Archive for the 'Abdrazakov' Category

Tornant de New York

31 Març 2010

Ja he tornat de la Big Apple i després de set dies d’intensa activitat (passejades, visites a museus, restaurants, funcions al Met,….) s’hem fa difícil tornar a la rutina. Això és en part degut a la saturació de tanta informació i tantes sensacions rebudes durant el viatge.

Set dies donen per a molt, almenys per visitar tots els punts claus i mítics de la ciutat, però em dedicarè a comentar les meves impressions de les funcions viscudes al Met, autèntic motiu principal del viatge.

El primer que he de dir es que el públic del Met es força dispers. Durant la funció comenten la jugada, riuen descaradament si alguna cosa els hi fa gràcia, estosseguen sense parar, aplaudeixen quan els hi rota i amb molta facilitat. Es pot dir que és un públic menys encarcarat que l’europeu, més fàcil i més agraït, però al mateix temps menys preparat per a rebre i interpretar propostes que es surtin de l’estricta literalitat en les escenografies, és a dir, és un públic conservador i, en cert sentit, immadur.

El dia 17 de març, a les 20:00 hores, vam anar, la meva germana i jo, a veure el que en principi havia de ser el plat més fort de les òperes previstes: La Boheme de Puccini. L’expectació per la meva part era màxima, ja que el repartiment estava encapçalat per dues figures com són el Piort Beczala i l’Anna Netrebko. Conclusió: una funció bastant sosa en general.

En primer lloc criticar la producció superkitsch, supertradicinal i super passada de moda del Franco Zefirelli. Fidel a la seva visió hiperdetallista i grandiloqüent en aquesta producció del Met, que va estrenar el Carreras fa trenta anys!!!, Zefirelli ens presenta un decorat pel primer i quart acte, en les golfes dels artistes bohemis, totalment recarregada i artificial. Les teulades dels suposats edificis parisencs queden massa de decorat de parc d’atraccions, mentre que l’espai físic on s’han de moure els cantants és petit, limitant el joc escènic dels cantats a canvi d’una escenografia tant grandiloqüent com kitsch (fins i tot naif per òbvia). El segon acte, al barri Llatí, és un dels tradicionals desplegaments de medis del Met on hi ha de tot (surten cavalls i un burro, i multitud d’extres), una altra vegada a costa d’arraconar als cantants, que de vegades es perden entre la multitud (al públic neoyorquí els hi va entusiasmar). El tercer acte va ser el més reeixit, amb una escenografia més austera, malgrat que la disposició de dos nivells feia que la Mimi no s’amagués con deu mana mentres Rodolfo parla amb Marcello. En fi, com es sol dir, “un pastelazo”.

En l’aspecte vocal les coses van anar bé  amb un excel·lent i valentíssim Rodolfo d’un Piort Beczala molt actiu escènicament i de cant comunicatiu. La veu és molt lírica, amb una zona central no molt potent però molt ben projectada i un agut espectacular, si bé més estret i una mica caprí. En contra seva dir que si bé la dicció era clara, la seva pronunciació de l’italià és totalment macarrònica, cosa que hauria de començar a cuidar.

L’Anna Netrebko té un instrument absolutament privilegiat. La seva veu té un color bellíssim, els sons són avellutats i carnosos al centre i els aguts són brillants i perfectament col·locats. Canta amb molt d’aplom i sap modular i donar diferents colors i intenció a les seves frases. En contra seva s’ha de fer notar que en general la seva recreació de la Mimi va ser molt convencional (m’esperava més d’ella, de la que sempre s’ha dit que és una gran creadora de personatges, potser per culpa del Zeffirelli) i dir que si la dicció italiana de Beczala era macarrònica, la de la Netrebko era inintel·ligible.

De la resta poc a destacar amb una Ruth Ann Svenson totalment fora de lloc com a Musseta per culpa d’una veu que ja ha passat la seva glòria (aguts tots calats i descolocats), un Marcello de veu totalment vulgar i gens destacable ni per bé ni per malament, al igual que Cavalletti i Gradus com a Schnuard i Colline.

