Archive for febrer, 2011

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Anuncis

Apunts a la Temporada 2011-2012 del Liceu

23 febrer 2011

Habemus temporada! Dilluns es va presentar la nova temporada i la notícia va córrer com la pólvora pels blocs i webs amb comentaris de molts tipus, però tots coincidint que es tracta d’una temporada terriblement marcada per la retallada de les subvencions públiques.

Aprofito el desglossat detallat recollit en el bloc amic Moments d’Òpera, amb la informació de la temporada.

http://momentsopera.blogspot.com/

GRAN TEATRE DEL LICEU. TEMPORADA 2011-2012

OPERA

Faust, Charles Gounod

(fragments en versió concert)

Dir. musical: Edward Gardner i Pierre Valet

Dir. escena:

Dies 7, 10, 11, 15, 18, 20, 22, 25 i 28 d’octubre de 2011

Intèrprets: Krassimira Stoyanova, *Piotr Beczala, Erwin Schrott, Ludovic Téizer, Karine Deshayes, Julia Juon i altres.

*Ermonela Jaho, *Fernando Portari, Michele Pertusi, *Marc Barrard, Ketevan Kemoklidze i altres.

Sembla mentida que després de dècades sense programar l’obra – en temps, cabdal al repertori – ara es faci d’aquesta manera tant cutre i indigna. I per més INRI amb dos casts diferents. Posar quatre mobles  uns telons no costa res i tampoc es notaria tant en relació a la majoria d’escenografies que veiem al teatre (léase Il Trovatore, per exemple).

L’únic positiu és el bon conjunt de cantants reunits, que permetrà el debut d’un tenor com el Piotr Beczala, que ja està fem una notable carrera (sobretot a Nova York), i que crec ens farà fruir amb la seva veu de tenor líric.

Piotr Beczala – Salut! Demeure chaste et pure

Jo, Dalí, Xavier Benguerel

Dir. musical: Miquel Ortega

Dir. escena: *Xavier Albertí

Dies 19, 21 i 23 d’octubre de 2011

Intèrprets: Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Antoni Comas, Fernando Latorre, Julio Morales, Hasmik Nahapetyan, Àlex Sanmartí i altres.

Le Grand Macabre, Györg Ligeti

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escnènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) i Valentina Carrasco

Dies 19, 22, 25 i 28 de novembre i 1 de desembre de 2011

Intèrprets: Werner van Mechelen, *Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Martin Winkler, Anna Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas i altres.

Amb els dos títols anteriors comencem amb les coses rares. El primer representa l’estrena d’una obra catalana sobre un personatge molt català com el Dalí. Mentre que la segona és una estrena absoluta al Teatre d’una obra d’un gran compositor contemporani. Es pot pensar que amb això s’acompleix amb el quota necessària d’obres modernes, em sembla bé, però vistes les experiències d’altres temporades o la Lulu d’aquest any amb el teatre mig buit a l’inici de la funció (tot i haver abaixat el preu de les entrades durant les funcions per atreure al públic, mentre els abonats havien pagat el seu preu íntegre) i les desercions massives en els entreactes, no crec que sigui aquesta la millor política anticrisis que pot fer el teatre. Potser han pensat que concntrant el número de funcions aconseguiran defendre la taquilla, però em dona la sensació que tornarem a tenir entrades a preu de saldo.

Linda di Chamounix, Gaetano Donizetti

Dir. musical: Marco Armiliato

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 20, 23, 27, 28 i 30 de desembre de 2011 i 2, 4, 5, 7 i 8 de gener de 2012

Intèrprets: Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone, Simón Orfila i altres.

Mariola Cantarero, *Ismael Jordi, Ketevan Kemolidze, Fabio Capitanucci, Paolo Bordogna, Mirco Palazzi i altres.

Desprès d’unes quantes temporades, torna al Liceu aquest melodrama semiseriós de Donizetti (de fet la última vegada va ser durant l’exili provocat per l’incendi, amb Gruberova com a protagonista), i torna amb uns casts molt prometedors. Per un costat un duo de luxe format per la Damrau (que a mi no acaba d’entusiasmar-me en el repertori italià) i l’elegància canora del Juan Diego Flórez (del que encara recordo la versió que ens va regalar del “Linda si ritiro” en el seu últim recital al Liceu); i en el segon cast dos cantants també excel·lents: la Mariola Cantarero i el debut de l’Ismael Jordi.

