Archive for the 'Boulez' Category

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 6

13 febrer 2011

Després de molts mesos continuem amb el sixé, i penúltim, capítol de la sèrie, amb el capítol titulat “After the wake”.

El programa repeteix la mateixa estructura habitual i en aquest cas es retoma música de compositors ja escoltats en els anteriors episodis (fins i tot d’algunes obres ja comentades, com les “Cinc peces per a orquestra Opus 10” de Webern).

Escoltem a l’anyorada Margaret Price en “Im Abendrot”, l’últim del Quatre últims lieders de Richard Strauss, una música totalmente evocadora en una súblim interpretació. L’acompanyen André Previn i la London Symphony Orchestra.

 

Ara les “Cinc peces per Orquestra” d’Anton Webern, una autèntica meravella que apenes dura quatre minuts.

 

Per últim us deixo una peça auténticament hardcore on l’abrumador torrent de sons que generen els tres conjunts orquestrals fan molt difícil la seva escolta. Stockhausen no és gens senzill, i aquesta obra tampoc, tot i ser una obra de juventut. El vídeo es correspon a l’estrena espanyola de l’obra a l’octubre de 2008. Són l’ONE i els directors: Nacho de Paz, Arturo tamayo i José Ramón Encinar.

 

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 6: ‘After the Wake’ (vídeo)

 

 

1. ‘Four last songs’ (‘Quatre últimes cançons’) de Richard Strauss, en concret de la quarta, titulada Im Abendrot”, amb text de Joseph von Eichendorff2. ‘A Survivor from Warsaw’, de Arnold Schoenberg, amb lletra recitada, del propi Schoenberg

3. ‘Cinc peces per orquestra, Opus 10’, d’Anton Webern
4. ‘Le Marteau sans maître’ de Pierre Boulez
5. ‘Gruppen’, de Karlheinz Stockhausen, per a tres orquestres, cadascuna amb el seu director, entre ells Daniel Harding.
6. ‘Serenata per a tenor, trompa i cordes’ de Benjamin Britten. En concret, el ‘Nocturn’ de Tennyson
7. El ballet ‘Agon’ d’Igor Stravinsky

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/31/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-3/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/02/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-4/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/10/27/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-5/

Preparant la Lulu

10 Novembre 2010

 

Ho confeso, la Lulu és una òpera que no conec gaire. El fet que existeixin dues versions (una de dos actes inacabada per Berg, i la de tres actes completada per Cerha) m’ha provocat sempre mandra, més tenint en compte que la primera versió que vaig tenir era la de Berg (en la famosa gravació de Böhm que va en tandem amb el Wozzeck, òpera que sí m’entusiasma).

També he de dir que a mi personalment l’òpera del segle XX sempre m’ha entrat primer pels ulls, i he de reconèixer que tot i tenir descarregades més d’una versió en vídeo de la Lulu, encara no n’he vist cap. La trama de l’òpera és molt complexa i es succeeixen una infinitat de personatges secundaris, amb el que escoltar-la en CD necessita dedicació exclusiva en temps, que no tinc, i seguir el llibret.

Alban Berg va començar a treballar en la seva segona òpera, Lulu, tres anys després de l’estrena de Wozzeck al 1925.

La història recull la pujada i caiguda de la ballarina i dona fatal que sedueix a tots els homes que vol i atreu a una admiradora lesbiana, la Comtesa Geschwitz, que al final mort assassinada per Jack l’Esbudellador; i es basa fonamentalment en dues obres, una de les quals, Die Büchse Pandora, havia vist el compositor l’any 1905 quedant totalment impressionat. Berg, treballador meticulós i lent, va fer progressos en l’òpera i al 1935, any de la seva mort, havia completat els primers 360 compassos de l’orquestració de l’escena primera del tercer acte, deixant la resta en una partitura abreujada.

L’òpera es va representar per primera vegada de forma incompleta a Zurich el 1937, i es va continuar escoltant d’aquesta manera durant els quaranta anys següents, ja que la vídua de Berg havia refusat totes les tentatives per a concluir l’orquestració després de que Schoenberg refusés a fer-ho. Quan la dona va morir, al 1976, el compositor austríac Friedrich Cerha va orquestrar el tercer acte i la partitura completa es va interpretar per primera vegada a París en 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i gravada per la DG.

Poca informació més trobem en la pàgina web del Teatre:

Òpera en tres actes. Llibret del compositor basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind. Música d’Alban Berg.

