Archive for the 'Anna Bolena' Category

El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004

La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html

El Falstaff passat i la Bolenna present.

27 gener 2011

Per fi he trobat un moment per poder dedicar-me amb una mica de tranquil·litat a escriure. Les festes nadalenques, quan es tenen tres criatures petites, són tant il·lusionants com esgotadores, i la ressaca de la tornada al treball encara és pitjor.

El fet es que us vaig abandonar el dia 22 de desembre, just quan començava les vacances, sense cap ni un comentari de les funcions del Falstaff que es donaven al Liceu. I amics, van ser unes notables funcions (almenys en la part musical).

El repartiment principal (el que jo vaig veure) va ser molt homogeni, apuntalat per les excel·lents prestacions (per ordre segons el meu criteri) del Ludovic Tezier (Fenton), Mariola Cantarero (Nanneta) i Ambrogio Maestri (Falstaff). La Fiorillo va fer una histriònica (vocalment) Quickly, molt en la línia de l’inesborrable emprenta de la Barbieri, i correctes la resta dels principals, entre ells una disminuïda Cedolins, que en la meva opinió ja no tornarà a treure el cap.

No tinc cap fragment de les funcions, així que us deixaré, al final, les meves dues versions favorites de l’obra. Es tracta, en primer lloc, de la mítica gravació d’EMI dirigida per Herbert von Karajan en la dècada dels 50 amb tota una constel·lació d’estrelles encapçalades pel genial Falstaff del Tito Gobbi; i en segon lloc la més moderna gravació (tot i que ja té 30 anys) dirigida pel gran mestre Carlo Maria Giulini, amb un altre repartiment estel·lar encapçalat pel sotil Falstaff de Renato Bruson (es pot trobar per la xarxa vídeo d’unes funcions a Los Angeles amb practicament el mateix repartiment, si podeu no us la perdeu).

Per altra part, des de fa uns dies s’estan representant al Liceu les funcions de l’Anna Bolena de Donizetti amb un repartiment, sobre el paper, ple de grans noms: Gruberova, Garanca, Colombara i Bros.

L’Anna Bolena és una òpera molt especial en la meva vivència operística ja que va ser en les anteriors funcions de l’obra que es van fer al Liceu, la temporada 92-93, quan vaig anar per primer cop al teatre. I la veritat va ser que em vaig sentir una de les sensacions d’eufòria més grans que m’he endut en la vida.

La veritat és que jo en aquella època ja havia escoltat molta òpera, però ni el belcanto, ni els cantants actuals estaven en les meves preferències, refugiat com estava en les gravacions dels anys 50-60-70. Així, quan la senyora Gruberova va començar a cantar em vaig quedar de pasta de moniato, i quan vaig veure l’efecte hipnòtic que el seu art causava en tot el públic (m’incloc) i la posterior histèria col·lectiva, va ser quan en vaig adonar que els discs estaven molt bé, però que l’òpera era un espectacle total que s’havia de viure al moment i en directe (i això fins avui).

Automàticament em vaig tornar un devot de l’Edita, i durant mols anys fervent defensor i seguidor, tot fins que hom va descobrir el que havien fet senyores com la Gencer, la Caballé i la Sutherland, llavors em vaig adonar que, sense treure mèrits al seu art, aquesta senyora en el repertori belcantista ens dona gat per llebre.

En les funcions actuals, 18 anys després, repeteixen Gruberova i Bros (que en aquelles va exclatar), i em sembla que quan vagi viuré un déjà vu.

La informació de les funcions la podeu trobar en la pàgina web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/anna-bolena.html

A part dels links amb antics posts de les Bolennes de la Sutherland i la Caballé, us deixo les versions absolutament referencials de la Callas, en l’històric revival de la Scala de 1957, i a una suprema Gencer en el festival de Glyndebourne de 1965.

Disfruteu de tot.

