Archive for Octubre, 2011

Gheorghiu i la Callas

29 Octubre 2011

Aquest disc és un despropòsit si volem intentar entendre que pretenia la Gheorghiu amb això de “Homage to Maria Callas”.

La Gheorghiu té per ella mateixa la suficient personalitat i empenta com per a no necessitar utilitzar a la Callas com reclam, i més tenint en compte que en aquest disc, de suposat homenatge a la diva grega, la majoria d’àries són de personatges que la mítica soprano mai va interpretar a l’escenari o no són els cabdals en la seva carrera.

Així trobem a faltar: Tosca, Norma, Leonora (Il trovatore), Lucia, Elvira (I  puritani), que són la punta de llança del corpus callasiano, a més d’altres personatges que la grega va abordar amb menys freqüència, o que només va gravar, però on ha esdevingut referencial: Lady Macbech, Abigail, Butterfly, Rossina, Sonnambula,…

Sí, és cert que totes les àries del disc van ser gravades per la grega alguna vegada, fins i tot el paper sencer, però de tots els papers que hi ha al disc, només la Imogene (Il Pirata), la Maddalena (Andrea Chenier), la Medea i la Violetta (Traviata), van ser freqüentades (i en totes deixan una emprenta excepcional) per la Divina. A aquesta llista només podriem afegir la Carmen, que la Callas mai va cantar sobre l’escenari, però de la que va deixar una antològica versió en disc.

Feta aquesta observació toca parlar del disc.

La Gheorghiu és la Gheorghiu, i això té moltes avantatges i alguns inconvenients.

Aquesta senyora sap cantar com els àngels i, el que és molt important, és molt expressiva. Altra cosa és quines coses li van bé i quines no. A part, continua mantenint la veu en bona forma, amb aquell color tan característic i carismàtic, aguts segurs i molt bon legato.

Tot i els bellíssims sons que sap extreure al seu cant, ni la Imogene de Il Pirata, ni la Dalila mereixen la nostra delectació per diferents motius. No està dotada pel bel-canto, ni la seva veu teu el registre greu suficient com per a donar-nos una Dalila tot el sensual que seria desitjable.

Serè dolent i farem comparacions. Comencem amb la Dalila.

Una mica el mateix passa amb la seva Medea (de cant pesat i una mica forçat), la Carmen (en la versió en estudi de fa ja una pila d’anys estava molt millor), i en el “Pleurez mes yeux” (amb un so greu artificiós i una interpretació massa ploramiques).

En la resta sí que sentim a la Gheorghiu en plena forma. M’ha sorprès molt la seva “mamma morta”, i l’he trobat inspiradíssima en La Wally i en l’Adriana Lecouvreur (algun dia us penjaré el vídeo de les funcions a Londres amb el Kaufmann, excel·lents els dos).

I el millor del disc, per a mi, Boheme, Faust i Traviata (que estrany, els papers que ella més sovinteja).

L’acompanyament de la Royal Philharmonic Orchestra dirigida pel rutinari Marco Armiliato és idem. El James Valenti participa breument donant-li la rèplica en el “Sempre libera”.

Angela Gheorghiu-Homage to Maria Callas (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. La Boheme – Donde lieta usci

2. Faust – Jewel Song: O Dieux! que de bijoux

3. Il Pirata – Col sorriso d’innocenza

4. I Pagliacci – Qual fiamma … Stridono lassù

5. Samson et Dalila – Mon coeur s’ouvre à ta voix

6. La Wally – Ebben? Ne andrò lontana

7. Carmen – Habanera: L’amour est un oiseau rebelle

8. Andrea Chenier – La mamma morta

9. Medea – Dei tuoi figli madre

10. Le Cid – De cet affreux … Pleurez mes yeux

11. Adriana Lecouvreur – Poveri fiori

12. La Traviata – È strano … Ah fors’è lui che l’anima

13. La Traviata – Follie! … Sempre libera

James Valenti – tenor

Royal Philharmonic Orchestra-Marco Armiliato

Anuncis

La primera valquíria de la Stemme

27 Octubre 2011

Aquesta Valquíria de la temporada 2009-2010 del War Memorial de San Francisco és realment bona, però si per alguna cosa destaca era perquè suposava el debut de la soprano sueca Nina Stemme en el paper de Brunilda (la Siglinda ja l’ha fet).

