Archive for Novembre, 2010

Sense paraules

30 Novembre 2010

Aquest últims dies han estat plens d’alts i baixos, alguns molt positius, tot i el patiment (la intervenció quirúrgica d’un familiar), altres més amargs, altres emocionants, altres íntims,… Moltes emocions.

La música que m’ha acompanyat al cotxe, anant amunt i a baix, no ha pogut ser més reconfortant i balsàmica. Cançons sense paraules. Perquè hi ha molts moments on no calen.

Us deixo dues de les més famoses: la número 1 de l’opus 19 i el “Frühlingslied”, nº6 de l’opus 62, interpretades per Daniel Barenboim.

Felix Mendelssohn-Lieder ohne Worte – (Part01, Part02)

CD 1:

Opus 19

Opus 30

Opus 38

Opus 53

CD 2:

Opus 62

Opus 67

Opus 58

Opus 102

Pieces for Children op. 72

Gondola Song

2 Piano Pieces

Albumleaf

Daniel Baremboim, piano.

Anuncis

Patricia Petibon: Rosso

25 Novembre 2010

El pas de Patricia Petibon pel Liceu amb la Lulu s’ha saldat amb un considerable triomf personal, i sorprenentment amb un paper complexíssim vocal i dramàticament, i molt allunyat del repertori més natural per a la soprano, que durant els molts anys de carrera que porta a sobra, tot i ser encara molt jove, s’ha centrat per l’òpera barroca, amb especial atenció a la francesa (Lully, Charpentier, Rameau, Landi, Couperin,…).

Tota aquesta activitat l’ha combinat sempre amb una imatge d’enfant terrible una mica estrafolària, de vegades naïf, però sempre amb un enfocament musical més que admirable, potser de vegades discutible, però mai rutinari o vulgar.

En aquest disc, que va sortir a començaments d’any,  la Petibon es troba en un repertori que coneix i que li va molt bé a la seva veu de soprano lleugera.

Es curiós que siguin les pàgines més famoses on la Petibon està més implicada, per bé o malament. Evidentment, el que sigui un purista de l’estil que s’abstengui d’escoltar-lo, però el que vulgui sentir a una artista amb personalitat i amb coses a dir no s’ho pot perdre.

Així, en la peça de Stradella “Queste lagrime e sospiri” està fascinant, i en el “Ah mio cor” de la Alcina ens presenta un lament torturat i esgarrapador. Sentim-la en aquesta última.

En peces menys planyívoles, com “Quando Voglio” del Giulio Cesare de Sartorio, el cant es mostra seductor, i en “Se il mio dolor t’offende” aconsegueix uns efectes sonors molts suggerents. Sentim la primera.

Cal dir que en algunes per contra que un esperava més del seu “Lascia ch’io piangia”, ben cantant i interpretat però sense trencar-se el cap variació en el da capo, o alguns desajustos en les coloratures del “Tornami a vagheggiar”, massa nerviós.

A nivell vocal, la veu encara conserva aquella llum, aquell metall, si bé s’ha enfosquit lleugerament, típic d’una soprano “jilguero” amb un vibrato pràcticament inexistent i ben controlat, però la francesa és capaç de endolcir-lo i donar-li calidesa sempre que la música o el text ho requereix.

L’acompanyament té la garantia del virtuosisme i la musicalitat de la Venice Baroque Orchestra.

Patricia Petibon-Rosso (CD)

01. Antonio Sartorio – Giulio Cesare in Egitto – Quando Voglio (Cleopatra)

02. Alessandro Stradella – San Giovanni Battista – Queste Lagrime E Sospiri (Salome)

03. George Frideric Handel – Alcina HWV 34 – Tornami A Vagheggiar (Morgana)

04. George Frideric Handel – Rinaldo HWV 7 – Lascia Ch’io Pianga (AlAlmirena)

05. George Frideric Handel – Ariodante HWV 33 – Volate, Amori (Ginevra)

06. George Frideric Handel – Giulio Cesare In Egitto HWV 17 – Piangero La Sorte Mia (Cleopatra)

07. Alessandro Scarlatti – Griselda – Se Il Mio Dolor T’Offende (Griselda)

08. George Frideric Handel – Alcina – Ah! Mio Cor, Schernito Sei! (Alcina)

09. George Frideric Handel – Ariodante – Neghittosi, Or Voi Che Fate (Dalinda)

10. Nicola Porpora – Lucio Papirio – Morte Amara (Quinto Fabio)

11. Antonio Vivaldi – L’Olimpiade – Siam Navi All’onde Algenti (Aminta)

12. Antonio Sartorio – L’Orfeo – Orfeo, Tu Dormi (Euridice)

13. Bendetto Marcello – Arianna – Come Mai Puoi Vedermi Piangere¿ (Arianna)

14. Alessandro Scarlatti – Il Sedecia, Re Di Gerusalemme – Caldo Sangue (Ismaele)

Venice Baroque Orchestra-Andrea Marcon

 

Fragments del Magnificat

23 Novembre 2010

El Magnificat és una de les obres més emblemàtiques i genials entre l’extensa llista d’obres mestres composades per Bach.

D’entre els diferents cors i àries que la formen, a part de la fenomenal coral d’obertura, hi ha dos moments que sempre m’han entusiasmat.

El primer és la peça per la soprano I “Quia respexit humiliatatem” (tremendament coneguda per separat) I l’aria per baix “Quia fecit mihi magna”.

