Archive for the 'Aida' Category

Un Radames d’infart

11 Juny 2012

El Radamés és un paper per a un tenor lírico-spinto que des del primer moment amb el “Celeste Aida”, la seva famosa ària de sortida, és molt exigent i esgotador (amb una quantitat indecent d’ascensions al si bemoll i si natural) des de l’inici fins al magnífic duo final “O terra addio”.

El Franco Corelli ha estat un dels grans intèrprets d’aquest paper tant emblemàtic per a tenor. El superdotat cantant italià, amb una veu d’extensió, fiato i flexibilitat privilegiades presentava uns mitjans perfectes per a oferir un guerrer egipci excepcional, però cantar Verdi no és fàcil.

En la seva biografia autoritzada, escrita per la Maria Boagno, s’explica que aquest paper va ser el primer de Verdi que al tenor d’Ancona van oferir-li per representar. El tenor, que va debutar professionalment al 1951, va arribar a la lírica recoltzat per la qualitat de la seva veu privilegiada de tenore di forza, però mancat de la tècnica necessària per cantar. Els primers papers assumits amb èxit van ser de pàgines veristes o molt dramàtiques (per ex. Don Jose) on una veu important usada amb vehemència pot tapar les carències en el cant, ara, quan va cantar el primer Radames a Ravenna al 1953 es va quedar sense veu.

El tenor es va adonar llavors, que per fer un personatge de Verdi, a part de veu, s’ha de saber cantar. Va preparar el paper i al 1955 va tornar a cantar-ho a Verona i des de llavors es va convertir en un dels seus rols emblemàtics amb 97 funcions en total fins al 1973.

El Radamés de Corelli té totes les virtuts i els defectes del seu cant. Fins a l’inici dels anys 60 Corelli es caracteritza pel cant vehement, on imposa la seva poderosa i varonil veu, els seu fiato infinit, la facilitat per l’agut i el magnetisme com artista. Per contra, el seu cant és de vegades aleatori, amb manierismes (principalment l’abús del portamento), una dicció de vegades borrosa i una emissió de vegades caprina.

Però durant els primers anys 60, i gràcies a l’assessorament del Giacomo Lauri-Volpi, Corelli aprèn a modular la veu, a filar-la, a fer uns reguladors increïbles per a una veu del seu gruix i volum, i, a més, perd aquell quick-vibrato dels primers anys. És llavors quan el cantant passa de ser una figura a ser una superstar de la lírica. Toti això, els manierismes no van desaparèixer (potser encara es van reforçar, davant de les noves habilitats de control dels reguladors).

Al 1966 Corelli va fer 6 funcions del Radames al Met, amb les Aides de la Tucci, l’Arroyo i la Price. Hi ha gravacions in house de les funcions amb les sopranos afroamericanes i comercialment es troba una retransmissió radiofònica d’una funció amb la Gabriela Tucci. En les tres el tenor està impressionant, però potser la més completa sigui la que fa amb la gran Martina Arroyo (la meva Aida de referència), que és la funció de la que us posaré els fragments i de la que us deixaré el links per a que la descarregueu.

Quan un sent el “Celeste Aida” de Corelli no pot entendre que tots els tenors tinguin pànic a la pàgina. I és que en fred és un ós molt dur de rossegar, però Corelli fa el que vol, modulant, retardant, atacant els aguts a plena potència i amb un diminuendo en l’agut final (com Verdi va escriure) que et fa pujar un calfred per l’esquena. Sentiu-la.

En tota la resta de l’obra el rendiment és igual de satisfactori, destacant els grans efectes de fiato en frases con “Sacerdote, io resto a te”, del final del tercer acte. O un desplegament portentós de medis en els dos duos (amb Aida i Amneris al tercer i quart acte) i d’aguts a tot arreu.