Cada vegada estic més convençut que Bayreuth s’aguanta per l’aureola mítica que l’envolta perquè senyors, amb tota sinceritat, el nivell artístic d’aquesta funció (vocalment) és infinitament superior que qualsevol dels repartiments del Festival des de que cap allà l’any 2000 la Meier i el Domingo interpretessin la parella de germans velsungs.

Eva-Maria Westbroek és una Sieglinge ideal, amb una veu de soprano densa, carnosa. A més sap donar al seu cant el tremp necessari quan toca o replegar-ho amb subtileses perfectament executades. Al primer acte es nota a la seva veu el creixent calor a mesura que va intimant amb Siegmund, i en el tercer acte aconsegueix un clima fantàstic quan s’acomiada de la Valquíria.

Sentim-la en la segona escena del tercer acte quan Brunilda l’envia al bosc on es troba el drac (Fafner) a parir el seu fill Siegfried i on Siglinda té aquelles magnífiques frases O hehrstes Wunder! Herrlichste Maid!

El Siegmund de Christopher Ventris és vocalment una mica tou (comparat amb l’empenta de les dues dones protagonistes). El seu cant sempre és acurat i es permet despatxar frases amb calidesa en el meravellós final del primer acte. La veu està molt treballada i de vegades el timbre es ressent d’un cert desgast (vibrato), però en general no fa patir i fa una prestació amb un nivell més que solvent.

Sentim a Ventris al seu monòleg de Siegmund del primer acte, on reclama l’espasa que un dia va prometre’l el seu pare (Wälse-Wotan), Schwert verhieß mir der Vater

Ara tot el final del primer acte des de Keiner ging…doch einer kam:siehe, der Lenz lacht in den Saal! Winterstürme … amb la Siglinde carnosa de la Westbroek i una de les musiques més voluptuoses i inspirades de la història.

El Wotan de Mark Delevan és una mica irregular. En la seva entrada està molt fred i la veu sona molt fibrosa, inclús forçada, i en moltes ocasions descol·locada. La seva veu té un color adequat al personatge (baix-bariton), cosa que és molt d’agrair. A mesura que va passant el segon acte, on té moltíssima teca, la veu es va escalfant i millora per moments, arribant al final del segon acte amb un bon rendiment. Però al tercer acte la veu comença una altra vegada a descol·locar-se i a sonar tensa (segurament fruit de l’esgotament) per acabar certament molt apurat, quasi afònic. Independentment d’això, s’ha de destacar que a més de cantar el personatge (cosa ja meritòria) es capaç d’interpretar-lo. Podem estar més o menys d’acord en les seves opcions dramàtiques, però el seu Wotan és ric en matisos e inflexions.

Us deixo el comiat de Wotan des de la frase de la Brunilda Dies eine mußt du gewähren! que continua amb Wotan i el seu sentit Leb wohl, du kühnes, herrliches Kind, fins l’abraça entre pare i filla (moment antològic que sempre em posa la carn de gallina).

La gran figura de la nit és la Nina Stemme.La seva Brünnhilde, tot i debutar en rol,  és espectacular. Com totes les grans, només pateix amb els tremebunds Hojotohos de la seva entrada, però la sueca despatxa la part de la valquíria amb una autoritat vocal i interpretativa a l’alçada de les més grans. Feia temps que no sentia una actuació tan rodona. En el “War es so schmählich” (quan es veu incapaç d’aplacar al seu pare) està intensa i m’he quedat completament aclaparat. M’agradaria poder veure-la en directe fent aquest paper.

Sentim l’inici del l’acte segon, amb les entrades de Wotan i Brunilda.

Ara us deixo el War es so schmählich, de la tercera escena del tercer acte. Sublim!

Per últim, destaquem el Hundig de Raymond Aceto, que desplega una veu convincent de baix i una interpretació monolítica, i la Fricka un tant desagradable (que fins a cert punt ja va bé) de la Janina Baechle.