O luce di quest’anima-Diana Damrau

O luce di quest’anima-Mariola Cantarero

 Linda si ritiro-Juan Diego Flórez

Il burbero di buon core, Vicent Martín i Soler

Dir. musical: Jordi Savall

Dir. escènica: Irina Brook

Dies 27, 29 i 31 de gener i 2, 4 i 6 de febrer de 2012

Intèrprets: Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Le nozze di Figaro, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Cristophe Rousset

Dir. escènica: Lluís Pasqual -reposició de la producció-

Dies 28 i 30 de gener i 1 i 3 de febrer de 2012

Intèrprets: Maite Alberola, Ainhoa Garmendia, Borja Quiza, Joan Martín-Royo, Maite Beaumont, Marie McLaughlin, Marc Pujol, Roger Padullés, Vicenç Esteve Madrid, Naroa Intxausti i Valeriano Lanchas.

Aquestes dues obres suposen recuperar al Teatre dues coproduccions del Liceu. La primera, encara no vista però estrenada al Real ja fa uns anys, suposa revisar la segona obra d’un compositor que va fruir d’un gran èxit en vida com va ser Vicent Martín i Soler, però del que ara no es coneix a penes la seva obra. Mentre que la segona suposa reposar una de les obres mestres del repertori operístic d’un geni com Mozart que, al contrari de Martín i Soler, no va ser fins després de la seva mort que no va ser reconeguda la seva genialitat.

La Bohème, Giacomo Puccini

Dir. musical: Víctor Pablo Pérez

Dir. escènica: Giancarlo del Mónaco

Dies 27, 28 i 29 de febrer i 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 12, 13, 15, 16, 18 i 19 de març de 2012

Intèrprets: Fiorenza Cedolins, Ainhoa Arteta, *Ramon Vargas, Christopher Maltman, Gabriel Bermúdez, Carlo Colombara, Valeriano Lanchas i altres.

Inva Mula, Ainhoa Garmendia, Roberto Aronica, Georges Petan i altres.

Angela Gheorghiu, Ainhoa Arteta, Saimir Pirgu, Àngel Òdena i altres.

*Maria Luigia Borsi, Eliana Bayón, *Teodor Ilincai, Borja Quiza, Manel Esteve Madrid, Felipe Bou, Luis Cansino i altres.

18 funcions d’una obra superpopular i taquillera al màxim, això si que és per fer caixa! Tornarem a veure la antiquada (tradicional) però vistosa producció de Giancarlo del Mónaco amb un fotimer de repartiments entre el que destaca absolutament (almenys per a mi) el debut escènic al Teatre del gran tenor mexicà Ramón Vargas.

Che gelida manina-Ramon Vargas

Si, mi chiamano Mimi-Angela Gheorghiu

O soave fanciulla-A. Gheorghiu & R. Vargas

Una tragèdia florentina

El nan, Alexander Zemlinsky

Dir. musical: Marc Albrecht

Dir. escènica: Andreas Homoki

Dies 4, 10, 13, 16, 19 i 22 d’abril de 2012

Intèrprets: Marie Arnet, Isabel Bayrakdarian, Natascha Petrinsky, Klaus Florian Vogt, Cosmin Ifrim, Greer Grimsley i altres.

Més segle XX, més estrenes, mateixos errors.

La flauta màgica, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Pablo González

Dir. escènica: Joan Font (Comediants)

Dies 24, 26 i 28 d’abril de 2012

Intèrprets: Susanna Philips, Albina Shagimuratova, Pavol Breslik, Joan Martín-Royo, Georg Zeppenfeld, Vicenç Esteve Madrid, Ruth Rosique, María Hinojosa, Sandra Pastrana, Inés Moraleda, Mikhaïl Vekua, Kurt Gysen i altres.

N-èssima reposició de la producció dels comediants. Segon Mozart de la temporada, però només tres funcions? És raríssim.

Adriana Lecouvreur, Francesco Cilea

Dir. musical: Maurizio Benini

Dir. escènica: David McVicar

Dies 14, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 25, 26, 27 i 30 de maig i 3 de juny de 2012

Intèrprets: Barbara Frittoli, Dolora Zajick, Roberto Alagna, Joan Pons, Giorgio Giuseppini, Francisco Vas, Estefania Perdomo, Gemma Coma-Alabert, Eduardo Santamaría, Marc Pujol i altres.

Daniela Dessì, Marianne Cornetti, Fabio Armiliato, Bruno de Simone, Stefano Palatchi i altres.

Adriana Lecouvreur és una òpera que s’associa directament a una Diva. S’han programat 13 funcions d’aquesta obra relativament coneguda per al gran públic, repartides en dos repartiments molt sòlids, sobretot el primer amb quatre superstars (Frittoli-Zajick-Alagna-Pons) però sense perdre de vista a la Dessì, autèntica especialista en aquest rol. L’èxit serà directament proporcional a les prestacions que facin els protagonistes.