Estrenada, la versió inacabada en dos actes, el 2 de juny de 1937 a l’Stadttheater de Zuric. Estrenada a Espanya al Gran Teatre del Liceu l’1 de febrer de 1969. Estrenada al Gran Teatre del Liceu en la versió complerta en tres actes, realitzada per Friedrich Cerha, el 6 d’abril de 1987.

Es considera una de les òperes més importants i valorades del segle XX.

Lulu es mou en un món oníric i asfixiant. La seva bellesa i el seu atractiu subjuguen els homes que la coneixen, tots els quals moren tràgicament. El final de la protagonista és sagnant, a mans de Jack l’Esbudellador. Dins la tradició literària i lírica de personatges femenins immorals i ambiciosos, Lulu té uns trets propis que la diferencien: és un personatge més passiu i amoral, que acaba víctima d’una societat que l’ha reduïda a objecte eròtic.

La música, que segueix molt lliurement la tècnica serial, és d’una bellesa i un lirisme extraordinaris i reflecteix també els aspectes irònics i sarcàstics de la seva trama complexa.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_lulu.pdf

RESUM ARGUMENTAL

En una òpera d’argument tant complex és indispensable poder seguir bé l’acció que passa a l’escena. Així, es fa molt necessari conèixer bé l’argument, i aquesta vegada la web del Teatre en fa un resum molt ben detallat i precís, que val la penar llegir per a poder anar amb les idees clares.

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Sintesis_argumental/resum_lulu_cat.pdf

Acte I  

Després d’un pròleg en què el domador d’animals d’un circ convida el públic a descobrir una sèrie de feres singulars, malignes i, especialment, una serp que representa el personatge de Lulu, imatge perversa de la dona, la primera escena té lloc al taller del pintor, on Lulu posa per a l’artista. En un divan hi ha el doctor Schön, un ric editor de diaris, i aviat hi entra Alwa, compositor –que ve a buscar el seu pare, el doctor–, que resta encantat davant el retrat. En el cerimoniós comiat, Lulu envia salutacions a la promesa del doctor.

Quan resten sols el pintor i Lulu, aquest comença una agressiva maniobra de seducció de la model. Davant el seu rebuig, invocant la imminent arribada del seu marit, el professor de medicina, la persegueix pel taller, amb Lulu jugant descaradament amb ell. Tanca la porta amb clau i aviat se sent trucar amb força; ella diu atemorida que el seu marit la matarà i, efectivament, aquest aconsegueix entrar furiós amb un bastó per atacar-los, però cau abatut per un fulminant atac de feridura. El pintor surt a buscar un metge, Lulu aviat s’adona que no hi ha res a fer. El pintor torna i davant l’actitud freda i egoista de Lulu, li pregunta entre altres qüestions profundes si té ànima. Lulu respon reiteradament que no ho sap. Desconcertat i irritat, mostra els seus dubtes i angoixes abans que ella torni i s’agafi del seu braç.

La segona escena té lloc en un elegant saló de la casa del pintor, que s’ha casat amb Lulu, convertida en rica viuda del professor de medicina. El marit comenta que l’èxit l’acompanya des del seu casament. Es presenta el vell i miserable Schigolch, que demana diners a Lulu, amb evident complicitat i amb al·lusions a una antiga relació amorosa. El vell es mostra afectuós i protector, però ella el tracta amb duresa i cinisme. Es presenta el Dr. Schön, que vol trencar la seva antiga relació amb Lulu, perquè és a punt de casar-se amb una dona d’un estatus social molt superior. Ella no accepta deixar de veure’l, Schön es plany de la seva ingratitud davant la seva continuada protecció, i ella afirma que només pertany a un sol home, que és ell, que l’ha salvada de la misèria i del deshonor. El to agressiu augmenta i quan el pintor entra a veure què passa, el Dr. Schön explica a l’enamorat i ingenu marit el passat de la seva dona i la relació que ell hi ha tingut des que era una noieta de dotze anys que venia flors davant el Cafè de l’Alhambra, en flagrant contradicció amb la història que ella li ha explicat. El pintor es desespera, entra a la sala de bany i es tanca.

Aviat se senten gemecs, Schön intenta obrir. Ara entra Alwa, que ajuda el seu pare a esbotzar el pany i hi troben el pintor que s’ha degollat amb la navalla d’afaitar. Schön telefona a la policia i Lulu mostra una vegada més la seva sang freda davant la desgràcia i la crueltat i li diu que acabarà casant-se amb ella.

