Archive for the 'Bellini' Category

Opera from the Met: La Sonnambula (02-03-2009)

3 Abril 2009

sonnambula

 

Pocs dies després de les anunciades funcions del duo Netrebko-Villazón (malgrat que el mexicà només va complir el primer dia) en les donizettianes Lucies, es presentava al Met una altra parella d’excepció: la Natalie Dessay i el Juan Diego Flórez, en una altra obra mestre del repertori belcantista, en aquest cas, La Sonnambula de Vincenzo Bellini.

 

A priori la soprano francesa i el tenor peruà surten amb avantatja ja que tenen la tècnica i el tipus de veu idonis per als papers d’Amina i Elvino, la parella de joves enamorats que quan estant a punt de casar-se tenen un conflicte molt seriós a causa dels episodis de sonambulisme de la noia, que fan que, per una exagerada gelosia, el noi suspengui la boda (ningú sap que és sonàmbula). Malgrat els moments de sofriment tot s’aclarirà i els enamorats menjaran perdius juntets.

 

La Natalie Dessay no ha de demostrar que és una Amina fenomenal (ja ho acrediten la seva gravació d’estudi i altres gravacions en directe que circulen per la xarxa), la seva aproximació al personatge és molt lírica des del punt de vista vocal, reflexant innocència, melanconia, resignació i alegria sense caure en “ñoñerias” absurdes en la interpretació i artificis buits en el cant (com altres que coneixem). Evidentment no es pot comparar amb la divina Callas (Sonnambula inigualable tant expressiva com tècnicament), però juga en la mateixa divisió que una Sutherland o una Scotto.

 

La veu a perdut aquella facilitat d’emissió en l’agut extrem de fa uns anys, que ara ataca amb més prudència, menys quantitat i menys fiato, però continua presentant una tècnica fantàstica pel canto fiorito, a més de haver arrodonit el timbre en la resta de registres, com ja es nota en la seva entreda “Come per me sereno”. Està prudent, però ajustada en la cabaletta següent “Sovra il sen la man si posa”. En el duo “Son geloso del zefiro errante” la lliçó de belcantisme és notable per les dues parts, i la veu està molt present en tot el final del primer acte. En l’escena final destapa “el tarro de las esencias” con un “Ah! Non credea mirarti” colpidor i cantat amb una exquisitessa suprema, finalitzant la seva prestació amb un més que espectacular “Ah! Non giunge”. Té un èxit rotund.

Flórez & Dessay – Son geloso del zefiro errante – Met 2009

Natalie Dessay – Ah! Non credea mirarti…Ah! Non giunge – Met 2009

Per la seva part Juan Diego Flórez és un Elvino d’antologia. No enganyem a ningú quan diem que es pot comparar, sense cap mena de perill de caure en l’exageració, a l’Elvino de Kraus, o al magnífic Elvino discogràfic del Pavarotti (impressionant per la generositat i la bellesa de la seva veu, més que pel la puresa del seu cant). Flórez és una mena de barreja d’ambdues coses: té l’elegància i el rigor estilístic del canari i un timbre bellíssim com l’italià. La seva prestació em fa oblidar la nefasta gravació amb la Bartoli (de la que no ser si parlar un dia perquè en fa posar de mala llet), tot i que en la seva entrada està una mica reservat i talla alguna repetició. En el duo ja està a ple rendiment (com heu pogut escoltar al link) i la es fa notar al final del primer acte, on ha d’apretar per a projectar la veu amb suficiència per a que se’l senti (Flórez no té una veu gran, però la sap projectar). En el segon acte es va creixent i ens regala un “Ah! Perché non posso odiarti” que quasi em provoca un infart (quina coloratura i quins aguts) pel superagut final que durà més de 10 segons. La funció per a ell pràcticament ja s’ha acabat en aquest punt. El públic enfolleix.

 

Juan Diego Florez – Tutto è sciolto.. .ah perché non posso odiarti – Sonnambula-Met 2009

 

La resta del repartiment no està a l’alçada (és molt difícil). Decepciona i molt el Rodolfo del baix Michele Pertusi amb una veu que sembla envellida prematurament, amb més d’un so massa brut i amb un cant poc edificant. Correctes sense més la Lisa de Jennifer Black i la Teresa de Jane Bunnell.