Io son l’umile ancella-Daniela Dessì

Acerba voluttà-Dolora Zajick

Poveri fiori…- Daniela Dessì

El gato con botas, Xavier Montsalvatge

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 19, 20, 26 i 27 de maig de 2012

Intèrprets: Marisa Martins, María Luz Martínez i altres.

El giravolt de maig, Eduard Toldrà -al Palau de la Música Catalana-

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Oriol Broggi

Dies 10 i 11 de juny de 2012 (al Palau de la Música Catalana)

Intèrprets: Núria Rial, Maria Martins, Joan Cabero, David Alegret, Joan Martín-Royo i Stefano Palatchi.

Més quota catalana i més coses rares. Està bé aprofitat les produccions pròpies però portar una al Palau, on moltes vegades no hi cap ni l’orquestra fa arrufar el nas del que pot sortir. En sembla que el número de funcions de cadascuna de les obres, al igual que en el cas de Le Nozze o Die Zauberflöte no compensa l’esforç de reaprofitar-les (no s’amortitza), i en aquestes obres en concret, que no crec que tinguin un poder de convocatòria extraordinàri, potser sigui contraproduent.

Pelléas et Mélisande, Claude Debussy

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escènica: Robert Wilson

Dies 27 i 29 de juny i 1, 3, 5 i 7 de juliol de 2012

Intèrprets: Yann Beuron, María Bayo, *Laurent Naouri, Hilary Summers, *John Tomlinson, Ruth Rosique, Kurt Gysen i altres.

Ja tocava veure-la al Liceu. Ara, ja veurem com està la Bayo.

Aida, Giuseppe Verdi

Dir. musical: Renato Palumbo

Dir. escènica: Josep Mestres Cabanes
Dies 21, 22, 24, 25, 27, 28 i 30 de juliol de 2012

Intèrprets: *Sandra Radvanovsky, Luciana D’Intino, Marcello Giordani, Zelko Lucic, Vitaly Kowaljov, Stefano Palatchi, Josep Fadó i altres.

Aquesta, junt amb La Boheme, sí que és una proposta segura per aconseguir caixa. Tot i que tornarem a patir la producció filològica de Mestres Cabanes (que ja hauria d’estar en un museu i no en el teatre), l’equip vocal plantejat, sobretot pel debut de la Radvanovsky (gran veu verdiana), farà que torni al teatre sense cap mena de dubte.

O patria mia-Sondra Radvanovsky

*Debuten al GTL.

—————————-

En resum, una temporada que sembla feta a retalls, amb 5 obres del segle XX, sense Wagner i altre cop sense Rossini. Es desaprofita la reposició de dues produccions pròpies de Mozart, que atreu sempre al públic en massa, programant poquíssimes funcions. Es programen La Boheme i Aida (aquesta última segurament fora d’abonament) com a produccions recaudatòries. Es fa una merda de proposta (salvant els cantants) per a un Faust que farà que el Teatre perdi prestigi. Es programen unes molts interessants, pels equips vocals, Linda di Chamonix i Adriana. I per fi podrem veure el Pelleas.

Vist això em faig les següents preguntes:

–         Com distribuiran les òperes, sobretot amb tantes amb tant poques funcions, en el fotimer de torns d’abonament existents?

–         Com afectarà el gran número d’òperes contemporànies i de reposicions en el número d’abonats? M’aventuro a dir que pot haver-hi una gran devallada.

–         Creieu què és sostenible un teatre que en lloc d’agafar la crisis per les batlles i sacrificar part de la seva filosofia, de sortida defensable i consistent en l’equilibri entre obres del gran repertori i estrenes d’obres, programa sis títols totalment infreqüents amb el perill, constatat a la sala temporada rere temporada, de tenir el teatre mig ple en un percentatge elevat de funcions?

Jo penso la direcció artística del Teatre se l’ha jugat, i molt, cara a la temporada vinent. Sí surt bé, que pot passar si aguanta el número d’abonats (que al final paguem per un número tancat d’obres ens interessin o no) ja veurem com afecta a la temporada posterior, però que si surt malament pot deixar el teatre en una situació econòmica delicadíssima.

De totes maneres, em quedo amb el positiu, que és que tot i la crisis encara vindran grans artistes, alguns, com el Ramon Vargas, al que jo admiro moltíssim, que debuten, per fi, a l’escenari del Liceu.

Per a que fruiu del seu art us deixo un dels seus recitals en estudi, on repassa tota una sèrie d’àries fonamentals per a un tenor líric.