——————-

Giuseppe Verdi-FALSTAFF

John Falstaff – Tito Gobbi

Ford – Rolando Panerai

Fenton – Luigi Alva

Dr. Cajus – Tomaso Spataro

Bardolfo – Renato Ercolani

Pistola – Nicola Zaccaria

Mrs. Alice Ford – Elisabeth Schwarzkopf

Nannetta – Anna Moffo

Mrs. Quickly – Fedora Barbieri

Mrs. Meg Page – Nan Merriman

Philharmonia Orchestra & Chorus-Herbert von Karajan, 1956

Links: 1 y 2

 

John Falstaff – Renato Bruson

Ford – Leo Nucci

Fenton – Dalmau González

Bardolfo – Renato Ercolani

Mrs. Alice Ford – Katia Ricciarelli

Nannetta – Barbara Hendricks

Mrs. Quickly – Lucia Valentini Terrani

Lon Angeles Philharmonic-Carlo Maria Giulini.

Links: 1 , 2 y 3.

——————-

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA

Ana Bolenna – Maria Callas

Giovanna Seymou – Giulietta Simionatto

Enrico VIII – Nicola Rossi-Lemeni

Percy – Gianni Raimondi

Smeton – Gabriella Carturan

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala – G. Gavazzeni.

Links: 1, 2, 3 y 4

Ana Bolenna – Leyla Gencer

Giovanna Seymour – Patricia Johnson

Enrico VIII – Carlo Cava

Percy – Joan Oncina

Smeton – Maureen Morelle

Festival de Glyndebourne – G. Gavazzeni.

Link: 1

Altres Bolenas a Musica al día:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/04/la-bolena-de-la-caballe/

La Bolena de la Caballé

4 Agost 2009

Anna Bolena

Hace años que tenía esta versión milanesa de la Bolena de Caballé pero con un sonido tan precario que hacía que prácticamente la tenía inédita. Hace poco conseguí esta nueva edición de Myto, que recoge la función con un muy buen sonido estéreo.

La Caballé siempre tuvo gafe con este papel. Consumada Elisabetta en el Roberto (que debutó en Nueva York casi inmediatamente después de la Lucrezia), y Maria Estuardo insuperable en tantas funciones, la primera (por cronología y composición) reina Tudor Donizettiana siempre le dio muchos problemas en el teatro (por causas siempre accidentales).

La Caballé cantó Bolena poquísimas veces, y si a mediados de los setenta y en 1981 ya se suspendió la vuelta del papel a la Scala, que no se había repuesto desde las funciones de la Callas del 58, y que se atribuyó a posible miedo de la soprano catalana a que la comparasen con la Divina, en 1982 la Caballé tenía la oportunidad de demostrar que no tenía miedo ni del papel, ni de la alargada sombra de la soprano griega, ni de sus temibles “viudos”, 34 años después. Para ello la Caballé decidió programar unas funciones previas en el Liceu (de rodaje) en enero de ese mismo año (las funciones de la Scala se fijaron para febrero), pero la diva no se podía imaginar que ese iba a ser “el peor año de su carrera”, por el cúmulo de desgracias y problemas de salud y personales que sufrió.

Las desgracias empezaron en las funciones del Liceu, ya que de las tres previstas sólo pudo cantar dos, atacada la soprano de fuertísimos dolores en el costado que resultaron en un cólico nefrítico que al final tuvo que ser operado. La operación le hizo suspender una Gemma di Vergy en Hamburgo, para retornar en una función de nada menos que Turandot en Niza. Caballé recuerda:

“Mi voz había perdido completamente la fuerza. No podía aguantarla correctamente. Ni volumen, ni potencia, nada. Yo creía que estaba bien. Al fin y al cabo, la operación no había sido importante, solo un pequeño corte a la altura del riñón. Pero me equivocaba en las consecuencias que tuvo para mi, y al final me sentía prácticamente acabada”

 En este estado se fue a Milán para comenzar los ensayos de la Bolena, pero antes del desastre, el 1 de febrero dio un recital en la Scala acompañada al piano por Zanetti, que a pesar del éxito, la dejo exhausta. Los ensayos, siguieron bien, y todo hacía pensar que hasta los viudos quedarían complacidos. Mientras, viajaba a Barcelona para cantar unos duos con Carreras en un concierto en el Liceu, y retrasó su vuelta a Milán un día más de lo previsto por problemas de salud de su madre.

