Archive for the 'Ciofi' Category

La Straniera de Vincenzo Bellini

15 Abril 2010

La straniera es una ópera en dos actos con música de Vincenzo Bellini y libretto de Felice Romani basada en L’etrangère (1825) de Charles Victor Prévot.

La ópera se estreno en el Teatro alla Scala de Milán, el 14 de febrero de 1829, en un triple programa completado por los ballets Boundelmonte y L’avviso ai maritati. Fue un gran exito, incluso superior a la gran sensación que había causado unos años antes Il Pirata. En 1831 se presento en Viena, en 1832 llegó a lo Londes y París, en 1834 a New York y en 1835 a Lisboa. En 1840 se dieron unas funciones en Palermo, y a partir de entonces cayó en el más absoluto olvido.

Hasta 1954 no se dio el revival de la obra, en Catania, ciudad natal del compositor, pero fue en 1968, en unas funciones en el Teatro Máximo de Palermo de la mano de Renata Scotto, que la obra volvió a despertar interés. El año siguiente Montserrat Caballé protagonizó unos conciertos en el Carnegie Hall, y en 1970 la Scotto volvió a meterse en la piel de la extranjera en Venecia (de todas ellas hay registros piratas). Posteriormente a estos hitos hay que destacar las interpretaciones de Lucia Aliberti en los años 1989-1990, que han dejado grabaciones. En 1993 la Fleming volvió a llevar la obra al Carnegie Hall, otra vez en concierto, y por último las protagonizadas en Londres por Patrizia Ciofi, en noviembre de 2007, de las que se realizó la única grabación en estudio que yo conozco de la obra.

La straniera es la penúltima obra de Bellini en  su escalada entre los compositores del máximo prestigio en Italia, después del exitazo del Il Pirata (1826) y antes de I Capuleti ed i Montecchi (1830), y previo a su posterior ascenso al Olimpo de la lírica internacional (y casi su mitificación en vida) con La sonnambula (1831) y la Norma (1831), y de hecho, su casi total desaparición de los escenarios durante más de un siglo y su escasa o nula presencia actual en las programaciones de teatros y salas de concierto ya nos indican que ni por su calidad musical y teatral en general, ni por el atractivo de las partes protagonistas público, programadores y divos.

De hecho, la parte musical es muy convencional. Sólo merecen una especial mención la original entrada de la protagonista, Alaide, y el posterior duo con Arturo (en la entrada la soprano puede lucir a placer todo tipo de agilidades y, sobretodo, deleitarnos con todo un arsenal de melismas donde puede ejecutar reguladores, trinos y picados a placer); y en menor medida el aria de Alaide en la puerta de la iglesia “Ciel pietoso, in sì crudo momento”, después de haber llevado al altar para que se casen su amado Arturo y Isoletta.

Precisamente os dejo un morboso video donde se comparan las versiones de Montserrat Caballé y Renata Scotto de esta aria.

La trama de La straniera tiene su base histórica en una serie de enrevesados eventos acaecidos a finales del siglo doce. El rey Felipe Augusto de Francia se casó con la princesa noruega Ingeborg en 1193. Por razones desconocidas, él se separó de ella el día después de la boda y solicitó la nulidad papal. Ingeborg, por su parte, alegaba que el matrimonio se había consumado, y que por tanto era su esposa y la Reina de Francia por derecho. Felipe finalmente obtuvo la nulidad por parte del conclave de obispos franceses, y entonces decidió casarse con Margarita, hija del conde Guillermo I de Ginebra, pero fue raptada durante su traslado a Paris por Tomás I de Saboya, que la obligó a casarse con él. En última instancia, en 1196, Felipe se casó con Agnes de Merania (“la straniera”), hija de un noble de Dalmacia. Dinamarca continuó apelando a la justicia papal, hasta que Inocencio III amenazó de excomunión al rey francés por bígamo, y ordenándole su regreso con Ingeborg. Al morir Agnes en 1201, la amenaza papal expiró.

