Archive for Desembre, 2011

La cuarta de Mahler

15 Desembre 2011

Gustav Mahler compuso su cuarta sinfonía poco después de la tercera, y fue su primera obra después de ser nombrado director de la Ópera de la Corte de Viena en 1897.

La cuarta es una de sus sinfonías más breves (sino la que más), elocuentes y alegres. Su último movimiento, como ya explicamos, fue compuesto inicialmente para ser el séptimo movimiento de la tercera, pero al final no lo incluyó. Este movimiento es un lied extraído de Des Knaben Wunderhorn titulado “Das himmlische Leben” (la vida celestial), escrito para soprano y que sugiere como sería la visión del cielo que tendría un niño.

Oigamos este movimiento en la voz de Edith Mathis acompañada de la Filarmónica de Viena y dirigidos por Leonard Bernstein.

El texto del lied, del propio Mahler, lo podéis encontrar aquí: kareol

El resto de la sinfonía se compuso entre 1899 y 1900; pocos meses antes de morir Mahler trató de señalar que los tres primeros movimientos (orquestales) contienen vínculos temáticos con la última canción y presagios de la misma, que se desvanece con una serenidad transfigurada.

Los cuatro movimientos tienen las siguientes nombres.

  • Bedächtig, nicht eilen (Prudente, no acelerado)
  • In gemächlicher Bewegung, ohne Hast (Cómodamente impulsivo, sin prisa.)
  • Ruhevoll, poco adagio (Tranquilo, poco adagio)
  • Sehr behaglich (Muy cómodo)

El primer movimiento marca el tono del sentimiento de inocencia apacible y maravillosa que inunda la obra introduciendo cascabeles y el canto de las flautas como fondo de unas melodías deliciosas y ardientes que se van sucediendo. El segundo movimiento es un poco siniestro, está escrito en forma de danza con un violín solista que tiene una presencia estridente, un tanto arcaica. El tercer movimiento es el más largo y de tempo más lento, a pesar que su música sea la más intensa y apasionada de la obra.

El estreno de la obra, bajo la dirección del compositor, tuvo lugar en Múnich el 25 de noviembre de 1901, con la Orquesta Kaim (predecesora de la actual Filarmónica de Múnich) y la soprano Margarete Michalek, con relativamente poco éxito.

Os dejo una versión histórica y excelente dirigida por el gran Bruno Walter (discípulo del compositor) en 1955 con la prestación lujosa de la Wiener Philharmoniker y la interpretación y voz angelicales de Hilde Gueden. De regalo va la sinfonía 38 “Praga” de Mozart.

El enlace de descarga procede del blog SENTIDOS: http://juliosbv.blogspot.com/

 

Gustav Mahler-Sinfonía nº4 (link de descarga)

Wiener Philharmoniker-Bruno Walter

Hilde Gueden, soprano

Anuncis

Rockwell Blake, el tenor rossinià

13 Desembre 2011

El passat dissabte dia 3 de desembre el Juan Diego Flórez va fer un recital al Gran Teatre del Liceu, que per a tots el afortunats que hi vam estar presents no se’ns oblidarà mai. I és que va ser sensacional.

Es curiós que un tenor que té una veu limitada per al gran repertori (estem parlant d’un tenor contraltino que difícilment podrà atacar en escena els grans papers de tenor líric, inclús dominar els de tenore di grazia) hagi assolit un reconeixement tant espectacular fomentat en els papers rossinians. Això és tant evident que potser amb el Jonas Kaufmann (líric spinto) i el Piort Beczala (líric) siguin actualment les tres màximes figures en la corda tenoril.

I es que Flórez, des de que va debutar triomfalment amb 23 anys el ja llunyà any 1996 al Festival Rossini de Pèsaro amb el Corradino de la Matilde de Shabran, ha aconseguit al llarg dels anys una perfecció en la manera de cantar, en la tècnica i l’expressió que ha fet que es trenquin les barreres a aquest tipus de vocalitat, assolint l’estatus de superstar.

Però això no sempre ha estat així.

La recuperació de l’autèntica vocalitat rossiniana de tenor (almenys la de tenor contraltino, la de baritenore és un altre cas encara més delicat) ha estat complicada i lenta.

