Archive for the 'Devia' Category

Rareses rossinianes

9 febrer 2010

El disc es diu Di tanti palpiti – Arie e canzoni inedite, aggiunte, alternative (1812-1829), i literalment és això un recull d’àries alternatives o extres per a òperes i cançons o peces per a solista aïllades.

De fet, el disc és la gravació d’un recital del Festival d’Òpera de Rossini de Pèsaro de l’any 1993, que va editar la casa Ricordi, i que només he trobat per internet.

Les àries són variades i representen una mostra més de l’enginy i inspiració de Rossini. S’inclouen una sèrie d’àries alternatives, que al 1993 devian ser una autèntica raresa però que ara ja han tingut vàries lectures per artistes prestigiosos, si bé no es solen substituir les més conegudes o incloure-les d’afegit en les funcions teatrals.

Els cantants que s’encarreguen d’interpretar els fragments són un grup molt homogeni format en part per autèntics especialistes rossinians: Kunde, Manca di Nisa o Pertusi; i completats per la gran figura belcantista de la Mariella Devia, i el baix-bariton Lucio Gallo.

L’acompanyament corre a càrrec d’una feixuga, pel meu gust, Radio Sinfonieorcherter Stuttgart, amb la direcció de Maurizio Benini. La toma en viu té molt bona qualitat, i el públic celebra de manera entusiasta cadascuna de les peces.

A continuació i per obrir boca us deixaré uns quans videos amb algunes de les peces que s’inclouen al disc.

En primer lloc us deixo l’ària de Jemmy del Guillaume Tell “Ah! Que ton âme se rassure”, una peça que ja s’havia gravat en la versió de l’òpera que EMI va gravar a començament dels anys 70, interpretada per la Mady Mesplé junt amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Lamberto Gardelli.

En segon lloc l’ària de concert “Alla voci della gloria” composada en 1813 per a Filippo Grimani, un burges venecià. Durant temps es va considerar que era un ària afegida per al personatge de Blansac de “La scala di seta” (que no en té cap), però tant pel text i agilitats exigides a un personatge secundari com per la instumentació, amb trompetes, trombons i percussió, que no estan en el reste de l’òpera, s’ha descartat aquesta hipòtesi.

Al disc la pàgina està executada de manera molt solvent pel baix Michele Pertusi, amb una caracterització més còmica que la que fa Samuel Ramey (immens) en el vídeo següent.

La següent és l’ària alternativa pel Lindoro de “L’italiana in Algeri” amb títol “Concedi, amor pietoso”, composada per l’estrena a La Scala de l’obra en substitució de “Oh come il cor di giubilo”. Aquesta ària és més elaborada i inspirada que l’original, a més de molt exigent en la coloratura de la cabaletta.

La lectura al disc la fa el tenor Gregory Kunde, autèntic especialista en el repertori rossinià, dotat d’una veu, que si bé no posseeix un timbre bell, dúctil i amb facultats més que suficients per afrontar-la amb plena garantia.

El següent fragment és l’ària alternativa per a la Rossina del Barbier “Ah se è ver”. La interpretació que fa la Devia és tècnica i estilísticament irreprotxable, però crec que la seva veu sona feixuga en Rossini (la he sentit en altres papers com la protagonista de La Donna del Lago amb la mateixa sensació). A més, el timbre no és especialment lluminós, amb tots els respectes pels devots d’aquesta grandíssima belcantista.

Per útlim, us deixo l’ària alternativa per la sortida del personatge protagonista del “Tancredi”. L’ària “Dolci d’amor parole” és una peça molt brillant, amb unes parts amb violin obligatto molt originals. El cantabile és més idem que el de l’ària orignal, i la cabaletta és també molt virtuosística.

Al disc la interpreta la magnífica contralt Bernadette Manca di Nisa, i en el vídeo que us adjunto, la canta una molt fosca però preciosa veu: Vesselina Kasarova. El vído s’inicia amb la versió del “Di tanti palpiti” que va fer Pacini, cantat per la Bartoli, i a partir del minut 3:20 s’inicia el cantabile de l’ària.