Per últim, i això si que en sap greu, totalment decebedora la direcció del mestre Armiliato, que va fer una lectura planíssima i soporífera de l’obra, que no va remuntar el vol ni tansevol en el segon acte.

A continuació podeu sentir els finals del primer “O soave fanciulla” i tercer “Dunque è propio finita!” actes amb les intervencions principals d’Anna Netrebko i Piort Beczala.

Dos dies després, el divendres 19, vaig assistir a la funció de l’Attila, que s’estrenava al teatre amb una nova producció dirigida per Pier Audi.

La producció es basava en la divisió de l’escena en dos nivells: un nivell superior amb certa escenografia on es movien els principals protagonistes (Attila, Ezio i Odabella) i un nivell inferior quasi nu escenogràficament (tan sols una creu i diferents il·luminacions) on es movia el cor i Floresto.

En el pròleg el nivell superior estava ocupat per una estructura, semblant a un pont, autopista,…., en runes, com si hagués sofert un terratrèmol. L’efecte era molt potent, més tenint en compte les desgràcies últimes a Haití i a Xile, fent al·legoria a la força devastadora dels huns, amb Attila al seu cap, i a la desmembració de l’imperi Romà. A més, la verticalitat de l’escena donava una sensació de vertigen assimilable als ànims dels romans, a punt de ser conquerits pel bàrbar. A partir d’aquí es van acabar, almenys per a mi, les idees. Tota la resta de l’obra va discòrrer amb un nivell superior dominat per una massa de vegetació, com un mur, on s’obrien diferents finestres per les quals cantaven els protagonistes, sense cap gràcia i fent-se monòtona i repetitiva, i el cor sempre al nivell inferior. El vestuari de Prada no era precisament atractiu ni original. Poques idees i mal aprofitades.

Musicalment la cosa va anar molt bé. En primer lloc em vaig poder reconciliar amb el mestre Armiliato, que agafava el relleu de Muti, després de la seva soporífera Boheme del dimecres anterior ja que va donar una lectura potent i controlada de la partitura, molt adient per aquests verdis primerencs plens d’energia. L’orquestra va sonar de meravella, molt millor que el cor, que en la meva opinió no té el nivell que hauria de tenir en un teatre de primera categoria com el Met (es pot dir que el cor del Liceu és millor).

El nivell de les veus va ser bo, destacant en primer lloc el treball de Abdrazakov com Attila i, en segon terme, la gran sorpresa del viatge, el Floresto del tenor Russell Thomas, tota una revelació.

Abdrazakov és jove, però la seva veu està perfectament consolidada. Té un timbre molt noble i homogeni, amb uns greus fermament emesos i un agut suficient i segur. Canta amb bona línia i estil, amb molta disciplina, però potser li falta una mica més d’expressivitat o carisma per a assolir un èxit més rotund i acabar d’explotar com a gran figura.

El Floresto de Russell Thomas va ser tota una sorpresa, provinent d’un programa d’artistes debutava com protagonista al teatre en un paper no precisament fàcil i amb varis moments per al lluïment, i no va decebre en absolut. És un tenor líric amb una veu emesa amb amplada, el timbre és molt nítid amb un centre corpori i un agut brillant i amb potència suficient, el seu cant és una mica monolític, no gaire matisat, però fraseja amb correcció, sense fer excessos ni coses rares. Alguns atacs són precipitats o maldestres més fruit de la inexperiència i dels nervis que de mala tècnica però res que no es pugui corregir o controlar.

L’Odebella de l’Urmana em va agradar força, tot i que des de que fa de soprano no m’acaba de fer el pes. Només l’he vist una vegada en directe, en la seva Kundry al Liceu, on m’esperava molt, però que molt més, i on va quedar totalment eclipsada per la sensacional nit que va tenir Domingo com Parsifal (en una de les recreacions més imponents que jo he vist i sentit en la meva vida). L’Odabella és un paper molt exigent, a l’estil de l’Abigail del Nabucco, amb frases vertiginoses amb temibles salts de doble octava i passatges de coloratura dramàtica, a més d’una pàgina d’increïble delicadesa com “Liberamente or piangi….Oh!Nel fuggente nuvolo”. A destacar l’homogeneïtat del seu cant i de la seva veu, amb una lleugera pèrdua de brillantor a l’agut, al límit del crit però encara controlat, i un greu imponent. La línia de cant és bona i fa una bona feina en els passatges més lírics, mentre que en el cant di forza té potència i valentia amb unes agilitats si bé no espectaculars si eficaçment dosificades.