Després d’un interludi musical, la tercera escena transcorre en un camerino, on Lulu, ara vedet d’un espectacle, es prepara per sortir. Alwa, que ha compost la música de la revista –finançada pel Dr. Schön–, assegura que mai no havia vist un èxit igual. Lulu li pregunta si entre el públic hi ha el seu pare amb la seva promesa, i Alwa li demana si ha vingut el príncep que es vol casar amb ella i endur-se-la a l’Àfrica. Alwa rememora la primera vegada que la va veure a casa seva, i Lulu li diu que Schön l’ha llançada al teatre per poder trobar-li un marit ric. Entra el príncep i comenta amb Alwa la perfecció de la bellesa de Lulu i del seu ball, encarnació de la joia de viure.

Lulu torna mig desmaiada i assegura que el síncope que ha sofert és culpa d’haver vist el Dr. Schön i la seva promesa. Entra el doctor i exigeix que continuï la dansa, Alwa defensa la noia; també hi entra el director de teatre amb la mateixa exigència. Resten sols Lulu i el doctor Schön. Ella adopta una actitud submisa però li fa saber que el príncep se l’emporta a l’Àfrica. La possible partida tan lluny toca de ple l’amant i a partir d’ara ella domina totalment la situació: l’obliga a escriure al seu dictat una carta de ruptura a la seva promesa exposant-hi que és indigne del seu amor i que escriu al costat de la dona que el domina. El doctor se sent esmaperdut mentre Lulu es prepara per sortir a dansar, ara sí, davant la promesa.

Acte II  

La primera escena transcorre en un sumptuós saló de la mansió del Dr. Schön, amb el qual Lulu s’ha casat. Veiem Lulu, el doctor i la comtessa Geschwitz, vestida de manera molt masculina, que ha enviat unes flors precioses a Lulu i ambdues parlen amb complicitat. Quan Lulu l’acompanya a la porta, Schön mostra un estat d’ànim malalt, amb senyals de mania persecutòria. Lulu, en tornar, li demana amb exagerada tendresa que es quedi amb ella i li faci companyia. Torna la comtessa i s’amaga darrere un paravent, entren el vell Schigolch i dos personatges nous, l’atleta i l’estudiant, admiradors que entretenen l’avorriment de Lulu els dies que Schön ha d’anar a la Borsa. Apareix Lulu, vestida amb gran elegància; tots tres afirmen que es voldrien casar amb ella, però Lulu es mostra molt displicent. Els dos joves se sorprenen que Schigolch, que creien el pare de Lulu, negui ser-ho i arriben a la conclusió que Lulu no té pare.

Un criat, que mostra al llarg de tota l’escena una confiança sospitosa amb Lulu, anuncia el Dr. Schön, referint-se a Alwa. L’atleta i l’estudiant s’amaguen i Schigolch es dirigeix vers la porta de l’interior. Entra Alwa i ella adopta una actitud seductora, Alwa es rendeix aviat amb gran sentiment de culpabilitat. Apareix el Dr. Schön, que observa Lulu d’amagat i també s’adona de la presència de l’aleta i l’estudiant. Armat amb un revòlver, amenaça l’atleta i Lulu s’adona de la seva presència. Schön acompanya el seu fill a la porta i el fa marxar. El Dr. Schön, fora de si, mostra la seva profunda ira contra Lulu, que li està destruint els seus darrers anys amb el seu cínic comportament i creu que també destruirà Alwa. Posa el revòlver en mans de Lulu i li diu que ella mateixa es doni la mort, que no té altra sortida. Cercant més homes amagats troba la comtessa Geschwitz i la tanca en una estança veïna. Lulu li proposa el divorci i ell no en vol sentir parlar, només veu la seva mort com a solució. Ella fa aleshores una vindicació de la seva personalitat i del seu comportament amoral: no importa que els homes s’hagin suïcidat per ella, Schön sabia qui era quan la va prendre per muller, havia enganyat amb ella els seus millors amics, etc. Schön l’abat a terra i l’apunta al cap amb el revòlver que ella té a la mà, però la intervenció de l’estudiant, que surt de sota una taula, fa que el Dr. Schön es giri d’esquena, moment que aprofita ella per disparar-li cinc trets, i el doctor cau malferit. Lulu, horroritzada pel que acaba de fer, exclama que era l’únic home que havia estimat. Schön la maleeix, Alwa arriba precipitadament i el pare l’adverteix abans de morir que no la deixi escapar, que ara li toca a ell.

Lulu intenta sortir però Alwa l’atura; ella li demana amb una gran angoixa que no la lliuri a la justícia, que és massa jove, i li promet fidelitat total la resta de la seva vida. Però ja tot és inútil: truquen a la porta i entra la policia.

El bell i breu interludi que segueix acompanya el film mut que mostra el destí de la protagonista i constitueix la clau de l’òpera, estructurada com un mirall.

