Archive for the 'Auger' Category

Mis favoritos: Il matrimonio segreto de Cimarosa

21 Setembre 2010

A Leopold II, l’emperador coronat en 1791, no li agradaven les òperes de Mozart. En canvi, quan aquell mateix any va arribar a Viena Domenico Cimarosa (1749-1801), famós compositor napolità que havia estat mestre de capella a Sant Petersburg, Leopold el va nomenar Kapellmeister i li va encarregar una òpera pel Burgtheater.

L’òpera, Il matrimonio segreto, una adaptació de la famosa obra de teatre de Colman-Garrick El matrimoni clandestí, va tenir més èxit que qualsevol altra obra de Mozart. La nit de la seva estrena, al 1792, l’emperador va ordenar repetir-la sencera en privat, en el que representa el bis més llarg de la història del gènere.

Cimarosa va passar dos anys a Viena abans de regressar a Nàpols, on va ser empresonat en 1799-1800 per les seves idees republicanes, morint a Venècia un any després. Va ser l’època culminant per a una carrera prolífica: quasi 65 òperes, serioses i còmiques, i molta música sacra i instrumental. Era una persona molt sociable i simpàtica, amb un temperament que es va reflexar a la seva obra. La seva desgràcia va ser quedar molt més eclipsat per la posteritat per Mozart del que Mozart va quedar -breument- per ell.

Com en moltes de les seves composicions, a Il matrimonio segreto destaca la vitalitat, soltura, curosa melodia i les dots per la comicitat que distingueixen a Cimarosa. A l’obra li falta la profunditat de les composicions de Mozart però la música és molt directa, exhuberant , espontània i sincera.

El libretto, de Giovanni Bertati, presenta l’acció de manera clara, tot i que l’argument presenta equívocs i identitats suplantades, tot per a que una jove parella pugui superar els obstacles que els estrictes codis socials interposen al seu amor. Sense ésser una sàtira, el noble Comte Robinson és un figura còmica, igual que el pare de les noies, Geronimo, ric comerciant, el qual posa les seves aspiracions aristocràtiques per davant dels sentiments de les seves filles.

El personatge de Paolino, el jove enamorat, és el musicalment més interessant, amb unes melodies quasi romàntiques per l’expressivitat, especialment en “Pria che spunti in ciel l’aurora”. Indubtablement, l’obra de Cimarosa ocupa un lloc central com a pont entre l’òpera buffa del clasicisme del segle XVIII i les òperes de Rossini i Donizetti.

————————-

ARGUMENT

Us deixo una sèrie de vídeos i el resum argumental de l’obra. Els vídeos (de Meyerbeer1) tenen com a suport musical la versió interpretada d’acord al següent repartiment:

Paolino: William Matteuzzi

Carolina: Susan Patterson

Geronimo: Alfonso Antoniozzi

Elisetta: Janet Williams

Fidalma: Gloria Banditelli

Conte Robinson: Petteri Salomaa

Orchestra of Eastern Netherlands-Gabriele Bellini

Obertura. Sempre quedarà en la memòria com la sintonia de capçalera del programa de Radio 4 “Gran Gala”

ACTE I

El ric comerciant Geronimo desitja casar a una de les seves filles amb un aristòcrata. La menor, Carolina, s’ha casat en secret amb el jove dependent Paolino. Atret per l’alta dot, el comte Robinson acudeix personalment en qualitat de pretenent, i escolleix a Carolina, empipant a Elisetta, la filla gran, que sí es mostra disposada a casar-se.

Recitatiu i ària de Geronimo on explica a les filles les seves ambicions, autèntica premonició de l’ària de sortide del Don Magnifico de La Cenerentola rossiniana.

Terzetto “Le faccio un inchino” on les dues germanes, Carolina i Elisetta, es barallen pels deliris de grandesa de la major, mentre que la seva tieta, Fidalma, els i reprotxa la seva mala actitud.

Ària d’entrada del Comte Robinson, per la estructura també sembla un model per a un altre fragment de La Cenerentola: l’entrada de Dandini disfressat de príncep.

En el quartet “Sento in petto un freddo gelo” els comte i les tres dones mostren la seva sorpresa i decepciódavant de la situació, ja que el comte prefereix a Carolina en lloc d’Elisetta per casar-se.

Per últim, el FInale I, brillantíssim.