RAMÒN VARGAS – L`AMOUR, L`AMOUR (CD)
1. L’amour, l’amour… Ah, lévetoi, soleil…. (Romeo et Juliette)
2. En fermant les yeux…. (Manon)
3. Pourquoi me réveiller …(Werther)
4. Inosservata penetrava … Angelo casto e bel (Il duca d’Alba)
5. Tombe degli avi miei …. Fra poco a me… (Lucia di Lammermoor)
6. Spirto gentil … (La Favorita)
7. Una furtiva lagrima ….(L’elisir d’amore)
8. Ed ancor la tremenda porta…. (Roberto Devereux)
9. Kuda, kuda, kuda vi udalilis (Eugen Onegin)
10. Ella mi fu rapita! … Parmi veder le lagrime… (Rigoletto)
11. La donna è mobile (Rigoletto)
12. Forse la soglia attinse … Ma se m’è forza perderti (Un ballo in maschera)
13. Che gelida manina (La Boheme)

M’agrada l’Emma Bell

21 febrer 2011

Us en recordeu de l’Emma Bell? Sí, la soprano que va fer la Duquessa a Le Nozze del Liceu de la Temporada 2008-2009. A mi em va entusiasmar.

Les sopranos amb veu corpòrea i ben emesa de soprano lírica ampla, i amb un cant matisat i elegant a la vegada que flexible (com la recentment desapareguda Margaret Price) són sempre un regal per les orelles, i a mi m’agraden moltíssim. D’aquest tipus, la Bell i la Pieczonka són les que més m’han fet gaudir en les últimes temporades al Liceu, i si bé la canadenca és molt més coneguda, la Bell no té res que envejar-li.

Que jo sàpiga, només ha gravat dos recitals en estudi, el primer gravat al 2003 dedicat a lieders de Richard Strauss, Bruno Walter i Joseph Marx, que no he sentit però que per les característiques del repertori i la qualitat de la veu i el cant de la soprano promet moltíssim.

El segon, que es el que us porto en aquesta entrada, gravat al 2004, està dedicat a Haendel, la primera especialitat de la soprano i amb la que es va posar en circulació gràcies a una substitució d’últim moment per al Glyndebourne on Tour del 1998 per al paper de Rodelinda, quan encara era una estudiant a la London Opera Centre. De fet, va tenir un èxit tant rotund que l’any següent ja debutava en el Festival on va confirmar que el seu triomf no es basava en la sort sinó en el talent i en la feina ben feta.

La veritat és que sentir Haendel en una veu tant consistent com la de la Bell és molt excitant. Comparada amb altres sopranos que cultiven el repertori, lleugeres o molt lleugeres, es fa una experiència més carnal, més orgànica, més femenina. Val molt la pena.

Us deixo la crítica del disc recollida en la prestigiosa revista Gramophone. Va ser escollit com Editor’s Choice.

———————–

Emma Bell – Handel – Gramophone Editor’s Choice

01 December 2005

Gramophone Magazine

Edward Greenfield

Handel has been at the centre of Emma Bell’s remarkable career so far and is celebrated in this superb collection covering the Italian operas he wrote for London, from Rinaldo in 1711 to Deidamia 30 years later. Here is a voice of glowing quality – bright yet creamy in texture, weighty yet pure – which is matched by fine musical imagination and a masterly control of technique. It is a joy to hear rapid divisions sung with perfection, with not the smallest suspicion of unwanted aspirates intruding, the bane of too much latter-day singing. Equally, Bell’s ability in lyrical arias to float the most exposed high notes with no hint of an upward slide makes for ravishing results.

The collection begins with the brilliant Desterò dall empia dite from Amadigi, two obbligato trumpets setting the pattern in the instrumental introduction, dazzlingly played by the SCO. The accompaniments may be on modern instruments but Richard Egarr, the new associate director of the Academy of Ancient Music, effectively adopts period style. One of the most striking moments comes in the first of the two great arias from Rodelina, Ombre piante, with a bleak unaccompanied flute echoing brief, bare phrases from the strings to set the mood of mourning even before the singer enters. It is a chilling effect, enhanced by rapt, poised phrasing from Bell, with the da capo eased in delectably on a hushed pianissimo. Se’l mio duol, too, conveys an aching gravity in its dark textures, over a slowly marching bass with a side-slipping chromatic line. Rodelinda gave Bell her first important success in 1998 while still a student at the London Opera Centre: she took the title-role at five hours’ notice with Glyndebourne Touring Opera. She was an immediate hit and was rewarded with the role in her own right the following summer at the main opera house.