En la segona escena, al mateix saló, ara decadent, un any més tard Alwa i l’atleta –que ara fa les funcions de criat– esperen amb la comtessa Geschwitz que arribi Schigolch per dur-la, disfressada com a doble de Lulu, al pavelló on aquesta roman aïllada pel còlera, i substituir-la perquè pugui fugir. L’atleta té la intenció de casar-se amb Lulu i convertir-la en vedet d’un espectacle ambulant. Apareix Schigolch, que surt amb la comtessa a buscar Lulu a l’hospital, mentre l’atleta i Alwa discuteixen amb agror. La irrupció de l’estudiant es resol quan li fan creure que Lulu és morta pel còlera.

Entren Schigolch i Lulu, pàlida i desencaixada, i l’atleta s’indigna en constatar que no pot presentar-la al seu espectacle i se’n va indignat. Lulu canvia de tarannà i d’aspecte i es mostra encantada de tornar a ser en una casa luxosa. Explica com la comtessa Geschwitz va anar a Hamburg quan el còlera feia estralls i va tornar-ne amb una camisa contaminada que van vestir ella i Lulu. Hospitalitzades ambdues, van donar d’alta la comtessa, però que ara ella ocupa el seu lloc. Fa que Alwa torni a mostrar el seu vell retrat i reprèn amb eficàcia l’escena de seducció que s’havia interromput amb la mort del Dr. Schön. Alwa perd completament el domini de si mateix, no vol recordar l’assassinat del seu pare, i accepta acompanyar-la en la seva fugida a l’estranger i poder viure junts.

Acte III

En una luxosa mansió de París on viu Lulu acompanyada per Alwa, amb identitat falsa, s’hi celebra el seu aniversari. Vestits tots de gran etiqueta, hi veiem, a més, un marquès, un banquer, un periodista, una mare i una filla de quinze anys, una decoradora i la comtessa Geschwitz, a més d’un grum i un criat. Alguns convidats demanen al banquer que els proporcioni accions de la societat dita Jungfrau, que estan al màxim. El marquès té un apart amb Lulu, a la qual tracta amb duresa i menyspreu i li diu que ha determinat el seu futur dins el seu negoci de tracte de blanques en un bordell del Caire. Lulu es revolta i assegura que no vol de cap manera vendre l’única cosa que sempre ha estat d’ella, i que li pagarà els diners que reclama, però ell assegura que sap que Alwa i ella estan a la ruïna i que si no cedeix la denunciarà a la policia francesa, que té assignada una bona recompensa per al delator de l’assassina del Dr. Schön.

Aquest xantatge té el seu doble en un missatge que l’atleta ha donat a Lulu, en què reclama vint mil marcs per poder fer un matrimoni amb una persona distingida i amenaça Lulu que si l’endemà no els té, la denunciarà a la policia. Surten els convidats de la sala de joc amb una gran eufòria perquè tots han guanyat grans sumes i passen al menjador del costat. El banquer rep un telegrama de mans del grum en què li comuniquen la fallida de la Jungfrau, que anul·la totalment el valor de les accions.

Lulu rep la visita de Schigolch, que també li reclama diners, i es posen d’acord que ella li enviarà a casa seva l’atleta, amb la comtessa, i que Schigolch el llençarà al riu des de la finestra. Lulu convenç després l’atleta que la comtessa, enamorada d’ell, li donarà vint mil francs si se l’emporta al vespre, i convenç la comtessa que se l’emporti a casa de Schigolch, cosa que l’amiga, incondicional com sempre, obeeix sense acabar d’entendre per què.

Lulu canvia els seus vestits amb els del grum, un altre incondicional seu. La resta de convidats surten de la sala de joc indignats per les pèrdues al bacarà i els clients del banquer, a més, l’increpen amb duresa per la fallida de les accions. Lulu, disfressada de grum, avisa Alwa que la policia és a punt d’arribar, que el marquès els ha denunciat, i el convenç de fugir per l’escala de servei. Entra el comissari de policia, intenta detenir la que creu que és Lulu, però el marquès posa en evidència l’engany mentre el grum esclata a riure.

La segona escena i última, després d’un interludi, té lloc en unes sòrdides golfes de Londres, on davant la misèria extrema en què es troben Alwa, Schigolch i ella mateixa, Lulu ha decidit prostituir-se, cosa que no havia fet mai en la seva atzarosa carrera. Alwa es mostra ple de gelosia i desesperació, disposat a agredir els clients, mentre que el vell ho accepta com a mal inevitable.