 

El cor i l’orquestra del Metropolitan acompanyen amb cura als cantats sota la direcció de l’Evelino Pido, molt pendent de deixar fer als seus divos, recuperant aquella sàvia manera de dirigir òpera belcantista en la que l’orquestra ha de sonar bé i ajustada però ha de ser flexible als requeriments dels autèntics protagonistes del show.

 

BELLINI – LA SONNAMBULA – MET – 02-03-2009 (Descàrrega de l’òpera aquí)

 

Natalie Dessay (soprano) : Annina

Juan Diego Florez (tenor) : Elvino

Michele Pertusi (bajo) : Il conte Rodolfo

Jane Bunnell (mezzo-soprano) : Teresa

Jennifer Black (soprano) : Lisa

Jeremy Galyon (bajo) : Alessio

Bernard Fitch (tenor) : Un notaro

 

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Evelino Pido

Recital de Montserrat Caballe al Chàteau de Tholonet (1974)

18 Març 2009

caballetholonet

Ja fa molts anys (potser vuit o nou) que per a gran sorpresa de qui us explica aixó, al final d’una magnifica gravació de la Caterina Cornaro de Donizetti (amb uns magnífics Aragall i Caballé) es va trobar com a extra aquest magnífic concert que la nostra Montserrat Caballé va fer al castell de Tholonet, al juliol de 1974.

Com serà d’excepcional l’estat de forma de la Caballé (propera a la seva sublim Norma d’Orange) que si bé la Caterina l’he escoltat moltes vegades, aquest concert és un dels meus imprescindibles que escolto i re-escolto una i un altre vegada.

El concert inclou cinc escenes dels compositors on Caballé ha deixat molta empremta: Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi (manca Puccini per a fer el repoker d’asos de l’òpera Italiana), amb àries del bagul de la soprano catalana d’obres com Roberto Devereux, Il Pirata o Donna del Lago.

 1. Donizetti – Vivi ingrato (Roberto Devereux)

Comença el recital amb l’ària de l’última escena del Roberto Devereux, on trobem a una reina Elisabeth I resignada a que el seu antic amant, Roberto, es salvi de la pena capital per a ajuntar-se amb la seva amant actual, Sara. En el recitatiu ens monstra perfectament l’agitació interna del personatge, amb un timbre que mai ha estat més brillant i cristal·lí, mentre que a l’ària fa una autèntica demostració de com s’han de lligar les frases amb uns efectes de filat difícils de trobar en cap altra cantant ( “A te perdono” amb un agut en pianíssim allargat per lligar-ho sense cap pausa a la següent estrofa “De mia cruda”, en una mena de mezza di voce d’irresistible musicalitat).

Donizetti Roberto Devereux Acte 3. Julius Rudel, director.Aix-en-Provence. Juliol de 1977

2. Bellini – Col sorriso d’innocenza (Il Pirata)

Aquesta és un ària de batalla de la Caballé, ja que Imogene va ser un dels grans papers de la soprano als inicis de la seva fulgurant carrera com a super-diva. En aquesta ària constatem que la soprano no només aconsegueix sons puríssims amb els seus famosos pianíssimi, sinó que la seva veu és d’or pur. Només podem posar alguna pega als greus de la cabaletta “di tenebre oscure” massa exagerats al canviar al registre de pit que malgrat no sonar malament, queden una mica lletjos en comparació amb la puresa de la resta de registres; i també en que potser li manca una mica de varietat en la repetició de la cabaletta. De totes maneres, és per enfollir, com fa el públic.

Il Pirata – M. Caballe. Debut a Paris, 1966

 3. Rossini – Tanti affetti in tal momento (La donna del lago)

Per a mi és la part més fluixa del concert (entenent com a fluixa el que altres sopranos de renom ja pagarien per imitar). Les agilitats estan resoltes amb eficàcia, però crec que uns anys després la Caballé havia aprés a fer-les millor (escoltar la seva Semiramide). Apareix el mateix problema amb els greus (és una fase, amb els anys la veu s’ampliaria i als finals del setanta els greus ja sonaven més rodons).

 La donna del lago. Rossini. Tholonet. July 25, 1974

4. Verdi – No so le tetre imagine (Il corsaro)

Aquesta és la peça més breu del concert. Aquí la Caballé està perfecta. No es pot dir res del seu cant sinó els tòpics. Timbre cristal·lí, legato de llibre, reguladors perfectes, agilitats ajustades i afinació perfecta.