Bellini y su libretista se tomaron tremendas libertades en el libreto, ya que hacen que el rey envíe a Agnes al Castillo de Montolino, en la Bretaña repudiada por orden papal. Felipe, también envía al hermano de Agnes, Leopoldo, para que la vigile en secreto, bajo el falso nombre de Valdeburgo. Agnes ha cambiado su nombre por Alaide y siempre se esconde tras un velo. El Conde Arturo se ha enamorado perdidamente de ella, y ha decidido romper su compromiso con Isoletta, hija del Conde de Montolino. En este punto se inicia la ópera.

Os dejo un link con el libretto de la obra en italiano y su traducción en castellano (gracias KAREOL!), con el fin que podáis seguir la obra.

LIBRETTO: http://www.kareol.es/obras/laextranjera/acto1.htm

La grabación del sello Opera Rara que os dejo como muestra es la última, y creo que única, en estudio que se ha hecho. Los medios aprontados por Opera Rara para la ocasión son notables: el Geoffrey Mitchell Choir y la London Philharmonic Orchestra, bajo la batuta de un habitual del sello: David Parry.

Entre los cantantes hay que destacar la muy notable labor de las féminas. Como Alaide la soprano Patrizia Ciofi, verdadera especialista en belcanto, con una línea y una técnica ejemplares, buen temperamento dramático y un fraseo y un legato inmaculado, lástima que el timbre sea el que es: muy opaco, incluso velado, en el centro y totalmente mate en el agudo. Por su parte la mezzo albanesa Enkelejda Shkosa presenta unos medios brillantes y un canto rotundo, si bien canta con bastantes menos matices y es más plana expresivamente, en el más breve (dúo, aria y cuarteto) rol de la repudiada Isoletta.

Escuchemos el final de la obra con Patrizia Ciofi como protagonista.

 Los hombres no pasan de lo correcto en el caso de Dario Schmunck, en el papel de Arturo, uno de los más desmesurados del repertorio romántico (lo tenía que estrenar Rubini) de voz bien timbrada y poco más. Y el barítono inglés Mark Stone hace un Valdeburgo insuficiente con una voz muy descontrolada (a veces nasal, a veces abierta, a veces totalmente atrás) y de medios escasos y recursos insuficientes, si bien hace un esfuerzo notable por dar la talla (repeticiones de las cabalettas con variaciones,….. Bruson haría toda una creación del personaje), más si pensamos que fue escrito para la voz del mítico Tamburini.

Vincenzo Bellini – La straniera (CDs)

Alaide (La straniera) – Patrizia Ciofi

Il signore di Montolino – Roland Wood

Isoletta – Enkelejda Shkosa

Arturo – Dario Schmunck

Il barone di Valdeburgo – Marc Stone

Il Priore – Graeme Broadbent

Osburgo – Aled Hall

Geoffrey Mitchell Choir-London Philharmonic Orchestra-David Parry

Preparant Le Fille du Regiment

10 Març 2010

El passat diumenge es van iniciar al Liceu la sèrie de 13 representacions que de Le Fille du Regiment es donaran al teatre. 

Le Fille du Regiment és una òpera còmica menys ambiciosa que la majoria d’obres dramàtiques del compositor. Està farcida de peces de caire marcial i perfectament pensades de cada a la galeria, més concretament cara del públic francès, donada la gran quantitat de fragments descaradament dedicats a l’exaltació de la pàtria francesa. 

Com s’explica molt adientment a la web del teatre l’obra es va estrenar l’onze de Febrer de 1840 a l’Opéra Comique de Paris, amb llibret en francès de Jules Henri Vernos de Saint Georges i Jean François Bayard, ja amb el compositor afincat a la capital gala. Pocs mesos desprès es reestrenava a la Scala de Milà amb una versió modificada i llibreto adaptat al italià per Callisto Bassi. 

