Archive for the 'Caballé' Category

Quatre cançons per somiar

8 Juny 2012

Des de fa uns dies que l’ambient laboral i la situació em té frustrat i angoixat. Necessitava un bàlsam, un punt de desconnexió i vaig pensar en els Quatre últims lieders de Richard Strauss.

Aquestes quatre peces són tota una medicina, un antídot per a les tensions, un aturada, un rabeig de pau.

Vaig estar sentint les meves versions de sempre (Janowitz-Karajan, Schwartzkopf-Szell, Studer-Sinopoli), i després vaig buscar en el disc dur a veure que si tenia alguna pendent, i sí que tenia.

Primer vaig disfrutar amb la bellesa freda de la Fleming amb una direcció impecable de Thielemann, després amb la calidesa de la Stemme i l’ardor contingut de Pappano, i, per últim, o sorpresa, amb una lectura amb la Caballé i la Chicago Symphony Orchestra de l’any 1966, amb la soprano en plenitud de facultats. Com tots sabeu, la Caballé em torna boig – fins i tot surt a la dedicatòria de la meva tesina (entre d’altres) – així que aquí la teniu.

A l’any 1966 la Caballé estava en l’inici de la seva gloriosa carrera, i vocalment es trobava en estat de gràcia. La veu té un color d’una bellesa impactant, la línia, el control de la respiració, els reguladors, tot és una suma perfecta per interpretar aquestes cançons.

Hi haurà algú que trobi la seva veu massa voluptuosa per aquestes peces, que prefereix veus més cristal·lines, més angelicals, però la manera de cantar de la catalana, amb un control total de la respiració, li permet fer uns sons tant instrumentals que el resultat és molt engrescador, més compacte, com si en lloc d’un solista hi hagués un instrument més. I caram, quin instrument!

Sentim la primera cançó: “Frühling” (Primavera) on en el curs del primer vers sembla que la música lluita per separar-se de la foscor hivernal per regalar-nos una música radiant i càlida.

Els Quatre últims lieders són la conclusió de la vida artística de Richard Strauss. Composades al 1948, amb 84 anys, l’autor va morir l’any següent sense haver-les vist estrenar. De fet, no les va escriure pensant en un cicle unitari, però els quatre poemes tracten sobre la mort propera i la seran acceptació del destí.

La primera que va composar va ser “Im Abendrot” (A la ciguda del sol), amb el poema de Joseph von Eichendorff, originalment concebuda com una peça aïllada i dedicada a la seva esposa Pauline (soprano que va estrenar moltes de les seves cançons).

Poc després de finalitzar la composició d’aquest lieder, durant l’estiu d’aquell any, inspirat pels poemes del seu amic hermann Hesse, va composar les tres cançons que falten. La primera “Frühling” (Primavera), després “Beim Schlafengehen” (al anar a dormir) i per últim “September”.

Strauss va morir pocs mesos després, sense imaginar-se que “Im Abendrot” acabaria integrant un cicle amb les de Hesse. Va ser Ernst Roth, el seu editor a Londres, qui va considerar que la melodia del primer lieder seria un complement adequat als poemes de Hesse.

Escoltem ara la segona: “September” amb una textura orquestral cargada d’expressivitat i amb l’apacible i noble so de la trompa com coprotagonista.

La primera interpretació del cicle va tenir lloc el 22 de maig de1950 a Londres, amb la Kirsten Flagstad com solista, conjuntament amb la Philharmonia Orchestrai sota la direcció, ni més ni menys, de Wilhelm Furtwängler.

Ara “Beim Schlafengehen” on hi ha un fabulós solo de violí que imiten la veu, i amb un encadenat de melismes de la veu suggerents i embriagadors.

Aquesta versió que estem sentim amb la Montserrat Caballé prové d’un concert amb la Chicago Symphony Orchestradel 28 d’abril de 1966, sota la direcció de Irwin Hoffman. El so és acceptable, amb una bona presència de la veu i una orquestra de molta qualitat. La direcció és plàcida i es deixa emportar per la personalitat vocal de la soprano, que està en un estat vocal sublim.

Per acabar el meravellós “Im Abendrot”. El poema de von Eichendorff descriu a una parella passejant de la ma que es pregunten sobre la assossegada pau de la que estan gaudint dient “¿serà això la mort?”. En aquest moment Strauss fa sonar en la trompa el tema més noble del seu anterior poema simfònic “Mort i transfiguració”. Extasiant!

Richard Strauss-Quatre últimes cançons (descàrrega)

1. Primavera (Frühling)

2. Setembre (September)

3. En anar a dormir (Beim Schlafengehen)

4. Cap al tard (Im Abendrot)

Montserrat Caballé-soprano

Chicago Symphony Orchestra-Irwin Hoffman

28-04-1966

—————————————–

Aquí us deixo els quatre poemes traduïts

CUATRO ÚLTIMAS CANCIONES

FRÜHLING
(Hermann Hesse)
In dämmrigen Grüften
träumte ich lang 
von deinen Bäumen und blauen Lüften,
von deinem Duft und Vogelsang.

Nun liegst du erschlossen
in Gleiss und Zier 
von Licht übergossen 
wie ein Wunder vor mir.

Du kennest mich wieder,
du lockest mich zart, 
es zittert durch all meine Glieder
deine selige Gegenwart!.
PRIMAVERA
En el fondo de las peñas crepusculares
he soñado largamente 
con tus árboles y aire azul, 
con tus aromas y con tus cantos de pájaros.
 
Ahora te has desplegado 
en esplendores y aderezos,
desbordando de luz, 
como un milagro ante mí.
 
Tú me reconoces, 
tú me atraes tiernamente, 
un escalofrío cruza todos mis miembros,
tu bienaventurada presencia.
SEPTEMBER 
(Hermann Hesse)
Der Garten trauert, 
kühl sinkt in die Blumen der Regen.
Der Sommer schauert 
Still seinem Ende entgegen.

Golden tropft Blatt um Blatt 
nieder vom hohen Akazienbaum.
Sommer lächelt erstaunt und matt
in den sterbenden Gartentraum.

Lange noch bei den Rosen 
bleibt er stehen, sehnt sich nach Ruh.
Langsam tut er die (grossen)

müdgewordnen Augen zu.

 

SEPTIEMBRE
El jardín está triste, 
la fría lluvia pesa sobre las flores.
El verano tiembla 
dulcemente hacia su fin.
 
Doradas, gota a gota, caen las hojas
de lo alto de la acacia.
El verano sonríe, sorprendido y cansado,
entre el sueño de los jardines que se mueren.
 
Largamente, entre las rosas 
se detiene todavía, desea el reposo.
Lentamente cierra 

sus ya cansados ojos.


BEIM SCHLAFENGEHEN 
(Hermann Hesse)
Nun der Tag mich müd gemacht,
soll mein sehnliches Verlangen
freundlich die gestirnte Nacht
wie ein müdes Kind empfangen.

Hände, lasst von allem Tun,
Stirn vergiss du alles Denken,
alle meine Sinne nun
wollen sich in Schlummer senken.

Und die Seele unbewacht
will in freien Flügen schweben,
um im Zauberkreis der Nacht
tief und tausendfach zu leben.

 

AL IR A DORMIR
Ahora que el día se ha fatigado,
que mi nostálgico deseo
sea acogido por la noche estrellada
como un niño cansado.
 
Manos, abandonad toda acción.
Mente, olvida todo pensamiento.
Ahora todos mis sentidos
quieren caer en el sueño.
 
Y el alma sin más guardián
quiere volar, liberadas sus alas,
en el círculo mágico de la noche,
para vivir profundamente mil veces.
 
IM ABENDROT 
(Joseph von Eichendorff)

Wir sind durch Not und Freude
gegangen Hand in Hand,
vom Wandern ruhen wir (beide)
nun überm stillen Land.

Rings sich die Täler neigen,
es dunkelt schon die Luft,
Zwei Lerchen nur noch steigen
nachträumend in den Duft.

Tritt her und lass sie schwirren,
bald ist es Schlafenszeit,
dass wir uns nicht verirren
In dieser Einsamkeit.

O weiter, stiller Friede!
So tief im Abendrot,
wie sind wir wandermüde-
ist dies etwa der Tod?

 

EN LA PUESTA DE SOL
Con penas y alegrías, 
mano a mano, hemos caminado.
Reposemos ahora de nuestros viajes,
en la tranquila campiña.
 
A nuestro alrededor se inclinan los valles,
ya la brisa se ensombrece.
Sólo dos alondras alzan todavía el vuelo
soñando de nuevo en el oloroso aire.
 