La primera destaca per la deliciosa melodia i l’inspiradíssim acompanyament de l’oboè; i la segona pel genial contrapunt del baix continu.

Sentim la primera interpretada per la preciosa i dolcisima veu de la Natalie Dessay, acompanyada per Le Concert d’Astreé i l’Emmanuelle Haïm.

La segona pel baix David Thomas, extreta de la ja llegendaria versió de Gardiner amb els English Baroque Soloist.

Com a regal us deixo la versió que aquest any va interpretar la Berliner Philharmoniker. No us espanteu, la formació està reconvertida als criteris historicistes de la mà del Tom Koopman i amb la garantia d’un grup de solistes sòlid i expert en aquest repertori.

J.S.Bach-Magnificat-(Audio)

1-Choir — “Magnificat“

2-Aria (soprano II)— “Et exsultavit spiritus meus“ 

 Choral motet — “Vom Himmel hoch“

3-Aria (soprano I) — “Quia respexit humilitatem“

4-Chor — “Omnes generationes“

5-Aria (bass) — “Quia fecit mihi magna“

Chor — “Freut euch und jubiliert“

6-Duet (alto, tenor) — “Et misericordia“

7-Chor — “Fecit potentiam“

 Chor — “Gloria in excelsis Deo“

8-Aria (tenor) — “Deposuit potentes“

9-Aria (alto) — “Esurientes implevit bonis“

Duet (soprano, bass) — “Virga Jesse floruit“

10-Trio (soprano I/II, alto) — “Suscepit Israel“

11-Chor — “Sicut locutus est“

12-Chor — “Gloria Patri“

Klara Ek (soprano).

Ingeborg Danz (contralto).

Werner Güra (tenor).

Klaus Mertens (bajo)

RIAS Kammerchor-Berliner Philharmoniker-Tom Koopman

(Berlin, 2010)

La Horne canta La figlia del reggimento

18 Novembre 2010

Aquest és el primer recital que va gravar la extraordinària mezzo nordamericana l’any 1964, i sempre que un sent un disc de la Horne espera trobar-se un prodigi, una meravella, alguna cosa extraòrdinaria. En aquest recital n’hi ha set meravelles, però una molt especial, sentiu-la:

Sí, és La figlia del regimento, i quina superba interpretació. La pàgina està cantada en italià, perquè encara la seva gran amiga i companya en moltes gravacions posteriors, la Joan Sutherland, i el seu marit no havien restituït l’obra a l’original francès. I no té res que envejar a la Stupenda. A mi m’ha deixat extasiat.

Aquesta senyora era un fenomen vocal tant per la seva veu, d’extensió descomunal, per la seva tècnica (coloratures, reguladors, trinats,…), per la capacitat pulmonar, com per la seva manera de cantar: intel·ligent, sensible i sempre suggerent. Aconsegueix emocionar-te completament en els moments més lírics, i en els moments de bravura et posa al límit de l’infart.

El recital és un plaer absolut, i a part de la perla anterior hi ha altres joies (totes ho són) destacables com la gran pàgina de Fides “O Pretres de Baal” de Le Prophete, obra de la qual la Horne va ser precursora per al seu revival definitiu als anys 70, i que no es pot cantar millor.

Això és un regalàs. No us ho podeu perdre.

Marylin Horne-Covent Garden Recital (CD)

01. Rossini-Semiramide-Eccomi Al Fine… Ah! Quel Giorno Ognor Rammento

02. Meyerbeer-Le Prophete-O Pretres De Baal… O Toi, Qui M’abandonne

03. Mozart-La clemenza di Tito-Parto, Parto

04. Meyerbeer-Les Huguenots-Nobles Seigneurs, Salut!… Une Dame

05. Rossini-L’italiana in Algeri-Crude Sorte!

06. Donizetti-La figlia del reggimento-Deciso E Dunque… Le Richezze

07. Rossini-La Cenerentola-Nacque All’affano… Non Piu Mesta

Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Henry Lewis

Die Zauberflöte per René Jacobs

17 Novembre 2010

Continuem amb les versions de les principals òperes mozartianes que està realitzant el director belga.

Toca ara Die Zauberflöte, obra fonamental del repertori operístic, i convertida en una mena d’obra absolutament transcendental, gairebé litúrgica, per la tradició musicològica, on s’ha anat imposant la idea de que es tracta d’una obra iniciàtica als ideals de la il·lustració i la masoneria.

I és cert que en l’obra això està present, però cal recordar que l’obra es va composar per encàrrec de l’empresari, cantant i llibretista de l’obra Emanuel Schikaneder.(que també era masò com Mozart) per a un teatre popular dels suburbis de Viena (Freihaus-Theater auf der Wieden), amb un argument que barreja la comèdia, el romanticisme i els elements fantàstics, tot fer per entretenir i divertir al màxim a un públic popular. Per això l’obra és un singspiel (amb parts parlades i cantades) i està composada en la llengua que era pròpia del poble. L’obra va tenir un èxit enorme de públic (en menys d’un any es van donar un centenar de funcions).

I es per aquesta opció per la que s’ha decantat René Jacobs per a la seva Flauta. Jacobs ens presenta una versió eminentment còmica i vodevilesca, sobretot en les parts parlades on intercala quantitat d’efectes musicals. Potencia al màxim els girs còmics de Papageno i els personatges secundaris, respectant l’aspecte noble de Tamino, Pamina i Sarastro, però sense caure en la visió transcendentalista que tenen moltes versions. Jacobs fa comèdia lleugera, que deu ser molt semblant a allò que Schikaneder volia per l’obra.