L’obra va tenir un recorregut diferenciat en les seves dues versions. La versió francesa poc a poc es va anar consolidant a França convertint-se en una peça típica d’exaltació patriòtica que es programava sempre per a la Festa Nacional del 14 de juliol, i en cada ciutat es canviava el nom del regiment per el que estava aquarterat més pròxim a la localitat. Això va durar fins a la primera dècada del segle XX, quedant pràcticament olvidada després de la I Guerra Mundial. 

Per altre part la versió italiana es va imposar com a la versió favorita per a la seva estrena en diferents teatres del món, i al 1843 ja es va estrenar als Estats Units. L’obra va perdurar per la predilecció que moltes sopranos lleugeres llegendàries van tenir pel paper de Marie (un autèntic bombó per aquesta corda), ja que és un rol molt exigent vocalment en el sentit que necessita d’una soprano dominadora de la coloratura i dotada d’un registre agut i sobreagut ben sa. Així la Jenny Lind, Pauline Lucca, Adelina Patti, Luisa Tetrazzini o Toti dal Monte van mantenir l’òpera, sempre en italià, en la llista d’obres programades als teatres, però sense arribar a esdevenir una obra clara del repertori. 

No va ser fins que Joan Sutherland i Luciano Pavarotti la rescatessin al Covent Garden primer i al Metropolitan desprès en la versió original francesa que no va tornar a tenir la presència més regular en els teatres d’arreu del món. 

Com ja he comentat, l’obra es sustenta fonamentalment en tres variables fonamentals: El primer és el paper de Marie, tot un vehicle per al lluïment de la soprano que a part de cantar molt i ben difícil ha de tenir la suficient vessant còmica per donar fer una bona creació del personatge; el segon és el tenor que ha d’afrontar la tremendament exigent ària del primer acte amb els seus 9 do de pits escrits, però que no s’ha de quedar en aquesta exhibició de facultats sino que ha de ser capaç de cantar amb un estil belcantista perfecte i amb la delicadesa i pathos necessaris la del segon acte; i per últim en el propi conjunt d’intèrprets i escenografia que han de fer que el públic es contagi de l’humor blanc i melodies faciones i marcials que omplen el llibret i la partitura. 

——————————————-

 Bé, passem ara a ampliar la informació de les funcions i la producció tirant de la web del teatre. 

En primer lloc us adjunto enllaç del Full informatiu de la producció que fa el teatre

http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//full_regiment.pdf

——————————————- 

En segon lloc us recullo l’argument estret de la web, amb alguns videos il·lustratius protagonitzats pels dos principals intèrprets del primer repartiment: Patricia CIofi i Juan Diego Flórez 

Argument 

http://www.liceubarcelona.cat/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=230&temporada=4&Itemid=39&lang=ca

Acte I

Als afores d’un rústec poblet de muntanya, un grup de pagesos vigila el pas de l’exèrcit francès que s’acosta, mentre que les dones resen. Entre la gent veiem la pretensiosa marquesa de Berkenfield, morta de por, assistida pel seu majordom Hortensius. Hi ha una gran alegria quan un pagès diu que els francesos ja són lluny. La noble dama havia deixat el seu castell per dirigir-se a Àustria i evitar les lluites al Tirol i es refugia en una cabana mentre Hortensius va a recuperar la seva carrossa. Aviat troba el sergent Sulpice, del 21è regiment francès de granaders, que li dóna permís per continuar el seu camí amb la vella dama.

Sulpice, de caràcter rude i cor noble i generós, resta sol i sent arribar Marie, la cantinera, protagonista de l’òpera: una noia bonica, vital i alegre que quan era un infant va ser recollida pel regiment i va fer-se gran al so dels timbals. Els soldats es consideren els seus pares, l’estimen amb tendresa i la van nomenar cantinera del regiment. El sergent creu que ja ha arribat l’hora de casar-la i la interroga sobre un foraster amb el qual l’han vista parlar. Marie diu que es tracta de Tonio, un jove tirolès que li va salvar la vida quan queia per un espadat, que és una excel•lent persona, que estan enamorats, però que han decidit que el seu amor no és possible, perquè el seu marit ha de ser soldat del regiment.