Acércate y déjalas trinar,
pronto será hora de dormir,
para que no podamos perdernos
en esta soledad.
 
Oh, inmensa y dulce paz,
tan profunda en la puesta de sol,
qué fatigados estamos por haber caminado.
¿Será esta, entonces, la muerte?

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

Montserrat Caballé al Liceu: Don Carlo de Giuseppe Verdi (23/12/1971)

3 Desembre 2010

Degut a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al Liceu, en un Don Carlo del que encara es recorden els que van tenir la sort de assistir. Gràcies a això, i aprofitant aquest magnífic regal continuem amb el recull de les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu amb aquestes funcions d’una de les obres, entre moltes, més interessants i amb millor partitura sorgides del geni verdià.

Sobre el paper el repartiment estava ple d’estrelles: Caballé, Verrett, Giaoitti, Prevedi, Sardinero,… dirigits per l’experta batuta del mestre Guadagno, però el Bruno Prevedi va tenir una nit força irregular (desafinant bastant en més d’una de les seves intervencions), i la Caballé, tot i estar molt bé, no estava al 100% del que per a ella era normal en aquelles dates, fruit de que acabava de passar pel part amb cesària de la seva filla a mitjans de novembre. De fet, la soprano va cantar el paper de forma imprevista i davant les súpliques d’Antoni Pamies, que es va quedar sense soprano estel·lar per l’òpera després de que la Katia Ricciarelli cancel·lés les que havien de ser les seves funcions de presentació al teatre barceloní.

De totes maneres, les funcions van tenir un èxit monumental, cimentat en les extraordinàries prestacions de la Verrett, Sardinero i Giaiotti, i en els grans moments de la diva local, amb un acte final enlluernador tant en l’ària com en l’agut final, que aquí, com en altres funcions, allargava infinitament.

La versió que es va sentir era la italiana en quatre actes i, al menys en la gravació, manca tota l’escena de la rebel·lió després de la mort de Posa.

Com ja he avançat, la Verrett va ser la gran triomfadora de la nit, amb magistrals intervencions en la cançó del vel, el tercet del segon acte i un “Oh don fatale” espectacular. Escoltem el seu “O don fatale”

 

La Caballé, una mica disminuïda, va començar freda en el duet amb Don Carlo, millorant en la pàgina “Non pianger”, on està força bé però sense arribar a les cotes sublims d’altres funcions de la soprano. En l’escena del joier el cant és majestàtic i severa en les frases vers Eboli, però no és fins a la fabulosa ària “Tu che de vanita” on la trobem al 100%. La resta de l’acte final, és a dir el duo, està ja pletòrica, culminant l’obra amb aquell si agut que allargava fins l’infinit. Escoltem les dues àries.

El Bruno Prevedi fa una actuació irregular llastrada per una tendència casi continua a calar les notes. No es pas un problema vocal, la veu encara llueix un color interessant, amb cos i projecció suficient, sinó que les notes no estan emeses on toquen. El cant, sense arribar a ser barroer és una mica desigual, amb caigudes puntuals de la línia i certa tendència a la desgana. Lluny queda el  Prevedi que inaugurava brillantment la temporada de la Scala al 1968 amb aquest mateix paper.

El Rodrigo de Sardinero és fantàstic. La veu té un timbre de baríton sense discussions, homogènia i emesa amb fermesa. En totes les intervencions està brillant, des del duo amb Felip al final del primer acte, fins a les dues àries en l’escena de la seva mort. Quin gran cantant. Escoltem com cantava l’última ària de Rodrigo

 

Bonaldo Giaiotti fa un Felip de molts quilats. La seva prestació està marcada per una autoritat vocal i interpretativa de primera categoria. La veu mai sona forçada i el cant flueix sense cap mena de problema ni truc. Potser el seu Felip sigui més monolític en l’emocional que altres interpretacions (Christoff, Siepi o Ghiaurov, per exemple) però és capaç de reflectir tot el patiment del personatge. Sentim-lo en la seva grandíssima ària “Ella giammai m’amo”.

Els conjunts de la casa van tenir una discreta actuació, ni millor ni pitjor que l’habitual en aquella època on el teatre es centrava més en la qualitat dels cantants que de les masses estables, i, malgrat això, el mestre Guadagno aconsegueix que la cosa no fugi de mare aconseguint reflectir les diferents atmosferes de la partitura amb solvència.

Giuseppe Verdi – Don Carlo – (Cd01, Cd02)

Don Carlo                   Bruno Prevedi

Elisabetta                   Montserrat Caballé

Eboli                             Shirley Verrett

Rodrigo di Posa        Vicenç Sardinero

Filippo II                    Bonaldo Giaiotti

Il Grande Inquisitore            Giovanni Gusmeroli

Un frate                         Joan Pons

Tebaldo                         Lolita Torrentó

Lerma                            Iluminado Muñoz

Hereld                           Josep Maria Cabellud

Veu del cel                  Cecilia Fondevila

Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu-Anton Guadagno.

—————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/09/20/montserrat-caballe-al-liceu-l%e2%80%99africane-de-giacomo-meyerbeer-27-de-novembre-de-1977/

Montserrat Caballé al Liceu: L’Africaine de Giacomo Meyerbeer (27 de novembre de 1977)

20 Setembre 2010

La temporada 77-78 Montserrat Caballé va actuar en sis funcions al Liceu: tres com a Selika a L’Africaine de Meyerbeer i tres a la Parisina d’Este de Donizetti.

L’Africaine, tot i que ara sembla una raresa, va ser una òpera molt important en els teatres d’òpera des de la seva estrena a Paris el 1865 fins a finals del segle XIX. Prova d’això són les 191 funcions que de l’òpera s’havien fet al Liceu prèvies a aquestes funcions (si bé ja portava des de la temporada 49-50 sense reposar-se).

L’obra és una grand òpera en cinc actes que es va estrenar un any després de la mort del compositor, el qual es referia a ella com “Vasco de Gama”, amb la versió final encarregada per la viuda de Meyerbeer al musicòleg belga F.J. Fétis, que va retallar la partitura i va fer alguns canvis en el libretto, sobretot en els dos últims actes. El fet és que l’obra va tenir una genesis llarguíssima i complexa, que s’inicia al 1837 (vint-i-set anys abans d’enllestir-la) amb la firma del contracte per a la producció del libretto entre Scribe i Meyerbeer.

En L’Africaine, Meyerbeer i Scribe donen a les relacions sentimentals un paper molt més destacat que en les seves altres colaboracions. Vasco és el comú denominador d’almenys dos triangles: la rivalitat per l’amor d’Inés amb Don Pedro (Vasco-Inés-Don Pedro), i la gelosia de Selika envers a l’amor que continua sentint Vasco per Inés que encenen els gelos de Nelusko (Selika-Vasco-Nelusko). Això combinat amb el rerafons polític i portat cap a situacions dramàtiques molt grandiloqüents, especialment en els finales (Vasco-Inés-Pedro al final del segon acte, i Selika-Vasco-Nelusko al final del quart).

Aquestes funcions del Liceu suposaven una altra aparició conjunta al Liceu de Caballé i Domingo, després dels triomfals Ballo, Aida i Vespri. La desgràcia és que van ser les últimes funcions que van cantar junts, mai més han tornat a trepitjar cap escenari junts per cantar una òpera.

Hi ha moltes versions que intenten explicar aquest fet tant desgraciat pel món de l’òpera. Algunes males llengües diuen que Domingo s’havia empipat amb Caballé en les funcions del Vespri per una qüestió de cues als finals dels actes, i que en aquestes funcions van acabar de malentendre’s; altres diuen que van ser per qüestions més materialistes relacionades amb el germà de la diva (que era agent de molts cantants), però la Caballé en les seves memòries insinua que el tema va ser per problemes de Domingo amb la qualitat de les funcions que es donaven al Liceu, que considerava indignes, i que al retransmetre per televisió una de L’Africaine sense la seva benedicció va decidir no tornar al Liceu fins que això canviés, i que a partir d’aquell moment per diferents fets ja no van coincidir més enlloc.

En tot cas, es pot comprovar en la gravació que la qualitat de l’orquestra del Liceu és bastant deplorable (el preludi fa vergonya aliena), tot i l’esforç d’un Antonio de Almeida que fa el que pot per quadrar els concertants. El cor tampoc és per llençar cohets.

Us deixo la crònica-crítica que feia el mestre Montsalvatge a La Vanguardia del dia 29 de novembre de 1977.del día de l’estrena.