L’última escena de l’òpera, amb els dos protagonistes sepultats vius sota l’altar és una altra meravella. L’Arroyo i Corelli estan pletòrics i ens regalen un duo ple de detalls vocals (atenció al regulador del tenor en “volano al raggio” sobre el si bemoll agut, extasiant) i amb un cant que sembla que aturi el temps. Aquí us deixo el duo.

La funció es completa amb l’efectiva Amneris de la Irene Dalis, el luxós Amonasro d’un jove Sherrill Milnes i el sòlid Ramfis de John Macurdy. La direcció corre a càrrec de Zubin Mehta, que dona llibertat al divo per a abusar de les dinàmiques, però que fa una lectura enèrgica de la partitura. El so de la presa in house no és dolent en les àries i duos, una mica llunyà (s’arregla pujant el volum), però es satura bastant en els concertants (abundants en els dos primers actes). 

Giuseppe Verdi-Aida (CD01, CD02)

Martina Arroyo (Aida)

Franco Corelli (Radames)

Irene Dalis (Amneris)

Sherrill Milnes (Amonasro)

John Macurdy (Ramfis)

Raymond Michalsky (Il Re)

Robert Nagy (Un messaggero)

Mary Ellen Pracht (Una sacerdotessa)

Metopolitan Opera Orchestra and Chorus

Zubin Mehta

22-1-1966

El Verdi de la Radvanovsky fa molt de goig.

4 Març 2011

Un dels debuts que més m’interessen en la pròxima temporada del Liceu és el de la soprano nordamericana Sondra Radvanovsky.

La Radvanovsky està fent una bona carrera, en fase ja de llançament definitiu. Aquesta dona, que encara té 40 anys, és una de las grans veus de soprano lírica, tirant cap a spinto, de l’actualitat, cosa que la fa candidata a una quantitat de rols molt interessants, sobretot verdians. Aquesta temporada ha debutat Aida (a Toronto) i l’Amelia (Chicago). Al Metropolitan ha fet la Tosca i tornarà a l’abril amb la Leonora de Il Trovatore (retransmissió en HD). Al febrer ha encarnat la Tosca a La Scala, i tornarà al paper al Teatro Real al final de temporada. També té previst un Vespri a Torí, i a l’estiu més Leonores a Verona. Com veieu tots papers ben facilets!

La primera vegada que jo la vaig sentir va ser en Il Trovatore del Met del 2009, del que us vaig deixar ressenya, i en el que ja destacava la qualitat del seu cant “….Té una veu potent i timbrada, que sap modular amb intel·ligència. Molt millor en la seva segona ària (D’amor sull’ali…) que al “Tacea la notte…” (on té un petit ensurt). …. podreu comprovar la facilitat en l’emissió i el bon control de la veu que la permet apianar i modular amb gust amb molt bons resultats.” I en el recital que us comento, gravat al 2010, es confirma això i més.

Quan en l’actualitat pràcticament tots els recitals que es graven són d’àries de Haendel o farcits de fragments d’òperes oblidades o pocs freqüents s’apel·la a que les àries del repertori bàsic estan molt trillades i que no aporta res de nou gravar novament el “Vissi d’arte” o la “pira”. Però sent maliciós, i sense enganyar a ningú, en realitat no es fa per a que no compararem amb les grans figures del passat, i és que sí que n’hi ha crisis de veus per al gran repertori italià, és a dir, Verdi i Puccini.

La Radvanovsky ha sigut molt valenta amb un recital plagat d’autèntiques pàgines de compromís extrem, i ha aconseguit triomfar. El seu Verdi està molt, però que molt ben cantat, amb una veu de timbre poderós i corpori i una tècnica molt vàlida que la permet jugar i regular a plaer, amb efectes que semblen portar-nos a èpoques pretèrites.