The best known aria here is Cleopatra’s Piangerò from Giulio Cesare, sung with perfect poise, and I rather wish she had included more from the opera. But each item had me marvelling at the composer’s imagination, as in M’hai resa infelice from Deidamia, a failure at first but whose alteration of fast and slow music shows how adventurous Handel still was. There have been a number of impressive discs of Handel arias lately but on any count Bell offers the promise of a great recording career. Linn provides a beautifully balanced, cleanly focussed sound.

 ———————–

Us deixo dues de les àries destacades a la crítica: en primer lloc Ombre piante de Rodelinda, i la celebre Piangerò la sorte mia del Giulio Cesare.

Quin plaer.

Emma Bell-Haendel Operatic Arias (CD)

1. Ah, crudel (Rinaldo)

2. Desterò dall’empia dite (Amadigi)

3. M’hai resa infelice (Deidamia)

4. Piangerò la sorte mia (Guilio Cesare)

5. Scherza in mar (Lotario)

6. Ombre piante (Rodelinda)

7. Se’l mio duol (Rodelinda)

8. Tutta raccolta ancor (Scipione)

9. Orrida agli occhi miei (Ariodante)

10. Ah, crudel (Rinaldo)

11. Sommi Dei (Radamisto)

12. Barbaro partirò (Radamisto)

Emma Bell, soprano

Scottish Chamber Orchestra-Richard Egarr

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 6

13 febrer 2011

Després de molts mesos continuem amb el sixé, i penúltim, capítol de la sèrie, amb el capítol titulat “After the wake”.

El programa repeteix la mateixa estructura habitual i en aquest cas es retoma música de compositors ja escoltats en els anteriors episodis (fins i tot d’algunes obres ja comentades, com les “Cinc peces per a orquestra Opus 10” de Webern).

Escoltem a l’anyorada Margaret Price en “Im Abendrot”, l’últim del Quatre últims lieders de Richard Strauss, una música totalmente evocadora en una súblim interpretació. L’acompanyen André Previn i la London Symphony Orchestra.

 

Ara les “Cinc peces per Orquestra” d’Anton Webern, una autèntica meravella que apenes dura quatre minuts.

 

Per últim us deixo una peça auténticament hardcore on l’abrumador torrent de sons que generen els tres conjunts orquestrals fan molt difícil la seva escolta. Stockhausen no és gens senzill, i aquesta obra tampoc, tot i ser una obra de juventut. El vídeo es correspon a l’estrena espanyola de l’obra a l’octubre de 2008. Són l’ONE i els directors: Nacho de Paz, Arturo tamayo i José Ramón Encinar.

 

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 6: ‘After the Wake’ (vídeo)

 

 

1. ‘Four last songs’ (‘Quatre últimes cançons’) de Richard Strauss, en concret de la quarta, titulada Im Abendrot”, amb text de Joseph von Eichendorff2. ‘A Survivor from Warsaw’, de Arnold Schoenberg, amb lletra recitada, del propi Schoenberg

3. ‘Cinc peces per orquestra, Opus 10’, d’Anton Webern
4. ‘Le Marteau sans maître’ de Pierre Boulez
5. ‘Gruppen’, de Karlheinz Stockhausen, per a tres orquestres, cadascuna amb el seu director, entre ells Daniel Harding.
6. ‘Serenata per a tenor, trompa i cordes’ de Benjamin Britten. En concret, el ‘Nocturn’ de Tennyson
7. El ballet ‘Agon’ d’Igor Stravinsky

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/31/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-3/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/02/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-4/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/27/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-5/

La Simfonia nº1 d’Anton Bruckner.

11 febrer 2011

Anton Bruckner va ser un compositor de caràcter retraigut, insegur i apocat. El fet de que hagués de compondre dues simfonies no publicades prèvies a aquesta simfonia nº1 en do menor, ja que aquelles primeres les considerava d’aprenentatge, indica fins a quin punt estava pendent de l’opinió dels demés i poc o res de la pròpia.

Bruckner va iniciar la composició de la seva primera (tercera) simfonia al gener de 1965 i no la va concloure fins a 14 mesos després. L’estrena es va fer esperar fins al maig de 1968, a Linz, i es per això que de vegades se la coneix pel nom de dita ciutat.

En aquells moments la fama de Bruckner començava a enlairar-se gràcies a l’èxit que havia obtingut amb la Missa en Si, i les seves obres començaven a agafar un estil molt més personal, allunyant-se a poc a poc de les estrictes formalitats de les obres anteriors. A més, en aquella època a Linz s’estaven presentant de manera successiva les obres de Richard Wagner (Holandés, Lohengrin,….) que van causar un interés i una admiració totals en Bruckner. La influència wagneriana en la seva obra comença Així, l’obra presenta una vitalitat i romanticisme inaudits en les seves obres prèvies que el mateix compositor reconeixia.