La direcció de Donald Runnicles intenta evitar grandiloqüències, sense renunciar al poderio orquestral, buscant més la precisió i el detallisme. Amb aquesta visió de vegades la lectura queda una mica orfe d’aquell punt de transcendència i heroïcitat que tots busquem en l’obra, apropant-se a un punt neutre una mica com mecànic en una obra que necessita una emotivitat més explícita, ja Die Walküre és potser, amb el Tristan und Isolde, l’òpera amb més càrrega emocional (des dels budells) de Richard Wagner. Al seu favor té que aconsegueix un so orquestral molt ric i brillant, amb l’orquestra responent a molt bon nivell

Bon profit.

Richard Wagner – Die Walküre – (Acte I, Acte II, Acte III)

Siegmund – Christopher Ventris

Hunding – Raymond Aceto

Wotan – Mark Delavan

Sieglinde – Eva-Maria Westbroek

Brünnhilde – Nina Stemme

Fricka – Janina Baechle

Gerhilde – Wendy Bryn Harmer

Ortlinde – Molly Fillmore

Waltraute – Daveda Karanas

Schwertleite – Suzanne Hendrix

Helmwige – Tamara Wapinsky

Siegrune – Maya Lahyani

Grimgerde – Pamela Dillard

Roßweiße – Priti Gandhi

San Francisco Opera Orchestra-Donald Runnicles

Juny de 2010. San Francisco, War Memorial Opera House

Mis favoritos – El concert per violí Op. 64 de Mendelssohn

24 Octubre 2011

El concert per violí de Mendelssohn és una obra primordial en el repertori de qualsevol violinista que destaqui, i tot i que actualment es considera que està un graó per sota d’altres concerts romàntics, com els de Brahms, Tchaikovsky o Sibelius, no em ve al cap algú que no l’hagi gravat.

El concert és una de les últimes grans obres orquestral que va escriure Mendelssohn, i es va estrenar al Gewandhaus de Liepzig al 1845 pel violinista Ferdinand David, amic molt proper del compositor i violí concertino de l’orquestra de Liepzig.

L’obra és absolutament deliciosa, amb un primer moviment molt trencador per a l’època, amb una melodia d’aquelles que no s’obliden (apassionant i apassionada).

Us deixaré els links per que veieu la versió d’una adolescent Sarah Chang (15 anys) amb la New York Philharmonic dirigida pel mestre Kurt Masur (1995.)

El segon moviment tant bucòlic com encisador,

i un final guspirejant i brillantíssim.

Us deixo una parrafada molt explicativa extreta de la wikipedia:

——————————-

“El Concierto para violín en mi menor, Op. 64 es la última gran obra orquestal del compositor alemán Felix Mendelssohn-Bartholdy. Forma una importante parte del repertorio de violín y es uno de los conciertos para violín más populares y más interpretados de todos los tiempos. Una interpretación habitual tiene una duración de casi media hora.

Mendelssohn originalmente prometió un concierto para violín en 1838 a Ferdinand David, un amigo cercano que era un consumado violinista. Sin embargo, la obra tardó seis años en completarse y no fue estrenada hasta el año siguiente, en 1845. Durante este tiempo, Mendelssohn se carteó con regularidad con David, en busca de consejos para el concierto. La obra es uno de los primeros conciertos para violín del Romanticismo e influyó en las obras de varios compositores. A pesar de que el concierto consta de tres movimientos en la estructura típica rápido-lento-rápido y cada movimiento sigue la forma tradicional, el concierto era innovador e incluía características nuevas parala época. Como aspectos distintivos del concierto se destacan la entrada inmediata del violín al comienzo de la obra y el enlace entre movimientos sin solución de continuidad.

La obra fue inicialmente bien recibida y pronto fue considerada como uno de los conciertos para violín más grandes de todos los tiempos. Sigue siendo popular y se ha forjado la reputación de ser esencial su dominio para todos los virtuosos del violín, y normalmente es uno de los primeros conciertos románticos que aprenden. Varios violinistas profesionales lo han grabado y éste se interpreta con regularidad en salas de concierto así como en competiciones de música clásica.

Historia:

Tras su nombramiento en 1835 como director principal de la Orquesta de la Gewandhaus de Leipzig, Mendelssohn eligió a su amigo de la infancia Ferdinand David como concertino dela orquesta. Los orígenes de la obra proceden de la colaboración entre ambos. En una carta fechada del 30 de julio de 1838, Mendelssohn le escribió a David:

«Me gustaría escribir un concierto para violín para ti el próximo invierno. Tengo uno en mi menor rondándome por la cabeza, cuyo comienzo no me deja en paz».