M’ha agradat en totes les pàgines, amb alguns moments molt brillants (l’Amelia i l’Aida molt bé, amb aquell toc més líric que a mi m’agrada tant), i amb una veu molt segura i consistent. La seva Leonora (Trovatore) és de molts quilats, mentre que a l’altra Leonora li falta, pel meu gust, una volta de cargol més spinto, però està cantada primorosament. Les parts més fluixes, en comparació a la resta, però on no està gens malament són l’Elvira (de la que no em puc treure del cap a la Price i aquell cant tant incisiu i intencionat) i el Bolero del Vespri, on les coloratures i algún sobreagut no arriben a l’excel·lència de la resta del recital.

L’acompanyament de la Philharmonia de Russia és molt correcte, si bé de vegades el so és una mica apagat i el volum orquestral sembla una mica anèmic (senyors que això és Verdi!).

A disfrutar!

Sondra Radvanovsky-Verdi Arias

1. Il trovatore : Act I: Tace la notte!

2. Il trovatore : Act IV: D’amor sull’ali rosee vanne

3. Un ballo in maschera, Act II: Ecco l’orrido campo – Ma dall’arido stelo

4. Il corsaro, Act I: Non so le tetre immagini

5. La forza del destino: Act IV: Pace, pace mio Dio!

6. La forza del destino: Act II: La Vergine degli Angeli

7. Ernani: Ernani, Act I: Ernani, Ernani involami

8. Aida: Aida, Act III: O patria mia

9. I vespri siciliani: Act IV: Arrigo! Ah, parli a un core

10. I vespri siciliani: Act V: Bolero

Philharmonia of Russia-Constantine Orbelian

http://www.mediafire.com/?kh5qvgch61ovgwz

Password: hartaopera.wordpress.com

Segon aniversari i entrada número 200

1 Març 2011

El passat dia 25 de febrer el bloc va complir dos anys, motiu de celebració ja que no m’imaginava que aguantaria tant de temps. Però a més coincideix que aquesta entrada és la número 200!!!.

Fent balanç dels dos anys estic força satisfet. El contingut de les entrades del bloc ha evolucionat una mica: al començament intentava deixar constància de tota la música que anava escoltant en disc i concerts, però al final la manca de temps i el desig de només compartir el que realment m’ha cridat l’atenció (en el 95% dels casos positivament) m’ha fet ser selectiu.

Per altra part estic molt satisfet de la sèrie dedicada a Montserrat Caballé al Liceu (en la que ja hem parlat de 14 títols), si bé ja encara la recta final per falta de més material (encara tinc a la reserva un Giulio Cesare i una Salome), que a més ha estat molt ben rebuda, convertint-se en part de les entrades més visitades.

A part de la Caballé, he de dir que la música simfònica (sobretot Brahms, Tchaikovsky i Dvorak) ha tingut força tirada, a més de qualsevol post dedicat als divos actuals (el que vol dir que la mitomania està molt viva).

En els pròxims mesos, a part del que és habitual, continuarem amb alguns fronts oberts, tancant el cicle de Rattle i la música del segle XX, fent l’última entrega dels documentals de la BBC amb l’Antnio Pappano i continuant amb la integral de les simfonies de Bruckner.

Pendents tinc moltes promeses fetes com la trilogia Tudor per la Gencer i la Sills, o posts dedicats a obres i cantants que m’agraden especialment i que no són tant coneguts per el públic en general, tot arribarà.

Un altre tema que penso que hauria de millorar és motivar-vos a que tots el que llegiu el bloc participeu comentant, discrepant, criticant i opinant (animeu-vos!).

Com a regal us deixo una gravació, que a part d’excel·lent, per a mi és molt especial. Es tracta de la primera òpera sencera que vaig comprar i escoltar: l’Aida en la gravació de Sony (potser l’última gravació verdiana que pot lluitar amb les clàssiques dels 50s-60s).

I és que aquesta gravació té un repartiment molt equilibrat amb veus molt adequades.

Comencem amb el més veterà, el Radames de Domingo, paper emblemàtic del tenor madrileny (aquesta era la quarta vegada que el gravava). És cert que aquí està ja molt limitat en l’agut (pensem que el paper té escrits una trentena de si bemolls), sobretot quan l’ha d’atacar de forma aïllada on llavors sona molt tivant, però renoi, quin Radames. La veu és de lírico-spinto, amb un centre calidíssim i un fraseig sense màcula que oscil·la entre l’heroïcitat, l’enamorament i la tendresa.

