Archive for Abril, 2011

La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html