Per últim l’Ezio del Franco Vassallo, baríton de timbre grat però amb una tècnica dubtosa que fa que la veu oscil·li entre sons emesos amb pulcritut i atacs de vegades massa nasals. El seu cant era poc variat però es va posar el públic a la butxaca gràcies a uns aguts emesos amb potència i facilitat (i bon fiato) però a costa d’un cant massa vulgar i poc matisat.

Sentim a l’Urmana en “Allor che forti corrono” del pròleg i la gran escena d’Attila del primer acte amb l’Ildar Abdrazakov.

Al dia següent de l’Attila va tocar tornar a veure la producció vista al Liceu del Hamlet de l’Ambroise Thomas durant la temporada 2003-2004.

El Hamlet és una òpera que no es feia el Metropolitan en més de 100 anys, amb el que al públic neoyorquí, tant acostumat al repertori més pur i dur, se’ls hi havia venut com una estrena d’una obra mestra perduda i que seria interpretada per una parella infalible de cantants: el Simon Keenlyside, al que identificaven com una mena de Lawrence Olivier de l’òpera, i la Natalie Dessay, a la que qualificaven com la més gran interpret de l’escena de la bogeria més perfecta mai composta (llibret dixit) en la seva última interpretació abans de deixar el paper.

El fet és que pels comentaris que feia la gent habitual de la casa el principal interès en veure l’obra residia en veure a la no-diva francesa (autèntica favorita actual del públic del Met), i el fet que hagués cancel·lat les funcions per una lesió muscular, els hi havia decebut molt.

La funció va anar força bé, amb un Keenlyside en molt bona forma vocal, amb una veu de baríton molt viril, de timbre càlid i cant molt acurat. Fa tota una creació del personatge, si bé de vegades semblava massa forçat o sobreactuat en segons quines actituds i gestos que la direcció d’actors imposa en l’escena (sobretot al final del segon acte quan s’ha de llençar el vi per sobre després de l’actuació dels comediants). Crec que donades les qualitats del cantant aquest hauria de començar a pensar en incorporar de manera més habitual papers de baríton més carismàtics dins del repertori de la corda (en sembla que dintre de poc debutarà el Rigoletto a Cardiff) perquè tant per mitjans vocals, com per maduresa interpretativa i intel·ligència en el cant pot aconseguir recreacions memorables.

La Marlis Petersen no és la Dessay. Partint d’això, cal dir que és una bona cantant amb la veu adient pel paper. Va fer una Ofèlia vocalment molt sòlida, amb un cant que reflexava tota la fragilitat del personatge. Absolutament angelical i tendre en el duo del final del primer acte “doute de la lumiere”, i molt sòlida en el quart acte que conté de manera exclusiva la gran escena de la bogeria. És aquí on jo vaig notar el salt qualitatiu entre una fuori clase com la Dessay i una notable cantant com la Petersen, ja que si bé la seva interpretació era digne i el seu cant molt ben construït, quedava uns passos enredera de l’absoluta fusió entre cant i interpretació que aconsegueix la seva col·lega francesa.

La Larmore y el Tobey Spencer van ser una reina i un Laertes de molt nivell (estupendament dramàtica la mezzo, amb una expressivitat física i en el cant molt notables), mentres que James Morris va fer un rei de porte tant rígid com el seu cant, si bé la veu va sonar més sana (que no vol dir fresca) que les últimes vegades que l’he sentit.

La direcció de Louis Langrée va ser bastant rutinària, amb una certa descompensació entre els metalls (massa presents) i la resta de l’orquestra. El cor no va passar de correcte. El públic va començar força fred, però es va anar escalfant i al final va decretar un bon èxit per als intèrprets.