——————–

Montserrat Caballé, Plácido Domingo y Guillermo Sarabia, excelentes protagonistas para “La africana”, de Meyerbeer

Al comentar la última reposición operística en el Liceo deberiamos referirnos a “L’Africaine” tanto por el hecho singular de que se haya cantado en francés (menos los coros, naturalmente), como porque la obra (de un compositor alemán) consideramos que tiene mucho de francesa; primordialmente por su elaboración orquestal y armónica que acaso constituya el único valor salvable de la partitura al margen de algunas arias y el dúo sobresaliente en el segundo acto y en el primer cuadro del último.

Meyerbeer, en este aspecto, no está muy lejos de Gounod, su contemporáneo,e incluso anuncia —proporciones guardadas— el Bizet anterior a Carmen, con una cierta independencia de este gran faro de la escena musical que fue en la misma, época Verdi. Desde luego, la estructura, la fórmula teatral es italianista como toda la ópera de los autores de mentalidad latina en la segunda mitad del siglo pasado. Italianista con todos sus tópicos, su teatralidad absoluta- mente trasnochada y su melodramatismo risible para nuestra mentalidad. Pero ¿qué podía esperarse de Eugéne Scribe, el libretista-folletinista?

Ya estamos acostumbrados a prescindir del aspecto literario y dramático de este género y lo pasablemente positivo en, una ópera como ‘La Africana’ en todo caso lo encontramos en otro orden de valores, aspecto que en todo caso justificaba que la ópera póstuma de Meyerbeer volviera al Liceo donde antaño fue inmensamente popular y donde no se habia representado desde hace 28 años. Sobre todo porque en realidad se ha dado poco más de la mitad de la misma (que completa duraría 6 horas), como se ha hecho siempre. Aun defendiendo La Africana; ¿quién aguantaría seis horas el lenguaje de Meyerbeer?

La reposición de esta temporada se ha hecho con la garantía substancia del terceto de cantantes protagonistas. Montserrat Caballé ha vuelto con las posibilidades vocales de siempre, extraordinaria en la dicción, en el color mórbido, en la pureza sin igual de sus filados, la fuerza resplandeciente de su melodismo especialmente persuasivo en el fraseo dramático. Es la Caballé de siempre cuyo divismo desata todos los entusiasmos justificadamente porque no traiciona la verdad musical de la partitura.

Lo mismo podríamos decir de Plácido Domingo, divo igualmente pero cantante de rigurosa escuela, sólo efectista porque su voz es espectacularmente rotunda, lo que fue apreciable sobre todo a medida que avanzaba la representación para culminar en el aria “Oh paradis”. del cuarto acto, la más famosa.

A un nivel equivalente a estos artistas queda en esta ocasión el barítono Guillermo Sarabia, rotundo en su emisión de recursos extraordinarios que ya le admiramos en las tres últimas temporadas, y sobre todo en el Yago del último ‘Otello’, al lado de Plácido Domingo.

Hemos vuelto a aplaudir al bajo Dimiter Petkov, como siempre justó en los papeles de carácter solemne, Y a la soprano Christine Weidinger, con ningún problema vocal y capacidad para no quedar minimizada el lado de la primera protagonista. Para citar a otros cantantes del reparto, diremos que el bajo Juan Pons representa la calidad de los artistas que forman el cuadro estable en el teatro durante la temporada.

Orquestalmente, ‘La Africana’ no es fácil y sobre todo escapa bastante a la rutina instrumental. El maestro Antonio de Almeida lleva con firmeza el conjunto sinfónico concertándolo satisfactoriamente con la escena en la que actúa además de los solistas, el coro que con tanto tesón y eficacia prepara el maestro Bottino, y el ballet, muy lucido en el cuarto acto debiéndose el mérito, del montaje coreográfico a Asunción Aguadé que actúa también brillantemente como intérprete-estrella.

La puesta en escena, cuidada con esmero por Diego Monjo, es al menos en los actos de la cárcel, el velero y la pseudo-selva, la que ‘La Africana’ necesita. Por nuestro gusto esta ópera cuanto más convencionalista se presente, mejor. Los decorados de Sormani correspondientes a los cuadros aludidos cumplen esta misión, con fantasías escenográficas y lumínicas que no harían más que descaracterizar lo que fue La Africana de un siglo atrás, lo que seguirá siendo siempre.

Una última constatación óptimista: el Liceo estaba el domingo totalmente lleno y hubo profusión de ovaciones, bravos y griterío dedicados sobre todo a los protagonistas, participando la obra de este éxito. — Xavier MONTSALVATGE.

——————–

El cert és que l’obra està molt retallada, com es va fer habitual als anys 70s, periode on l’obra va tenir una certa revifada gràcies a les ganes de Domingo, i a la voluntat de dives com la Caballé o la Verret que van considerar que el paper de Selika podia aportar alguna cosa al seu art.

Així, a part de la famosíssima aria de Vasco a quart acte “O paradis”, són molt destacables els dos duos amb Selika al segon acte, amb la preciosa intervenció de la soprano “Sur mes genoux, fils du soleil”, i el del final del quart acte “Toi, mon époux!”.

Us deixo en rimer lloc un video d’aquelles funcions amb “O paradis” (4art acte), amb un Domingo pletòric.

Caballé i Domingo estan molt bé. Potser el tenor canta massa vehement, amb molt poderio i desbordant sonoritat (com indica el mestre Montsalvatge) de manera que de vegades resulta un tant monolític; mentre que la soprano aclapara per aquelles sonoritats tant absolutament belles però potser una mica fredes expressivament (tot això és per posar alguna pega a dues prestacions absolutament brillants).

A continuació M. Caballe com Selika amb les frases de “Sur mes genoux”(segon acte), i en l’altre video, el duet posterior entre Vasco i Selika “M’enchaîne en cex lieux ténébreux!” on es comprova la gran parella que feien aquests grandíssims cantants.

De la resta del repartiment no comparteixo l’optimisme del cronista, si bé podem dir que hi ha molta dignitat en les veus i encara més ofici en el cant.

L’orquestra del Liceu té una nit per oblidar, i junt amb el cor, més digne, reflexen la precarietat de les masses estables del teatre en aquells anys, on la propietat estava sempre al límit de la fallida econòmica.

Per finalitzar l’última gran intervenció de la soprano “D’ici je vois la mer” (cinqué acte)

Giacomo Meyerbeer-L’Africaine (Part01, Part02)

Plácido Domingo (ten), Vasco de Gama

Montserrat Caballé (sop), Selika

Christine Weidinger (sop), Inés

Guillermo Sarabia (bar), Nelusko

Dimiter Petkov (baix), Don Pedro

Joan Pons (baix), Don Diego

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu-Antonio de Almeida

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

Montserrat Caballé al Liceu: Herodiade de Jules Massenet (6 de gener de 1984)

15 Juny 2010

Continuem amb el repàs d’algunes de les actuacions de la soprano Montserrat Caballé al seu teatre. En aquesta ocasió ens acostarem a una de les rareses que durant els anys 80 va començar a rescatar per al públic la nostra diva.

Durant la dècada dels 80 la Caballé va anar abandonant paulatinament els papers del repertori més popular (Tosca, Elisabetta de Valois, Norma, Leonoras, Amelia,….) i del belcanto (Semiramide, Maria Estuardo, la reina Elisabetta, Norma,….) que tantíssims èxits l’havien portat, per a endinsar-se en un continua recerca de nous papers en òperes cada vegada més infreqüents i oblidades. En part, això es va produir per la natural i inexorable defallida de les facultats vocals, lògic després de més de vint anys de carrera al primer nivell i en papers molt compromesos, sobretot a partir de final dels setanta quan es va ficar en papers molt pesants per la seva veu com van ser la Turandot, la Gioconda i la Isolda.

El cert és que durant la primera meitat de la dècada dels 80 la Caballé encara lluïa i encandilava en papers com l’Elisabetta del Don Carlo, l’Amelia del Simon Boccanegra, la Semiramide o la Tosca, però la seva veu progressivament va anar perdent flexibilitat, es va tornar més dura (sobretot en els atacs als aguts tant en forte com en piano), si bé el timbre continua sent molt bell en el centre (alguns caballetistes de pro consideren que en aquesta època el seu timbre va arribar al màxim de la seva bellesa) i va millorar força en els descensos al greu (més homogenis amb la resta de registres) al mateix temps que va guanyar en projecció i potència (una mica el mateix que li va passar a la Tebaldi durant la dècada dels seixanta).