Els videos que us deixarè es corresponen a les funcions del Met amb un repartiment quasi idèntic (canvia l’Amonasro de Milnes pel de Morris) amb una escenografia tant convencional com espectacular. Primer la tremenda ària (que el tenor ha de cantar en fred) “Celeste Aida”

La primera sorpresa de la gravació, en l’època que va sortir (1991), és la sensacional Aida de l’Aprile Millo. Aquesta soprano és una autèntica lírico-spinto amb una veu de timbre carnós i molt bell i  de cant flexible, que a més té un fraseig autènticament verdià. És una Aida cantada de la manera tradicional (recordant a la Tebaldi, la Stella o la Tucci). Està molt, però que molt bé.

Sentim a la Millo en una excel·lent redempció del “O patria mia”. Bravissima!

La segona sorpresa és la totpoderosa Amneris de la gran Dolora Zajick, pràcticament per aquells temps una desconeguda. Poca cosa dir d’una veu autènticament superdotada i un cant arrollador. Estem davant l’autèntica successora de Barbieri, Simionato i Cossotto.

Ara tot el duo i la gran escena d’Amneris del quart acte amb Zajick i Domingo incommensurables.

L’Amonasro de James Morris és, potser, el graó més dèbil del repartiment, no pas per veu ni presència, sinó per la grandíssima qualitat dels companys. Mentres que el Ramfis del Samuel Ramey és un luxe.

L’Orquestra i Cor del Metropolitan sonen a glòria sota la batuta del James Levine que, si bé no aporta cap idea nova a la seva lectura, aconsegueix dotar a la gravació d’un so tant precís com espectacular.

Per últim, una dels moments més celebrats de la història de l’òpera, l’inici de la segona escena del segon acte amb marxa triomfal i ballet inclosos.

Disfruteu-la i moltes gràcies a tots!

 

Giuseppe Verdi-AIDA (CD01, CD02, CD03)

AIDA: Aprile Millo

RADAMES: Placido Domingo

AMNERIS: Dolora Zajick

AMONASRO: James Morris

RAMPHIS: Samuel Ramey

THE KING OF EGYPT: Terry Cook

THE HIGH PRIESTESS: Hei-Kyung Hong

A MESSENGER: Charles Anthony

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus-James Levine

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Montserrat Caballé al Liceu: Aida de Giuseppe Verdi (29-12-1973)

9 Novembre 2009

AIDAVanguardia

Després d’una setmana incomunicat, i més recuperat físicament, toca retornar al blog amb un plat ben fort, com van ser les ja llegendàries funcions de l’Aïda que es van marcar la Caballé i el Domingo al Liceu.

Com ja vam comentar en el post dedicat a La Traviata, la temporada 1973-1974 la Caballé va protagonitzar tres produccions al Liceu: Caterina Cornaro, La Traviata i Aida.

Aquelles funcions d’Aïda no suposaven el debut absolut de la soprano en el paper de l’esclava etíop, malgrat el que diu el crític de la crònica que us adjunto al post, ja que durant els seus anys com a cantant en plantilla dels teatres d’òpera de Basilea i Bremen, a finals de la dècada dels cinquanta, ja s’havia enfrontat a ell. Van ser una sèrie de funcions absolutament triomfals, potser un dels punts més àlgids de tota la historia del teatre tant per la qualitat del conjunt vocal aconseguit com per la transcendència internacional que van suscitar les funcions, que poc desprès es van traduir en la magnífica gravació de l’òpera per a la casa EMI, tot un clàssic de la discografia.