Rossini – Di Tanti Palpiti (1993) (Part01, Part02)

01. ‘Quoniam’, per basso (1813) – Pertusi

02. ‘Dolci d’amor parole’, per contralto (Tancredi, 1813) – Manca di Nisa

03. ‘Alla gloria un genio eletto’, per tenore (1812) – Kunde

04. ‘Ah, que ton âme se rassure’, per soprano (Guillaume Tell, 1829) – Devia

05. ‘Oh colpo impensato’, per baritono e coro (La gazza ladra, 1820) – Gallo

06. ‘Alle voci della gloria’ per basso (1813) – Pertusi

07. ‘Cimentando i venti e l’onde’, per contralto (L’Italiana in Algeri, 1813) – Manca di Nisa

08. ‘Concedi amor pietoso’, per tenore (L’Italiana in Algeri, 1813) – Kunde

09. ‘Ah, se è ver’, per soprano (Il barbiere di Siviglia, 1819) – Devia

Radio Sinfonieorcherter Stuttgart – Maurizio Benini

Elixir de felicidad

18 Setembre 2009

capa

L’Elisir d’amore es una de esas joyas que lo son por su sencillez. En principio es una ópera buffa sin grandes pretensiones, compuesta de manera relámpago por Donizetti y estrenada en el Teatro della Canobbiana de Milán el 12 de mayo de 1832, pero resultó ser una de las pocas obras belcantistas que sobrevivió al tornado verdiano y wagneriano, y fue gracias al inmenso favor del público y, sobretodo, al personaje de Nemorino, auténtico bombón para tenores di grazzia y líricos, que se convirtió en caballo de batalla de grandísimas figuras, entre ellas el mítico Enrico Caruso.

El argumento de l’Elisir es tan inocente como divertido, y se basa en las peripecias de un joven y tímido campesino enamorado perdidamente de Adina, chica rica y culta de la villa,  que sabe del desespero del joven y juega con sus sentimientos negándole el pan y la sal. Pero llega al pueblo un charlatán y Nemorino, que es como se llama el joven, le pide un elixir para enamorarla, el charlatán le engaña dándole una botella de vino y el joven, bajo efectos del alcohol se desinhibe empezando a ignorar a Adina. Este desprecio y el hecho de que el tío del chico muera y lo deje de heredero hacen que todas las chicas de la villa le vayan detrás, creyéndose Nemorino y el propio charlatán que es efecto del mágico elixir, y despertando los celos de Adina. Al final todo termina con un happy end, para satisfacción y regocijo del público.

La obra musicalmente está repleta de números brillantes y melódicamente inspiradísimos, como el primer duo entre Nemorino y Adina, la entrada de Dulcamara (el charlatán), el duo de Nemorino y Belcore, la celbérrima aria “Una furtiva lagrima”, el picante duo entre Adina y Dulcamara y el aria final de Adina, pero eso sí, que nadie espere grandes despliegues orquestales, aunque la partitura está muy dignamente orquestada.

Cuando se llevó a cabo esta grabación (1996), Algana hacía poco que se había convertido en una estrella del mundo operístico, después de que su Romeo en el Covent Garden en 1994  le diera el espaldarazo definitivo al Olimpo, y su voz se encontraba en su máximo esplendor. Alagna es un Nemorino soñador (no payaso), ingenuo (pero no tontorrón) y espontáneo, como lo es su canto, que combina el fraseo cálido a lo Carreras con una voz con brillo a lo Pavarotti (eso sí, no es tan cálido como el catalán ni tiene la voz del de Módena). En mi opinión, está mucho mejor que en la grabación de DECCA con su recién esposada Angela Gheorghiu de un año después, dando una excelente prestación.

La Adina de la Devia es de lujo. He de decir que cuando la vi en el Liceu hará unas tres temporadas en el mismo papel me decepcionó bastante. Le encontré la voz ya un poco dura y su canto no era del todo fluído. Debió ser el paso de los años, porque en está grabación es una Adina ideal. No se puede cantar mejor: ni por un estilo, ni por perfección en la emisión, ni por facultades. Además recrea el personaje con un señorío que le va perfecto al rol, aderezado con la justa dosis de picardía. Una maravilla.

Del Belcore de Sapgnoli y del Dulcamara de Praticò en la parte positiva: la frescura de las voces (incluso Praticò canta en vez de declamar, y se permite el lujo de incluir una puntature al final de su gran aria), y la corrección en el canto, sin muecas, ni exageraciones. Mientras que en la negativa: las voces tienen poco peso y personalidad y la interpretación es bastante plana, lo que hace que la creación de sus  personajes no sea redonda.

Marcello Viotti dirige con tiempos lentos y evitando los contrates, apostando por una placidez que favorece en algunos pasajes, pero que quita brío a escenas como la del banquete en el segundo acto, o a los dúos de Nemorino con Dulcamara y Belcore. La English Chamber Orchestra (veterana en las grabaciones de l’Elixir) toca con la corrección que se le supone.

Gaetano Donizetti-L’elisir d’amore (CD01CD02)

Adina – Mariella Devia
Nemorino – Roberto Alagna
Belcore – Pietro Spagnoli
Dulcamara – Bruno Praticò
Giannetta – Francesca Provvisionato
English Chamber Orchestra-Marcello Viotti