El concierto tardó seis años en completarse. Varios posibles motivos justifican el retraso, entre ellos las propias dudas del compositor, el tiempo empleado en componer su tercera sinfonía y el infeliz periodo en Berlín tras la solicitud del Rey Federico Guillermo IV de Prusia. Sin embargo, durante este periodo, Mendelssohn se carteó con regularidad con David, en busca de consejos para el concierto. Además, este concierto para violín fue el primero de los muchos que serían compuestos con la colaboración de un violinista profesional e influenciaría las colaboraciones futuras. La partitura autógrafa tiene la fecha del día 16 de septiembre de 1844, pero Mendelssohn todavía necesitaría los consejos de David hasta su estreno. El estreno tuvo lugar en la Gewandhaus de Leipzig el 13 de marzo de 1845, interpretado por David y con la Orquesta de la Gewandhaus bajo la batuta del compositor danés Niels Gade, ya que Mendelssohn, se encontraba demasiado débil. Sin embargo, el 23 de octubre del mismo año se volvió a interpretar el concierto con un gran éxito, dirigido esta vez por el propio Mendelssohn e interpretada de nuevo por David.

El concierto fue interpretado otra vez el 3 de octubre de 1847 por el joven Joseph Joachim, violinista húngaro y protegido de Mendelssohn, que se hizo famoso sobre todo por la interpretación del Concierto en re mayor de Beethoven en el memorable concierto del 27 de mayo de 1844 que tuvo lugar en Londres”

Legado:

El concierto para violín de Mendelssohn influyó en los conciertos de varios compositores, que usarían características del mismo para sus propios conciertos. Es por ello que el concierto ha sido considerado como uno de los más plagiados de todos los tiempos.

Por ejemplo, la inusual disposición de la cadenza inspiraría a los conciertos para violín de Tchaikovsky, en los cuales la cadenza también está dispuesta antes de la recapitulación, y Sibelius en el que la cadenza sirve para extender la sección del desarrollo. Tras este concierto, sería muy difícil encontrar un compositor que dejara la cadenza sin escribir para dejar al solista improvisar, como ocurría en la época de Mozart y Beethoven. El enlace de los tres movimientos también se incluiría en otros conciertos, como por ejemplo el Concierto para piano n.º 2 de Liszt.

El concierto tuvo un éxito inmediato, con una calurosa acogida el día de su estreno y bien recibido por los críticos contemporáneos. Hacia finales del siglo XIX, la pieza todavía era considerada como uno de los conciertos para violín más grandiosos del repertorio. Se convertiría en una de las piezas más populares de Mendelssohn y todavía sigue interpretándose a menudo, a pesar de que el interés por su música declinó a principios del siglo XX. En 1906, un año antes de su muerte, el célebre violinista Joseph Joachim dijo lo siguiente en su fiesta de 75 aniversario:

“Los alemanes tienen cuatro conciertos para violín. El más grande, más intransigente es el de Beethoven. El de Brahms compite con él en seriedad. El más rico y seductor fue escrito por Max Bruch. Pero el más profundo, la joya del corazón, es el de Mendelssohn.”

——————————-

Us deixo la meva versió favorita de sempre, que pot ser no és la que surt a les guies (Menuhin, Mullova,…), però que compta amb un violinista excepcional, el Pinchas Zukerman, i amb la direcció més abassagadora de tota la discografia (la repetició del tema principal per l’orquestra a l’inici del primer moviment és pur foc), la del Leonard Bernstein.

A més, el disc es completa amb una versió ultra romàntica de la Italiana, i dues peces de circumstància (una d’elles “Les Hèbrides”), completant un d’aquells disc que mai et canses d’escoltar, una i altra vegada.

Felix Mendelssohn – Concert per violí, Op.64 – (CD)

Concert per violí en mi menor, Op. 64

1. Allegro molto passionato

2. Andante

3. Allegretto non troppo – Allegro molto vivace

Simfonia nº4 en la major, Op. 90 “Italiana”

4. Allegro vivace

5. Andante con moto

6. Con moto moderato

7. Saltarello. Presto

8. Marxa guerrera del sacerdots de “Athalie”

Obertura “Les Hèbrides”, Op.26

9. Allegro moderato – Animato in tempo

Pinchas Zukerman, violí

New York Philharmonic – Leonard Bernstein

 

El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004

Salut, Piotr Beczala!

21 Octubre 2011

Un dels esdeveniments més esperats, almenys per a mi, de la actual temporada del Liceu és el debut a la casa del tenor polac Piotr Beczala en el paper del Faust.

Us deixo vídeo pujat per dolchev al youtube de la gran ària de Faust “Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure”, tal i com la va cantar al Liceu el 11 d’octubre

La primera vegada que vaig sentir al Piort Beczala va ser cap a l’any 2007, quan vaig veure un vídeo d’unes funcions del Rigoletto de l’any anterior a l’òpera de Zurich (crec recordar) amb el Nucci i la Mosuc. Em va semblar un Duc molt notable. A partir de llavors vaig començar a interessar-me per la seva activitat i vaig aconseguir gravacions de vàries de les seves actuacions (moltes a lòpera de Zurich) amb el Tamino, l’Alfredo, Belmonte, Don Ottavio, Edgardo o Faust. Per fi, el març del 2010 el vaig veure en directe al Metropolitan amb el Rodolfo, on totes les expectatives que tenia posades en ell es van complir amb escreix, ja que va fer una gran funció tant vocal com movent-se a l’escenari.

Us deixo, precisament, elvídeo de la gran ària del Duc “Parmi veder le lagrime” del segon acte del Rigoletto (Òpera de Zurich 2006)

Beczala és un cantant que recorda als de la bella escola (a mi personalment a Nicolai Gedda), la seva veu és la d’un líric amb un centre robust i un agut molt ben treballat, sempre ben recolzat i emès amb poténcia. Sap modular i cantar sul fiato, cosa que li permet presentar un cant elegantíssim i ple de matisos. En el repertori francès està simplement superb, com hem pogut comprovar en el Faust.

Escoltem-lo en dues peces del Werther que recull el recital que va gravat l’any 2008, titulat “Salut”. Primer en l’escena “Un autre est son époux!”, i després la celebrada “Pourquoi me réveiller”. En les dues està sublim.

 

La seva figura està molt sol·licitada pels principals teatres del món, tot i que es manté allunyat de l’enrenou mediàtic i del star-system operístic més popular. Només cal recorda la seva activitat durant aquest any 2011 i els compromisos que té durant els pròxims mesos:

Gen. 2011-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Gen. 2011-New York Metropolitan Opera-Rigoletto/Duca

Gen-Feb. 2011-New York Metropolitan Opera-La Bohème/Rodolfo

Mar.2011-New York Metropolitan Opera-Roméo et Juliette/Roméo

Abril 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Abril-Maig 2011-Zürich Oper-Un Ballo in maschera/Riccardo

Juny 2011-Gira del Met al Japó-La Bohème/Rodolfo

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper-Rusalka/Prinz

Jul. 2011-München Bayerische Staatsoper Der Rosenkavalier/Sänger

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Mahler, Lied von der Erde CD

Ag. 2011-Salzburg Großes Festspielhaus-Iolanta/Vaudémont konz

Set. 2011-Zürich Oper-Rigoletto/Duca

Oct. 2011-Barcelona Teatro del Liceu-Faust/Faust P konz.

Nov-Dic. 2011-London ROH Covent Garden-La Traviata/Alfredo

Dez. 2011-Dresden Staatsoper-Silvesterkonzert

Gen-Feb. 2012-Paris Opéra National (Bastille)-Rigoletto/Duca

Mar-Abril 2012-New York Metropolitan Opera Manon/Des Grieux

Maig 2012-Zürich Oper-Ballo in maschera/Gustavo

Juny 2012-Zürich Oper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Juny 2012-Wien Staatsoper-Lucia di Lammermoor/Edgardo

Veient aquest calendari, on només s’inclouen els principals teatres del món(Londres, Paris, Nova York, Vienna, Festival de Salzburg,…), ens podem sentir uns privilegiats per haver contat amb la seva presència al nostre teatre. Llàstima que ho hagi hagut de fer en aquesta vergonya de funcions en versió concert i retallades.