Com a anècdota d’aquelles funcions cal dir que la Direcció del Teatre, encapçalada pel Sr. Pamias, passava per dificultats econòmiques força greus i que no disposava dels diners suficients  per pagar els honoraris del cast (que ascendia a unes cinc-centes mil pessetes). Vist la desbordant demanda d’entrades per a les funcions previstes va donar ordre a les taquilles que posessin a la venda el màxim número d’entrades possibles. Així en les llotges on normalment hi havia quatre localitats es van habilitar fins a vuit, i es van ocupar els passadissos i qualsevol lloc on pogués col·locar-se un espectador. En aquelles funcions al Liceu, un teatre que normalment tenia sobre dos mil cinc-centes places, hi van assistir més de quatre mil persones.

A continuació us deixo la crònica-crítica feta pel mestre Montsalvatge a La Vanguardia del 30 de desembre de 1973.

Anoche, en el Gran Teatro del Liceo La mejor «Aida» que recordamos haber aplaudido nunca en Barcelona

Las representaciones de «Aída» acostumbran a ser siempre un éxito porque la ópera se presta a galvanizar la afición de! público afecto al repertorio italiano. «Aída» es importante, no tanto por su espectacularidad que anima constantemente la escena con su pintoresquismo de un Egipto faraónico inefablemente convencional, como por los reales valores de una partitura maestra de una dimensión y profundidad dramática que palpita por debajo de la trivialidad de la ambientación. Alguien ha dicho, con absoluta justeza, que la antepenúltima ópera de Verdi, a pesar de sus efectos visuales, del montaje escenográfico y de su apoteósica escena triunfal del segundo acto —el momento más multitudinario y fastuoso de toda la obra—, la popular «Aída» es intrínsecamente una ópera íntima. Gran parte, o de hecho la mayor parte de la música que interpretan los tres principales personajes —Aida, Radamés, Amneris— está escrita con esta delicadeza y claridad de textura que caracterizan a la mejor música de cámara. Es una ópera que trata de seres humanos, de sus pasiones y no de rivalidades nacionalistas ni de hazañas militares. Y «Aída» puede ser considerada igual- mente como la obra escénica más ori- ginal do Verdi, dado que combina el vigor y la sorprendente fecundidad melódica de la primera etapa creadora de su autor con algo de esa sutil penetración psicológica que impregna sus dos siguientes grandes y definitivas obras geniales —«Otello» y «Falstaff»— sin que por ello parezca en momento alguno una ópera de transición. Anoche el éxito invariable de «Aída» fue auténtico y grande desde todos los puntos de vista, aunque indudablemente lo incrementó de forma decisiva las peculiaridades de la interpretación y en especial el hecho de que Montserrat Caballé, por. primera vez, asumiera el papel protagonista de la princesa etíope. ¿Qué puede decirse a estas alturas de la Caballé que no sea reiterar los adjetivos admirativos a su voz, o su personalidad y a la fuerza de su temperamento?

Montserrat Caballé acaba de añadir un nuevo título a su repertorio y no es arriesgado afirmar que este enriquecimiento de su experiencia le proporcionará muchos triunfos que podrá sumar al obtenido ahora en el Liceo. En un dominio absoluto de facultades, segura en la emisión y en la manera de expresarse dramáticamente, de maravillarnos desde el principio al final de la obra. El vigor y la penetración psicológica aludida antes, que son el nervio del papel de Alda, ha sido traducido por la Caballé con un ímpetu y una tensión insuperables. La artista ha valorado a cada momento el más sutil matiz emotivo desde su primera intervención en el soliloquio «Ritorna vincitor, e dal mió labbro usci l’empia parola…», en el qua ha puesto un acento casi desgarrado, hasta en las postreras palabras del final «O térra addio, addio valle di pianti…» entonadas al unísono con Plácido Domingo en la cripta de la muerte, con infinita dulzura, como Verdi había pensado que debía ser este adiós a la vida, expirando «si pura e bella, degli anni tuoi nel fiori…» como expresa Radamés en el último abrazo. .Del principio al final, pasando por momentos de más intensidad, estos que mayormente revelan la vena lírica de Verdi y su poder descriptivo del alma y las tensiones conflictivas de sus personajes: el largo diálogo de Aída y su rival Amneris en el segundo acto y el de Aida con Radamés en el cuadro del Nilo, escenas las dos de antología en toda la historia de la ópera italiana, Montserrat Caballé en todo este desarrollo de la acción se ha mantenido como una cantante de gran clase y con la capacidad de siempre para conquistarse abiertamente al público que le ha tributado un seguido de ovaciones delirantes y de bravos arrebatados e interminables al final de cada cuadro y de cada acto.