Arriben els soldats que han detingut Tonio, que identifiquen amb un espia perillós i volen condemnar-lo a mort. Marie intervé ràpidament i els convenç que aquest jove és el seu salvador. El brindis amb rom que proposa Sulpice s’acompanya dels entusiastes i marcials cuplets de Marie. (Us deixo vídeo del duo amb la Ciofi i Flórez a Genova)

Sona la retreta i aviat reapareix Tonio, que fa saber a Marie que no està disposat a perdre-la, que l’estima de tot cor. Sulpice sorprèn els dos enamorats i intenta imposar la seva autoritat, però sense cap resultat. Marie assegura que no es casarà si no és amb l’atractiu tirolès, i Tonio surt per convèncer els altres soldats que permetin el seu casament.

Arriben la marquesa de Berkenfield i Hortensius; la dama ha decidit tornar al seu castell i demana la protecció del 21è regiment. Sulpice, en saber el nom d’aquest castell, té una impressió molt forta. Havia estat un gran amic del capità francès Robert, el qual havia tingut una relació amorosa amb una Berkenfield –segons la marquesa, germana seva– de la qual havia nascut una nena. Abans de morir, Robert va confiar la seva filla a un vell servidor perquè la portés a la marquesa, però en una altra acció bèl•lica el pobre vell va morir. La noble suposa que la criatura, que seria, si visqués, la seva única descendent i hereva, devia perdre la vida, però Sulpice la identifica immediatament amb la seva estimada cantinera Marie. Una carta difícil de desxifrar de la qual ja s’havia parlat abans serveix de prova irrefutable que Marie és la filla del capità Robert i una Berkenfield.

Marie torna i es troba amb la gran sorpresa de ser membre d’una noble i rica família. La marquesa decideix emportar-se-la tot seguit i intentar educar-la d’una manera adequada a la seva condició, per a la qual cosa venç la inicial reticència de la noia amb la carta del seu pare.

El cor de soldats apareixen en escena cantant un himne marcial i arriba també Tonio, vestit de soldat francès, que acaba d’allistar-se al regiment per poder aspirar a la mà de Marie i amb la famosa i arriscada cavatina «Ah! mes amis quel jour de fête» aconsegueix que els militars es posin al costat dels enamorats. (Esculteu a Flórez amb els magnífics 9 do de pit, la producció és en la que es basa la que es veurà al Liceu)

Però l’alegria es converteix en tristor quan el sergent anuncia la decisió de la marquesa d’endur-se Marie per donar-li una bona educació. La malenconia de Marie davant aquesta decisió i el dolor de separar-se dels seus companys i del seu amor s’expressa en la no menys coneguda romança «Il faut partir». Els dos protagonistes canten un breu i líric duo, Marie s’acomiada de cadascun dels soldats i la marquesa s’endú la noia entre les darreres promeses d’amor dels amants. (Sentim la despedida de Marie amb la Patricia Ciofi)

Acte II

En un saló d’un palau luxós, la marquesa de Berkenfield i la seva amiga, la ridícula duquessa de Crakentorp, parlen sobre el contracte de matrimoni que han de signar entre Marie, la neboda retrobada, i el nebot de la duquessa.

Fa tres mesos que Sulpice, ferit en una batalla, es troba convalescent al palau gràcies a les súpliques de Marie, i la marquesa, que desconfia de l’actitud aparentment dòcil de la noia, demana ajuda al vell soldat perquè la convenci. Aquesta nit se celebra una festa per celebrar les esposalles i la marquesa obliga Marie a fer el darrer assaig de la peça de cant que ha de protagonitzar per convèncer els seus amics que és una noia refinada, no una vulgar cantinera. L’assaig esdevé un cant nostàlgic i rebel de Marie i el sergent, davant la irritació creixent de la marquesa.