Com a exemples us deixo el que per a mi va ser el millor de la funció: el gran duet del tercer acte entre Hamlet i la seva mare on Keenlyside i Larmore van fer saltar guspires (bravissima la Larmore); i la gran escena d’Ophelie “Pâle et blonde” amb la Marlis Pertersen.

Me marcho a Nueva York. Segunda parte: Attila

11 Març 2010

Si el día 17 tengo entrada para La Boheme, para el día 19 voy a ver la nueva producción del Attila de Verdi dirigida por el prestigioso Pierre Audi y musicalmente concertada por Ricardo Muti, en el que supone su debut en el coliseo neoyorquino.

El teatro presentaba la producción con los alicientes de un reparto de campanillas encabezado por el bajo Ildar Adbrazakov, el barítono malageño Carlos Álvarez, la soprano Violeta Urmana y el tenor Ramón Vargas.

Leamos el ensayo de presentación recogido en la web del teatro.

http://www.metoperafamily.org/metopera/news/features/detail.aspx?id=11228

“Giuseppe Verdi’s most popular operas are so well known that it’s easy to forget that his initial fame rested on the strength of a half dozen earlier works, most of which are rarely heard today. One of the most remarkable of these youthful operas arrives at the Met this month: Attila. Written in 1846, it has its company premiere on February 23, starring acclaimed Russian bass Ildar Abdrazakov in the title role. The production is directed by Pierre Audi and features the extraordinary design talent of Miuccia Prada, Jacques Herzog, and Pierre de Meuron.

If anyone can take credit for the recent appreciation of Verdi’s early works, it is renowned conductor Riccardo Muti, who makes his long-awaited Met debut leading this new production. For Audi, Muti’s involvement is both an inspiration and an emblem of this opera’s quality. “It’s a score that is fascinating for a conductor who can dig into the hidden treasures of the musical detail,” he says. “And that is something Riccardo Muti has done for years. With someone of his stature, you really realize what a great score it is.”

Attila explores a pivotal moment in history—the collapse of the Roman Empire under brutal attacks from the “barbarians” led by the opera’s title character. Attila is a ruthless but honorable leader. He keeps his word and rewards bravery in friend and foe alike. “It’s a story about what appears to be a hero, but who is, in fact, an antihero,” director Audi explains. “Verdi gives us a message that is very contemporary: political dominance in the end is a completely negative development. Personal freedom and emotional fulfillment are far more important.”

To match director Audi’s theatrical vision and Maestro Muti’s musical expertise, the Met has assembled a stellar lineup of designers: the Pritzker Prize-winning architectural duo of Herzog and de Meuron, known for the “Bird’s Nest” stadium of the 2008 Beijing Olympics, and fashion icon Miuccia Prada. Together, they decided that the look of the production should focus on the characters rather than on the pageantry that often accompanies 19th-century operas. “Our approach is to stay very close to the descriptions supported by Verdi,” Herzog says. “Destruction, rubble, lagoon, forest, darkness—all in a very naturalistic way.” He and de Meuron felt this method was the best way to explore what they call the “many psychological layers” of the opera. “Attila describes the moment in history where an old world, an antique world, is collapsing and something new is rising out of the rubble,” Herzog continues. “It’s a moment of uncertainty and instability, and new powers are emerging. It is not unlike a situation we live in right now.”

Audi supports this view: “The choice has been to concentrate on the tragedy of the characters. The stage design helps to make that clear.” Prada’s contribution, the director adds, “is a very important artistic factor. Her work is usually very pure and quite simple. And I think her designs [for Attila] are very musical and will bring out the characters not so much in an operatic way, but in a natural way. It makes the emotional aspect of the opera more vibrant.” For Prada, clarity is of the essence: “I tried to express my vision of the characters from a psychological and historical point of view, and what they mean to me today,” she explains. “You have to do it in a way that is contemporary and understandable.”

Verdi and his librettist, Temistocle Solera, weave a fictional tale around the opera’s historical title character, in which three Romans are fighting the invader for personal and political reasons—and by private and public means. The warrior woman Odabella, sung by Violeta Urmana, pursues Attila because he has killed her father. Ramón Vargas plays her lover, Foresto, who rallies the defeated Italian people, and Carlos Alvarez is the general Ezio, a soldier whose battlefield prowess is matched by his willingness to cut an underhanded deal. Veteran bass Samuel Ramey, whose performances as Attila in the 1970s and ’80s did much to rekindle interest in this opera, makes a cameo appearance as Leone, a theatrical incarnation of Pope Leo I.