L’estrena va ser un relatiu fracàs provocat per una barreja del poc interès despertat al públic i per la baixa qualitat de l’orquestra (formada en gran part per músics de bandes militars i l’exèrcit

La pròpia naturalesa insegura i dubitativa de Bruckner va fer que es passes tota la vida revisant una i altra vegada les seves obres, i aquesta primera simfonia no és una excepció. I en aquesta obra es nota més que en cap altra les diferències entre l’original i les revisions posteriors.

Al 1877 va introduir modificacions en l’estructura del fraseig, va afegir i el·liminar compassos i algunes repeticions, però va finalment mantenir les versions originals del tercer i quart moviment.

Al 1891 va fer una revisió completa per a una execució de l’obra a Viena pel mític director Hans Richter, on hi ha modificacions importants en l’orquestració i el contrapunt, i una quantitat de detalls i puntualitzacions que eclipsaven la frescura de la versió original. Us deixo aquest enllaç per si voleu més informació sobre la gestació de l’obra.

http://www.abruckner.com/Data/articles/articlesEnglish/orelalfredessayont/orel_b1.pdf

La simfonia està dividida en quatre moviments

1. Allegro

2. Adagio

3. Scherzo: Lebhaft – Trio: Langsam 

4. Finale: Bewegt und feurig

Aquesta simfonia és la menys solemne de tot el cicle brucknerià. El matiex compositor ho reconeixia “ Mai vaig tornar a ser tan valent i agoserat com ho vaig ser amb la primera simfonia. Vaig desafiar al món sencer”. I fins i tot li va arrivar a posar el sobrenom de “das kecke Beserl”, un sobrenom que els estudiants vienesos posaven a les noies més descarades i atrevides.

Us deixo un video del tercer moviment, el típic scherzo-trio de Bruckner, del qual ens enrecordarem per estructura, orquestració i tempo en moltes de la resta de les simfonies que anirem repasant. Dirigeix Bernard Haitink.

La integral que us aniré desgranant és la realitzada per el reverenciat director alemany Günter Wand junt amb la Kölner Rundfunk-Sinfonie-Orchester, que durant els últims anys de la seva prolífica i llarga carrera va dedicar quasi en exclusiva a la direcció de les simfonies brucknerianes, sempre des del punt de vista toscaninià del respecte estricte i escrupolós a la partitura.

Intentaré completar cada post amb altres gravacions que per la seva excel·lència o per presentar revisions diferents em semblin destacables.

Bruckner-Sinfonía nº1 en do menor

Versió 1891

Kölner Rundfunk-Sinfonie-Orchester-Günter Wand

(link)

—————————–

Versió 1877 (Ed.Haas)

Orquestra de la Radio de Baviera-Bernard Haitink

(link)

El Pas de deux de “El Trencanous”

9 febrer 2011

Amb l’excusa de que sentiu aquest meravellós Andante Maestoso del Pas de deux final del Trencanous de Tchaikovsky, us parlaré una mica d’un dels ballets més emblemàtics de tot el repertori.

Moscow Symphony Orchestra – Arthur Arnold-The Hague, The Netherlands

Ningú pot dubtar de que aquesta música és realment colpidora, amb una melodia senzilla però encisadora (basada en un moto en escala descendent), una orquestració riquíssima i un pols dramàtic colpidor amb aquells clímaxs tan típics del compositor rus, aquell us dels metalls tan poderós i efectista, i aquella rauxa romàntica que és capaç d’eriçar-nos el vell. És tot un hit, com ho són els altres 8 temes que formen la suite, i que us deixo a continuació en vídeo, els set primers interpretats per la Nova Filharmònica de Colonia amb la direcció de Volker Hartung, i l’últim, el Vals de les Flors per la Filharmònica de Osaka dirigida per l’anyorat Eiji Oue.

I. Miniature Overture

II. Danses caractéristiques

a. Marche

b. Dance of the Sugar-Plum Fairy

c. Russian Dance (Trepak)

d. Arabian Dance

e. Chinese Dance

f. Reed-Flutes

III. Waltz of the Flowers

I això és el que té de magnífic el Trancanous, la seva música està farcida de moments musicals excel·lents, una delícia de prop de 90 minuts sense interrupció. Però, qui podria conformar-se amb només la suite quan l’obra és una de les inspiracions més perfectes de Tchaikovsky?