Resten sols Sulpice i Marie i el militar intenta de bona fe convèncer la noia de la conveniència d’entrar al gran món i casar-se amb un duc, però ella es lamenta amargament i se sent molt desgraciada. Quan resta sola a escena, canta la gran ària del segon acte, en la qual inicialment expressa amb tristesa i elegància els seus sentiments, però quan sent al fons la marxa militar del regiment que arriba a salvar-la canvia radicalment el seu estat d’ànim, corre a la finestra i amb gran alegria canta la cèlebre cabaletta «Salut à la France!», que esdevingué gairebé un himne nacional. Els soldats abracen Marie i s’avança Tonio, condecorat amb una medalla per les seves proeses a l’exèrcit. Resten sols Tonio, Marie i Sulpice, que canten un alegre i deliciós trio.

Entra la marquesa i s’indigna de trobar Tonio amb la noia. L’enamorat intenta convèncer la marquesa amb el cant d’una bella romança, però aquesta es mostra hostil una vegada més. (Sentim “Pour me rapprocher de Marie”)

Tonio decideix jugar fort i revelar un secret que ha descobert: Marie no és filla de la germana de la marquesa de Berkenfield per la senzilla raó que la marquesa és filla única. Ella explica aleshores la veritat al sergent Sulpice: filla d’una noble casa, es va enamorar del capità Robert, de l’exèrcit napoleònic, i dels seus amors va néixer una filla que va amagar per mantenir el seu bon nom. Els avatars de la guerra van deixar la criatura orfe del pare i extraviada, fins que com s’ha explicat a l’inici, el regiment 21 la va adoptar.

Arriben el notari i els convidats i la marquesa es veu amb dificultats per justificar l’absència de Marie davant una irritada i agressiva duquessa. Sulpice demana permís a la marquesa per explicar tota la veritat a la noia i entra finalment Marie, molt emocionada pel fet de retrobar la seva mare i decidida –malgrat la seva gran pena– a signar. Però els soldats del regiment envaeixen l’estança per donar suport a Marie i afirmen solemnement que la noia era la cantinera i la filla del regiment, davant l’horror dels presents. Marie es guanya els sentiments dels convidats amb una breu romança i la marquesa s’adona que no és just sacrificar la seva filla per orgull i prejudicis socials i concedeix la seva mà a Tonio davant l’entusiasme general i la indignació de la duquessa. L’òpera acaba amb una apoteosi militar, amb el cant entusiasta de «Salut à la France». 

——————————————-

 Libretto

 http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//llibret_fille_cat.pdf

  ——————————————-

 Ara un parell de gravacions:

 Una històrica i ja posteada fa quasi un any: Sutherland-Pavarotti-Bonyge-Met, 1972

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/14/opera-from-the-met-la-fille-du-regiment-17-02-1972-el-dia-que-pavarotti-es-va-fer-famos/

L’altra les últimes funcions de l’obra també al Met fa unes setmanes amb el Juan Diego Flórez i la Diana Damrau.

Gaetano Donizetti – La Fille du régimen (Part 01, Part 02, juntar amb HJSplit)

Diana Damrau (soprano) : Marie

Juan Diego Florez (tenor) : Tonio

Maurizio Muraro (bajo): Le sergent Sulpice

Meredith Arwady (mezzo-soprano) : La Marquise de Berkenfield

Kiri Te Kanawa (mezzo-soprano) : La Duchesse de Crakentorp

Donald Maxwell (bajo) : Hortensius

Roger Andrews (tenor) : Un caporal

Jeffrey Mosher (tenor) : Un paysan

Jack Wetherall : Un notaire

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (13-feb-2010)

——————————————-

Més informació de la producció:

Direcció d escena Laurent Pélly

Escenografia Chantal Thomas

Vestuari Laurent Pélly

Il·luminació Jôel Adam

Coreografia Laura Scozzi

Nous diàlegs i dramaturga Agathe Melinand

Nova Producció: Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de: Metropolitan Opera House (New York) / Royal Opera House Covent Garden (Londres) / Wiener Staatsoper (Viena)