ACTE II

El comte Robinson comunica a Geronimo que es vol casar amb Carolina i no amb Elisetta. Geronimo es nega a donar la seva bendició. Només l’oferta del comte, en el que renúncia a la meitat de la dot, l’acaba de convencer.

Aquest és, potser, el moment més brillant de l’obra, un duo entre els baixos buffos “Se fiato in corpo avete”, que serviria d’inspiració per altres òperes posteriors (recordeu un de calcat a La Cenerentola?)

Per altre costat, a la germana de Geronimo, Fidalma, se la ficat al cap l’idea de casar-se amb Paolino, però el jove la rebutja.

Aria de Paolino “Pria che spunti in ciel l’aurora”

Llavors, les dues dones rebutjades, Fidalma i Elisetta, s’alien contra Carolina i proposen a Geronimo que la fiqui en un convent. Llavors els dos joves confesen a Geronimo el seu matrimoni secret, que no té més remei que beneir-lo. El comte es casa amb Elisetta i FIdalma es queda amb les mans buides.

Aria d’Elisetta “Se son vendicata”

I com a conclusió a tots els embolics el Finale II, també brillant.

————————-

LLIBRET

http://www.librettidopera.it/matr_segr/matr_segr.html

————————-

UNA VERSIÓ PER DISFRUTAR

Us deixo la meva primera versió, i encara favorita, d’aquesta brillant òpera. El repartiment està plagat de figures, amb un duo de germanes de molts quilats (Auger, sempre encisadora, i una Varady rutilant). Excel·lent és la prestació del tenorino Ryland Davies (ajustadíssim en estil, veu i intenció) i més histriònics els buffos de Rinaldi (el més idiomàtic) i Fischer-Dieskau (sempre truculent vocalment). Barenboim aconsegueix un to de lleugeresa inhabitual en ell, treien unes sonoritats absolutament “dieciochescas” a la sempre experta English Chamber Orchestra.

Domenico Cimarosa-Il matrimonio segreto (links, password: barenboim)

Geronimo, Dietrich Fischer-Dieskau

Elisetta, Julia Varady

Carolina, Arleen Auger

Fidalma, Julia Hamari

Il Conte Robinson, Alberto Rinaldi

Paolino, Ryland Davies

English Chamber Orchestra – Daniel Barenboim

Preparant Die Entführung aus dem Serail

12 Abril 2010

Mozar en una representació de El Rapte a Berlin. 1789.

Avui s’inicien al Liceu les funcions de Die Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart. Seran un total de 9 funcions en les que el màxim atractiu, a part de la pròpia obra, que fa moltíssimes temporades que no visita el teatre, serà el debut com a protagonista absoluta de la soprano coloratura alemanya Diana Damrau.

No imagino un paper més adient per a la soprano per presentar-se al teatre. Com ja us vaig comentar en el post dedicat al seu últim disc, em sembla una soprano mozartiana excel·lent, si bé no m’acaba d’arribar en el repertori romàntic, per tant crec que tindrem a la cantant en la seva salsa en aquestes funcions.

El Rapte del Serrall és un Singspiel en tres actes amb llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Johann Gottlieb Stephanie el jove. Es va estrenar el 16 de juliol de 1782 al Burgtheater de Viena sota la tutela de l’emperador Josep II, que estava buscant la manera de crear una òpera alemanya diferenciada de l’estil italià, totalment dominant en els principals teatres cortesans centreeuropeus.

El cas es que l’obra de Mozart no és una òpera sinó un Singspiel, això vol dir que no hi ha recitatius sinò parts parlades, a l’estil de l’òpera comique francesa o la sarsuela. En aquest sentit Mozart no va avançar cap a la consecució d’una obra lírica alemanya, tampoc pel que fa a l’argument, que és una tonteria alla Turca, que en aquella època representava el màxim de l’exòtic i que estava molt de moda.

Per contra, en l’aspecte musical sí que Mozart crea una obra molt més avançada i complexa del que per a un Singspiel era normal en aquella època, tant en la quantitat, com en la dificultat de les àries pels solistes, com per la qualitat de l’orquestració (amb fragments alla Turca, es clar, és a dir amb percussió de triangles, caixa,…).