 El día 11 de febrero volvía a Milán, y la primera función se daba el día 14, pero ese mismo día la soprano empezó a encontrarse enferma. Los días pasaban y la soprano cada vez estaba peor, con vómitos y problemas intestinales. Los médicos de la Scala visitaron a la cantante y enseguida reconocieron que la soprano no estaba ni para cantar ni para ensayar. Los análisis que le hicieron en el principal hospital de Milán inmediatamente determinaron que sufría una intoxicación por salmonelosis, y que debía ingresar en el hospital. Así que era imposible que Caballé actuara en la función del estreno, y se notificó a la dirección del teatro, que informó a Ruth Falcon, la cover, que tendría que actuar en el ensayo general y en el estreno.

 Pero la dirección del teatro milanés fue incapaz de comunicar al público que Caballé no actuaría en el estreno, así que hasta las 8 de la tarde del 14 de febrero nadie supo, después de 10 minutos de retraso, y a través de una voz anónima de megafonía, que Caballé no actuaría esa noche. El público estalló en gritos, burlas y protestas, mientras Patané salía para empezar la función. Pero fue imposible, con el público pidiendo la sangre del superintendente del teatro. La dirección, acojonada por el nivel de crispación que estaba alcanzando la situación, le pidió a Giulietta Simionato, la Seymour de la Callas en el 58 que asistía a la función, que saliese a pedir calma, pero fue inútil y diez minutos después se anunciaba por megafonía que se suspendía la función. El anuncio todavía crispo más al público y empezaron los altercados, que al final acabaron con la entrada de los carabinieri para desalojar el teatro. La situación se prolongó durante varias horas y fue captada por las televisiones italianas.

Entonces empezó el acoso a la Caballé, tanto por la prensa como por el teatro, que empezó a colgar diariamente en la puerta del teatro el parte médico de la soprano. Las funciones del 16 y 19 de febrero fueron canceladas porque la cover cogió un virus (que casualidad!), y el teatro le comunicó a Montserrat que si no cantaba la siguiente función se suspendería la producción, con lo que a Caballé no le quedó otra alternativa que comprometerse a cantarla, estuviera en el estado que estuviera.

La función se celebró en un ambiente muy tenso, nadie estaba contento, la diva nerviosa y convaleciente y parte del público lo único que deseaba era manifestar su enfado, independientemente de que la Caballé cantara bien o mal. Los piratas asistieron en masa para documentar el evento. El hecho es que la Caballé cantó muy bien, y su indisposición sólo se hizo visible cuando en el recitativo que precede al aria “Al dolce guidami” cantó un do que tardó una fracción de segundo en colocarse, pero con ese fallo hubo suficiente para que un grupo de voces montara un follón considerable (incluso le gritan “Strega”, o sea, bruja), como si hubiesen estado esperando toda la función para lanzarse al cuello de la diva con el mínimo pretexto. Hasta ese instante había recibido fuertes e incluso enstusiastas aplausos, sobretodo al final del primer acto donde la Caballé culminó el finale con un inusualísimo, para ella, re sobreagudo.

Montserrat Caballe “Giudici! ad Anna” Live from Scala 1982

La última función la cantó una desconocida y debutante Cecilia Gasdia que estuvo presente en la función del día 14 y que describe los acontecimientos como sigue:

“Estuve en la representación que cantó Montserrat Caballe…Su éxito fue enorme. Los periódicos tienen la costumbre de escribir cosas inexactas que no se asemejan nada a la realidad. La ovacionaron muchísimo, y aunque pudo haber alguna debilidad momentánea, el resto de la velada estuvo magnífica…Cantó el aria “Al dolce guidami” como una diosa, y el teatro estalló en una ovación ensordecedora. Lo sé porque estaba allí…Claro que siempre hay los que nosotros llamamos “solistas anónimos” de los pisos altos, gente que nunca encuentra nada a su gusto”

 La verdad es que la grabación muestra a una más que notable Caballé, con unos correctos Savastano y Obrazstsova (un poco pasada de vueltas) y un problemático Enrico de Plishka. Escuchar y juzgar.