A mi l’enfocament del belga no em desagrada, però potser es millor per veure’l al teatre, ja que la diferència respecte a les versions tradicionals es nota a les parts parlades, on es sent tota mena d’efectes, moviments i coses noves. En les parts musicals la lectura respon a una versió interpretada amb criteris historicistes, aquí no podem posar cap pega.

La part vocal està defensada per un equip força solvent, sense grans figures, on no hi ha ensurts ni per bé ni per malament. Queda molt lluny d’altres versions amb equips de cantants estel·lars.

La part orquestral està molt ben servida per l’Akademie für Alte Musik, que se’estrena en les gravacions mozartianes de Jacobs, i la coral pel ja habitual RIAS Kammerchor.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica, amb una presa de so excel·lent.

Per a mi, de moment, és la gravació més fluixa de la sèrie mozartiana del director belga, on continua en primer lloc l’excel·lent Nozze.

W.A. Mozart-La Flauta Màgica (link)

Tamino: Daniel Behle (ten)

Pamina: Marlis Petersen (sop)

Papageno: Daniel Schmutzhard (bar)

Reina de la Nit: Anna-Kristiina Kaappola (sop)

Sarastro: Marcos Fink (baix-bar)

Papagena: Sunhae Im (sop)

Monostatos: Kurt Azesberger (ten)

1ª dama: Inga Kalna (sop)

2ª dama: Anna Grevelius (sop)

3ª dama: Isabelle Druet (sop)

RIAS-Kammerchor-Akademie für Alte Musik, Berlin-René Jacobs

Gran Teatre de Provence, Aix-en-Provence-30 de juliol de 2009

——————————

Posts relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/30/el-cosi-fan-tutte-de-rene-jacobs/

Jonas Kaufmann. ¿Verismo?

16 Novembre 2010

No estic satisfet amb el resultat d’aquest disc. On és el verisme?. Evidentment, el material escollit és eminentment verista, però la manera de cantar-ho no.

Vull dir que Kaufmann canti malament? NOOO, rotundament no. Feia temps que no sentia un tenor fer tantes coses amb les dinàmiques, fer mitges veus i sonar amb una veu homogènia en tota l’extensió. El que vull dir és que no s’ajusta en absolut a l’estil.

La vocalitat verista s’ha d’associar directament a la intensitat, a la passió, a allò que surt del budells. Hi ha moments de contenció, però sempre hi ha d’haver un esclat, un fuoco, un clímax.

Amb Kaufmann no he sigut capaç de trobar-ho. Sí, tot molt ben dit, molt maco, però res de passió. Inclús en pàgines més “líriques”, com pot ser el “Cielo e mar” o “Come un bel di di maggio”, manca l’arrebato en l’interpretació. Quan Enzo diu “Vieni, o donna, qui t’attendo, coll’anelito del cor…..” fins al clímax “Vieni al bacio” el cant ha de ser totalment alliberador i sense contencions, absolutament expansiu; al igual que l’ànim de Chenier ha de mutar en la frase “Sia! Strofe, ultima Dea!” i acabar esclatant, literalment, en el si bemoll de la frase “darò per rima il gelido”. El mateix es pot dir de pàgines tan emblemàtiques com “Amor ti vieta”, “La dolcissima effigie”, “Vesti la giubba” o les de Cavalleria Rusticana. En aquest disc això no es troba.

Us deixaré exemples dels dos fragments que més m’han satisfet. El primer el “Lamento de Federico”, on està perfecte fins a l’agut opcional que li queda una mica forçat. Aquí les subtileses vocals de Kaufmann i la contenció són un vehicle excel·lent per a interpretar la pàgina.

Un altre problema és el color de la veu. La foscor del timbre de Kaufmann el perjudica molt en comparació a les versions de veus brillants i mediterrànies. No hi ha l’escalfor instrumental.

El segon és “L’anima ho stanca” on el tenor pot explotar més el discurs melancòlic i contingut sense perjudicar tant el missatge.

L’acompanyament de Pappano i els acadèmics romans és més que satisfactòria. En fi, continuarem esperant altres mostres de l’art de Kaufmann en altres estils on sigui capaç de no ensopir-me. Mentrestant us recomano que sentiu aquestes pàgines per veus com les de Gigli, Del Monaco, Corelli o Domingo, i comprendreu el que us he volgut explicar.

Jonas Kaufmann – Verismo arias (CD)

01. Giulietta E Romeo, Act 3 Giuletta! Son Io!

02. Andrea Chérnier, Act 1 – Colpito Qui M’avete… Un Di All’azzurro Spazio

03. Andrea Chérnier, Act 4, Come Un Bel Di Maggio

04. L’arlesiana, Act 2 – E La Solita Storia (Lamento Di Federico)

05. La Bohème, Act 3 – Musetta! O Gioia Della Mia Dimora! – Testa Adorata

06. Pagliacci, Act 1- Recitar!… Vesti La Giubba

07. Cavalleria Rusticana – Intanto, Amici, …Viva Il Vino Spumeggiante (featuring Rosa Feola)

08. Cavalleria Rusticana – Mama, quel vino e generoso

09. Mefistofele, Act 1 – Dai Campi, Dai Parti

10. Mefistofele, Act 4 – Giunto Sul Passo Estremo

11. Fedora, Act 2 – Amor Ti Vieta

12. Adriana Lecouvreur, Act 2 – L’anima Ho Stanca

13. Adriana Lecouvreur, Act 1 – La Dolcissima Effigie

14. I Lituani – Sì… Questa Estrema Grazia

15. La Gioconda, Act 2 – Cielo E Mar

16. Licinio Refice-Ombra Di Nube

17. Andrea Chérnier, Act 4 – Vicino A Te S’acqueta (amb Eva–Waria Westbroek)

Accademia Nazionale di Santa Cecilia-Antonio Pappano

Preparant la Lulu

10 Novembre 2010

 

