Archive for the 'Brownlee' Category

Opera from the Met: Armida de Rossini (01-05-2010)

11 Agost 2010

Renée Fleming és una superdiva, i exerceix. Com s’enten, sinó, que el Met dediqui tota una nova producció a un Rossini dels més inhabituals?

Armida és una de les òperes més estranyes de Rossini (tant per la seva poca presència en els teatres des de la seva estrena al 1817, com per la seva estructura), així que les funcions que es van estrenar a l’abril al Met suposaven les primeres que es feien al teatre del títol. I sembla que això li ve de gust a la Diva, ja que el teatre l’ha muntat ja unes quantes produccions amb premiers per a la companyia: Il Pirtata, Rodelinda (Haendel), Susana (Floyd) i ara l’Armida.

S’ha de dir que l’Armida és un paper molt destacat en la carrera de la Fleming, ja que gràcies a la creació que d’ell va fer al Festival Rossini de Pèsaro a l’any 1993 (del que SONY va editar la gravació en viu) el nom de la soprano va començar a sonar amb força (i des de llavors fins ara). Malgrat això, només al 1996 va tornar a interpretar-lo en una versió en concert a la New York City Opera de l’Eve Queler.

No està ja la Fleming per enfrontar-se amb garanties a aquest tipus de paper. Sí, la veu es cremosa i brillant, canta amb bon legato i les frases més líriques les borda, però i en els passatges més exigents, plens de fioritures i amb cant di sbalzo? Doncs, no. Hi ha crits, desafinacions, sons guturals i fioriture totalment desdibuixades.

A part d’això hi ha un altre problema cada vegada més greu en el cant de la Fleming, i és una tendència absoluta cap a la nyonyeria en l’aspecte interpretatiu. La seva interpretació és planera de solemnitat. S’esforça constantment en emetre un cant preciosista (recolzat en la bellesa del timbre) tant monòton com asèptic, que m’acaba avorrint. També cal dir, que la soprano està bastant reservona tota la funció, sense arriscar, i quan ho fa en l’escena final el resultat no és del tot satisfactori.

” D’amore al dolce impero “

Finale  “Dove son io? … E ver gode quest’anima”

L’Armida, però, no només és la soprano. En un fet certament inusual, l’òpera de Rossini necessita que el teatre recluti a sis tenors. El Met ha aconseguit reunir un grup força solvent, encapçalat per el cada vegada més consolidat Lawrence Brownlee.

A mi Lawrence Brownlee m’agrada moltíssim. Crec que la seva veu és perfecta per aquest rols rossinians. El seu Rinaldo té cos i presència al centre i puja a l’agut amb total facilitat, el seu cant és exquisit i les agilitat estant perfectament executades. Sincerament penso que li roba el show a la diva amb tota justícia. A més, físicament ha millorar molt, ja que comparant-lo amb els videos del Ramiro de l’any passat a les d’aquesta Armida ha perdut una bona pila de kilos.

Duet Armida i Rinaldo (Acte I) – Renée Fleming – Lawrenece Brownlee

Trio  “In quale aspetto imbelle” (Acte III) – Lawrence Brownlee – Kobie van Rensburg – Barry Banks

 De la resta de tenors destacar la notable doble labor de Barry Banks com Gernando i Carlo (irreprotxable en la seva aria i duet del primer acte), i la bona adequació de la resta a les seves parts.

Aria de Gernando “Non soffrirò l’offesa” (Acte 1)- Barry Banks

Menció a part es mereix l’actuació de Riccardo Frizza, que s’ha fet un nom en el món rossinià a força d’acompanyar al Juan Diego Flórez, que aquí està molt desencertat (pot ser per culpa de la Diva?), amb caigudes de tensió constants i alarmants, i més en una òpera tant llarga i força desconeguda, que poden convidar a l’oient o a l’espectador a apagar l’aparell multimèdia per pur aborriment.

Gioacchino Rossini – Armida (part01, part02)

Renée Fleming (soprano): Armida

Lawrence Brownlee (tenor): Rinaldo

John Osborn (tenor): Goffredo

Barry Banks (tenor): Gernando / Carlo

Kobie van Rensburg (tenor): Ubaldo

Yeghishe Manucharyan (tenor) : Eustazio

Keith Miller (baix) : Astarotte

Peter Volpe (baríton) : Idraote

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Riccardo Frizza

Tancredi a Washington (Descobrint a Sarah Coburn)

22 gener 2010

Quan vam parlar de La Cenerentola al Met de la temporada passada amb la Garanca vaig descubrir al ternor Lawrence Brownlee, que em va fer una magnífica impressió i del que us vaig dir que buscaria més actuacions seves. Així ho vaig fer i entre les que vaig trobar destaquen un Barbiere al Met amb la DiDonato de la temporada 2006-2007 i un Tancredi a Washington al 2006. I precisament d’aquest últim és el que vull comentar-vos avui. 