La temporada 83-84 la Caballé va fer la Salomé de l’òpera de Massenet, el doble paper de Primadonna/Ariadna en l’Ariadna auf Naxos, un recital i un cameo a Die Fledermaus, en la línia del que dèiem anteriorment (la temporada anterior havia participat al Don Carlo, La Vestale i una imprevista Venus del Tannhauser, i en les tres següents va fer Der Rosenkavalier, Semiramide, Armide de Gluck i Saffo de Pacini)

L’Herodiade de Massenet en aquell moment era una autèntica raresa i es va programar per petició de la soprano. Al Liceu no es representava des de feia seixanta anys, i abans d’aquestes funcions tan sols s’havien donat set més. El cert és que Herodiade està escrita com a últim vestigi de la Grand Òpera francesa, amb necessitat de grans escenografies, un repartiment necessitat de grans cantants, episodis de ballet i gran escenes corals, amb el que la seva producció resulta, almenys actualment, molt costosa.

El Liceu va contractar un repartiment luxós encapçalat per tres figures de la casa: Caballé com Salomé, Carreras com Joan el baptista i Joan Pons com Herodes; i el va completar amb l’Herodias de la mezzo Dunja Vejzovic,

Es pot trobar amb relativa facilitat la retransmissió televisiva de la funció a la xarxa, de la qual hi ha més d’un vídeo al youtube.

Llegim la crònica-crítica de Xavier Montsalvatge per La Vanguardia del 2 de gener de 1984.

—————————

Caballé, Carreras y Pons, tres estrellas para arropar la nueva presencia de Massenet en el Liceu

Los cantantes salvaron “Hérodiade”

A los liceístas podía haberles venido muy cuesta arriba pasar de las delicuescentes cadencias del recientemente programado “Werther” a la “baluerna” pseudo-bíblica “Hérodiade”, también obra de Massenet, prácticamente olvidada, aunque asome muy de tarde en tarde en los escenarios (del Liceu estaba ausente desde 1924). El tránsito empero se ha producido sin mayores traumas por obra y gracia de los intérpretes protagonistas, el terceto vocal difícil de sobrepujar actualmente Caballé-Carreras-Pons.

Hacía falta esta primera línea en el reparto porque “Hérodiade” en sí misma es difícilmente asimilable al presentar muchos más puntos débiles que valores positivos. Entre estos últimos habría que destacar el acento personal que gravita en cada página de la partitura, donde está presente el mismo Massenet de “Manon” o del aludido “Werther” (que junto con “Thais”, tal vez “Don Quichotte” y algún título más es lo único que se ha salvado del naufragio en el que sucumbió a lo largo de un siglo la producción de este compositor francés que llegó a crear 25 óperas).

Ciertamente la vena lírica de Massenet, de un encanto sentimental cierto —a veces un poco empalagoso—, se presta a perfilar el tema que ha sido una constante en toda su obra para el teatro, el de la “grande amoureuse”, y en su descripción aplicó siempre un habilidoso vuelo melódico junto con un confortable arropamiento sinfónico de invariable palpitación emotiva y una voluptuosidad subyacente que supo maquillar con un “charme” singular.

Un drama excesivo para el compositor

El amor lascivo de Herodes, vengativo de Herodías, sublime del profeta San Juan y arbitrariamente puro y abnegado de Salomé, vertebra el argumento de la obra, pero en este caso Massenet lo glosa basándose en uno de los “Trois contes”, de Gustave Flaubert, y aunque los contradictorios libretistas Milliet y Grémont es presumible que debieron cargar al nuevo trabajo las tintas imaginando las necesidades de la escena, no tiene de “ópera trágica”—como la denominó el autor— más que el desenlace con la decapitación del profeta y el suicidio de Salomé en el último cuadro. Es en éste y en el anterior cuando la música adquiere una cierta tensión dramática. Por lo demás en el resto de la acción todo transcurre mansamente, en un tono de elegancia casi diría de propósito “salonnier”. Y la espectacularidad constante de la obra se obtiene con ampulosas escenas corales, trasiego de comparsería, apuntes de ballet y una “grande machine” escenográfica que pasa de ser un relleno, un recurso para hinchar las situaciones que consigue únicamente dilatarlas hasta la fatiga para los intérpretes y el espectador.

Como he dicho, la amable distinción propia de Massenet no falta en esta comedia bíblica, que no es drama hasta el penúltimo episodio, y tragedia hasta el último. Y los cantantes tienen perfectamente dosificadas sus intervenciones de lucimiento por atractivas y difíciles, propiciadas por el compositor cuando en la obra se encuentra a sí mismo y se abandona a su espontánea inspiración.

En estos momentos es cuando nuestros cantantes volvieron a triunfar. Montserrat Caballé, a quien ya habíamos admirado temporadas atrás en la bastante más escabrosa Salomé de Strauss, en esta endulzada Salomé de Massenet, faltada de revulsivo, ha estado igualmente incomparable. Cantó su primera aria —““II est doux, il es bon”— precavidamente reservona como podíamos imaginar, aunque ya fue saludada con una gran ovación. Después su entrega fue progresiva hasta llegar al final, cuando hizo un verdadero alarde de sus portentosas facultades, más segura que nunca y con todo el poder de su emisión vocal.

Herodes es, a mi entender, el segundo protagonista de la acción y tuvo en Joan Pons un intérprete perfectamente identificado con la psicología del personaje, enérgico o insinuante, dubitativo en sus reacciones, pero decidido vocal y expresiva mente, ganándose también una ovación después de entonar “Ce breuvage… vision fugitive” en el segundo cuadro.

Josep Carreras, representando a Juan el Bautista, produjo la intensa emoción de siempre; la de un cantante en posesión de una voz privilegiada por su timbre bellísimo, su potencia y seducción subyugante. En realidad no es hasta el tercer acto, en el solo “Ne pouvant réprimer lesélans de la foi” y en el siguiente dúo con Salomé cuando el tenor se manifiesta como figura crucial del drama. Carreras estuvo magnífico, sobre todo en esta escena, con una entonación henchida de sentimiento palpitante que provocó una fulminante salva de aplausos interminables.

Una fastuosa puesta en escena

No sé si se debe a que ya en la partitura el personaje de Herodías viene a resultar incomprensiblemente menos relevante que los otros tres protagonistas, pero lo cierto es que, encarnado por la mezzo Dunja Vejzovic, quedó un poco desdibujado, pese a que posee una voz de gran temple y es muy actriz. Lo mismo diría con respecto al papel de Fanuel, que asumió con dignidad Roderick Kennedy dándole una elocuencia convincente. Enric Serra (Vitellius) y Vicenç Esteve (Gran Sacerdote), se mantuvieron al nivel a que nos tienen acostumbrados.

El coro, preponderante, estuvo siempre ajustado y a veces, como en el cuadro del Templo de Salomón, se superó en cohesión polifónica. El ballet amenizó varias escenas con apropiado estilo. Escenográficamente, “Hérodiade” se presenta con fastuosidad. Los de corados acaso podrían servir para un espectáculo frívolo, pero el juego de luces, utilizado con habilidad, les da un mayor empaque. Y como además el vestuario es efectista y no faltan en la obra los cuadros de apoteosis con cerca de un centenar de personas en escena, podemos calificar el todo como un esfuerzo de montaje muy considerable.

Correcta dirección musical a cargo de Jacques Karpo (?), con una eficiente colaboración de la orquesta, añadió aciertos a esta “Hérodiade” que en definitiva se salva por la interpretación lírica y el boato con que ha sido exhumada.

XAVIER MONTSALVATGE

—————————

La veritat és que Montsalvatge es passa una mica al criticar a Massanet com a compositor de prestigi que va ser, i del qual es mantenen encara avui obres vives al repertori habitual dels teatres. Sí és cert que Massenet va ser un compositor bastant conservador, però tenia el do de saber donar al públic allò que li agradava. Les seves estrenes eren un èxit darrera l’altre amb obres com Le Roi de Lahore, Herodiade, Le Cid, Manon, Don Quichotte, Esclarmonde, Le jongler de Notre Dame, Sapho, Cendrillon, Thaïs o Werther, totes elles amb les seves virtuts i defectes, però impregnades d’una gran creativitat melòdica, un domini absolut de l’orquestració i un adequat tractament vocal.

En particular Herodiade adoleix d’un llibret bastant penós, per la inversemblança del que passa en escena, amb una Salomé feta una bleda i allunyada totalment del personatge bíblic. El continu pas de cors, comparses i ballets destorben el fil del drama que si l’hagués agafat Verdi duraria una hora i mitja menys.

Pel que fa a la nostra Montserrat Caballé no estic d’acord que comenci reservona, tal i com podeu comprovar en els vídeos següents on canta “Il est doux,…”, la seva aria inicial, i el duo posterior “Jean! Je te revois!” amb el Jean de Carreras.