Els tres clients que rebrà Lulu són, en realitat, els dobles de les víctimes inicials de Lulu i són interpretats pels mateixos intèrprets. El primer és un professor, en un rol mut, doble del professor de medicina i primer marit de Lulu, que imposa silenci a Lulu, tot tractant-la amb gran respecte i li dóna un bitllet dels grans. Entra a la seva cambra i se’n va aviat mentre Alwa i Schigolch estan amagats.

Entra ara la comtessa Geschwitz, totalment arruïnada, que porta el quadre de Lulu enrotllat. La pintura provoca una forta emoció en Alwa i Lulu no el vol ni veure. La comtessa acompanya Lulu a buscar un altre client. Quan Lulu torna, va acompanyada d’un negre que és el doble del pintor, home agressiu que tracta Lulu amb menyspreu i quan l’agafa per la força, Alwa s’alça del seu amagatall i intenta defensar-la. La reacció del negre és immediata i amb una matraca deixa Alwa mort a l’instant abans d’anar-se’n. Schigolch retira el cadàver per no espantar els futurs clients. Torna la comtessa Geschwitz i el vell se’n va definitivament. La comtessa, que pensa a suïcidar-se, reflexiona sobre la fredor de cor de la seva estimada Lulu.

Lulu fa entrar Jack l’Esbudellador, el doble del Dr. Schön. Li diu que la comtessa és la seva germana, que està boja.

Lulu ha restat fascinada per la seva personalitat, li demana que passi tota la nit amb ella, l’afalaga i li dóna les poques monedes que té. Jack i la seva presa entren al dormitori i molt aviat s’escolten els crits desesperats de Lulu. Jack en surt amb un punyal regalimant sang i el clava sobre el ventre de la comtessa Geschwitz, que

s’esfondra. S’esbandeix les mans en una palangana plena d’aigua i surt. Les darreres paraules de la comtessa són d’amor etern per a Lulu.

També us adjunto link del libretto que podeu trobar en Kareol.

http://www.kareol.es/obras/lulu/acto1.htm

VERSIONS PER VEURE I ESCOLTAR

Fidel al que us comentava la començament del post, prefereixo deixar-vos testimonis visuals a només arxius d’àudio.

En primer lloc us deixo links per a que podeu descarregar-vos la mítica estrena de la versió en tres actes al 1979, amb el tàndem Boulez-Chereau i la Lulu de la Teresa Stratas.

En segon lloc us deixo la producció d’aquest estiu de 2010 del festival de Salzburg (vídio i àudio), amb la Lulu de la Patricia Petibon (que és l’encarregada de encarnar el paper en la producció del Liceu) i dirigida escènicament per Vera Nemirova i musiclament per Marc Albrecht.

Alban Berg – Lulu (Paris, 1979)

Teresa Stratas / Yvonne Minton / Hanna Schwarz / Toni Blankenheim / Robert Tear / Franz Mazura

Orquesta de París – Pierre Boulez

http://rapidshare.com/files/139359271/Lulu_Paris79.avi.001

http://rapidshare.com/files/139364425/Lulu_Paris79.avi.002

http://rapidshare.com/files/139369837/Lulu_Paris79.avi.003

http://rapidshare.com/files/139374348/Lulu_Paris79.avi.004

http://rapidshare.com/files/139379073/Lulu_Paris79.avi.005

http://rapidshare.com/files/139383614/Lulu_Paris79.avi.006

http://rapidshare.com/files/139387813/Lulu_Paris79.avi.007

http://rapidshare.com/files/139391817/Lulu_Paris79.avi.008

http://rapidshare.com/files/139395657/Lulu_Paris79.avi.009

http://rapidshare.com/files/139401687/Lulu_Paris79.avi.010

http://rapidshare.com/files/139405475/Lulu_Paris79.avi.011

http://rapidshare.com/files/139408990/Lulu_Paris79.avi.012

http://rapidshare.com/files/139412297/Lulu_Paris79.avi.013

http://rapidshare.com/files/139415624/Lulu_Paris79.avi.014

http://rapidshare.com/files/139419078/Lulu_Paris79.avi.015

http://rapidshare.com/files/139422402/Lulu_Paris79.avi.016

http://rapidshare.com/files/139425992/Lulu_Paris79.avi.017

http://rapidshare.com/files/139429525/Lulu_Paris79.avi.018

http://rapidshare.com/files/139433232/Lulu_Paris79.avi.019

http://rapidshare.com/files/139436965/Lulu_Paris79.avi.020

http://rapidshare.com/files/139441168/Lulu_Paris79.avi.021

http://rapidshare.com/files/139445295/Lulu_Paris79.avi.022

http://rapidshare.com/files/139449812/Lulu_Paris79.avi.023

http://rapidshare.com/files/139454620/Lulu_Paris79.avi.024

http://rapidshare.com/files/139459625/Lulu_Paris79.avi.025

http://rapidshare.com/files/139461537/Lulu_Paris79.avi.026

Alban Berg – Lulu (Salzburg, 2010)