Ho confeso, la Lulu és una òpera que no conec gaire. El fet que existeixin dues versions (una de dos actes inacabada per Berg, i la de tres actes completada per Cerha) m’ha provocat sempre mandra, més tenint en compte que la primera versió que vaig tenir era la de Berg (en la famosa gravació de Böhm que va en tandem amb el Wozzeck, òpera que sí m’entusiasma).

També he de dir que a mi personalment l’òpera del segle XX sempre m’ha entrat primer pels ulls, i he de reconèixer que tot i tenir descarregades més d’una versió en vídeo de la Lulu, encara no n’he vist cap. La trama de l’òpera és molt complexa i es succeeixen una infinitat de personatges secundaris, amb el que escoltar-la en CD necessita dedicació exclusiva en temps, que no tinc, i seguir el llibret.

Alban Berg va començar a treballar en la seva segona òpera, Lulu, tres anys després de l’estrena de Wozzeck al 1925.

La història recull la pujada i caiguda de la ballarina i dona fatal que sedueix a tots els homes que vol i atreu a una admiradora lesbiana, la Comtesa Geschwitz, que al final mort assassinada per Jack l’Esbudellador; i es basa fonamentalment en dues obres, una de les quals, Die Büchse Pandora, havia vist el compositor l’any 1905 quedant totalment impressionat. Berg, treballador meticulós i lent, va fer progressos en l’òpera i al 1935, any de la seva mort, havia completat els primers 360 compassos de l’orquestració de l’escena primera del tercer acte, deixant la resta en una partitura abreujada.

L’òpera es va representar per primera vegada de forma incompleta a Zurich el 1937, i es va continuar escoltant d’aquesta manera durant els quaranta anys següents, ja que la vídua de Berg havia refusat totes les tentatives per a concluir l’orquestració després de que Schoenberg refusés a fer-ho. Quan la dona va morir, al 1976, el compositor austríac Friedrich Cerha va orquestrar el tercer acte i la partitura completa es va interpretar per primera vegada a París en 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i gravada per la DG.

Poca informació més trobem en la pàgina web del Teatre:

Òpera en tres actes. Llibret del compositor basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind. Música d’Alban Berg.

Estrenada, la versió inacabada en dos actes, el 2 de juny de 1937 a l’Stadttheater de Zuric. Estrenada a Espanya al Gran Teatre del Liceu l’1 de febrer de 1969. Estrenada al Gran Teatre del Liceu en la versió complerta en tres actes, realitzada per Friedrich Cerha, el 6 d’abril de 1987.

Es considera una de les òperes més importants i valorades del segle XX.

Lulu es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. El final de la protagonista és sagnant, a mans de Jack l’Esbudellador. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulu té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic.

La música, que segueix molt lliurement la tècnica serial, és d’una bellesa i un lirisme extraordinaris i reflecteix també els aspectes irònics i sarcàstics de la seva trama complexa.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_lulu.pdf

RESUM ARGUMENTAL

En una òpera d’argument tant complex és indispensable poder seguir bé l’acció que passa a l’escena. Així, es fa molt necessari conèixer bé l’argument, i aquesta vegada la web del Teatre en fa un resum molt ben detallat i precís, que val la penar llegir per a poder anar amb les idees clares.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/resum_lulu_cat.pdf

Acte I  

Després d’un pròleg en què el domador d’animals d’un circ convida el públic a descobrir una sèrie de feres singulars, malignes i, especialment, una serp que representa el personatge de Lulu, imatge perversa de la dona, la primera escena té lloc al taller del pintor, on Lulu posa per a l’artista. En un divan hi ha el doctor Schön, un ric editor de diaris, i aviat hi entra Alwa, compositor –que ve a buscar el seu pare, el doctor–, que resta encantat davant el retrat. En el cerimoniós comiat, Lulu envia salutacions a la promesa del doctor.

Quan resten sols el pintor i Lulu, aquest comença una agressiva maniobra de seducció de la model. Davant el seu rebuig, invocant la imminent arribada del seu marit, el professor de medicina, la persegueix pel taller, amb Lulu jugant descaradament amb ell. Tanca la porta amb clau i aviat se sent trucar amb força; ella diu atemorida que el seu marit la matarà i, efectivament, aquest aconsegueix entrar furiós amb un bastó per atacar-los, però cau abatut per un fulminant atac de feridura. El pintor surt a buscar un metge, Lulu aviat s’adona que no hi ha res a fer. El pintor torna i davant l’actitud freda i egoista de Lulu, li pregunta entre altres qüestions profundes si té ànima. Lulu respon reiteradament que no ho sap. Desconcertat i irritat, mostra els seus dubtes i angoixes abans que ella torni i s’agafi del seu braç.

