Archive for the 'Cendrillon' Category

Tornant a l’activitat. Resum d’un mes d’òpera: Cendrillon, Parsifal, Villazón, Cavalleria i Pagliacci.

12 Abril 2011

He tingut un mes de març la mar d’entretingut: Viatge a Paris (Eurodisney), nous projectes a la feina i caps de setmana plens d’activitat. Poc temps per sentir discs o retransmissions de ràdio, però amb tres visites al Liceu: Parsifal, recital de Rolando Villazón i el programa doble Cavalleria-Pagliacci.

Començant pel viatge a Eurodisney, com us vaig anunciar, em vaig escapar el vespre del dia 7 per veure la Cendrillon de Massanet en l’Opera Comique.

En l’apunt que li va dedicar el Joaquim al seu In Fernem Land i vaig deixar la meva impressió.

Vaig estar a Paris el dilluns passat i la vaig poder veure. L’obra és un producte típic de Massenet, molt cuidada orquestralment i amb molts moments melòdicament encisadors, però em va semblar una mica repetitiva i absolutament cursi (la posada en escena no ajudava gens).

El millor de tot va ser la prestació orquestral i la direcció, molt detallista i vital, de Minkowski.

Dels cantants destacar la bona actuació, histriònica vocal i escènicament, de la Podles (com a madrastra), i el bon treball de la Losier com el Príncep (amb una veu bonica i bona línia). El Pandolfe de Laurent Alvaro em va semblar massa jove tant escènica com vocalment, i em va decepcionar una mica la Fada de la Eglise Gutiérrez, amb un cant poc fluid i un agut molt tirant. La Cendrillon del dilluns no va ser la Gautier sino la Blandine Staskiewicz, que no em va agradar gaire (amb un vibrato molt caprí i mancada de fiato).

L’escenografia no va ser gaire imaginativa: un esctructura metàl·lica i quatre mobles que anaven canvian per recrear els diferents ambients, amb un vestuari poc original d’estil rococó, però donades les dimensions de la Sala Favart (molt petita) encara donava una mica de joc pel moviment escènic (hi ha petits moments de ballet).
La funció va ser un èxit, sobretot per Minkowski, Podles i el duo protagonista. A mi em va satisfer, però vaig comprendre perquè l’obra està fora del repertori habitual i de les obres més conegudes de Massanet: és una obra per “usar i tirar”.

A l’apunt trobareu uns links on podreu desacarregar-vos uns arxius amb els audios de la retransmissió d’una de les funcion.

http://ximo.wordpress.com/2011/03/11/minkowski-dirigeix-cendrillon-de-massenet/

——————–

Pocs dies després va tocar anar a veure el Parsifal al Liceu (dia 10), i renoi, quina funció!

Molt sòlid el repartiment amb el Cristopher Ventris fent un Parsifal musical i segur, acompanyat pel sòlid Gurnemanz del veterà Eric Halfvrason, el molt sentit Amfortas d’Egils Silins i el sensacional Titurel (quina veu de baix!) de Ante Jerkunica. Més normalets la Kundry de l’Evelyn Hertlitzius (soprano de cant i veu estranys) i el Klingsor de John Wegner. L’orquestra va sonar molt bé sota la direcció molt curosa i sensible del Michael Boder (que mai en decep). Però el que més em va agradar va ser la direcció escènica de Claus Guth, que va aconseguir que l’obra se’ns fes curta (tot i les quatre hores llargues) respectant la simbologia de l’obra però sense renunciar a una visió més humanista, més material i, sobretot, renovadora. Haurem d’aconseguir-la en vídeo (si s’arriba a editar).

Al final del post us deixo links per a qui vulgui descarregar-se l’audio d’una de les funcions del Liceu, amb l’altre repartiment encapçalat pel mel·liflu Parsifal (però molt musical) del Klaus Florian Vogt, la magnífica Kundry de l’Anja Kampe i el referencial Gurnemanz de Hans Peter König.

———————

Continuant el repas, toca el recital esperadisin de Rolando Villazón del 3 d’abril. Cal dir que el que passa amb Villazón és quasi de figura del rock. L’espectació era tremenda (tot venut), i l’ambient de sortida era molt favorable al tenor, amb molt de públic portant xapes amb la figura del cantant (al més pur estil groupie), i en aquestes condicions, com era d’esperar, el resultat final va ser d’un èxit desbordant.

Però el cert és que un altre tenor amb les mateixes condicions vocals amb les que es troba el mexicà en aquests moments hagués tingut un èxit molt més discret (per no dir que hauria passat discretament).