La raó principal d’això, a part de perquè és una versió molt notable per la qualitat dels tres protagonistes principals, és pel descobriment de la soprano Sarah Coburn – que fa d’Amenaide – l’actuació de la qual m’ha deixat completament impressionat. 

El Tancredi és una obra magnífica que marca l’inici de la consagració del geni de Pesaro, quan apenes havia passat els 20 anys. L’obra, amb llibret de Gaetano Rossi basat en l’obra Tancrède de Voltaire, es va estrena a La Fenice de Venècia el 6 de febrer de 1813 i es pensa que la va composar en menys d’un mes, ja que a al gener havia estrenat Il Signor Bruschino

Formalment amb el Tancredi Rossini va assentar les bases del seu propi estil de fer òpera o, el que és el mateix, del belcanto. En el Tancredi es comença a abandonar el recitatiu secco per recitatius acompanyats molt més expressius i rics, també les àries passen a ser vehicles d’expressió musical més naturals i profunds, on es requereix un domini absolut de la vocalització, ja que aquesta deixa de ser pur joc d’artifici sinó un element fonamental per l’expressió, eliminant qualsevol possibilitat d’abús de coloratures i cadències improvisades com a vehicle de lluïment del divo/a.

De fet, la culminació d’aquest estil rossinià la trobem una dècada i vint-i-quatre òperes més tard en la Semiramide (1823), estrenada al mateix teatre amb llibret del mateix Gaetano Rossi i també basada en una obra de Voltaire (Sémiramis), obra que podriem considerar com un Tancredi in exelsis.

Passem a la funció.

La funció que us presento es va donar a l’abril de 2006 a la Washington Opera Center, i contava com a principals protagonistes al Tancredi de Stephanie Blythe, l’Amenaide de la Sarah Coburn i l’Argirio de Lawrence Brownlee.

Comencen per la Stephanie Blythe. En primer lloc hem de dir que ens trobem davant una veu important amb un timbre que recorda molt, però molt, al de la Marilyn Horne. I no només en el timbre, sinó també en al forma de cantar. S’ha de dir però, que la Blythe, malgrat tenir una bona tècnica i agilitats, no té la precisió mecànica que tenia la seva il·lustre compatriota, amb menys nitidesa al executar els passatges més exigents. Al mateix temps el greu, que sí que està ben controlat, no té aquella rotunditat del de la Horne (de vegades massa exagerat i tot en els recolzaments de pit). 

El seu Tancredi està molt ben cantat, deixant el llistó molt alt en totes les seves intervencions principals – dues àries, dos duos amb Amenaide i un duo amb Argirio – sent un Tancredi més guerrer que amant. Potser, com a únic inconvenient, en desconcerta molt la gran semblança amb la veu de la Horne, que fa que l’estigui comparant constantment, i clar, per molt bé que ho faci sempre surt perdent. 

Escoltem-la en la celebèrrima entrada del personatge al primer acte “Di tanti palpiti”.                                    

I ara en el duo amb Argirio al segon acte. 

L’Amenaide de la Sarah Coburn ha estat tota una revelació.

La Sarah Coburn és una soprano lírica amb una veu de bonic color, força penetrant, amb una bona tècnica per les agilitats i amb un registre agut brillant. El seu cant és acuradíssim i molt comunicatiu, amb un estil irreprotxable i molt bon gust. A part d’això té una presència escènica força atractiva (va ser aspirant a Miss Oklahoma), i per si això fos poca cosa és filla d’un senador.

Però no parlem més i sentim-la en la seva primera ària.

 

Realment impacta la qualitat d’aquesta jove cantant que de moment només s’ha prodigat pels teatres nordamericans (des del 2001), havent actuat en els principals teatres americans com el Met (The last emperor), Florida, Washington (Tancredi, I Puritani), LA Opera (Tamerlano amb Domingo, Barbiere, Der Fledermaus), Chicago, Cincinatti, Seattle,…. amb un repertori que inclou Linda di Chamonix, Lucia di Lammermoor, I Cappuletti, Lakme, Carmina Burana,…..Els seus compromisos la portaran aquest inici del 2010 a cantar Il Barbiere a Florida i Rigoletto a la Welsh National Opera.

Sentim-la ara en el primer duet amb Tancredi.

Ara la sentim en la cavatina del segon acte, on jo crec que està sublim.

 

Per últim en la seva última aria “Giusto Dio che umile adoro”

 El tercer en discòrdia és l’excel·lent tenor rossinià Lawrence Brownlee. Fent el paper d’Argirio, pare d’Amenaide, s’aprecien totes les virtuts que van remarcar quan parlaven del seu Ramiro: veu corpòria, amb un centre ample i agut fàcil i espectacular, fraseig de bona escola i perfectes agilitats. L’únic inconvenient que hi trobo és una certa emissió caprina (vibrat molt ràpid) en certes notes del pas, que desvirtuen una mica la seva excel·lent feina.