Verdi. Il Corsaro. Anton Guadagno i l’Orquestra de la RCA Italiana.

5. Verdi – Ah, dagli scanni eterei (Aroldo)

Per acabar el millor del concert. En aquesta escena de Mina, pertanyent a l’Aroldo (una mena de refregit del Stiffelio) la Caballé hi posa tot el que té. Al recitatiu està pletòrica, amb ascensions a l’agut en forte que treuen l’alè, si bé en lloc del fabulós re sobreagut que va gravar en el magnífic recull de Verdi Rarites en la frase “Padre socorrimi”, opta per una solució més prudent. L’airoso, agitat, permet tornar a comprovar que la Caballé no té rival en el cant lligat, ni problemes de cap tipus per atacar salts d’escala. Però és en la cabaletta “Ah, dal sen di quella tomba” on la Caballé fa un desplegament vocal espectacular. Aquí el greu sona més homogeni amb la resta de registres, no hi ha pianissimi, sinó uns aguts poderosos i un fiato portentós. El públic entra en deliri.

Aroldo. Verdi. Tholonet, 1974

Link de descàrrega del concert (per fellinisc)

Recital de Montserrat Caballe en el Chàteau de Tholonet, Francia. 25 de julio de 1974

Orquesta Sinfónica de Radio France

Director: Gianfranco Masini

Elina Garanca: BEL CANTO

16 Març 2009

garanca

El nuevo disco-recital de Elina Garanca lleva pocas semanas en el mercado y supone la confirmación de la gran versatilidad y calidad de esta mezzosoprano letona de apenas 33 años, que está pisando muy fuerte en el actual mundo de la lírica.

El disco está dedicado al Belcanto, centrado en las figuras de Rossini, Bellini y Donizetti, seleccionando piezas archiconocidas del repertorio de mezzo-contralto (Tancredi, Cappuleti o Lucrecia Borgia, por ejemplo) y otras más desconocidas (L’assedio di Calais o Adelson e Salvini).

La voz de Elina Garanca es muy homogénea, con un timbre muy carnal, poco metálico, y con tintes oscuros. Su línea de canto es muy buena, y posee un instinto teatral de primera categoría.

En las diferentes arias demuestra todas las grandes cualidades de su canto, destacando sobretodo en los momentos más elegiacos, donde la belleza del timbre se impone irremediablemente, junto con una buena línea apoyada en un canto legato de categoría. En los pasajes más virtusísticos demuestra una buena técnica, resolviendo con arrojo y gran aplomo.

Hay que destacar que la afinidad de la mezzo con el repertorio belcantista se remonta a su debut cuando era todavía una estudiante en el año 1998. Fue en la ópera de Viena, cuando en 10 días tuvo que sustituir a la prevista Agnes Baltsa como Jane Seymour en una Anna Bolena. Y como también demuestran diferentes registros anteriores (Norma, Barbiere o el recientísimo Capuleti)

Os dejo el link del video promocional del disco:

http://www.youtube.com/watch?v=-Fw0gMlxsDo

Contenido del disco:

Elina Garanca: Bel Canto

 Gaetano Donizetti (1797-1848)

Lucrezia Borgia

1)      Il segreto per esser felici [2:45]

L’assedio di Calais

2)      Al mio core [3:31]

Roberto Devereux

3)      All’afflitto è dolce il pianto (Sara) [3:35]

Dom Sébastien, Roi de Portugal

4)      Que faire – Sol adoré de la patrie [5:55]

 

Vincenzo Bellini (1801-1835)

Adelson e Salvini

5)      Dopo l’oscuro nembo [6:34]

 

Gaetano Donizetti (1797-1848)

Maria Stuarda

6)      Si, vuol di Francia il Rege (Elisabetta) [1:09]

7)      Ah! quando all’ara scorgemi [3:00]

8.)      In tal giorno di contento [1:44]

9)      Ah! dal ciel discenda un raggio [3:50]

 

Gioacchino Rossini (1792-1868)

Tancredi

10)  Andante [2:04]

11)  O patria! dolce, e ingrata patria [3:47]

12)  Di tanti palpiti [3:04]