La segona escena té lloc en un elegant saló de la casa del pintor, que s’ha casat amb Lulu, convertida en rica viuda del professor de medicina. El marit comenta que l’èxit l’acompanya des del seu casament. Es presenta el vell i miserable Schigolch, que demana diners a Lulu, amb evident complicitat i amb al·lusions a una antiga relació amorosa. El vell es mostra afectuós i protector, però ella el tracta amb duresa i cinisme. Es presenta el Dr. Schön, que vol trencar la seva antiga relació amb Lulu, perquè és a punt de casar-se amb una dona d’un estatus social molt superior. Ella no accepta deixar de veure’l, Schön es plany de la seva ingratitud davant la seva continuada protecció, i ella afirma que només pertany a un sol home, que és ell, que l’ha salvada de la misèria i del deshonor. El to agressiu augmenta i quan el pintor entra a veure què passa, el Dr. Schön explica a l’enamorat i ingenu marit el passat de la seva dona i la relació que ell hi ha tingut des que era una noieta de dotze anys que venia flors davant el Cafè de l’Alhambra, en flagrant contradicció amb la història que ella li ha explicat. El pintor es desespera, entra a la sala de bany i es tanca.

Aviat se senten gemecs, Schön intenta obrir. Ara entra Alwa, que ajuda el seu pare a esbotzar el pany i hi troben el pintor que s’ha degollat amb la navalla d’afaitar. Schön telefona a la policia i Lulu mostra una vegada més la seva sang freda davant la desgràcia i la crueltat i li diu que acabarà casant-se amb ella.

Després d’un interludi musical, la tercera escena transcorre en un camerino, on Lulu, ara vedet d’un espectacle, es prepara per sortir. Alwa, que ha compost la música de la revista –finançada pel Dr. Schön–, assegura que mai no havia vist un èxit igual. Lulu li pregunta si entre el públic hi ha el seu pare amb la seva promesa, i Alwa li demana si ha vingut el príncep que es vol casar amb ella i endur-se-la a l’Àfrica. Alwa rememora la primera vegada que la va veure a casa seva, i Lulu li diu que Schön l’ha llançada al teatre per poder trobar-li un marit ric. Entra el príncep i comenta amb Alwa la perfecció de la bellesa de Lulu i del seu ball, encarnació de la joia de viure.

Lulu torna mig desmaiada i assegura que el síncope que ha sofert és culpa d’haver vist el Dr. Schön i la seva promesa. Entra el doctor i exigeix que continuï la dansa, Alwa defensa la noia; també hi entra el director de teatre amb la mateixa exigència. Resten sols Lulu i el doctor Schön. Ella adopta una actitud submisa però li fa saber que el príncep se l’emporta a l’Àfrica. La possible partida tan lluny toca de ple l’amant i a partir d’ara ella domina totalment la situació: l’obliga a escriure al seu dictat una carta de ruptura a la seva promesa exposant-hi que és indigne del seu amor i que escriu al costat de la dona que el domina. El doctor se sent esmaperdut mentre Lulu es prepara per sortir a dansar, ara sí, davant la promesa.

Acte II  

La primera escena transcorre en un sumptuós saló de la mansió del Dr. Schön, amb el qual Lulu s’ha casat. Veiem Lulu, el doctor i la comtessa Geschwitz, vestida de manera molt masculina, que ha enviat unes flors precioses a Lulu i ambdues parlen amb complicitat. Quan Lulu l’acompanya a la porta, Schön mostra un estat d’ànim malalt, amb senyals de mania persecutòria. Lulu, en tornar, li demana amb exagerada tendresa que es quedi amb ella i li faci companyia. Torna la comtessa i s’amaga darrere un paravent, entren el vell Schigolch i dos personatges nous, l’atleta i l’estudiant, admiradors que entretenen l’avorriment de Lulu els dies que Schön ha d’anar a la Borsa. Apareix Lulu, vestida amb gran elegància; tots tres afirmen que es voldrien casar amb ella, però Lulu es mostra molt displicent. Els dos joves se sorprenen que Schigolch, que creien el pare de Lulu, negui ser-ho i arriben a la conclusió que Lulu no té pare.

Un criat, que mostra al llarg de tota l’escena una confiança sospitosa amb Lulu, anuncia el Dr. Schön, referint-se a Alwa. L’atleta i l’estudiant s’amaguen i Schigolch es dirigeix vers la porta de l’interior. Entra Alwa i ella adopta una actitud seductora, Alwa es rendeix aviat amb gran sentiment de culpabilitat. Apareix el Dr. Schön, que observa Lulu d’amagat i també s’adona de la presència de l’aleta i l’estudiant. Armat amb un revòlver, amenaça l’atleta i Lulu s’adona de la seva presència. Schön acompanya el seu fill a la porta i el fa marxar. El Dr. Schön, fora de si, mostra la seva profunda ira contra Lulu, que li està destruint els seus darrers anys amb el seu cínic comportament i creu que també destruirà Alwa. Posa el revòlver en mans de Lulu i li diu que ella mateixa es doni la mort, que no té altra sortida. Cercant més homes amagats troba la comtessa Geschwitz i la tanca en una estança veïna. Lulu li proposa el divorci i ell no en vol sentir parlar, només veu la seva mort com a solució. Ella fa aleshores una vindicació de la seva personalitat i del seu comportament amoral: no importa que els homes s’hagin suïcidat per ella, Schön sabia qui era quan la va prendre per muller, havia enganyat amb ella els seus millors amics, etc. Schön l’abat a terra i l’apunta al cap amb el revòlver que ella té a la mà, però la intervenció de l’estudiant, que surt de sota una taula, fa que el Dr. Schön es giri d’esquena, moment que aprofita ella per disparar-li cinc trets, i el doctor cau malferit. Lulu, horroritzada pel que acaba de fer, exclama que era l’únic home que havia estimat. Schön la maleeix, Alwa arriba precipitadament i el pare l’adverteix abans de morir que no la deixi escapar, que ara li toca a ell.