Patricia Petibon (Lulu) / Tanja Ariane Baumgartner (Condesa Geschwitz) / Michael Volle (Dr. Schön) / Franz Grundheber (Schigolch) /Cora Burggraaf / Pavol Breslik / Thomas Piffka / Thomas Johannes Mayer / Heinz Zednik / Andreas Conrad / Martin Tzonev / Emilie Pictet / Cornelia Wulkopf

Wiener Philharmoniker – Marc Albrecht

Video.

http://rapidshare.com/files/410803955/Lulu_Salzburg_1.avi.001

http://rapidshare.com/files/410798457/Lulu_Salzburg_1.avi.002

http://rapidshare.com/files/410795032/Lulu_Salzburg_1.avi.003

http://rapidshare.com/files/410789328/Lulu_Salzburg_2.avi.001

http://rapidshare.com/files/410783705/Lulu_Salzburg_2.avi.002

http://rapidshare.com/files/410782519/Lulu_Salzburg_2.avi.003

http://rapidshare.com/files/410778285/Lulu_Salzburg_3.avi.001

http://rapidshare.com/files/410773981/Lulu_Salzburg_3.avi.002

http://rapidshare.com/files/410771102/Lulu_Salzburg_3.avi.003

Audio.

http://rapidshare.com/files/410864909/LULUSzbg01082010.rar.001

http://rapidshare.com/files/410864911/LULUSzbg01082010.rar.002

http://rapidshare.com/files/410864912/LULUSzbg01082010.rar.003

http://rapidshare.com/files/410864908/LULUSzbg01082010.rar.004

http://rapidshare.com/files/410864910/LULUSzbg01082010.rar.005

DADES DE LA PRODUCCIÓ

Títol: LULU

Director d’escena: Olivier Py

Escenògraf i figurinista: Pierre-André Weitz

Il·luminador: Bertrand Killy

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Grand Théâtre de Genève

Direcció musical Michael Boder
Lulu Patricia Petibon
Comtessa Geschwitz Julia Juon
Encarregada Silvia de la Muela
Un estudiant Silvia de la Muela
Un grum Silvia de la Muela
Inspector de sanitat Robert Wörle
El príncep Robert Wörle
El majordom Robert Wörle
El marquès Robert Wörle
Professor Robert Wörle
El pintor Will Hartmann
Un negre Will Hartmann
Dr. Schön Ashley Holland
Jack l’Esbudellador Ashley Holland
Alwa Paul Groves
Schigolch Franz Grundheber
Un domador Andreas Hörl
L’atleta Andreas Hörl
El banquer Kurt Gysen
Director de teatre Kurt Gysen
La jove de 15 anys Isabel Rodríguez García
La seva mare Monique Simon
Un periodista Manel Esteve
Un criat Marc Pujol
Un clown Jeremy Friedman
Decoradora Mariel Aguilar
Comissari de policia Gabriel Diap

 

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 3

31 Agost 2010

“Color” és el tercer capítol de la sèrie, i en ell es tracta l’evolució en el tractament tímbric i les textures sonores que es van donar des del post-romanticisme a la música clàssica actual.

L’obra de partida en aquest cas és el “Preludi a la migdiada d’un faune” de Claude Debussy. Un altre vegada Rattle comença amb una obra tremendament popular i rellevant on ens explica la forta vinculació d’aquella música amb el que estava passant amb el món de la pintura: l’Impressionisme. A partir d’aquí se’ns plantegen com a pioners el colorisme folclòric de l’”Ocell de foc” de Stravinsky i les atmosferes del “Daphnis et Chloe” de Ravel, inclús la contribució de Schoenberg a les textures orquestrals de les seves “5 peces per orquestra”.

Ja més actuals en el temps són les versions al piano (amb el propi Rattle) i amb orquestra de les “Notations” de Pierre Boulez, l’“Et expecto…” de Messiaen i la molt interessant tímbricament “Dream/Window” de Takemitsu.

Com sempre Rattle introdueix cada peça en context històric i artístic, posa exemples al piano i intenta, sempre, ser el màxim didàctic possible, amb un llenguatge entenedor i directe.

Us deixo un parell de vídeos amb la versió que feia un Leopold Stokowski de 90 anys del “Prélude à l’après-midi d’un faune” amb la London Symphony. Aquesta peça era una de les seves especialitats, ja que l’anava molt bé al seu estil molt atent a les sonoritats i a la recreació de les textures orquestrals.