Vocalment el tenor està en un estat molt allunyat del que era fa cinc anys, el vaig trobar molt disminuït, sense projectar la veu, engolat, entubat, i poc fluid. Només als bisos em va recordar una mica al Villazón de cant natural i desfermat, però només una mica. Per altra part, em sembla molt preocupant que un senyor que no arriba als 40 anys triomfi en un recital en base a l’adoració i el carinyo que genera en el públic, i no estrictament pels mèrits de la seva actuació. Això és normal per una diva a prop dels 60.

———————

Per últim, el passat dijous dia 7 vaig assistir a una funció del programa doble més famós del repertori operístic: Cavalleria rusticana – Pagliacci.

 Aquestes dues obres són els primers puntals d’un estil operístic tant valorat com despreciat que és el verisme. Ens trobem amb unes històries viscerals i directes, sense glamour, on l’emotivitat i la rauxa dominen argumentalment i musicalment. Excessos en la música i en el cant, que necessita veus amb empenta i molt carisma, i en el cas d’aquestes dues obres necessiten d’un tenor que sigui capaç de arribar-nos a la fibra amb un cant vehement i molt expressiu i amb una interpretació intensa.

La responsabilitat en la funció d’interpretar el Turiddu i el Canio, protagonistes absoluts de les dues obres, va recaure en Marcello Giordani. El cantant va fer una actuació vocalment força digna, amb un centre sòlid i un agut potent i brillant, millor en el Turiddu (de menys a més) que amb el Canio (de més a menys), controlant força bé la línia de cant i dosificant la intensitat, però on va defallir va ser en la interpretació escènica del personatge, poc natural i fluïda, quedant encarcarat com actor. Les dues senyores van estar regular, amb una Santuzza (Komlosi) cridanera i una Nedda (Blancas) bastant grisa. Pitjor encara els barítons un: vulgar (Di Felice com Alfio) i l’altre totalment descol·locat (Dobber com Tonio). La resta de cantants correctes, només criticar la idea de bomber de contractar la Josephine Barstow per fer la Mamma Lucia. La direcció de Daniele Callegari bastant grollera, com el so de l’orquestra, mentre que l’escenografia de Liliana Cavani era tan convencional com poc imaginativa i escassa d’idees.

Coma regal us deixaré dues versions referencials amb el gran Plácido Domingo en dues de les seves màximes creacions: Turiddu i Canio. Com acompanyants de luxe té a la Santuzza ferotge de la Renata Scotto i la belcantista Nedda de la nostra Montserrat Caballé. Les direccións de Nello Santi i James Levine són també excel·lents.

———————

Richard Wagner-Parsifal

Klaus Florian Vogt (Parsifal).

Anja Kampe (Kundry).

Alan Held (Amfortas).

Hans Peter König (Gurnemanz).

Boaz Daniel (Klingsor).

Ante Jerkunica (Titurel).

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu-Michael Boder

https://www.rapidshare.com/files/451736749/Parsifal.Liceo.Act1.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451736820/Parsifal.Liceo.Act1.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451721378/Parsifal.Liceo.Act2.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720775/Parsifal.Liceo.Act2.flac.002

https://www.rapidshare.com/files/451736568/Parsifal.Liceo.Act3.flac.001

https://www.rapidshare.com/files/451720941/Parsifal.Liceo.Act3.flac.002

 

Ruggero Leoncavallo-Pagliacci

Placido Domingo (Ten) – Canio

Sherrill Milnes (Bar) – Tonio

Montserrat Caballé (Sop) – Nedda

Barry McDaniel (Bar) – Silvio

Leo Goeke (ten) – Beppe

London Symphony Orchestra-The John Alldis Choir-Nello Santi

http://www.4shared.com/file/75746371/fee97567/Ruggero_Leoncavallo.html

 

Pietro Mascagni-Cavalleria rusticana

Plácido Domingo (Ten) – Turiddu

Renata Scotto (Sop) – Santuzza

Pablo Elvira (Bar) – Alfio

Isola Jones (Sop) – Lola

Jean Kraft (mez) –  Mamma Lucia

National Philharmonic Orchestra-James Levine

http://www.4shared.com/file/128685271/5861d798/Cavalleria_-_Levine.html

He de preparar-me la Cendrillon de Massanet.

2 febrer 2011

Al març, i gràcies a la setmana de festa que fan els col·legis, anirem de viatge tota la família. El destí no pot ser més familiar: Eurodisney.