No menor ha sido el triunfo de Plácido Domingo, definitivo ya desde las estrofas iniciales de «Celeste Aida, forma divina, mistico serto di luce e fior…», prolongado a lo largo de toda la representación hasta el elegiaco «Morir, si pura e bella, morir per me d’amore…». Plácido Domingo tiene en la voz esta densidad tan rara de encontrar en un tenor. Voz llameante a veces, grávida de emoción, de un timbre soberbio, dominada con una sensibilidad de verdadero músico que sabe lo que es un escenario y un público de ópera y que sin descender en ninguna concesión al afectismo logra arrebatar al que estima el teatro lírico y el poder emociona! de sus cantantes. La explosión entusiasta que rubricó su «Celeste Aida» marcó la tónica de su éxito absolutamente merecido que nos alegra infinitamente, porque es el reconocimiento de la valía de un artista de verdad, de un intérprete de categoría incuestionable.

El triunfo, realmente sin precedentes, de esta «Aida» se ha debido igualmente al equilibrio logrado contando con cantantes excepcionales para los demás papeles. Porque excepcional ha estado Bianca Berini como Amneris, espléndida en volumen y la inflexión de su caudalosa voz. Y más aún Gianpiero Mastromei que sé presentaba personificando al cautivo Amonasro. No recordamos que nunca se haya confiado este papel a un artista dé tantas posibilidades, de tanto temperamento dramático y con un timbre baritonal de tanta potencia y calidad. Ha sido ovacionado con el mismo entusiasmo que los demás protagonistas. El bajo Gwynne Howell ha dado empaque y solemnidad al papel de Ramfis y Juan Pons se ha superado en el papel de rey, sobresaliendo también Cecilia Fontdevila y José Ruiz en sus respectivas intervenciones.

Cuando en escena las cosas marchan bien, acostumbra a pasar que no hay nadie que quiera desentonar. Esto sucedió ayer. El coro cantó con especial ajuste; el ballet —con Asunción Aguadé y Alfonso Rovira como solistas— fue singularmente brillante; la presentación, al cuidado de Diego Monjo, sin apartarse de la tradición, parecía renovada, como si todo fuera acicalado y nuevo. Y la orquesta se ha puesto en consonancia de lo demás, dirigida con temple por un maestro de tanto oficio como Gianfranco Masini.

De mi recuerdo, nunca había visto tan lleno el Liceo como anoche. Ni se había producido tanta expectación, al menos desde hace muchos años. Ni el público se había volcado más alborotadamente al entusiasmo rayando a un histerismo fuera de lugar. Porque no es necesario vociferar como en un campo de fútbol para afirmar ostensiblemente una realidad como la que acabamos de constatar; la de esta «Aida» que nos atreveríamos a afirmar que es la mejor que se ha cantado en el Liceo desde que tenemos consciencia de lo que es representar la ópera de Verdi con los cantantes de la envergadura que exige la partitura.

Xavier MONTSALVATGE BELLVER

Giuseppe Verdi –AIDA (CD01, CD02)

Aida – Montserrat Caballé

Radamés – Plácido Domingo

Amneris – Bianca Berini

Amonasro – Gianpiero Mastromei

Ramfis – Gwynne Howell

Il Re – Joan Pons

Un Mensajero –José Ruiz

Una Sacerdotesa – Cecilia Fontdevila

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu – Gianfranco Masini

——————————————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/