L’argument del ballet és totalment infantil, basat en el compte de l’E.T.A. Hoffmann El trencanopus i el rei ratolí, en el que l’heroïna, Clara, es troba al mig de la batalla nocturna entre els dolents ratolins i l’exèrcit de joguines del Trencanous. Victoriós i transformat en un príncep encantador, el Trencanous porta a la seva rescatadora fins al regne de les llaminadures.

La partitura completa sorprendrà a qui només coneguin la suite: començant per l’inexperat dramatisme quan comença la màgia a l’acte I, on Tchaikovsky fa un ús molt imaginatiu de les escales ascendents, i que contrastaran amb les escales descendents del ja escoltat Pas de deux del final, per a mi el millor moment de l’obra i no inclòs a la suite.

La versió que vull compartir amb vosaltres és bastant heavy metal comparada amb les més famoses de la discografia (Ozawa, Gergiev, Dorati,…). Es tracta d’una gravació de l’any 1988 de la casa Melodia amb l’Orquestra de la URSS dirigida pel mític Evgeny Svetlanov, on el mestre rus no fa ni una concessió a l’ensucrament o a la autocomplaença melòdica, al contrari manté una tensió molt operística. A part d’això, fa que l’orquestra soni a plena potència quan toca, amb aquell so característic rus que comença amb una corda homogènia al màxim i un metall exultantment àcid i poderós.

Abans d’acabar no em pur resistir a deixar-vos una altra vegada un vídeo del Pas de deux, però aquesta vegada com s’ha de veure en realitat: ballat. Són els mítics Rudolv Nureyev i la gran (en art) Merle Park.

Disfruteu-la.

(Cd1, Cd2)

Carmina Burana de Carl Orff

6 febrer 2011

Chor Der Deutschen Oper Berlin, Christian Thielemann, Helmut Sonne & Orchester der Deutschen Oper Berlin

L’altre dia portava a una amiga en el cotxe i va començar a sonar el Carmina Burana d’Orff. Quan va sentir el començament del O Fortuna automàticament en va recriminar que era una mica macabre per sentir una música tant inquietant, que li provocava calfreds. No és la primera vegada que he sentit una cosa així sobre aquest cor, el que demostra el gran poder que sobre nosaltres té la suggestió visual.

I és que en gran part, la mala fama d’aquesta peça prové d’haver sigut part de la banda sonora de la pel·lícula Excalibur i de molts anuncis, aprofitant-se per moments on ha de passar alguna cosa terrible o maligna. Però com heu pogut comprovar en el vídeo, la lletra no té res a veure amb el dimoni o el mal, sinó que parla de la Fortuna i el destí, a vegades favorable, a vegades advers.

El Carmina Burana és una obra per a fruir completament. El llenguatge musical simple i directe que posseeix, combina l’exuberància rítmica de Stravinski amb altres passatges més càlids, més opulents i més romàntics, musicalment parlant, i fan aquesta obra molt atractiva per al públic en general per la seva varietat i força comunicativa.

El text de Carmina Burana està extret de la col·lecció de poemes llatins i germànics del segle XII, de vegades amb lletres pujades de to, escrits pels monjos de Benediktbeuern. Orff la divideix en tres parts, que parlen de la naturalesa, la taberna i l’amor, i l’obra està emmarcada per una obertura i un cor final imponents que alaben a la deessa Fortuna, i que tant malament s’ha utilitzat per pel·lícules i anuncis publicitaris.

Carl Orff  (1895-1982) va estudiar a l’Acadèmia de Música de Munich just abans de la I Guerra Mundial, però, de seguida, cautivat per la música de Debussy y Schoenberg, va repudiar la deva formació al conservatori. Durant la dècada de 1920 va començar a furgar entre les obres de Monteverdi i altres compositors del segle XVII, i va fundar una escola en la que es desenvolupaven les seves pioneres idees educatives que intentaven d’unificar el gest, la poesia i la música. Aquestes preocupacions, conjuntament amb la seva creixent fascinació per alguns aspectes de l’Antiguitat clàssica, van donar forma a la seva evolució musical, i durant la dècada de 1930 ja havia decidit centrar-se en l’òrbita del teatre de l’òpera. De fet, el Carmina Burana, la seva composició més famosa, va se concebuda originalment per a l’escena, malgrat que en l’actualitat només es sent als auditoris.

La versió que us porto és tot un clàssic en la discografia, molt viva i amb una excel·lent direcció del mestre Previn amb uns conjunts de la London Symphony en molt bona forma.

Carl Orff-Carmina Burana (CD)

Thomas Allen

Sheila Armstrong

Gerald English

London Symphony Orchestra and Chorus-Andre Previn.