La meva dóna, en un atac de comprensió i/o bogeria (alguna cosa voldrà demanar-me més endavant), m’ha donat permís per a que m’escapi un vespre a Paris per fer vida cultural, és a dir, vagi a l’Òpera, i jo no m’ho he pensat gaire.

L’oferta operística a Paris és gran, amb tres teatres amb temporada regular (en realitat quatre, ja que l’Òpera de Paris té el Palais Garnier i la Bastille), però la decisió ha estat molt senzilla de prendre ja que en les dates que estem el Chatelet no té funcions, a la Bastille fan la Luisa Miller que van veure al Liceu fa poc (amb Stoyanova incluïda) i al Palais Garnier fan la Katia Kavanova que també van veure al Liceu (amb la Denoke inclosa). Així que només em queda l’Opera Comique.

I a l’Òpera Comique fan la Cendrillon (Ventafocs) del Jules Massenet. He de reconeixer que és una obra que no he escoltat mai, tot i que coneixia la seva existència. He buscat amb urgència per internet l’ha gravació que tenia vista de les botigues de discos i l’he trobat, i he fet una ràpida cerca de vídeos al youtube per veure que hi ha (no masses coses).

Ara em toca començar a preparar-me-la: buscaré en els llibres que tinc, escoltaré l’obra un parell de vegades amb atenció i buscaré per la xarxa si puc trobar alguna funció en vídeo.

Us deixo uns quants vídeos que he trobat, i després d’escoltar-los només puc dir que sembla la típica obra de Massanet: molta invenció melòdica (tirant cap a l’ensucrat), bona escriptura vocal i orquestració molt acurada.

Scène et duo d’amour-Horne/von Stade/Grist-Carnegie Hall 1973-New Jersey Symphony-Henry Lewis

Ruth Welting-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

Frederica Von Stade-Louis Quilico-Centre des Arts, Ottawa, en 1976

A les funcions de l’Òpera Comique està previst un cast format majoritàriament per cantants francesos per a mi desconeguts. Destaca però la presència de l’Ewa Podles com Mme de La Haltière, i la fada de Église Gutiérrez (les úniques que coneixo). La part orquestral vindrà servida per Les Musiciens du Louvre amb el Marc Minkowski a la batuta (meravellòs conjunt bàrroc, però al que no he sentit mai fent música del segle XIX).

També us adjunto la gravació de l’obra que he trobat. Quan l’hagi escoltat del tot si tinc ganes ja us en parlaré. La única cosa que he pogut apreciar a primer cop d’ull és que el paper del Príncep Encantador ho canta un tenor (Nicolai Gedda), quan a la versió original està escrit per una mezzo o soprano falcon (wikipedia dixit) (que es com es farà a les funcions de Paris).

Espero que ens agradi a tots.

Jules Massenet-Cendrillon (CD01, CD02)

Cendrillon (Lucette) – Frederica von Stade

Le Prince Charmant – Nicolai Gedda

Madame la Haltiere – Jane Berbié

Pandolfe – Jules Bastin

La Fee – Ruth Welting

Noemie – Teresa Cahill

Dorothee – Elizabeth Bainbridge

Ambrosian Opera Chorus-Philharmonia Orchestra-Julius Rudel (1978)

———————–

Dades de la producció

Direction musicale, Marc Minkowski

Mise en scène, Benjamin Lazar

Collaboration à la mise en scène, Louise Moaty

Chorégraphie, Cécile Roussat et Julien Lubeck

Scénographie, Adeline Caron

Costumes, Alain Blanchot

Lumières, Christophe Naillet

Maquillage, Mathilde Benmoussa

Effets spéciaux, Thierry Collet

Assistant musical et chef de chœur, Nicholas Jenkins

Assistante scénographie, Malanda Loumouamou

Cendrillon, Judith Gauthier / Blandine Staskiewicz

Le Prince charmant, Michèle Losier

La Fée, Église Gutiérrez

Mme de La Haltière, Ewa Podles

Pandolfe, Franck Leguérinel

Noémie, Aurélia Legay

Dorothée, Salomé Haller

Le Roi, Laurent Herbaut

Le Doyen de la Faculté, Vincent de Rooster

Le Surintendant des plaisirs, Julien Neyer

Le Premier Ministre, Paul-Henri Vila

Danseurs, Luciana Dariano, Alex Sander Dos Santos, Ana Mariolani, Danila Massara, Gudrun Skamletz

Orchestre et chœur des Musiciens du Louvre – Grenoble