Cal dir que en la seva última obra, també un Singspiel, Die Zauberflöte, si que aconsegueix iniciar la senda de l’òpera alemanya. Però és un primer graó d’una escala, que en les dues dècades posteriors continuaria pujant amb Fidelio (Beethoven) i, sobretot, Die Freischutz (von Weber), i que culminaria amb el corpus operístic wagnerià ja ben entrat el segle XIX.

Pel que fa a les veus hi ha una duplicació en les cordes dels cantants:

Dues sopranos de característiques vocals molt semblants (tirant a lleugeres amb agut suficient i bona coloratura) però amb un cant expressivament totalment oposats (en la línia que seguiria en les seves grans obres buffes immediatament posteriors). Així Konstanze té les pàgines més dramàtiques i turmentades, amb una línia tant orquestral com vocal molt noble, com correspon al rang del personatge, mentre que Blonde té unes intervencions més “senzilles”, més simpàtiques, com corresponen a la serventa.

I dos tenors, amb les mateixes característiques: el noble en sentiments i línia de cant , i el servent Pedrillo, més “lleuger” i flexible en les seves intervencions tant vocals com argumentals.

El cinquè personatge cantat és el d’Osmin, per a baix profund. És un paper buffo que conté les notes més greus escrites per Mozart (incloent-hi el Sarastro). Mentre que el personatge del Pasha Selim és parlat.

Però bé, anem una mica amb l’argument, i com sempre aprofitarem el resum que es troba inclós en la informació de la web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/Die_Entfuehrung_aus_dem_Serail/resum_serrall_cat.pdf

————————————–

ARGUMENT

Die Entführung aus dem Serail (El rapte del serrall), singspiel en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret de Johann Gottlieb Stephanie sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, s’estrenà al Burgtheater de Viena el 1782 i agradà al públic de l’època, que sentia curiositat i fascinació pel món de Turquia, on transcorre l’acció. El fet que un dels rols principals, el del paixà Selim, sigui enterament parlat i no tingui ni un moment de música no preocupà els estudiosos coetanis i ha quedat sense resposta satisfactòria.

Acte I

Belmonte, noble espanyol, desembarca davant el palau del paixà Selim, seguint les indicacions que li ha fet arribar el seu criat Pedrillo, amb la intenció d’alliberar la seva promesa Konstanze, presonera del paixà amb la seva criada Blonde, anglesa, i el mateix Pedrillo, que foren venuts com a esclaus després de ser capturats en alta mar. Canta una bella ària i aviat apareix Osmin, el groller i inquietant intendent del paixà, que tot seguit deixa veure la seva capacitat de desconfiança, gelosia i crueltat. En sentir que el foraster busca Pedrillo es desencadena la seva fúria davant la serenitat del noble.

Sentim l’aria de sortida de Belmonte pel grandíssim Fritz Wunderlich.

Apareix Pedrillo, també molt mal rebut per Osmin, que canta una curiosa ària que marca l’agressivitat malalta del personatge. La trobada de Pedrillo i el seu amo està plena d’alegria, malgrat que Belmonte s’inquieta en saber que Selim està enamorat de Konstanze. Decidiesen presentar Belmonte com a arquitecte per satisfer una de les grans aficions del paixà, i, quan puguin sortir del palau, fugir tots quatre amb un vaixell que el noble té preparat a poca distància.

Ara sentim Kurt Moll en l’ària “Solche hergelaufne Laffen” a Londres al 1990, sota la direcció de Georg Solti.

S’acosten el paixà amb Konstanze i Blonde, que vénen de fer una passejada amb barca, i Belmonte canta ara una nova i deliciosa ària.

Sentim a l’excel·lent Piort Beczala com Belmonte, amb veu ben viril i elegant frasseig, alla Wunderlich o Gedda, i no alla tenorino com va acabar imposant el Peter Schreier en aquest paper.

 

Un destacament de geníssers canta un alegre i curiós cor a la glòria del paixà. Desembarquen Selim i Konstanze, ella trista i desanimada, mentre el paixà intenta amb paraules amables i comprensives guanyar el seu cor. La noia li fa saber la impossibilitat de correspondre als seus sentiments en una famosa ària i Selim sent sentiments contraposats d’irritació pel rebuig i de llàstima per la noia sincera i noble.