Des de la dècada dels 50, amb l’inici de l’anomenada Rossini-Renaissence, es comencen a recuperar els títols oblidats del mestre de Pèsaro (és a dir, gairabé tots excepte Barbiere i Cenerentola). En les dècades dels 50, 60 i 70s les grans recuperadores són les veus femenines, encapçalades per la Callas (Armida, Turco, Barbiere), Sutherland i Horne (Semiramide, Tancredi), Sills i Verret (Le siège de Corinthe), i Caballé (disc d’àries, del que ja vaig fer un post, Donna del Lago, Elisabetta, Guillem Tell). Al 1980 s’inagura el Rossini Opera Festival a Pèsaro, i amb ell es consolida la recuperació definitiva i de manera acadèmica del corpus rossinià.

Del 50s a finals dels 70s, les dones tiren del carro, i excepte comptades excepcions (Valletti, Gedda), els tenors encarregats de les vertiginoses parts escrites per rossini naufraguen penosament. A finals dels 70s, comencen a apareixer cantants que com Salvatore Fisichella o Francisco Araiza comencen a donar una dignitat a la vocalitat rossiniana de tenor. És en la dècada dels vuitanta quan apareixen els primers grans tenors rossinians moderns, entre ells alguns espanyols (Dalmau González i Eduard Giménez), però fonamentalment liderats per dos monstres del cant rossinià: Rockwell Blake i Chris Merritt, i també cal incloure al gran Ernesto Palacio (professor, mentor i agent del Juan Diego Flórez). I a partir d’ells una munió de bons cantants han anat sorgint durant els últims vint anys.

Segur que m’he deixat molts, però el que sí es clar que el Rockwell “Rocky” Blake és el més destacat de tots (per qualitat, número de papers i personalitat) fins l’arribada de l’estel peruà.

Blake representava tot un fenomen vocal que no ha tingut rival fins Flórez. Partint d’un instrument molt diferent, per presentar un timbre més ingrat, però basat en una veu de tessitura extensa, molt ben impostada, potent i extremadament dúctil, amb un control absolut de la respiració i un fiato inesgotable, i una tècnica per a la coloratura i el cant di sbalzo prodigioses, el cant del nordamericà era una barreja entre el virtuosisme i el rigor musical i dramàtic.

Semiramide: Ah, dov’è, dov’è il cimento

Rocky sempre fraseja i esculpeix cada frase amb una intenció concreta, ajudat pel domini total del seu instrument i recolzat en una tècnica portentosa que li permet jugar amb les dinàmiques i els ornaments amb tota tranquil·litat, sempre al servei del personatge, i molt poques vegades de manera gratuïta o desvirtuant l’escriptura del compositor. Així, el seu cant pot passar de la màxima expressió belcantista del legato i el cant elegiac, a la voragine absoluta dels moments agitats.

La facilitat extrema en el registre alt el permetia fer coses com aquesta:

A continuació us adjunto un sensacional i pioner recital gravat pel tenor cap a l’any 1993 sota el títol “Encore Rossini” (ja havia gravat un primer recital titolat “The Rossini Tenor”), en el que desgrana tota una sèrie d’àries que ara ens sonen a tots, però que en aquell moment eren autèntiques rareses per la gran majoria del públic. Fins i tot en això és pioner, ja que aquests discs representen un avançament al que al 2002 va gravar Flòrez amb el títol “Rossini Arias”

Zelmira: Terra amica

En fi, es pot dir, que fins a la data d’avui, el Rockwell Blake ha estat el màxim tenor rossinià, amb 18 títols, esdevenint el tenor referent i màxim expert en l’obra del compositor de Pèsaro. Fins a tal punt ho tenia assumit, que el mateix tenor va afirmar que “Rossini està fet per a mi i jo estic fet per a Rossini”.

 

Rockwell Blake – Encore Rossini (Cd, Password:  hartaopera.wordpress.com)

Tracklist:

1. Zelmira, opera: Terra amica, ove respira

2. Ermione, opera: Reggia abborita

3. Semiramide, opera: La sperenza, più soave

4. Otello, opera: Che ascolto ahimè…Ah come mai non senti

5. La gazza ladra, opera: Vieni, Vieni, fra queste braccia

6. Semiramide, opera: Ah, dov’è, dov’è il cimento

7. Ricciardo e Zoraide, opera: S’ella m’è ognor fedele

8. Armida, opera: Lo splendor di que’ rai…

London Symphony Orchestra-Maximiano Valdes