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítol 3: ‘Colour’ (VIDEO)

1. ‘Prélude à l’après-midi d’un faune’ de Claude Debussy

2. ‘El pájaro de fuego’ d’Igor Stravinsky

3. ‘Daphnis et Chloé’ de Maurice Ravel

4. ‘Jeux’ de Claude Debussy

5. ‘Cinco piezas para orquesta Opus 16’ d’A. Schoenberg

6. ‘Notations’ para piano (en versión orquestal) de Pierre Boulez

7. ‘Et expecto resurrectionem mortuorum’ d’Olivier Messiaen

8. ‘Dream/Window’ de Toru Takemitsu

——————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/12/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-2/

INTRODUCCIÓ A LA MÚSICA DEL SEGLE XX. CAPÍTOL 2

12 Agost 2010

“Ritme” és el segon capítol de la sèrie on Simon Rattle ens introdueix en la música clàssica del segle XX.

Si a l’anterior entrega ens presentava l’evolució del postromanticisme cap a l’atonalitat i el dodecafonisme, aquí ens introdueix en l’exploració del pols musical: el ritme.

Comença Rattle amb un punt de partida també tòpic i típic per aquest tema (a l’igual que el Tristany en el primer capítol) com és La consagració de la primavera de Stravinsky, on s’intenta retratar la força de la natura. A partir d’aquí es succeixen una sèrie d’obres ja no tant conegudes, de les que es destaquen les diferents aportacions a l’evolució del tractament del ritme dins de la música del segle XX.

Així, de l’”Ionisation” de Varese ens parla de com es reflecteix el canvi del paissatge en la societat moderna (amb els cotxes i els gratacels). Amb les obres de Nancarrow la introducció de noves tecnologies, amb Reich les influències del continent africà, amb Boulez i Ligeti diferents experiments rítmics, per acabar amb les influències hindús de la “Turangalila” de Messiaen.

Per a que feu un tast us deixo l’emblemàtica “La consagració de la primavera” interpretada per Valery Gergiev i la London Symphony Orchestra (2007).

Leaving Home, a television programme introducing 20th century orchestral music

Capítulo 2: ‘Rhythm’ (VIDEO)

1. Ballet ‘La consagración de la primavera’ de Igor Stravinsky

2. ‘Ionisation’ de Edgar Varèse

3. ‘Das Lied von der Erde’ de Gustav Mahler

4. ‘Atmosphères’ de György Ligeti

5. ‘Music for Pieces of Wood’ de Steve Reich

6. ‘Piano Roll No. 21’ de Conlon Nancarrow

7. ‘Rituel in Memoriam Bruno Maderna’ de Pierre Boulez

8. ‘Sinfonía Turangalila’ de Olivier Messiaen

The City of Birmingham Symphony Orchestra – Simon Rattle.

——————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/08/10/introduccio-a-la-musica-del-segle-xx-capitol-1/

Mis Favoritos: La octava sinfonía de Mahler

15 Novembre 2009

BoulezMahler8

Se la denomina “Sinfonía de los mil” por el masivo elenco necesario para interpretarla, la Octava de Gustav Mahler es quizás su obra más asequible para el público, con un lenguaje musical menos sorprendente e innovador que en sus dos sinfonías anteriores y mucho más convencional que la fenomenal Novena.

Sólo Mahler es capaz de contraponer el himno latino “Vieni, creator spiritus” de la primera parte con sus resonancias oratorias y algunas querencias Brucknerianas, con la más teatral y musicalmente más expresionista segunda parte basada en la escena final de la segunda parte del Faust de Goethe, y llamar al resultado sinfonía.

El estreno en Munich de la obra en 1910 bajo la dirección del propio compositor, unos meses antes de su muerte, fue quizá su mayor triunfo, y desde entonces la vasta envergadura de la obra y su sentido del júbilo le proporcionan un lugar especial dentro de la literatura sinfónica y coral.

Podéis comprobar lo que digo con este primer fragmento que os adjunto, donde la National Youth Orchestra of Great Britain dirigida por Simon Rattle interpretan el final de la primera parte en un concierto de los Proms.

La excepcional cantidad de medios que necesita su interpretación, tanto orquestales como corales (171 instrumentistas en la orquesta y más de 800 cantores en el estreno, de ahí lo de sinfonía de los mil), hace que sea una obra que cada vez que se programa en una sala de conciertos se convierta en un acontecimiento artístico de primera magnitud. Al mismo tiempo las partes solistas son muy extensas y exigentes, teniendo en cuenta la masa sonora con la que han de batirse en ciertos momentos, con lo que se necesitan voces poderosas y resistentes que a la vez sean capaces de crear atmósferas sonoras que a veces son de una sutileza y delicadeza maravillosa.