The historical encounter between Attila and the Pope (who convinced the invader to spare Rome the disastrous fate of other Italian cities) is transformed into one of the opera’s most stirring moments. The scene illustrates a strikingly contemporary aspect of Attila that Audi aims to bring out in his production: the clash of religions. “Attila tells the story of Christianity rising behind the pagan rites,” the director says. “But Verdi is very careful: he does not suggest that Christianity is better. I think that’s a very modern concept—the idea that some religions are superior or inferior to others has created a lot of misery in the world.”

The multiple strands of the story are united by Verdi’s music. Steeped in melody and rich in invention, it is the calling card of a rising composer on the brink of greatness. In the expert hands of Maestro Muti and his gifted cast, the score reveals many of the characteristics that would come to define the style of Verdi’s later works. The composer’s sense of humanity is already apparent, and it reconciles the warring factions in Attila—even if the opera ends in battle and with the death of the title character. “Attila is a fine example of a recurring theme in Verdi’s operas, which is the doomed hero,” Audi says. “He starts out as a very heroic figure, a man who’s about to be the scourge of the entire planet and a conqueror of just about anything. And he falls in love with Odabella, an Italian slave he comes across in his last battle as he enters Italy. And this relationship, the love that develops, is actually the end of him.”

Attila has it all: a complex protagonist, a fascinating story that combines politics, religion, and love, and the sweeping lyric vitality of the young Verdi’s musical genius. Now it has finally arrived on the Met stage—brought to life by a creative team that is up to the challenge of presenting this thrilling work to a contemporary audience. “It’s a big responsibility because few people know this piece,” Audi says. “But I want to tell the story.” —William Berger”

Ya veremos si Audi consigue lo que pretende. De momento se confirma la caída del cartel de Carlos Álvarez por enfermedad (Ay, Ay, Ayyyyy!!!), y el día 19 el maestro Muti ya habrá abandonado la producción, pasando a dirigirla Marco Armiliato (que está de residente en la casa, ya que en pocas semanas llevará dirigidas La Fille, La Boheme y Attila). Tampoco cantará Vargas (pero ya estaba previsto), con lo que el cast para el día 19 queda como sigue:

Director: Marco Armiliato

Attila: Ildar Abdrazakov

Odabella: Violeta Urmana

Foresto: Russell Thomas

Ezio: Franco Vassallo

Producción: Pierre Audi

Escenografía y vesturio: Miuccia Prada, Herzog & de Meuron

Iluminación: Jean Kalman

Igual que en el post anterior de La Boheme os dejo testimonio sonoro de una de las anteriores funciones (la del 6 de marzo, por gentileza de In Fernem Land). Aquí sí que están Muti y Vargas y, al igual que la anterior, no he querido escucharla todavía para no ir con ideas preconcevidas.

Giuseppe Verdi – ATTILA (CD01, CD02)

Attila (bajo): Ildar Abrazakov

Ezio (barítono): Giovanni Meoni

Odabella (soprano): Violeta Urmana

Foresto (tenor): Ramón Vargas

Uldino (tenor): Russell Thomas

Leone (bajo): Samuel Ramey

The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-Riccardo Muti (06-mar-2010)

OPERA FROM THE MET: Lucia di Lammermoor (07-02-2009)

24 Març 2009

netrebko-lucia

Las funciones de está Lucia se presentaban como unas de las más glamurosas en la temporada del Met: el retorno de la superstar rusa Anna Netrebko, conjuntamente con su pareja artística, el tenor Rolando Villazón. Pero Villazón se cayó del cartel en la primera función (en el que evidenció problemas notables en la voz), y tuvo que ser substituido por el polaco Piotr Beczala (que estaba haciendo el Lensky del Oneguin en el mismo teatro) y Filianotti (que actuaba en Rigoletto) el resto de las funciones.