Piotr Beczala- “SALUT!” (CD)

1. Lucia di Lammermoor, opera: Act 3. Tombe degli avi miei – Fra poco a me ricovero
2. Roméo et Juliette, opera: Act 2. L’amour! – Ah! lève-toi, soleil!
3. Jérusalem, opera: Act 2. L’Emir auprés de lui m’appelle – Je veux encore entendre
4. Un ballo in maschera, opera: Act 1. Or tu, Sibilla, che tutto – Di’ tu se fedele
5. Maître Pathelin, opera: Je pense à vous
6. Les Dragons de Villars, opera in 3 acts: Act 1. Me parle pas, Rose, je t’en supplie
7. Faust, opera: Act 3. Quel trouble inconnu – Salut! demeure chaste et pure
8. L’elisir d’amore, opera: Act 2. Una furtiva lagrima
9. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 2. Un autre est son époux!
10. Werther, lyric drama in 4 acts: Act 3. Traduire! – Pourquoi me réveiller
11. Iris, opera (melodramma) in 3 acts: Act 1. Apri la tua finestra!
12. La bohème, opera: Act 2. Non parlate così – lo non ho che une povera stanzetta
13. La bohème, opera: Bild 1. Che gelida manina!
14. Manon, opera in 5 acts: Act 3. Je suis seul! – Ah! fuyez, douce image
15. Les contes d’Hoffmann, opera in 4 acts: Act 4. O Dieu! de quelle ivresse embarases-tu mon âme?
16. Rigoletto, opera: Act 3. La donna è mobile

Münchner Rundfunkorchester-Ion Marin

Orfeo, 2008

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (3 de 3)

20 Octubre 2011

Comencem a saldar deutes, i amb aquest post acabem les tres entregues on l’hiperactiu mestre Pappano ens introdueix al món de l’òpera italiana.

El capítol es subtitula “El triomf de Puccini” i en ell, de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a Verdi, es fa un repàs breu però intens de la vida i circumstàncies del mestre de Lucca.

Per a això, Pappano es recolza en cinc títols de l’última gran figura de l’òpera italiana: La Boheme, Tosca, Madama Butterfly, Gianni Schicchi i Turandot.

Comença amb els inicis de Puccini al conservatori de Milà, que serveix per a introduir-nos en La Boheme, on se’ns explica que alguna de les escenes anecdòtiques de l’obra es basen en la pròpia vida com estudiant del compositor a Milà.

Vogliatemi bene – Madama Butterfly – Renata Scotto i Josep Carreras

Pappano ens exposa les principals fonts d’inspiració rebudes pel jove Giacomo, començant per la fortíssima impressió que li va causar la primera vegada que va anar a veure una òpera quan encara estava a la seva Lucca natal, on exercia d’organiste (com havien fet el seu pare i el seu avi). Es tractava, ni menys ni menys, de l’Aida verdiana. Inmediatament ens posa en situació amb la revolució que va suposar l’inici del verisme, on els arguments comencen a abandonar els clixés romàntics dels personatges nobles i les passions contingudes, per personatges més humans de vitalitat desfermada i sentiments a flor de pell. Així, se’ns parla de la Cavalleria rusticana de Mascagni i de la Carmen de Bizet.

O mio babbino caro – Gianni Schicchi – Angela Gheorghiu

A partir d’aquí és on comença la màgia del gran comunicador que és en Pappano, que ajudat dels testimonis de figures com Renata Scotto (emocionants i magnífiques les seves aportacions), Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Thomas Allen o Franco Zeffirelli i on, amb l’ajuda de petits exemples, ens desgrana la grandesa, moltes vegades no entesa o simplement rebutjada per snobisme, d’aquestes obres, i reivindica el gran geni musical i teatral de Giacomo Puccini.

Nessum dorma – Turandot – Luciano Pavarotti

Hi ha fragments de les diferents òperes, anècdotes de la vida de Puccini i visita a llocs emblemàtics en la vida del geni de Lucca, resultant un documental tan entretingut com pedagògic, potser el millor del la minisèrie. 100% recomenable.