Lulu intenta sortir però Alwa l’atura; ella li demana amb una gran angoixa que no la lliuri a la justícia, que és massa jove, i li promet fidelitat total la resta de la seva vida. Però ja tot és inútil: truquen a la porta i entra la policia.

El bell i breu interludi que segueix acompanya el film mut que mostra el destí de la protagonista i constitueix la clau de l’òpera, estructurada com un mirall.

En la segona escena, al mateix saló, ara decadent, un any més tard Alwa i l’atleta –que ara fa les funcions de criat– esperen amb la comtessa Geschwitz que arribi Schigolch per dur-la, disfressada com a doble de Lulu, al pavelló on aquesta roman aïllada pel còlera, i substituir-la perquè pugui fugir. L’atleta té la intenció de casar-se amb Lulu i convertir-la en vedet d’un espectacle ambulant. Apareix Schigolch, que surt amb la comtessa a buscar Lulu a l’hospital, mentre l’atleta i Alwa discuteixen amb agror. La irrupció de l’estudiant es resol quan li fan creure que Lulu és morta pel còlera.

Entren Schigolch i Lulu, pàlida i desencaixada, i l’atleta s’indigna en constatar que no pot presentar-la al seu espectacle i se’n va indignat. Lulu canvia de tarannà i d’aspecte i es mostra encantada de tornar a ser en una casa luxosa. Explica com la comtessa Geschwitz va anar a Hamburg quan el còlera feia estralls i va tornar-ne amb una camisa contaminada que van vestir ella i Lulu. Hospitalitzades ambdues, van donar d’alta la comtessa, però que ara ella ocupa el seu lloc. Fa que Alwa torni a mostrar el seu vell retrat i reprèn amb eficàcia l’escena de seducció que s’havia interromput amb la mort del Dr. Schön. Alwa perd completament el domini de si mateix, no vol recordar l’assassinat del seu pare, i accepta acompanyar-la en la seva fugida a l’estranger i poder viure junts.

Acte III

En una luxosa mansió de París on viu Lulu acompanyada per Alwa, amb identitat falsa, s’hi celebra el seu aniversari. Vestits tots de gran etiqueta, hi veiem, a més, un marquès, un banquer, un periodista, una mare i una filla de quinze anys, una decoradora i la comtessa Geschwitz, a més d’un grum i un criat. Alguns convidats demanen al banquer que els proporcioni accions de la societat dita Jungfrau, que estan al màxim. El marquès té un apart amb Lulu, a la qual tracta amb duresa i menyspreu i li diu que ha determinat el seu futur dins el seu negoci de tracte de blanques en un bordell del Caire. Lulu es revolta i assegura que no vol de cap manera vendre l’única cosa que sempre ha estat d’ella, i que li pagarà els diners que reclama, però ell assegura que sap que Alwa i ella estan a la ruïna i que si no cedeix la denunciarà a la policia francesa, que té assignada una bona recompensa per al delator de l’assassina del Dr. Schön.

Aquest xantatge té el seu doble en un missatge que l’atleta ha donat a Lulu, en què reclama vint mil marcs per poder fer un matrimoni amb una persona distingida i amenaça Lulu que si l’endemà no els té, la denunciarà a la policia. Surten els convidats de la sala de joc amb una gran eufòria perquè tots han guanyat grans sumes i passen al menjador del costat. El banquer rep un telegrama de mans del grum en què li comuniquen la fallida de la Jungfrau, que anul·la totalment el valor de les accions.

Lulu rep la visita de Schigolch, que també li reclama diners, i es posen d’acord que ella li enviarà a casa seva l’atleta, amb la comtessa, i que Schigolch el llençarà al riu des de la finestra. Lulu convenç després l’atleta que la comtessa, enamorada d’ell, li donarà vint mil francs si se l’emporta al vespre, i convenç la comtessa que se l’emporti a casa de Schigolch, cosa que l’amiga, incondicional com sempre, obeeix sense acabar d’entendre per què.

Lulu canvia els seus vestits amb els del grum, un altre incondicional seu. La resta de convidats surten de la sala de joc indignats per les pèrdues al bacarà i els clients del banquer, a més, l’increpen amb duresa per la fallida de les accions. Lulu, disfressada de grum, avisa Alwa que la policia és a punt d’arribar, que el marquès els ha denunciat, i el convenç de fugir per l’escala de servei. Entra el comissari de policia, intenta detenir la que creu que és Lulu, però el marquès posa en evidència l’engany mentre el grum esclata a riure.

La segona escena i última, després d’un interludi, té lloc en unes sòrdides golfes de Londres, on davant la misèria extrema en què es troben Alwa, Schigolch i ella mateixa, Lulu ha decidit prostituir-se, cosa que no havia fet mai en la seva atzarosa carrera. Alwa es mostra ple de gelosia i desesperació, disposat a agredir els clients, mentre que el vell ho accepta com a mal inevitable.