Maometto II

13)  Terzetto: “In questi estremi istanti” (Calbo, Anna, Erisso) [6:25]


Vincenzo Bellini (1801-1835)

I Capuleti e i Montecchi

14)  Lieto del dolce incarco [1:44]

15)  Ascolta, se Romeo t’uccise [2:51]

16)  Riedi al campo [0:48]

17)  La tremenda ultrice spada [3:34]

 

Gaetano Donizetti (1797-1848)

L’assedio di Calais

18)  Io l’udia chiarmarmi a nome [4:27]

19)  Suon tremendo! [1:13]

20)  La speme un dolce palpito [2:34]

 

Filarmonica del Teatro Comunale di Bologna

Roberto Abbado

 

Descarga CD, por eLhenry

Norma de Normes

26 febrer 2009

Aquest matí en la caravana que cada dia em porta cap a la feina, he acabat d’escoltar una versió de la Norma realment atípica per la coincidència de dues grans intèrprets del paper principal com a protagonistes.

M’estic referint a la Norma d’estudi que a començament dels 80 van gravar la ja molt madura Joan Sutherland, com Norma, i una madura Montserrat Caballé com Adalgisa.

norma1

Aquesta és la segona Norma que jo vaig tenir, comprada original en K7 en una caixa molt vistosa (encara no tenia ni reproductor de CD), i si sóc sincer ho vaig fer més pel reclam del Pollione de Pavarotti, que per res més, ja que la primera Norma que ja tenia és la mítica gravació d’estudi de la RCA de la Caballé amb la Cossotto i el Domingo.

Em va sobtar molt que la Caballé interpretés el paper de la mezzo, clar que encara no sabia que la Norma i l’Adalgisa en origen, en l’estrena de l’òpera a l’any 1831, eren dues sopranos, la Pasta i la Grisi, i per més INRI, la Grisi era una soprano més lírica i més aguda, per dir-ho d’alguna manera, que no pas la Pasta. Encara més curiós és el fet que en les primeres funcions de la Norma a la Scala, quan es va estrenar, aquestes mítiques sopranos s’alternaven en els papers.

El fet és que ara, amb el petit “poso de sabiduria” que han deixat els anys, es fa curiós el plantejament d’aquesta gravació.

La Sutherland ha sigut una important intèrpret de la Norma durant tota la seva carrera, amb quantitat de registres en estudi i en directe (alguns molt celebrats com les funcions del Met amb l’Adalgisa de la Horne i el Pollione de Bergonzi), però si us soc sincer a mi no és una Norma que em faci perdre el cap. La trobo poc incisiva en els moments més dramàtics i en general bastant monòtona en el desenvolupament psicològic del personatge.

Norma és un personatge amb moltes cares (una sacerdotessa coherent amb la seva devoció, una mare que s’estima els fills, una dona enamorada i apassionada per un home, una rival venjativa que pot fer florir els seus instints més bàsics si cal…) en definitiva una complexa trama de personalitats que troba la mort com a solució final, però no com una heroïna castigada, sinó com una autoinmolació per a donar fi a un conflicte sentimental i polític molt greu.

A més, la Stupenda ja es troba en un estat vocal bastant deteriorat, amb uns greus declamats, de vegades aspres, uns aguts moltes vegades calats i un vibrato estentori, a part que la dicció en italià és pitjor que mai. Cal dir, per al seu descàrrec, que la línia belcantista és perfecte i que pren tots els riscos (sobreaguts suïcides), i que en els moments de recolliment, sobretot els duos amb la Caballé, està més que bé.

Pel que fa a la Caballé cal dir que es trobava en bona forma. La seva Adalgisa és referencial, cantada amb una exquisidesa i perfecció quasi exultants (sembla mentida que ja no hagi tornat a gravar cap paper en estudi després d’aquest). Només un petit però per un excés de nasalitat en l’emissió algunes frases més greus. Està excelsa amb els dos duos amb Norma i brillant amb el duo amb Pavarotti.

Pavarotti i Ramey són un luxe asiàtic com a Pollione i Oroveso, els millors en disc de llarg de les versions existents.

Dirigeix el mestre Bonynge (Mr. Sutherland) amb cura dels cants però amb una concepció bastant linial. Les masses estables de la Welsh National Opera sonen la mar de bé.

En el primer comentari us deixo un regalet.