Rollend in schäumenden Wellen” (Nr.6 aria, primera part), on podem sentir com descriu la creació dels mars, les muntanyes, els rius i rierols.

Els cantants, sense se veus de primer order, es contagien del detallisme i frescura de la batuta, amb unes interpretacions molt convincents i expressivament variadíssimes, destacant el jove baix-baríton Johannes Weisser (el Don Giovanni de Jacobs) com a  Rafael i Adan amb intervencions destacadíssimes.

Tornem a escoltar a Weisser ara en “Nun scheint in vollem Glanze der Himmel” (Nr.22 aria, segona part), on s’anuncia la creació de l’home.

També m’ha sorprès molt positivament Julia Kleiter (Gabriel i Eva). Amb una veu corpòria però flexible, sobretot en la part d’Eva, recreant un magnífic duo.

Ara escoltem la Julia Kleiter en “Nun beut die Flur das frische Grün” (Nr.8 aria, primera part), on es celebra la creació de les plantes.

I tornem a escoltar la Julia Kleiter en “Auf starkem Fittiche” (Nr.15 aria, segona part), on celebrant la creació de les aus.

Les forces corals del RIAS Kammerchor s’adapten a la perfecció a la flexible i exigent (en el que respecte a les dinàmiques i tempos) lectura de Jacobs, que compte amb l’excel·lent (no calen més adjectius) Freiburger Barockorchester. La presa d’audio radiofònica és excel·lent. Disfruteu.

Haydn-Die Schöpfung (Cd01, Cd02)

Maximilian Schmitt (ten), Uriel

Johannes Weisser (baix), Raphael-Adan

Julia Kleiter (sop), Gabriel-Eva

RIAS Kammerchor

Freiburger Barockorchester-René Jacobs

(Berlin, 2009)

Jonas Kaufmann canta “La bella molinera”

4 Octubre 2010

Quina setmana més liceista. El passat diumenge vaig veure el magnífic espectacle infantil de Pere i el Llop amb tota la família, demà a la nit em toca veure la Carmen i diumenge tinc entrades pel recital de Jonas Kaufmann on interpretarà el cicle de lieder schubertià “Die Schöne Müllerin”, acompanyat al piano per Helmut Deutsch.

I és que el tenor alemany està girant el disc que amb mateix acompanyant i programa va gravar per la DECCA (la seva actual companyia) ja fa un any, i durant l’octubre ho portarà a Berlin , Barcelona, Frankfurt, Paris, Viena. Sevilla, Zurich i Londres.

Hi ha molta expectació pel debut del tenor al Liceu, i és una llàstima que no ho faci amb una òpera, per exemple en la mateixa Carmen que s’està representant (cosa que s’havia arribat a especular pels “mentideros” liceistes) ja que Kaufmann és un renombrat Don Jose. Serà amb lieder, i amb una de les col·leccions més reeixides del repertori. Crec sincerament que és un doble risc.

Primer perquè el públic del Liceu no és molt liederista, ni molt menys, i segona perquè els liederistes de pro filaran molt prim donades les grans versions que existeixen (moltes d’elles per barítons, tot i que l’obra original es va escriure per veu de tenor o soprano).

Quan Schubert va composar, al 1823, el que es considera el primer cicle de lieders plenament romàntic tal i com ara els coneixem, l’acabaven de diagnosticar que estava malalt de sífilis. Una gran part la va escriure a l’hospital, seleccionant cuidadosament el material a partir d’un cicle de poemes publicat per Wilhelm Müller només tres anys abans. Els poemes estaven escrits com una mena de obra teatral de saló, on totes les parts es representaven, amb Müller interpretant-se a si mateix.

Escolteu, en primer lloc, les dues primeres peces del cicle Das Wandern i Wohin

Al comencament del cicle, un home jove vaga alegrement pel camp. Arriba a un rierol que segueix fins al molí. Allí s’enamora d’una jove que treballa, la bella molinera del títol. Intenta impressionar-la, pera la seva resposta és ambigua. El jove es substituït en els seus afectes per un caçador vestit de verd, el color d’una cinta que ell va entregar a la noia. En la seva angustia experimenta una obsessió amb el color verd, més tard amb una fantasia de mort en que les flors neixen a la seva tomba, per expressar el seu amor etern. Al final, el jove es desespera i es suïcida ofegant-se en el rierol. L’última peça és una cançó de bressol cantada per la corrent del riu.