Tal i com us comentava, la veu de la Caballé sona potent i amb una bellesa desconcertant, si bé es comprova la brusquedat i duresa en certs passatges, sobretot quan ataca els aguts en forte, els greus i alguns pianos. Té un èxit clamorós, i certament merescut.

El Josep Carreras també es trobava en un moment de forma molt bo. La calidesa del seu centre, la valentia en l’agut i un cant amb un fraseig ardent i vehement el fan un Jean irresistible a qualsevol dona o noia jueva o palestina que es trobés al davant. Tal i com diu el cronista, en la seva escena de l’últim acte “Ne pouvant reprimer les elans” està esplendorós, causant el deliri absolut del públic, tal i com podeu comprovar en el vídeo següent:

El paper d’Herodes és fundamental en aquesta obra i Joan Pons en fa tota una creació. La seva veu de baríton és estranyament homogènia del greu a l’agut i el seu cant, recolzat en un fiato considerable, està justament matisat amb aquell timbre tant especial del mallorquí. En la famosa “Vision fugitive” està molt intens, al igual que en la resta d’intervencions, obtenint, també un èxit considerable.

El paper d’Herodias (que dona nom a l’òpera) queda en un segon plànol respecte als altres tres, i vocalment passa el mateix malgrat la presència d’una cantant del prestigi de la Vejzovic.

L’orquestra i cors del Liceu es van comportar de manera decent, tot i les grans dificultats tant per a uns com per els altres, amb la concertació ajustada del mestre Delacôte.

El resultat és un triomf apoteòsic decretat per un públic entregadíssim que esclata en innumerables ocasions en ovacions i aplaudiments per als solistes i el conjunt. A gaudir-la.

Jules Massenet-Herodiade (Cd01, Cd02)

Herodiade – Dunja Vejzovic

Herodes – Joan Pons

Salomé – Montserrat Caballé

Jean – Josep Carreras

Phanuel – Roderick Kennedy

Vitellius – Enric Serra

Gran Sacerdot – Vicenç Esteve

Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu-Jacques Delacôte (6-ene-1984)

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

Montserrat Caballé al Liceu: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi (gener de 1973)

25 Abril 2010

Durant la Temporada 72-73 Montserrat Caballé va interpretar tres papers diferents al Liceu. Com a inici de la Temprada el Teatre programà una Adriana Lecouvrer, al gener aquestes funcions de Un ballo in maschera i unes setmanes després la Norma. En les tres va estar estupendament acompanyada ja que el seu Marizio va ser Josep Carreras, Riccardo el Plácido Domingo i Adalgisa i Pollione van ser la Berini i el Bruno Prevedi.

Aquestes funcions suposaven la primera col·laboració conjunta de la parella Caballé-Domingo al Liceu. Els dos ja eren estrelles consagrades si bé al Teatre, on la soprano cantava de manera ininterrompuda des de la temporada 61-62, el tenor madrileny havia cantat molt poc, debutant a la casa a la temporada 65-66 amb un programa d’òperes mexicanes, i havent esclatat definitivament en unes memorables funcions de la Manon Lescaut amb la Zeani la temporada 71-72, i amb un notable Andrea Chenier just uns dies abans d’aquestes funcions del Ballo. Durant els anys 70, Domingo va esdevenir un dels puntals del teatre barceloní, i amb la soprano van regalar als espectadors nits memorables en l’Aida, I vespri siciliani i L’Africana.

El repartiment es completava amb una altra figura internacional: el baríton nord-americà Cornell MacNeil.

Llegim la crònica que feia Solius per a La Vanguardia el 11 de gener de 1973.

——————————- 

UN BALLO IN MASCHERA

Esta, última reposición del Gran Teatro del Liceo, en el punto máximo de la temporada, representaba asimismo, la más alta aspiración para los aficionados a la ópera, los cuales venían especulando largamente en su reparto literalmente fabuloso. En el drama verdiano, incluso al margen de estos títulos fuera de serie como un Otello o un Falstaff, hay siempre cierta extraña capacidad de penetración en la hondura psicológica de los personajes y en el contexto humano de ía situación. Situaciones que parecerían bordear la inconsistencia de la mayoría de los libretos de ambiente histórico de sus predecesores y que en Verdi quedan totalmente redimidas por obra de su inagotable vena de invenciones en todos los planos musicales. Porque no se trata solamente de aquella tan aireada capacidad de invención de la línea melódica justa y perfecta, siempre sorprendente, para cada instante y cada personaje. Está también aquella extrema seriedad en el oficio que eleva la orquesta y sobre todo la trabazón interna de la obra a una superior unidad característica.

En versiones estelares como la que hoy ocupa este comentario es precisamente cuando llega a calarse más hondo en la trascendencia de la creación verdiana, considerada bajo e| punto de vista de su interés dramático. Esa verdadera tragedia del amor, la amistad, la fidelidad y la duda nos ha alcanzado a vivir con una fuerza tal, que dudamos hubiese sido igualada en otras versiones de antaño. Y aun a pesar de que a última hora la fatalidad parecía volver a cernirse sobre el éxito de la representación.

Noticias de una reciente y banal pero fastidiosa indisposición de Montserrat Caballé, rumores asimismo de afección gripal de Plácido Domingo, confirmados oficialmente antes de iniciarse la representación y visible baja forma en la primera salida de Cometí Mac. Neil, con primeras reacciones de impaciencia en el último piso del teatro. Todo parecía pues abocado a una representación cautelosa, sin manifestación franca de facultades y un resultado final de nivel intrascedente. Pero todo se desarrolló de la mejor manera posible con estos grandes divos, o sea a una altura excepcional del éxito memorable.

Nuevamente es forzoso comenzar por la actuación de Montserrat Caballé, contra la que no parecen existir dificultades, indisposiciones o fatiga, antes al contrario parecen actuarle de estimulante. La Caballé con mejor y más voz que nunca, con unos graves amplios y bellísimos y su legendario fíato tan patente en los agudos, se produjo con aquella característica seguridad en todas las regiones.de su registro. He aquí un papel sumamente dramático que no excluye los momentos del más delicado lirismo. Y es forzoso hablar también inmediatamente de Plácido Domingo para poder hacer alusión cumplida a la escena cumbre de la ópera, el dúo de amor del tercer acto.

Respecto del citado tenor, es posible que su actuación estuviese afectada por una ligera contención cautelosa en vista de su gripe de turno, en todo caso más psicológica y de prudencia en el transcurso de los papeles de menor trascendencia. Pero en el momento oportuno y durante todas las grandes escenas no pareció existir la menor restricción respecto de su rendimiento arrollador habitual. Estamos por decir incluso que en aquellos instantes de posible actuación en sentido conservador de la voz, habremos escuchado el mejor Plácido Domingo hasta el momento, con toda su atención centrada en la perfección del fraseo, en la demostración de un gran estilo que en la actualidad tan sólo deberá compartir ya con un Bergonz¡. Perfección estilística por lo tanto, sin perjuicio de arrollar también a su hora a los ansiosos de la pura «facultad», entonces con su potencia asombrosa y su coetánea belleza de la voz.

Es pues, en estas condiciones y bajo estas premisas que el dúo del tercer acto – Caballé-Domingo – alcanzó niveles de la máxima trascendencia y el subsiguiente éxito apoteósico.

Con Corneíl Mac Neil ocurrió el fenómeno arriba apuntado, o sea una primera salida ligeramente alarmante, en relación con lo que cabía esperar de un barítono que hace tan sólo un par de años persistía en un puesto netamente estelar. La alarma parecía- proceder de la región de los agudos, seguros pero afectados ya de la característica vibración de la decadencia, en este sentido imparable ya. Pero todo pareció entrar en un cauce favorable a partir del tercer acto, para volver por sus fueros de gran estrella en su gran escena del siguiente. Es curioso considerar cómo con tanta facilidad puede el público pasar de la frialdad, casi el siseo, al entusiasmo más desenfrenado.

Gran impresión produjo la in tervención de Linda Chookasian en el episódico pero importante papel de Ulrica. Es hartamente una cantante de primerísima fila, de muy bella voz y gran escueíla, seguramente muy experimentada en estas lides.

Hay que citar en forma a Trinidad Paniagua que tenía encomendada la defensa del delicado papel de Oscar y que realizó con total solvencia, frente a la amenazadora dimensión de sus oponentes. Tiene bella voz y aún mejor escuela que le permite moverse con mucha soltura en cierta región de los agudos, con los que alcanza notable proyección. Una intervención que debe anotarse nuestra cantante como un neto éxito para su carrera. Enrique Serra tenía una breve ¡intervención en el segundo acto, pero creemos que no pasó desapercibida para ninguno de los verdaderos entendidos. Y finalmente, la importante y también destacada intervención de la consabida pareja que integran los delicados papeles de Samuel y Tom, muy bien interpretada por Carlo del Bosco y Juan Pons.