Como segundo aperitivo os dejo el final de la obra por los mismos intérpretes, la NYOGB dirigida por Simon Rattle.

Como versión para que disfrutéis de la obra os dejo una retransmisión radiofónica del 30 de abril de 2007 de calidad de sonido excelente, de un concierto en la Musikverein de Viena, con la Staatskapelle de Berlin y dirigidos por el gran Pierre Boulez. Uno de los conciertos de la serie realizados en Berlin fue la versión que sirvió para la edición en disco de DG, con ligeros cambios en el grupo de solistas.

La versión de Boulez es excelente, fiel a su estilo de disección de la partitura pero sin restarle monumentalidad a la obra. Se oyen detalles orquestales que en muchas otras versiones pasan desapercibidos, al mismo tiempo que consigue dar el empuje a los momentos de gran clímax, con unas masas que responden con gran eficacia

Gustav Mahler-Sinfonía No. 8 “de los mil” (descarga)

Ricarda Merbeth/Soprano I – Magna Peccatrix

Camilla Nylund/Soprano II – Una poenitentium

Adriane Queiroz/Soprano III – Mater gloriosa

Michelle De Young/Alto I – Mulier Samaritana

Jane Henschel/Alto II – Maria Aegyptiaca

Robert Dean-Smith/Tenor – Doctor Marianus

Hanno Müller-Brachmann/Baritono – Pater ecstaticus

Robert Holl/Bajo – Pater profundus

Wiener Singverein-Slowakischer Philharmonischer Chor-Wiener Sängerknaben

Staatskapelle Berlin-Pierre Boulez

Un Parsifal breve

23 Juliol 2009

Carátula Frontal

A veces el refrán “lo bueno si breve, dos veces bueno” alcanza toda su realidad en las cosas más inesperadas. Es el caso de este Parsifal que apenas dura 3 horas y 40 minutos (50 minutos menos que el mítico de Kna en Bayreuth!!!!).

Esta versión es una aproximación interesantísima a Parsifal, con sus fortalezas y sus debilidades. Los tiempos, comparados con los habituales o tradicionales, son muy rápidos y a veces oscurecen las maravillas del trabajo de orfebrería (un mundo riquísimo de micro-estructuras musicales) que Wagner consiguió en la orquestación, y que solo en las grabaciones mejor grabadas y más lentas se detectan como en la mítica de Kna del 1962 o la más reciente de Goodall de 1984. El enfoque de la obra que imprime Boulez deja de ser contemplativo y místico y se centra en dar un pulso más dramático a los acontecimientos y a las narraciones. Hay más sufrimiento (notable narración de Amfortas), más carnalidad (en el segundo acto) y más opresión (la intervención de Titurel exigiendo a su hijo la consagración del Grial es maravillosa). Podemos decir que Boulez hace que la obra aterrice en el mundo de los humanos y sus pasiones, alejándolo del misticismo en que tradicionalmente se envuelve la obra.

Con respecto a las prestaciones vocales, dominada por cantantes anglosajones, destacan el soberbio Parsifal del magnífico James King (este tenor es uno de los grandes heldentenores de todos los tiempos, y hay que empezar a reivindicarlo más), con una timbre bello, un fraseo maravilloso (musical y lleno de matices) y unos medios vocales (tanto en el agudo como en el grave) notabilísimos. Destacadísimos también el Gurnemanz de Franz Crass (voz muy poderosa y bien manejada), el Amfortas de Stewart y la Kundry de Gwyneth Jones (mejor cuando canta por encima del mezzoforte, y muy anecdótico el grito al inicio del tercer acto, más horripilante que creible).

La grabación tiene un sonido nitidísimo (es un directo) y recoge a las masas del festival de Bayreuth en muy buena forma. El coro está dirigido por el gran Wilhelm Pitz en una de sus últimas actuaciones y es destacable la claridad y expresividad que consigue (se palpa el horror cuando aparece el cuerpo de Titurel).

Lo dicho, un muy notable Parsifal con una visión más teatral del drama wagneriano, y con la ventaja (o inconveniente?) de que cabe en tres cds.

Richard Wagner (1813-1883) – Parsifal (CDs)

Parsifal – James King

Kundry – Gwyneth Jones

Gurnemanz – Franz Crass

Amfortas – Thomas Stewart

Klingsor – Donald McIntyre

Titurel – Karl Ridderbusch
Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele -Pierre Boulez-Rec. Bayreuth, 1970