Sentim-lo en la seva gran ària del segon acte.

La resta de personatges no tenen quasi presència, excepte Isaura que té una mena d’aria di sorbetto en el segon acte, que defensa Linda Maguire amb força dignitat. L’Orbazzano de David Langan no arriba al nivell dessitjat i correcta el Roggiero de Lisa Eden.

Bon treball el d’Antony Walker al front de l’eficient companyia de la Washington Concert Opera on opta pel final feliç original de l’estrena a Venècia, no pel tràgic (més fidel a Vodelaire) de Ferrara.

La gravació feta in house té una qualitat força aceptable, i recull de primera mà una nit d’exit total pels tres protagonistes. Intenteu escoltar-la, val molt la pena.

G. Rossini – TANCREDI (CD01, CD02)

Tancredi – Stephanie Blythe

Argirio – Lawrence Brownlee

Amenaide – Sarah Coburn

Isaura – Linda Maguire

Roggiero – Lisa Eden

Orbazzano – David Langan

Washington Concert Opera – Antony Walker

2 d’abril de 2006

Opera from the Met: La Cenerentola (01-05-2009)

26 Mai 2009

MetLaCGarancaServant(A)

Estas funciones de La Cenerentola, conjuntamente con las del año que viene en Paris, suponen las últimas representaciones de la mezzosoprano Elina Garanca en un papel de Rossini, ya que abandona este repertorio de manera temporal, según ha indicado la propia cantante.

Es una lástima, pero parece algo natural ya que, a pesar de que realiza una excelente interpretación, no es en Rossini donde la Garanca se mueve con más comodidad, porque tal como evoluciona su voz, parece llamada a cautivarnos con papeles de mayor desempeño dramático como Carmen o Dalila.

La voz de la Garanca es oro puro. Bellísima y homogénea de arriba abajo. La técnica es sólida y su canto está lleno de exquisiteces y matices. Su Angelina es una mujer sensible, un “trionfo de la bontà”, y su canto irradia serenidad. No tiene problemas con la coloratura: con trinos perfectos, notas picadas y todo tipo de efectos en la regulación de la voz. Ni tiene problemas con el agudo, rutilante, pero sin abusar de él. Nos regala una gran función sin la necesidad de tener que llegar al paroxismo del virtuosismo.

Os dejo a continuación un video captado de manera furtiva en una de estas representaciones, con la Garanca interpretando la espectacular escena final.

Elina Garanca en “Nacqui all’affanno… Non piu mesta” Metropoliitan Opera, 9-5-2009.

A su lado me ha sorprendido el fenomenal Ramiro de Lawrence Brownlee. ¡Vaya tenor di grazia! Posee una voz corpórea (no es el típico tenorino de voz meliflua), con un bello centro y un agudo fácil y espectacular. Frasea con gran clase y domina a la perfección la agilidades. Domina el rol por completo y lo rellena con detalles vocales de gran figura. Bravísimo.

Para que comprobéis lo que os digo os dejo el audio de la espectacular aria del Príncipe Ramiro del segundo acto.

Lawrence Brownlee en el aria de Ramiro – Metropoliitan Opera, 1-5-2009

También me ha sorprendido muy gratamente el Dandini de Simone Alberghini, que con una recia voz de bajo buffo canta el papel (no lo declama ni lo ladra) al mismo tiempo que consigue una rica caracterización teatral (y suponemos que escénicamente también lo consigue, porque el público se ríe con él de lo lindo).

No pasa lo mismo con el Don Magnifico de Corbelli. Corbelli ha sido uno de los grandes buffos de la última generación, digno heredero de Montarsolo, Capecchi, Dara…., pero su momento ha pasado y ya no consigue defender vocalmente su parte sin abusar de tics y trucos, y sin abusar del parlato y gritar. De todos modos, la experiencia es un grado, y gracias a ella lleva la función a buen puerto.

Destacable el Alidoro del bajo de la casa John Relyea, bien en su muy difícil aria. Como también cumplen con más que corrección las hermanastras de Durkin y Risley.

La orquesta del Met, que normalmente suena bien, está aquí espléndida, con un sonido limpísimo en todas las familias, haciendo parecer mejor de lo que es la poco inspirada pero correcta dirección de Maurizio Benini.

Rossini – La Cenerentola (CD1, CD2)

Cenerentola: Elina Garanca

Don Ramiro: Lawrence Brownlee

Don Magnifico: Alessandro Corbelli

Dandini: Simone Alberghini

Clorinda: Rachele Durkin

Tisbe: Patricia Risley

Alidoro: John Relyea

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus

Maurizio Benini

(Grabación radiofónica con muy buen sonido. de mayo de 2009)