Dirección de orquesta de gran eficacia en los referidos momentos culminantes de la ópera a cargo de Adolfo Camozzo y buena actuación, muy sólida de los coros. Participación episódica del cuerpo de baile sin papel especial para destacarse en calidad solística. — SOLIUS

 ——————————- 

Coincideixo molt amb el cronista. La Caballé està realment en forma. La veu sona poderosa i segura en tots el registres, sorprenentment brillant i valenta en els aguts, sense abusar de pianos, i amb un cant legato suportat sobre un fiato inesgotable. En la primera aria “Ecco l’orrido campo” està sorprenentment spinto però absolutament atenta a tots el matissos, i en la segona aria, “Morrò, ma prima in grazia”, amb un temps impossible de lent, fa una demostració de fiato espectacular que acaba amb l’enfolliment absolut del públic. Una gran nit.

Sentim a Montserrat Caballe en “Ecco l’orrido campo” de les mateixes funcions del Liceu de l’any 1973.

Domingo és un Riccardo d’una noblesa en el cant extraordinària. Domina l’estil verdià de manera absoluta. La part es llarga i exigent, i potser més adequada per a un tenor líric amb cert empenta (com poden ser Pavarotti o Carreras) que no pas per a una veu de més spinto i volumen com la del madrileny. Acarona les frases amb un gust exquisit, i es mostra segur en els aguts, atacats amb totes les proteccions del món. La seva caracterització del personatge està viva i la seva lectura és, com diu el cronista, de les millors que es poden sentir (ja ho diu Fernando Fraga al seu llibre de Verdi en referència a aquest paper: Domingo, Carreras i Pavarotti són els tres mosqueters i Bergonzi és D’Artagnan).

Sentim a Plàcido Domingo en “Forse la soglia attinse” des del Covent Garden londinenc al 1975.

 

Absolutament d’acord amb el cronista pel que fa a MacNeil. La veu del nord-americà és la d’un superdotat: amplia, voluminosa, plena en tots el registres. Però el pas dels anys es noten molt en un vibrato molt descontrolat a l’inici de la funció, que va minvant fins a fer-se suportable. Per altra part, MacNeil mai va ser un cantant refinadíssim, i de vegades el que guanya per la seva imponent veu el perd per un cant planer i fins i tot vulgar. De totes maneres, el cantant té personalitat i aconsegueix moments molt intensos en tota l’escena al palau de Renato (aria i escena dels conspiradors).

Notable la Ulrica de Lili Chookasian, amb una veu de molta presència i homogènia, i també destacable l’Oscar de Trinidad Paniagua, perfecta de veu i estil. Interessants la presència de cantants de la casa en els papers secundaris: Enric Serra i Joan Pons (no com ara que es contracten cantants estrangers per a fer dos línies).

Discreta l’orquestra del Liceu sota la direcció del mestre Adolfo Camozzo, que aconsegueix que tot quadri més o menys bé, amb una bona actuació del cor. El so dona molta presència a les veus i és bastant acceptable.

Disfruteu-la.

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera (CDs)

Riccardo……………Plácido Domingo

Amelia…………….Montserrat Caballé

Renato……………Cornell MAcNeil

Ulrica……………Lili Chookasian

Óscar…………..Trinidad Paniagua

Samuel………….Carlo del Bosco

Tom…………….Joan Pons

Silvano…………..Enric Serra

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Adolfo Camozzo

Gener de 1973

—————————

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

La Straniera de Vincenzo Bellini

15 Abril 2010

La straniera es una ópera en dos actos con música de Vincenzo Bellini y libretto de Felice Romani basada en L’etrangère (1825) de Charles Victor Prévot.

La ópera se estreno en el Teatro alla Scala de Milán, el 14 de febrero de 1829, en un triple programa completado por los ballets Boundelmonte y L’avviso ai maritati. Fue un gran exito, incluso superior a la gran sensación que había causado unos años antes Il Pirata. En 1831 se presento en Viena, en 1832 llegó a lo Londes y París, en 1834 a New York y en 1835 a Lisboa. En 1840 se dieron unas funciones en Palermo, y a partir de entonces cayó en el más absoluto olvido.

Hasta 1954 no se dio el revival de la obra, en Catania, ciudad natal del compositor, pero fue en 1968, en unas funciones en el Teatro Máximo de Palermo de la mano de Renata Scotto, que la obra volvió a despertar interés. El año siguiente Montserrat Caballé protagonizó unos conciertos en el Carnegie Hall, y en 1970 la Scotto volvió a meterse en la piel de la extranjera en Venecia (de todas ellas hay registros piratas). Posteriormente a estos hitos hay que destacar las interpretaciones de Lucia Aliberti en los años 1989-1990, que han dejado grabaciones. En 1993 la Fleming volvió a llevar la obra al Carnegie Hall, otra vez en concierto, y por último las protagonizadas en Londres por Patrizia Ciofi, en noviembre de 2007, de las que se realizó la única grabación en estudio que yo conozco de la obra.

La straniera es la penúltima obra de Bellini en  su escalada entre los compositores del máximo prestigio en Italia, después del exitazo del Il Pirata (1826) y antes de I Capuleti ed i Montecchi (1830), y previo a su posterior ascenso al Olimpo de la lírica internacional (y casi su mitificación en vida) con La sonnambula (1831) y la Norma (1831), y de hecho, su casi total desaparición de los escenarios durante más de un siglo y su escasa o nula presencia actual en las programaciones de teatros y salas de concierto ya nos indican que ni por su calidad musical y teatral en general, ni por el atractivo de las partes protagonistas público, programadores y divos.

De hecho, la parte musical es muy convencional. Sólo merecen una especial mención la original entrada de la protagonista, Alaide, y el posterior duo con Arturo (en la entrada la soprano puede lucir a placer todo tipo de agilidades y, sobretodo, deleitarnos con todo un arsenal de melismas donde puede ejecutar reguladores, trinos y picados a placer); y en menor medida el aria de Alaide en la puerta de la iglesia “Ciel pietoso, in sì crudo momento”, después de haber llevado al altar para que se casen su amado Arturo y Isoletta.

Precisamente os dejo un morboso video donde se comparan las versiones de Montserrat Caballé y Renata Scotto de esta aria.

La trama de La straniera tiene su base histórica en una serie de enrevesados eventos acaecidos a finales del siglo doce. El rey Felipe Augusto de Francia se casó con la princesa noruega Ingeborg en 1193. Por razones desconocidas, él se separó de ella el día después de la boda y solicitó la nulidad papal. Ingeborg, por su parte, alegaba que el matrimonio se había consumado, y que por tanto era su esposa y la Reina de Francia por derecho. Felipe finalmente obtuvo la nulidad por parte del conclave de obispos franceses, y entonces decidió casarse con Margarita, hija del conde Guillermo I de Ginebra, pero fue raptada durante su traslado a Paris por Tomás I de Saboya, que la obligó a casarse con él. En última instancia, en 1196, Felipe se casó con Agnes de Merania (“la straniera”), hija de un noble de Dalmacia. Dinamarca continuó apelando a la justicia papal, hasta que Inocencio III amenazó de excomunión al rey francés por bígamo, y ordenándole su regreso con Ingeborg. Al morir Agnes en 1201, la amenaza papal expiró.

Bellini y su libretista se tomaron tremendas libertades en el libreto, ya que hacen que el rey envíe a Agnes al Castillo de Montolino, en la Bretaña repudiada por orden papal. Felipe, también envía al hermano de Agnes, Leopoldo, para que la vigile en secreto, bajo el falso nombre de Valdeburgo. Agnes ha cambiado su nombre por Alaide y siempre se esconde tras un velo. El Conde Arturo se ha enamorado perdidamente de ella, y ha decidido romper su compromiso con Isoletta, hija del Conde de Montolino. En este punto se inicia la ópera.

Os dejo un link con el libretto de la obra en italiano y su traducción en castellano (gracias KAREOL!), con el fin que podáis seguir la obra.

LIBRETTO: http://www.kareol.es/obras/laextranjera/acto1.htm

La grabación del sello Opera Rara que os dejo como muestra es la última, y creo que única, en estudio que se ha hecho. Los medios aprontados por Opera Rara para la ocasión son notables: el Geoffrey Mitchell Choir y la London Philharmonic Orchestra, bajo la batuta de un habitual del sello: David Parry.