Els tres clients que rebrà Lulu són, en realitat, els dobles de les víctimes inicials de Lulu i són interpretats pels mateixos intèrprets. El primer és un professor, en un rol mut, doble del professor de medicina i primer marit de Lulu, que imposa silenci a Lulu, tot tractant-la amb gran respecte i li dóna un bitllet dels grans. Entra a la seva cambra i se’n va aviat mentre Alwa i Schigolch estan amagats.

Entra ara la comtessa Geschwitz, totalment arruïnada, que porta el quadre de Lulu enrotllat. La pintura provoca una forta emoció en Alwa i Lulu no el vol ni veure. La comtessa acompanya Lulu a buscar un altre client. Quan Lulu torna, va acompanyada d’un negre que és el doble del pintor, home agressiu que tracta Lulu amb menyspreu i quan l’agafa per la força, Alwa s’alça del seu amagatall i intenta defensar-la. La reacció del negre és immediata i amb una matraca deixa Alwa mort a l’instant abans d’anar-se’n. Schigolch retira el cadàver per no espantar els futurs clients. Torna la comtessa Geschwitz i el vell se’n va definitivament. La comtessa, que pensa a suïcidar-se, reflexiona sobre la fredor de cor de la seva estimada Lulu.

Lulu fa entrar Jack l’Esbudellador, el doble del Dr. Schön. Li diu que la comtessa és la seva germana, que està boja.

Lulu ha restat fascinada per la seva personalitat, li demana que passi tota la nit amb ella, l’afalaga i li dóna les poques monedes que té. Jack i la seva presa entren al dormitori i molt aviat s’escolten els crits desesperats de Lulu. Jack en surt amb un punyal regalimant sang i el clava sobre el ventre de la comtessa Geschwitz, que

s’esfondra. S’esbandeix les mans en una palangana plena d’aigua i surt. Les darreres paraules de la comtessa són d’amor etern per a Lulu.

També us adjunto link del libretto que podeu trobar en Kareol.

http://www.kareol.es/obras/lulu/acto1.htm

VERSIONS PER VEURE I ESCOLTAR

Fidel al que us comentava la començament del post, prefereixo deixar-vos testimonis visuals a només arxius d’àudio.

En primer lloc us deixo links per a que podeu descarregar-vos la mítica estrena de la versió en tres actes al 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i la Lulu de la Teresa Stratas.

En segon lloc us deixo la producció d’aquest estiu de 2010 del festival de Salzburg (vídio i àudio), amb la Lulu de la Patricia Petibon (que és l’encarregada de encarnar el paper en la producció del Liceu) i dirigida escènicament per Vera Nemirova i musiclament per Marc Albrecht.

Alban Berg – Lulu (Paris, 1979)

Teresa Stratas / Yvonne Minton / Hanna Schwarz / Toni Blankenheim / Robert Tear / Franz Mazura

Orquesta de París – Pierre Boulez

http://rapidshare.com/files/139359271/Lulu_Paris79.avi.001

http://rapidshare.com/files/139364425/Lulu_Paris79.avi.002

http://rapidshare.com/files/139369837/Lulu_Paris79.avi.003

http://rapidshare.com/files/139374348/Lulu_Paris79.avi.004

http://rapidshare.com/files/139379073/Lulu_Paris79.avi.005

http://rapidshare.com/files/139383614/Lulu_Paris79.avi.006

http://rapidshare.com/files/139387813/Lulu_Paris79.avi.007

http://rapidshare.com/files/139391817/Lulu_Paris79.avi.008

http://rapidshare.com/files/139395657/Lulu_Paris79.avi.009

http://rapidshare.com/files/139401687/Lulu_Paris79.avi.010

http://rapidshare.com/files/139405475/Lulu_Paris79.avi.011

http://rapidshare.com/files/139408990/Lulu_Paris79.avi.012

http://rapidshare.com/files/139412297/Lulu_Paris79.avi.013

http://rapidshare.com/files/139415624/Lulu_Paris79.avi.014

http://rapidshare.com/files/139419078/Lulu_Paris79.avi.015

http://rapidshare.com/files/139422402/Lulu_Paris79.avi.016

http://rapidshare.com/files/139425992/Lulu_Paris79.avi.017

http://rapidshare.com/files/139429525/Lulu_Paris79.avi.018

http://rapidshare.com/files/139433232/Lulu_Paris79.avi.019

http://rapidshare.com/files/139436965/Lulu_Paris79.avi.020

http://rapidshare.com/files/139441168/Lulu_Paris79.avi.021

http://rapidshare.com/files/139445295/Lulu_Paris79.avi.022

http://rapidshare.com/files/139449812/Lulu_Paris79.avi.023

http://rapidshare.com/files/139454620/Lulu_Paris79.avi.024

http://rapidshare.com/files/139459625/Lulu_Paris79.avi.025

http://rapidshare.com/files/139461537/Lulu_Paris79.avi.026

Alban Berg – Lulu (Salzburg, 2010)

Patricia Petibon (Lulu) / Tanja Ariane Baumgartner (Condesa Geschwitz) / Michael Volle (Dr. Schön) / Franz Grundheber (Schigolch) /Cora Burggraaf / Pavol Breslik / Thomas Piffka / Thomas Johannes Mayer / Heinz Zednik / Andreas Conrad / Martin Tzonev / Emilie Pictet / Cornelia Wulkopf