Direcció musical – Yves Abel

Marie – Patrizia Ciofi/Nino Machaidze

Tonio – Juan Diego Flórez/Antonio Gandía

Sulpice Pingot – Pietro Spagnoli/Carlos Bergasa

Marquesa de Berkenfield – Victoria Livengood

Hortensius – Àlex Sanmartí

Caporal – Josep Ribot

Notario – Arnau Vilardebó

La Duquesa de Crackentorp – Ángel Pavlovsky

LE NOZZE DE JACOBS

19 Octubre 2009

Nozze-Jacobs

No voy yo a llevar la contraria a toda la crítica y mayor parte del público, esta versión es excelente, pero me atrevería a decir que no supera en ningún momento las grandes versiones clásicas como la de Erich Kleiber (DECCA, 1955 Wiener Staatsopernchor / Wiener Philharmoniker. Cesare Siepi, Hilde Gueden, Alfred Poell, Lisa Della Casa, Suzanne Danco, Fernando Corena ), la de Böhm (D.G., 1968 Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin. Herman Prey, Edith Mathis, Dietrich Fischer-Dieskau, Gundula Janowitz, Tatiana Troyanos, Peter Lagger) o la primera de Sir Georg Solti (DECCA, 1982 London Opera Chorus / London Philharmonic Orchestra. Samuel Ramey, Lucia Popp, Thomas Allen, Kiri Te Kanawa, Frederica von Stade, Kurt Moll), ni en estilo, ni en cantantes ni en resultados dramáticos.

Por el contrario sí que no dudo en situarla en el número uno entre todas las realizadas con criterios y/o conjuntos instrumentales de época, dejando en evidencia a las versiones de ilustres como Gardiner o Harnoncourt (las dos que tiene), y entre todas las grabadas en los últimos 20 años, que no es poco.

Quizás lo que mejor aguanta la comparación con tal plantel de ilustres predecesores sea la formidable dirección de René Jacobs, que aplicando criterios historicistas, más en el sonido que en el estilo (ya que no suena barroquizante), hace destilar oro al Concerto Köln. Suenan bien todas las secciones, pero destacan unas maderas afinadísimas y virtuosas en los da capo, mientras que la cuerda mantiene una hegemonía y afinación perfecta. Los tiempos son ligeros pero no frenéticos y no escatima volumen en los contrastes. Además, Jacobs retoma el orden original del acto III, interpreta la opera completa y hace que dos cantantes doblen personajes, como sucedió cuando Mozart condujo esta ópera.

El equipo de solistas es muy homogéneo, destacando el fantástico Cherubino de Angelika Kirchschlager, que para mí es la única que juega en la misma división que sus ilustres antecesoras (la Danco o la von Stade). Le sigue el Conde un tanto enfático en lo dramático pero vocalmente irreprochable de Keenlyside, cercano a las sutilezas de Fischer-Dieskau pero sin tantos recursos. Notable la Susana de la Ciofi que con una voz un tanto vulgar en el timbre hace maravillas por la gran expresividad de su interpretación. La condesa de Gens es correcta en todos los aspectos, pero no deslumbrante, y el Figaro de Regazzo no tiene ni la imponente presencia de Ramey ni la gracia y picardía del gran Prey.

La grabación consiguió un Grammy merecido.

W.A. Mozart – Le nozze di Figaro (Partes 1, 2 ,3 ,4, 5, 6, 7 y 8. Password: Sankerib)

Simon Keenlyside……El Conde de Almaviva

Véronique Gens………Rosina, la Condesa

Patrizia Ciofi…………..Susana, su criada

Lorenzo Regazzo……..Figaro, criado del Conde

Angelika Kirchschlager…….Cherubino, un paje

Marie McLaughlin……..Marcellina

Kobie van Rensburg……..Basilio y Curzio

Antonio Abete……..Bartolo y Antonio

Nuria Rial……….Barbarina

Concerto Köln-Collegium Vocale Gent- René Jacobs.