Entre los cantantes hay que destacar la muy notable labor de las féminas. Como Alaide la soprano Patrizia Ciofi, verdadera especialista en belcanto, con una línea y una técnica ejemplares, buen temperamento dramático y un fraseo y un legato inmaculado, lástima que el timbre sea el que es: muy opaco, incluso velado, en el centro y totalmente mate en el agudo. Por su parte la mezzo albanesa Enkelejda Shkosa presenta unos medios brillantes y un canto rotundo, si bien canta con bastantes menos matices y es más plana expresivamente, en el más breve (dúo, aria y cuarteto) rol de la repudiada Isoletta.

Escuchemos el final de la obra con Patrizia Ciofi como protagonista.

 Los hombres no pasan de lo correcto en el caso de Dario Schmunck, en el papel de Arturo, uno de los más desmesurados del repertorio romántico (lo tenía que estrenar Rubini) de voz bien timbrada y poco más. Y el barítono inglés Mark Stone hace un Valdeburgo insuficiente con una voz muy descontrolada (a veces nasal, a veces abierta, a veces totalmente atrás) y de medios escasos y recursos insuficientes, si bien hace un esfuerzo notable por dar la talla (repeticiones de las cabalettas con variaciones,….. Bruson haría toda una creación del personaje), más si pensamos que fue escrito para la voz del mítico Tamburini.

Vincenzo Bellini – La straniera (CDs)

Alaide (La straniera) – Patrizia Ciofi

Il signore di Montolino – Roland Wood

Isoletta – Enkelejda Shkosa

Arturo – Dario Schmunck

Il barone di Valdeburgo – Marc Stone

Il Priore – Graeme Broadbent

Osburgo – Aled Hall

Geoffrey Mitchell Choir-London Philharmonic Orchestra-David Parry

Montserrat Caballé al Liceu: Tosca de Giacomo Puccini (21-11-1976)

16 febrer 2010

Les funcions de les que parlem avui, com l’Aida de feia tres temporades, suposaven un altre fita espectacular per al teatre, i sobretot per l’empresa, que aconseguia reunir per a les tres funcions de Tosca al mateix trio protagonista que uns mesos enredera, al juliol, l’havien gravat per a la casa Philips a Londres.

A part d’aquesta fita pel teatre, un dels fets més importants d’aquestes funcions era el retorn de Josep Carreras al teatre que l’havia vist néixer, desprès de tres temporades d’absència, ja com a figura internacional consagrada.

Tornant a la diva, la temporada 76-77 va a tornar a brindar al teatre amb tres personatges diferents en nou funcions: les tres de Tosca d’aquestes funcions, tres de la Medea (a finals d’any) i tres de Salomé (al Febrer).

Com bé senyala el mestre Montsalvatge en la seva crònica que us adjunto més avall, no era la primera vegada que la Caballé oferia la Tosca al Liceu, i de fet, si bé el paper puccinià suposava una intromissió en un paper més dramàtic del que en aquells moments freqüentava la soprano, la Caballé el tenia en repertori des d’inicis de la seva carrera, com ens explica en aquesta curiosa entrevista que a inicis dels anys 80 li feia Robert Merrill, on Caballé parla de la seva visió del personatge i que està trufat amb continus comentaris d’altres dives que han deixat la seva empremta (a veure si les reconeixeu a totes?

Us deixo ara amb la crònica del mestre Xavier Montsalvatge per a La Vanguardia del dia 23 de novembre de 1976.

—————————

OPERA EN EL LICEO: UNA TOSCA SENSACIONAL

Con Montserrat Cabalé, José María Carreras e lngvar Wixell, protagonistas de excepción

Pese e lo folletinesco del teme de Sardou y el efectista verlsmo. musical de la partitura en ‘Tosca. está presente el mejor Puccini que redime la truculencia del argumento con un dominio total de las melodramáticas situaciones escénicas y un soberbio empleo de la orquesta y de las voces. Por esto ‘Tosca’., prescindiendo de su regusto decimonónico (fue estrenada en1900 en I Teatro Constanzi de Roma, llegando al Liceo dos años después), es una ópera que tira, que se espera con expectación pensando como la defenderán los intérpretes. Por esto se recuerdan las superiores, sobresalientes Toscas liceísticas de la de Renata Tebaldi, de Maria Caniglia, de Regine Crespin, de la Zeanl y la de Montserrat Ceballé de hace nueve años (con Bernabé Martí y Cesare Bardelli), que produjo sensación, aunque no tanta como phoracuando la obra . ha presentado con un terceto protagonista verdaderamente excepcional.

Montserrat Caballé encarna el personaje de Floria Tosca apasionadamente, con entreqa, como desafiando las tensiones vocales que le permiten exhibir la plenitud de sus facultades de soprano dramática, con al mismo dominio con que en otras óperas se impone dando a su voz calidades de su  musicalidad y de alado lirismo insuperables. Estas calidades, en todo caso, las aplicó (hablamos de la función del domingo) en el “Vissi d’arte” alcanzando una emotividad que mantuvo la atención del público en vilo y le valió una ovación que perecía no tener fin. En las demás escenas, la Caballé multiplicó su vehemencia sin que por eso fallara nunca su timbre, su fraseo persuasivo, sus agudos imponderables, tan claros como vigorosos.

Para los liceístas ha sido motivo de desencadenar los entusiasmos la vuelta a nuestro escenario, después de tres años de ausencia, del tenor barcelonés José Ma Carreras. En esto período, Carreras se ha impuesto internacionalmente y con el mejor derecho como acabamos de ver. Posee una voz da gran alcance, vibrante y cálida que ahora modula con inteligencia para obtener de si lo mejor; una expresividad latente y musical, adecuada al papel que interpreta. Se puede opinar que su vocailzación parecía un poco crispada, ¿pero no exige algo de eso una verista evocación del personaje de Cavaradossi? En todo caso le sirvió para despojar de innecesarios almabiramientos la romanza “E lucevan le stelle” – con plena satisfacción del auditorio que la premió con bravos, gritos y aplausos prolongadísimos que, no obstante, no lograron el solicitado bis de este famoso fragmento. José Ma Carreras fue igualmente ovacionado desde su primera intervención, la ‘.Re condita armonla., que a mi Juicio cantó ‘mejor que ningún otro episodio.

Para dar más atractivos a esta Tosca, interpretaba al rol de Scarpia —uno de los más acertados de todo el teatro pucciniano— el barítono sueco lngvar Wixell, que en la función de referencia se presentaba en Barcelona. Agradable sorpresa: Wixell es un magnífico cantante y un extraordinario actor que hizo un Scarpla de gran fuerza discursiva, penetrando en la psicología del personaje. Persuasivo en la voz, en la dicción y el gesto, al lado de la Caballé, ambos crearon en el segundo acto la atmósfera dramática enrarecida, que corresponde a la teatralidad de la escena clave de le obra.

Cuando, como en esta «Tosca», huy un grupo de protagonistas óptimos, todo parece -que ayuda a darles realce. Junto a ellos aplaudimos a Leonida Bergamonti que hace un Angelotti lleno de realismo, a Giovanni d’Angelis que acentúa el carácter del Sacristán, a Diego Monjo, muy adecuado como Spoletta y regista de escena, y a los demás, el coro y la orqueste llevaba con brio por Armando Gato, maestro , primera catogoría para la ópera italiana, eficaz en el mando, capaz, como lo comprobamos, de sacar brillo y energía del conjunto sinfónico, lo que beneficia mucho a esta ópera, de valores orquestales evidentes.

El Liceo abarrotado. Un publico fascinado y repetidos torrentes de aplausos en el curso de le representación. Este es el balance de la «Tosca», de telón hacia fuera. En la escena, un acto operístico que ya podemos registrar como culminante de la temporada en curso. — Xavier MONTSALVATGE.

————————— 

Com assegura el cronista, les funcions van ser un complet èxit, basat sobretot en la solidesa del tercet protagonista.

La Caballé dona una visió de Tosca completament satisfactoria. Recolzada en una veu de timbre puríssim i amb el seu control absolut de la respiració i dels reguladors, al mateix temps que d’una projecció espectacular del so, aconsegueix recrear una dóna angelical i completament enamorada als moments més lírics, amb temperament en els moments de gelosia i temiblement fera en els moments més dramàtics. En els duos aconsegueix sons eteris quan toca i es capaç de projectar la veu amb potència i força en els moments més intensos. El sue “Vissi d’arte” està cantat amb un legato i una delicadesa torbadores, al mateix temps que ple d’intensitat. És un dels grans moments de la vetllada, que rep una ovació interminable.