 

Netrebko reaparecía después de seis meses de descanso por maternidad en esta ópera de Donizetti en donde la protagonista hace frente al amor, la traición, el asesinato y la locura.

 

Netrebko comienza la función de forma destacada. La voz es penetrante pero parece recubierta por una capa de miel, de manera que los sonidos son dulces y atercipelados. En todo caso, parece que ha crecido en volumen sin perder su encanto. Su Regnava en el silenzio es bueno, y en el dúo se muestra persuasiva y complacida con su amante, un Beczala acelerado, pero de timbre adecuadísimo y sobrado de facultades para el papel. En el duo con Enrico, su canto es conmovedor (“Soffriva nel pianto”, con bellos apianamientos y buen legato) y desesperado (“Se tradirmi…)

 

Anna Netrebko y Giuseppe Filianoti-“Sulla tomba”, Duo final del Acto I  (Met, febrero 2009)

 

Anna Netrebko y Mariusz Kwiecien -“Il pallor funesto, orrendo…Soffriva nel pianto” (Met, febrero 2009)

 

Pero en la Lucia, todo esto es calentamiento para la culminación que supone la escena de la locura, y es aquí donde no está a la altura.

 

Lucia tiene estipulados nada más y nada menos que 16 minutos de canto en el que ha de combinar líneas de quejumbrosa melodía con extrema coloratura y enrevesados fuegos artificiales vocales, y Netrebko simplemente carece de la agilidad vocal para llevarla a buen puerto. Sí es cierto que emite sonidos bellos y bien engarzados, pero literalmente se salta parte de la ornamentación y es incapaz, al final, de levantar el mi bemol sobreagudo que, aunque no escrito, es casi de obligatoria ejecución, más teniendo en cuenta que en el mismo teatro y en año y medio han pasado por allí las Lucias de Dessay y Damrau.

 

Anna Netrebko-“Spargi d’amaro pianto” (Met, febrero 2009)

 

Por su parte, el polaco Piotr Beczala (substituto del cada vez más discutido y discutible Rolando Villazón), presenta un Edgardo monolítico. La voz es perfecta para el papel, con un timbre brillante y fácil, pero se le nota muy acelerado, poco sutil en el dúo con su amada, donde impone una actitud a lo macho, más que de amante comprensivo. En el dúo con Enrico, esto juega a favor suyo, ya que está realmente espectacular (dolido y amenazante), pero en la escena final hace falta más contención expresiva, sobretodo en el aria, aunque la entrega tan grande en la stretta “Tu che a Dio…” pone la piel de gallina. Tiene un gran éxito.

 

Piotr Beczala en la escena final (Met, octubre 2008)

 

Como Enrico, Mariusz Kwiecien pone sus facultades al límite, sobretodo en la primera escena de la ópera, que lo coge un poco frío, pero consigue una buena caracterización de malo, malísimo dando buena réplica a sus compañeros.

 

Gran actuación del bajo ruso Ildar Abdrazakov como Raimondo, con un grave suficiente y un agudo espectacular, muy notable en sus intervenciones en solitario y con gran respuesta del público.

 

El resto de secundarios correctos, excepto un insufrible Michael Myers (el de viernes 13!!!) como Normanno completamente afónico.

 

Armiliato dirije la partitura sin apenas cortes, con una orquesta del Metropolitan que toca como los ángeles (vaya cuerda!!), y un coro que no pasa de rutinario.

 

Links de descarga: Parte I y Parte II

 

 

FICHA ARTISTICA:

Función :Sábado, 07-02-2009

Webcast : WUFT (320 Kbps), live

 

Gaetano Donizetti (1797-1848) : Lucia di Lammermoor (1835)

 

Anna Netrebko (soprano) : Miss Lucia

Piotr Beczala (tenor) : Sir Edgardo di Ravenswood

Mariusz Kwiecien (barítono) : Lord Enrico Ashton

Colin Lee (tenor) : Lord Arturo Bucklaw

Ildar Abdrazakov (bajo) : Raimondo Bidebent

Michaela Martens (mezzo-soprano) : Alisa

Michael Myers (tenor) : Normanno

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Marco Armiliato