He de preparar-me la Cendrillon de Massanet.

2 febrer 2011

Al març, i gràcies a la setmana de festa que fan els col·legis, anirem de viatge tota la família. El destí no pot ser més familiar: Eurodisney.

La meva dóna, en un atac de comprensió i/o bogeria (alguna cosa voldrà demanar-me més endavant), m’ha donat permís per a que m’escapi un vespre a Paris per fer vida cultural, és a dir, vagi a l’Òpera, i jo no m’ho he pensat gaire.

L’oferta operística a Paris és gran, amb tres teatres amb temporada regular (en realitat quatre, ja que l’Òpera de Paris té el Palais Garnier i la Bastille), però la decisió ha estat molt senzilla de prendre ja que en les dates que estem el Chatelet no té funcions, a la Bastille fan la Luisa Miller que van veure al Liceu fa poc (amb Stoyanova incluïda) i al Palais Garnier fan la Katia Kavanova que també van veure al Liceu (amb la Denoke inclosa). Així que només em queda l’Opera Comique.

I a l’Òpera Comique fan la Cendrillon (Ventafocs) del Jules Massenet. He de reconeixer que és una obra que no he escoltat mai, tot i que coneixia la seva existència. He buscat amb urgència per internet l’ha gravació que tenia vista de les botigues de discos i l’he trobat, i he fet una ràpida cerca de vídeos al youtube per veure que hi ha (no masses coses).

Ara em toca començar a preparar-me-la: buscaré en els llibres que tinc, escoltaré l’obra un parell de vegades amb atenció i buscaré per la xarxa si puc trobar alguna funció en vídeo.

Us deixo uns quants vídeos que he trobat, i després d’escoltar-los només puc dir que sembla la típica obra de Massanet: molta invenció melòdica (tirant cap a l’ensucrat), bona escriptura vocal i orquestració molt acurada.

Scène et duo d’amour-Horne/von Stade/Grist-Carnegie Hall 1973-New Jersey Symphony-Henry Lewis

Ruth Welting-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

Frederica Von Stade-Louis Quilico-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

A les funcions de l’Òpera Comique està previst un cast format majoritàriament per cantants francesos per a mi desconeguts. Destaca però la presència de l’Ewa Podles com Mme de La Haltière, i la fada de Église Gutiérrez (les úniques que coneixo). La part orquestral vindrà servida per Les Musiciens du Louvre amb el Marc Minkowski a la batuta (meravellòs conjunt bàrroc, però al que no he sentit mai fent música del segle XIX).

També us adjunto la gravació de l’obra que he trobat. Quan l’hagi escoltat del tot si tinc ganes ja us en parlaré. La única cosa que he pogut apreciar a primer cop d’ull és que el paper del Príncep Encantador ho canta un tenor (Nicolai Gedda), quan a la versió original està escrit per una mezzo o soprano falcon (wikipedia dixit) (que es com es farà a les funcions de Paris).

Espero que ens agradi a tots.

Jules Massenet-Cendrillon (CD01, CD02)

Cendrillon (Lucette) – Frederica von Stade

Le Prince Charmant – Nicolai Gedda

Madame la Haltiere – Jane Berbié

Pandolfe – Jules Bastin

La Fee – Ruth Welting

Noemie – Teresa Cahill

Dorothee – Elizabeth Bainbridge

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra-Julius Rudel (1978)

———————–

Dades de la producció

Direction musicale, Marc Minkowski

Mise en scène, Benjamin Lazar

Collaboration à la mise en scène, Louise Moaty

Chorégraphie, Cécile Roussat et Julien Lubeck

Scénographie, Adeline Caron

Costumes, Alain Blanchot

Lumières, Christophe Naillet

Maquillage, Mathilde Benmoussa

Effets spéciaux, Thierry Collet

Assistant musical et chef de chœur, Nicholas Jenkins

Assistante scénographie, Malanda Loumouamou

Cendrillon, Judith Gauthier / Blandine Staskiewicz

Le Prince charmant, Michèle Losier

La Fée, Église Gutiérrez

Mme de La Haltière, Ewa Podles

Pandolfe, Franck Leguérinel

Noémie, Aurélia Legay

Dorothée, Salomé Haller

Le Roi, Laurent Herbaut

Le Doyen de la Faculté, Vincent de Rooster

Le Surintendant des plaisirs, Julien Neyer

Le Premier Ministre, Paul-Henri Vila

Danseurs, Luciana Dariano, Alex Sander Dos Santos, Ana Mariolani, Danila Massara, Gudrun Skamletz

Orchestre et chœur des Musiciens du Louvre – Grenoble