Us deixo un vídeo del “Vissi d’arte” que va interpretar la Caballé a Tokyo uns anys després amb els mateixos protagonistes que al  Liceu, dirigits per Colin Davis.

Si la Caballé està molt bé, Josep Carreras, almenys per a mi, està immens. La veu està fresquíssima com mai, amb un centre d’una calidesa irrepetible, un agut seguríssim i sonor, i ara ja sí que ha assolit el ple control de la línia, del cant lligat i de les dinàmiques. El cant és comunicatiu com només ell i Di Stefano han sigut capaços de fer, el fraseig es encisador. És el gran Carreras.

Per sentir-lo en el paper, us deixo primer el duo del primer acte en dos parts, amb la Montserrat en unes funcions de Niça de l’any 1980 (que si podeu aconseguir-les hauríeu de veure perquè és excel·lent, circulen per la xarxa).

Ara l’ària més famosa de l’òpera “E lucevan le stelle” del tercer acte, en les mateixes funcions de Tokyo que abans.

 

Per completar el trio, Il barone Scarpia de Ingvar Wixell, molt ben elaborat dramàtica i vocalment: maliciós, truculent i pervers fins al límit. He de confessar que Wixell mai ha estat sant de la meva devoció (veu llenyosa, opaca i limitada de facultats), però a aquest paper era capaç de treure-li tot el suc.

L’Armando Gatto aconsegueix que les masses del Liceu sonin millor del que realment eren en aquella època

Giacomo Puccini – Tosca (CDs)

Tosca………………………Montserrat Caballé

Mario Cavaradossi……….Josep Carreras

Il Barone di Scarpia……..Ingvar Wixell

Angelotti…………………..Leonida Bergamonti

Sagristà……………………Giovanni de Angelis

Spoletta……………………Didac Monjo

Sciarrone………………….Rafael Campos

Carceller…………………..Joan Baptista Rocher

Pastor………………………Cecilia Fontdevila

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Armando Gatto

————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

Corelli i Caballé cantant junts al 1968

7 febrer 2010

Fa pocs dies, avorrit, vaig estar buscant pel youtube un vídeo del Corelli cantant la gran ària de La Africana “O paradise”, vaig sapiguer de l’existència d’aquest recital, i furgant una mica més vaig trobar una selecció de gran part del concert, concretament els fragments cantats pel Franco Corelli i la Montserrat Caballé.

Es tracta d’un recital en memoria de Martin Luther King a la Philharmonic Hall de Nova York, el 7 d’abril de 1968, on la New York Philharmonic dirigida per Alfredo Antonini, juntament amb les veus del tenor Franco Corelli, la soprano Montserrat Caballé i el baix Bonaldo Giaiotti, rendien homenatge al pastor Luther King, assassinat tres dies abans a Memphis.

El program era el següent:

Primera part

–          La forza del destino Sinfonia

–          Macbeth Studia il passo, o mio figlio!. .Come dal ciel precipita (BG)

–          Lucrezia Borgia Tranquillo ei posa. . . Com’è bello (MC)

–          Macbeth Ah, la paterna mano (FC)

–          Mefistofele Son lo spirito che nega (FC)

–          La donna del lago Tanti affetti in tal momento (MC)

–          Le cid O souverain, ô jude, ô père (FC)

Segona part

–          La gazza ladra Sinfonia

–          L’africana Mi batte il cor. . . O paradiso (FC)

–          Francesco Paolo Tosti ’A vucchella (Gabriele d’Annunzio) (FC)

–          Aroldo O cielo ! Dove son’io. . . Ah ! degli scanni (MC)

–          Manon Lescaut In quelle trine morbide (MC)

–          Il barbiere di Siviglia La calunnia (BG)

–          Simon Boccanegra A te l’estremo addio. . . Il lacerato spirito (BG)

–          Andrea Chénier Vicino a te s’acqueta (FC, MC)

Com ja us he dit, a l’ audio que us deixo només hi són les parts cantades per la soprano i el tenor, en plenitud de forma i facultats. Corelli fa ostentació d’aquella veu poderosa i amb un cant arrebatat, capaç de fer les més absolutes subtileses com també els abusos més barroers. La Caballé està també pletòrica, en un programa certament exigent i variat.

Us deixo uns vídeos de mostra amb audios del recital per a que podeu comprovar-ho.

Franco Corelli i Montserrat Caballé (1968) – (link de descàrrega)

1.  Com’e bello!- Lucrezia Borgia- Caballe,

2.   Ah la paterno mano- Macbeth- Corelli,

3.   Tanti affetti- La Donna del Lago- Caballe,  

4.   O souverain- Le Cid- Corelli,  

5.   O Paradiso- L’Africana- Corelli,

6.   A Vucchella- Tosti- Corelli 

7.   Ah! degli scanni eterel- Aroldo- Caballe ,

8.   In quelle trine morbide- Manon Lescaut- Caballe    

9.   Vicino a te- Duo final de  Andrea Chenier- Caballe & Corelli.

 

New York Philharmonic Orchestra – Alfredo Antonini

Montserrat Caballé al Liceu: Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti (desembre de 1970)

25 gener 2010

Durant la temporada 70-71 al Liceu es va poder sentir cantar a la Caballé en 10 funcions de tres títols diferents: tres de la Lucrezia al desembre, tres de Il Pirata (estrena al Liceu) i quatre de La Boheme (amb Pavarotti), aquests dos últims títols al gener.

En aquelles alçades de la carrera de la soprano, ja s’havia convertit en tradició que la catalana vingués a lluir-se a Barcelona per aquelles dates, acomplint el seu desig de passar les festes nadalenques amb la seva família al mateix temps que podia cantar al “seu” teatre. Això va durar molts anys, i va permetre que el públic barceloní pogués sentir a la diva cada temporada en almenys dos títols.

En aquella ocasió la Caballé va presentar un dels seus papers més mítics: la Lucrezia Borgia. De fet, el nom de la soprano estarà lligat sempre a aquest paper tant per la seva insuperable recreació, com perquè va ser el paper que la va llençar a la fama internacional en aquella famosa versió en concert al Carnagie Hall de Nova York al 1965.

No em recrearé en descriure les meravelles del cant de la soprano, ja de sobres conegudes (timbre bellíssim, cant legato de manual, control absolut de les dinàmiques, pianissimis d’infart,…) sinó que només destacaré que el personatge està més madur que en el 1965 i la interpretació dramàtica té molta més grapa.

Us deixo un vídeo amb la Caballé cantant el “Com’è bello” per a un programa de la BBC del mateix any que la funció del Liceu, on os podeu fer una idea de l’estat vocal de la soprano en aquelles funcions.

Cal dir, però, que la major implicació dramàtica li fa alguna vegada abusar en algunes frases, enlletgint alguns sons, sobretot als greus. A més, en el finale “Era desso il figlio mio” intercala un riure histèric abans del da capo totalment fora de lloc i de gust més que dubtós, com podeu comprovar en el vídeo següent.

Com al seu fill Gennaro ens trobem a un molt jove Josep Carreras. El tenor la temporada anterior havia debutat ja com a cantant adult (havia fet una dècada abans papers de nen) en dos papers: el Flavio de la Norma i l’Ismaele al Nabucco. Aquella temporada 70-71 per fi va debutar en paper absolutament protagonista amb el Gennaro i al Febrer va interpretar el Siebel al Faust (tot i que és un paper per mezzo).

El Gennaro de Carreras té la virtut d’una veu amb un timbre d’una bellesa impressionant i un cant d’una naturalitat i vehemència irresistible. Encara li manquen per polir alguns aspectes, sobretot en la modulació i el control de les dinàmiques, però això arribaria molt poc temps després.

L’Orsini de la Jane Berbié (també present a les funcions del 1965) està molt ben defensat sobre la base d’una veu molt ben treballada, si bé no excepcional. Mentre que al Don Alfonso del Roger Soyer li manca autèntic estil belcantista i li sobren excessos en l’emissió.

El treball de les masses estables del Liceu queden dintre de la discreció habitual directament lligada a la seva qualitat en aquells anys, mentre que Reynald Giovaninetti s’esforça en quadrar com pot els concertants i en mimar al màxim a la diva.

Gaetano Donizetti-Lucrezia Borgia (CD01, CD02)

Lucrezia – Montserrat Caballé

Gennaro – Josep Carreras

Don Alfonso – Roger Soyer

Orsini – Jane Berbié

Liverotto – Horacio Yadisernia

Gazella – Eduard Soto

Petrucci – Harry Dworchak

Vitellozzo – Didac Monjo

Gubetta – Enric Serra

Astolfo – José Puigbó

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu – Reynald Giovaninetti

——————————–

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/