Tal varietat de sentiments donen al cantant unes possibilitat interpretatives pràcticament il·limitades tant dramàticament com vocalment, ja que l’ànim del jove experimenta tants fluxos com la pròpia corrent que mou la roda del molí.

En Jonas Kaufmann és un cantant d’una musicalitat i un instint dramàtic molt gran. La seva versió és molt rica en matisos i a diferència de moltes versions ja clàssiques gravades per tenors (Wunderlich, Schreier o Bostridge) posseeix una veu més fosca que l’afavoreix en els moments més melancòlics. No arriba a les grans versions, en té mitja dotzena, del Dietrich Fischer-Dieskau (insuperable en aquest repertori), però si competeix fermament amb altres referències modernes com són les de Goerne o Quasthoff (tots dos baritons).

Escoltem ara la cançó de bressol que tanca el cicle Des Baches Wiegenlied

Així, us deixo el cicle en la gravació del tenor alemany, per a que aneu calentant motors cara al diumenge. Només em queda un dubte, cantarà algun bis operístic? Espero que, aprofitant per promocionar el seu nou disc d’àries veristes, Kaufmann ens deixi un regalet.

Franz Schubert – Die Schöne Müllerin, D.795 (CD)

1. Das Wandern (2:43)

2. Wohin? (2:14)

3. Halt! (1:36)

4. Danksagung An Den Bach (2:23)

5. Am Feierabend (2:39)

6. Der Neugierige (4:03)

7. Ungeduld (2:41)

8. Morgengruß (4:01)

9. Des Müllers Blumen (3:40)

10. Tränenregen (3:58)

11. Mein! (2:21)

12. Pause (4:26)

13. Mit Dem Grünen Lautenbande (1:53)

14. Der Jäger (1:05)

15. Eifersucht Und Stolz (1:39)

16. Die Liebe Farbe (4:34)

17. Die Böse Farbe (2:06)

18. Trockne Blumen (3:48)

19. Der Müller Und Der Bach (4:02)

20. Des Baches Wiegenlied (7:18)

Jonas Kaufmann, tenor

Helmut Deutsch, piano

El Stabat Mater de Rossini

3 Octubre 2010

Quan al 1831 un ric mecenes va convidar a Rossini a composar un Stabat Mater, el compositor estava en un moment personal magnífic. Desitjava crear una peça que rivalitzés amb l’enormement popular de Pergolesi, accedint a la composició si aquesta només s’utilitzava per a us privat.

Una vegada establertes les parts principals del text, un poema del segle XIII basat en la vetlla de la Verge davant del seu fill crucificat, Rossini va sofrir un fort atac de lumbalgia. Les parts que faltaven (nos. 2 i 4), van ser encarregades al seu compatriota i col·lega Giovanni Tadolini, i l’obra va ser completament atribuïda a Rossini.

Anys més tard, no obstant, va descobrir que el manuscrit havia sigut venut a un editor, trencant-se l’acord inicial, i quedant tacada, probablement la seva reputació.

Rossini va recuperar ràpidament la partitura i, desprès d’eliminar les parts de Tadolini, es va proposar acabar la peça. El Stabat Mater resultant es va estrenar a Paris el 1842, i dos mesos després a Bolonia triomfalment dirigit per Gaetano Donizetti.

La serena versió de Myung-Whun Chung amb una gloriosa Wiener Philharmoniker està al servei de la solemnitat i l’innata teatralitat de l’obra, però transmet al mateix temps una especial i introvertida lluentor.

El conjunt d’intèrprets és de primer ordre: veus adequades estilísticament i amb personalitat que es corresponen amb la lectura del director. Destaca la sentida interpretació de la Bartoli de la cavatina “Fac, ut portem”, realment conmovedora, i també la gran intensitat expressiva del cor. Des de l’inici, fosc i dramàtic, fins a la fuga del poderòs “Amen”, la gravació és sensible i plena de potència, bellesa i dignitat. Disfruteu-la.

“Fac, ut portem” per Cecilia Bartoli. Abril de 1990. Dirigeix Salvatore Accardo.

Gioacchino Rossini-Stabat Mater (CD)

Luba Orgonasova, soprano

Cecilia Bartoli, mezzo

Raúl Gimenez, tenor

Roberto Scandiuzzi, bajo

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor

Wiener Philharmoniker

Myung-Wung Chung