BBC.Opera Italia.3-The triumph of Puccini

http://rapidshare.com/files/399037952/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399038139/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399038275/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399038712/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399038797/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399038901/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399039030/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399038535/BBC.Opera.Italia.3of3.The.Triumph.of.Puccini.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

La Daphne de Richard Strauss

19 Octubre 2011

L’última òpera de la temporada passada va ser la Daphne de Richard Strauss, òpera rara de veure als teatres (s’estrenava al Liceu), i que es va donar, desgraciadament, en versió concert.

Els concerts contaven amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida pel seu titular, el Pablo González, i amb el protagonisme de la soprano alemanya Ricarda Merbeth.

Daphne, com la Salome i Elektra, és una obra en un únic acte i sense talls de quasi dues hores de duració, amb un paper protagonista massacrant. Però aquí acaben les coincidències. Malgrat tot el simbolisme d’oposició entre els símbols apol·linis i dionisíacs, Daphne és una òpera molt menys dramàtica, més lleugera.

I és que un dels principals problemes de l’obra és el seu mel·liflu i soporífer argument, que a més està llastrat per un llibret molt mediocre, per barroc i carent de força, de Joseph Gregor basat molt llunyanament en Les metamorfosis d’Ovidi.

Daphne, filla de Gea i del deu-riu Eneo, és una nimfa que no és capaç d’identificar-se amb les alegries profanes dels pastors i s’allunya de la seva celebració estival. Es sent lleugerament atreta per un estrany (Apol·lo disfressat), cosa que desperta la gelosia en el seu amic Leucipo, que desafia a Apol·lo costant-li la mort. El deu es penedeix d’haver abusat del seu poder i prega Júpiter que transformi a la nimfa en llorer amb la finalitat de portar-la sempre amb ell (ja que un dels atributs d’Apol·lo és la corona de llorer).

La música és un clar exemple Straussià de combinació de moments molt lírics i orquestració poderosa, amb instants de gran bellesa tímbrica, i vocalment presenta a una Daphne omnipresent (ha de cantar molt) tractada quasi com un instrument més.

La Ricarda Merbeth va tenir una nit sensacional, cantant amb mestria i amb una veu sana i extensa. Va ser capaç de aguantar les empentes de l’orquestra absolutament passada de decibels liderada per una direcció molt mediocre i rutinària.

Us deixo l’escena final de la metamorfosi de Daphne en un vídeo que he trobat al youtube. No se ni el teatre ni l’orquestra, però estic segur quasi al 100% que la cantant és la Ricarda Merbeth.

La resta dels acompanyants de repartiment no van excel·lir, però si em va sorprendre positivament (donades les males expectatives que tenia) l’Apol·lo del Lance Ryan.

Strauss va dedicar Daphne a “el meu fidel amic, el senyor Karl Böhm”, que la va estrenar al podi. La gravació que us deixo està precisament dirigida pel mestre austríac, i malgrat que presenta alguns petits retalls, és única pel seu caràcter d’autoritat.

Es va gravar en directe al Theater an der Wien en l’any del centenari de Strauss, amb la Daphne captivadorament virtuosa de Hilde Gueden i una parella de tenors insuperable composada pel líric Fritz Wunderlich com Leucipo i l’heroic James King com Apol·lo. Tota una gravació històrica.

Richard Strauss-Daphne (CD01, CD02)

Peneios – Paul Schöffler

Gaea – Vera Little

Daphne – Hilde Gueden

Leukippos – Fritz Wunderlich

Apollo – James King

Erster Schäfer – Hans Braum

Zweiter Schäfer – Kurt Equiluz

Dritter Schäfer – Harald Pröglhöf

Vierter Schäfer – Ludwig Welter

Erster Magd – Rita Streich

Zweiter Magd – Erika Mechera

Wiener Staatsopernchor

Wiener Symphoniker – Karl Böhm

Reentré. Final de temporada i Bejun Mehta.

18 Octubre 2011

Hola a tots, estic de tornada.

Han passat molts mesos en el que les circumstàncies laborals, familiars i anímiques m’han desconnectat totalment del blog.

En aquesta reentré només vull fer uns petits comentaris del que va significar per a mi el final de la temporada passada al Liceu. Bastant decepcionant!