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA (CD01a, CD01b, CD02a, CD02b)

Enrico VIII, re d’Inghilterra – Paul Plishka

Anna Bolena, sua moglie – Montserrat Caballé

Giovanna Seymour, damigella di Anna – Elena Obraztsova

Lord Rochefort, fratello di Anna – Carlo Del Bosco

Lord Riccardo Percy – Antonio Savastano

 Smeton, paggio e musico della regina – Elena Zilio

Signor Hervey, uffiziale del Re – Giampaolo Corradi

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano-Giuseppe Patané. 1982

L’Anna Bolena de Joan Sutherland

10 Març 2009

bolena

A l’any 1988 Joan Sutherland va actuar per última vegada al Covent Garden de Londres (un dels seus teatres) amb l’Anna Bolena. Tenia 61 anys i paral·lelament a aquestes funcions va gravar-la en estudi. Dos anys més tard es retiraria definitivament dels escenaris amb uns Hugonots a Sydney (casa seva).

 

 

Anna Bolena és va estrenar a la Scala de Milan el desembre de 1830, i va constituir la consagració definitiva de Gaetano Donizetti. El llibret és de Felice Romani, i en la seva estrena el rol protagonista el va interpretar la Giuditta Pasta (mateix any, teatre, llibretista i protagonista que la Norma de Bellini!). L’òpera va obtenir un triomf esclatant, però en dues decades va desaparèixer del repertori completament.

 

No va ser fins el 1947 que no es ca tornar a recuperar, precisament al nostre Gran Teatre del Liceu, i com a commemoració del centenari de la inaguració de la sala (precisament amb aquesta meteixa òpera, i amb la Simionatt i Siepi).

 

L’empenta definitiva en la recuperació de l’òpera va ser l’any 1957, amb la ja mítica producció scaligera de Luchino Visconti protagonitzada per Maria Callas com a Anna i Giulietta Simionato com a Jane Seymour. Existeix l’enregistrament en viu d’aquelles nits màgiques, on Callas demostra que en aquest tipus de paper continua essent insuperable, llàstima que l’obra està tallada de manera brutal.

 

A partir de la Callas altres dives han donat memorables interpretacions del paper principal: Leyla Gencer, Montserrat Caballé (malgrat que ella diu que és un paper gafe), Beverly Sills (la única que la va gravar en estudi i en versió molt completa) i Renata Scotto. També l’ha intentant amb èxit discutible Edita Gruberova (amb gravació inclosa extreta d’un concert).

 

El cert és que el paper d’Anna Bolena va arribar molt tard a la carrera de Dame Joan Sutherland, ja que només feia 4 anys que l’havia incorporat per primera vegada a l’òpera de Toronto (existeix un DVD). És una llàstima, ja que la veu es troba en un estat de desgast avançat, amb uns greus precaris, un centre difuminat i uns aguts totalment destemplats amb permanents desafinacions i sons arrastrats. La dicció continua sent confosa (com sempre) i continua arriscant uns sobreaguts que ja fan mal a l’orella (valentia no li falta).

 

Aquí us deixo el superb duo entre Anna i Giovanna al començament del segon acte de les funcions de Toronto (1984) amb Joan Sutherland (molt millor que al CD) i una sorprenent i per a mi desconeguda Judith Forst: Part I i II.

 

  

Una altra cosa és la interpretació. Ens trobem amb una Anna Bolena madura, amb moments de gran melancolia, majestàtica en els moments més greus, ferida i resignada en el gran duo amb la seva rival, i derrotada però orgullosa en l’escena final. Aquesta magnífica actuació encara fa lamentar-se més de que no hagués encarat el rol deu anys abans. Torno a repetir, una llàstima.

 

Al dolce guidami (Escena final). Joan Sutherland. Avery Fisher Hall, 1985.

 

La resta del repartiment està molt bé, amb el magnífic Enrico VIII del gran baix Samuel Ramey, la completa Seymour de Susan Mentzer, el sorprenent Percy d’un magnífic cantant com és Jerry Hadley (un dia en parlarem) i el patge Smeton de la contraltat Bernadette Manca di Nissa (aquesta dona també m’agrada molt i també parlaré d’ella un dia).

 

L’orquesta i el cor són els de la Welsh National Opera, que sonen homogenis sota,en aquest cas, l’anodina direcció de Richard Bonynge, que té el mèrit de donar la partitura sense cap tall (almenys que jo sàpiga).

 

Aquí us deixo els links de descàrrega per qui la vulgui escoltar.

CD1, CD2 i CD3

(links de Tantris)