Archive for the 'Chopin' Category

Mis favoritos: Andante spianato – Gran polonesa brillante, Op. 22, de F. Chopin

28 gener 2010

Les obres de Chopin, una de les figures més destacades del Romanticisme no només musical sino del moviment artístic en general, es poden separar a grosso modo en tres categories:

Les peces més virtuosístiques, fonamentalment orientades cap a composicions de lluiment virtuosístic i de fácil audició (com són la majoria dels seus valsos i polonesas).

Les més purament romàntiques, on es deixa l’ànima i es trova l’esperit de l’artista – melancòlic, amant, somniador,… – que tenen la seva máxima expressió en el nocturns i els impromptus.

I les més acadèmiques, peces formalment més conservadores, malgrat que això no vol dir que siguin clàssiques, ni molt menys, ja que en Chopin sempre trobem aquell regust de l’artista inconconformista i individualista.

En l’opus 22 troben fonamentalment als dos primers. Sentim-la primer en la meva versió favorita des de sempre, la del gran Artur Rubinstein.

Originalment Chopin va compondre l’Andante spianato i gran polonesa op.22 com una obra per a piano i orquestra. De fet, en primer lloc va compondre la Gran Polonesa cap al 1831, i no va ser fins tres anys més tard, al 1834, que no va compondre una introducció a la Polonesa només per a piano sol. Més tard Chopin adaptaria la Gran Polonesa per a piano sol, de manera que tota l’obra passes a ser una peça per a solista.

Donada l’originalitat, bellesa i vistositat de l’obra en general de seguida va passar a formar part del repertori de tots els grans virtusos de l’instrument, impossant-se la versió per a piano solo.

De fet l’obra juga amb el contrast entre el recolliment i puresa de l’introducció – l’andante spianato – i la brillantor, ampulositat i empenta de la Polonesa. Tècnicament requereix de grans dosis de virtuosisme, amb recursos típicament chopinians, com són els arpegiats vertiginosos o grans salts d’escala.

Perquè us feu una idea del virtuosisme que requerix la seva interpretació us deixo un vídeo amb l’interpretació que feia Lang Lang als Proms de Londres de 2008, en una interpretació tècnicament apabullant però molt personal on, per a mi, abusa excessivament del rubato, de les dinàmiques i dels canvis al tempo.

Per últim us deixo un parell de gravacions de l’obra.

La primera la d’Artur Rubinstein, molt ben acompanyada per altres peces del compositor en un CD que formava part de l’edició Chopin-Rubinstein que fa anys va editar la RCA.

La segona és la versió per piano i orquestra, estreta de l’Edició Chopin de la DG, amb el fabulós Krystian Zimerman, la LA Philharmonic i la direcció de Carlo Maria Giulini.

ARTUR RUBINSTEIN-Chopin Collection (CD10)

1 – Impromptus – n°1 – Op.29

2 – Impromptus – n°2 – Op.36

3 – Impromptus – n°3 – Op.51

4 – Impromptus – n°4 – Op.66 “Fantasie-Impromptu”

5 – Bascarolle – Op.60

6 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°1

7 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°2

8 – Trois Nouvelles Etudes – Op.posth. – n°3

9 – Tarantelle – Op.43

10 – Andante spianato and Grand Polonese – Op. 22

 

Chopin Edition  (Vol.1, Cd02)

Sèrie grans gravacions: Dinu Lipatti – Chopin: 14 Valses

1 Març 2009

chopin-Lipatti

De la mateixa manera que va fer amb altres peces en miniatura, Chopin va convertir el vals en un gènere de brillant varietat i inacabable virtuosisme. Els seus valsos no són ballables degut a la seva complexitat musical, però en tot cas no són peces per escoltar-se en sèrie ja que cadascuna d’elles té vida pròpia i independent (no són un cicle).

El pianista romanès Dinu Lipatti fa una interpretació realment extraordinària per la simplicitat i puresa de la seva concepció, fugint de personalismes i d’efectes especials (exageració en els rubatos, a les que es donen tant els valsos). Presenta cada vals com si es tractessin de diferents xocolates en una caixa de bombons: donen ganes de tastar-los tots i cadascun sembla més deliciós que l’anterior.

Lipatti és una de les grans figueres del piano romàntic del segle XX, tot i que va morir a la tempraníssima edat de 33 anys per enfermetat, però que va deixar interpretacions antològiques de Chopin (aquesta col·lecció de valsos i la sonata nº3) o les gravacions amb Karajan del concert de Schumann i el nº21 de Mozart, que engrossa la llista de grans intèrprets que van morir prematurament per desgràcia del món musical (com la Du Pre, Cantelli o Argenta).

Per a que es feu una idea us deixo dos links de les seves interpretacions:

 

Vals nº6 en re bemol mayor Op.64 (del minuto)

Vals nº9 en la bemol mayor Op 69, nº1 (L’adieu)

 

En el primer comentari us deixo més informació.