Absolutament mediocres les funcions del Der Freischütz, amb un equip vocal molt precari (sort del Ventris, sempre solvent), amb una direcció musical rutinària de Boder que va fer el que va poder amb l’orquestra del Teatre, que va sonar totalment desangelada en una partitura que és una autèntica filigrana. L’escenografia de Konwitschny, per molt nom que tingui, va ser una merda (perdó per l’expressió) monumental, només digna d’un teatret de províncies o de funció de final de curs d’institut públic.

La següent òpera que vaig anar a no veure, perquè se’m va fer insoportable i vaig marxar, va ser l’obra d’Agustí Charles, Lord Byron. Allò era imfumable. Llençar el temps i els calés en els temps que corren fa molta ràbia, i aquesta és la sensació que em va quedar.

A continuació el Tamerlano de Haendel en versió concert. És curiós que aquest Tamerlano es va fer íntegre i malgrat ser en versió concert, els cantats interactuaven i es movien a sobre de l’escenari mentre l’orquestra es situava al fossat, mentre què en el Faust que s’està oferint ara al Liceu, a part de no donar-se sencera, els cantants estan a l’escenari davant de l’orquestra amb els seus faristols. Què potser és més important l’obra de Haendel que tot una peça clau del repertori com el Faust?

El Tamerlano va servir per comprovar que la von Otter està acabada, que Domingo encara pot defensar-se, però exercint de Domingo, i que actualment els contratenors són capaços de aconseguir uns èxits, absolutament merescuts, que fa una dècada era impensable. I és que tant el Bejun Mehta com el Max Emanuel Cencic van tenir unes intervencions memorables, assolint, sobretot el primer, un reconeixement del públic de gala.

Bejun Mehta – A dispetto d’un volto ingrato Tamerlano (Handel) Liceu Barcelona 7-07-2011.

La Daphne me la deixo pel pròxim post.

Per últim, les reposicions de l’atractiva versió Bieitiana de la Carmen de Bizet, amb el canvi del Don José de Fabio Armiliato, digne però a anys llum del sensacional Alagna, i el Escamillo del Kyle Ketelsen igual de atractiu físicament que el de l’Erwin Schrott però molt més competent vocalment.

A més, es van cancel·lar els recitals de la Damrau, i no vaig anar a veure l’Ariadna et Barbe-Bleu del Paul Dukas, que tot i que la Westbroek va cancel·lar, molts coincideixen que va ser de lo millor de l’any.

Per acompanyar aquest petit repàs us deixo el que crec que és l’últim recital gravat pel Bejun Mehta. És un recital dedicat a àries de Haendel (un altre, sí!) on l’acompanyen la magnífica Freiburger Barockorchester dirigida pel gran René Jacobs.

Com a tast us deixo el lament “Voi, che udite il mio lamento”, amb un ús exquisit de les mitges veus i del legato.

I per acabar la famosa “Fammi combattere” de l’Orlando

Disfrutreu.

BEJUN MEHTA – CONTRATENOR-“OMBRA CARA”  (CD)

Arias de George Frideric Handel

01. Sento la gioia (III, 6)-Amadigi di Gaula-4:39

02. Otton, Otton- Agrippina-1:18

03. Voi, che udite il mio lamento (II, 5)-Agrippina-6:02

04. Agitato da fiere tempeste (I, 6)- Riccardo Primo, re d’Inghilterra-4:05

05. Che piu si tarda omai – Inumano fratel -Tolomeo, re d’Egitto-2:09

06. Stille amare (III, 6)- Tolomeo, re d’Egitto-5:32

07. Ah! Stiglie larve-Gia latra Cerbero Ma la furia-Vaghe pupille (II, 11)-Orlando-8:13

08. Passacaille (Overture)-Rodrigo-4:38

09. Ombra cara di mia sposa (II, 2)-Radimisto-9:31

10. Fra tempeste funeste (II, 4)-Rodelinda-4:46

11. Con rauco mormorio (II, 5)-Rodelinda-7:12

12. T’ubbidiro, crudele – Fammi combattere (I, 9)-Orlando-3:54

13. Per le porte del tormento (II, 8)- Sosarme-9:38

Bejun Mehta – contratenor

Rosemary Joshua – soprano, [11,13]

Freiburger Barockorchester-René Jacobs