Wiener Philharmoniker – Marc Albrecht

Video.

http://rapidshare.com/files/410803955/Lulu_Salzburg_1.avi.001

http://rapidshare.com/files/410798457/Lulu_Salzburg_1.avi.002

http://rapidshare.com/files/410795032/Lulu_Salzburg_1.avi.003

http://rapidshare.com/files/410789328/Lulu_Salzburg_2.avi.001

http://rapidshare.com/files/410783705/Lulu_Salzburg_2.avi.002

http://rapidshare.com/files/410782519/Lulu_Salzburg_2.avi.003

http://rapidshare.com/files/410778285/Lulu_Salzburg_3.avi.001

http://rapidshare.com/files/410773981/Lulu_Salzburg_3.avi.002

http://rapidshare.com/files/410771102/Lulu_Salzburg_3.avi.003

Audio.

http://rapidshare.com/files/410864909/LULUSzbg01082010.rar.001

http://rapidshare.com/files/410864911/LULUSzbg01082010.rar.002

http://rapidshare.com/files/410864912/LULUSzbg01082010.rar.003

http://rapidshare.com/files/410864908/LULUSzbg01082010.rar.004

http://rapidshare.com/files/410864910/LULUSzbg01082010.rar.005

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Títol: LULU

Director d’escena: Olivier Py

Escenògraf i figurinista: Pierre-André Weitz

Il·luminador: Bertrand Killy

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Grand Théâtre de Genève

Direcció musical Michael Boder
Lulu Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz Julia Juon
Encarregada Silvia de la Muela
Un estudiant Silvia de la Muela
Un grum Silvia de la Muela
Inspector de sanitat Robert Wörle
El príncep Robert Wörle
El majordom Robert Wörle
El marquès Robert Wörle
Professor Robert Wörle
El pintor Will Hartmann
Un negre Will Hartmann
Dr. Schön Ashley Holland
Jack l’Esbudellador Ashley Holland
Alwa Paul Groves
Schigolch Franz Grundheber
Un domador Andreas Hörl
L’atleta Andreas Hörl
El banquer Kurt Gysen
Director de teatre Kurt Gysen
La jove de 15 anys Isabel Rodríguez García
La seva mare Monique Simon
Un periodista Manel Esteve
Un criat Marc Pujol
Un clown Jeremy Friedman
Decoradora Mariel Aguilar
Comissari de policia Gabriel Diap

 

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati

Harold en Italia

8 Novembre 2010

Harold en Italia es, de hecho, la segunda sinfonía de Beriloz a pesar de que pueda parecer una especie de concierto para viola – cosa que prueba los deseos del compositor de extender y evolucionar el formato sinfónico, como apuntaba en la Sinfonía Fantástica.

Compuesta en 1834, esta basada en un poema de Lord Byron al mismo tiempo que refleja las propias experiencias de Beriloz durante su primera estancia en Italia, después de haber ganado el “Prix de Roma”.

A pesar que Byron e Italia eran los estímulos iniciales para la obra, fue la intervención directa de Paganini la que catalizó su composición, ya que el virtuoso quería que le compusieran un concierto para viola con el que probar una viola stradivarius que había adquirido.

Beriloz inició la composición, pero concedió a la orquesta el papel protagonista, con lo que cuando Paganini vio la partitura del primer movimiento perdió el interés por la pieza: “hay demasiadas pausas; yo debo tocar todo el tiempo” Beriloz escribió entonces el resto de la composición siguiendo sus propios criterios, y reduciendo el papel de la viola a una especie de primus inter pares con la orquesta.

Después de oir una de las primeras interpretaciones de la obra, Paganini fue lo suficientemente caballeroso como para admitir su error y ofreció al compositor un cheque por más de 20.000 francos (una pequeña fortuna para la época) en concepto de pago por ella, aunque nunca llegó a tocar la pieza. Dos años después la obra fue transcrita al piano por Franz Liszt

En Harold en Italia Beriloz continúa con el desarrollo de las ideas planteadas en la Sinfonía Fantástica, especialmente la idea del motto (motivo) que encarna la viola a lo largo de los cuatro movimientos.

La sección de apertura describe a Harold en las montañas, iniciándose lenta y plácidamente y desarrollándose hacia un auténtico allegro sinfónico. A continuación la marcha de los Peregrinos, con algunos ecos religiosos y campanas de iglesias. El tercer movimiento es una serenata que alterna una danza campesina, pero es en el final donde Beriloz realmente se desata.

Serenade. NBC Symphony Orchestra bajo la dirección de Arturo Toscanini.

La versión que comparto con vosotros cuenta nada menos que con la extraordinaria viola de Yuri Bashmet y la dirección siempre precisa y detallista de Eliahu Inbal. Quizás el director israelí tiende a tempos un poco lentos, con una Marcha de los peregrinos un poco blanda y un final menos impetuoso de lo que uno desearía, pero el resultado es muy satisfactorio.

Hector Beriloz – Harold en Italia, Op16 (CD)

Simfonia en quatre parts amb viola principal

  1. Harold aux montagnes. Scènes de mélancolie, de bonheur, et de jolie
  2. Marche de pélerins chantant la prière du soir
  3. Sérénade d’un montagnard des Abuzzes à sa maîtresse
  4. Orgie des brigands. Souvenirs des scènes précédentes

Yuri Bashmet, viola

Radio-Sinfonie-Orchester Frankfurt – Eliahu Inbal