Sentim l’ària “Mortem aller Arten” tal i com la cantava la Damrau al 2008 al Met. Dirigeis David Robertson

Admet la presència de Belmonte, introduït en qualitat d’arquitecte per Pedrillo, i el cita per l’endemà. Osmin, però, declara la suspicàcia que la seva presència li provoca. Els dos joves burlen amb agilitat i rapidesa la gruixuda presència del guardià.

Acte II

Al jardí del palau, Blonde, la serventa de Konstanze, jove anglesa que mostra des del primer moment una mentalitat independent i atrevida, canta la seva primera ària, amb to irònic i burleta. Osmin reclama la duresa dels costums turcs i té lloc un àgil diàleg en el qual Blonde exposa la seva visió «europea» de la dona i de l’amor.

Apareix Konstanze cantant una bella ària de gran malenconia i Blonde intenta consolar-la. Apareix el paixà, que commina la noia a cedir als seus sentiments amorosos i la reacció d’ella és valenta i segura, d’acord amb la mentalitat «europea» que ja ens havia mostrat Blonde. El refús de cedir al desig del paixà queda explícit en una famosa i molt difícil ària, en què es mostra disposada a morir i suportar qualsevol suplici abans que cedir.

Blonde es troba amb el seu estimat Pedrillo, que li porta la bona notícia de l’arribada de Belmonte i dels plans d’alliberament que han preparat per a aquella mateixa nit i canta una alegre i divertida ària. Pedrillo mostra la seva preocupació per dur a bon terme la fugida en una ària en què palesa dos aspectes contraposats del seu caràcter, el coratge il•lusionat i un sentit acusat del risc.

Entra Osmin i Pedrillo li ofereix una gran garrafa de vi bo i amb la seva astúcia habitual el convenç que begui malgrat la prohibició de Mahoma. Es crea una complicitat i cordialitat entre els dos homes que s’expressa en el divertit duo còmic «Vivat Bacchus!», elogi ditiràmbic de l’inventor del vi i de les belles noies. Osmin cau aviat rendit pel vi i el soporífer i Pedrillo el convenç que se’n vagi a dormir. Arriben Belmonte, Konstanze i Blonde i els enamorats s’abracen amb gran tendresa.

El finale d’aquest acte el constitueix un brilllant quartet, discussió amorosa sobre la fidelitat de les dues noies en mans dels moros; el noble acaba demanant perdó per les seves sospites, mentre que Pedrillo rep una sonora bufetada de Blonde. Tanmateix, tots acaben amics, i canten un vibrant himne a l’amor.

Sentim, per últim, el vistós finale alla Turca amb la direcció del Zubin Metha.

————————————–

LLIBRET

Aquesta vegada la web del Teatre no té disponible el llibret, així que tirarem del fons de la magnífica pàgina Kareol.es, on hi ha infinitat de llibrets d’òperes en l’idioma original i en castellà.

http://www.kareol.es/obras/elraptoenelserrallo/rapto.htm

————————————–

UNA VERSIÓ PER ESCOLTAR

Us deixo la primera versió que vaig comprar de Die Entführung, i que és la meva favorita, tot i que he de reconèixer que ni ha moltes d’excel·lents i potser millors, però que compte amb tres intèrprets exquisits: la Konstanze de la meva idolatrada Arleen Auger (sempre sensacional i algun dia en parlarem), el insuperable Osmin de Kurt Moll i la sapiència mozartiana del gran Karl Böhm.

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Entführung aus dem Serail (CD01, CD02)

Konstanze: Arleen Auger

Blonde: Reri Grist

Belmonte: Peter Schreier

Pedrillo: Harald Neukirch

Osmin: Kurt Moll

Staatskapelle Dresden

Director: Karl Böhm

————————————–

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Direcció musical: Ivor Bolton

Direcció escena: Christof Loy

Escenografia: Herbert Murauer

Vestuari: Herbert Murauer

Il·luminació: Olaf Winter

Co-producció:Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) / Oper Frankfurt

Repartiment

Diana Damrau, Olga Peretyatko, Christoph Strehl, Norbert Ernst, Franz Josef Selig i Christoph Quest. (12, 15, 18, 21 i 23 d’abril de 2010)

Agneta Eichenholz, Hendrikje van Kerckhove, Pavol Breslik, Peter Marsh, Jaco Huijpen i altres. (13, 16, 19 i 22 d’abril de 2010, funcions populars)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu