Archive for the 'DiDonato' Category

La donna del lago a la Scala

26 Novembre 2011

Les funcions que han tingut lloc a la Scala de La donna del lago de Rossini han suposat un tancament triomfal a la temporada 2010-2011 del teatre milanès, que com tots sabeu comença cada any el 7 de desembre, en la tradicional nit de Sant’Ambrogio.

Aquest èxit es basa fonamentalment en un cast de cantats excepcional, encapçalat per les superestrelles Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. A aquest se’ls ha afegit la gran Daniella Barcellona i el cada vegada més sol·licitat John Osborn.

La donna del lago és un dels rossinis seriosos més inspirats i més vistosos. El seu argument és absolutament romàntic, situat en l’Escòcia de l’edat mitjana i amb un quadrat amorós (tres homes opten per l’amor de la protagonista). Es va estrenar al 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols i el llibret, d’Andrea Leone Tottola va ser la primera adaptació operística d’una obra de Walter Scott (una dècada més tard, al mateix teatre es va estrenar una altra memorable òpera basada en una obra del mateix autor: Lucia di Lammermoor).

El teatre napolità comptava en aquella època amb un equip de cantants insuperable: la Isabella Colbran interpretà Elena, la Pisaroni va cantar Malcolm, Giovanni David l’Uberto, Andrea Nozzari el Rodrigo (els tres enamorats), i Michele Benedetti el Douglas (pare d’Elena). El mateix Rossini va dirigir l’orquestra en l’estrena.

Amb aquest cartell de cantants a la seva disposició, Rossini va escriure una música melòdicament molt variada i endimoniadament virtuosística en la vocalitat dels principals personatges. La partitura resultant és molt brillant, amb una participació més protagonista del que per Rossini era habitual dels cors i els passatges orquestrals, sobretot a l’inici i al final del primer acte, anticipant en aquest sentit el que després faria en la seva última òpera, el Guillem Tell.

Aquestes funcions de la Scala han suposat tornar a sentir l’obra a Milà després de les funcions de principis del anys 90 amb l’Anderson, Dupuy, Blake i Merritt (recollides en disc i vídeo), i per això s’han assegurat un repartiment estelar (quasi exacte al vist a l’Òpera de Paris al 2010).

Per l’Elena han triat a la mezzo? (cada vegada sona més aguda i brillant) Joyce DiDonato. Els que seguiu el bloc sabeu que és una de les meves debilitats. L’americana fa una Elena d’una qualitat indiscutible. Des del primer moment imposa un timbre brillant i un cant conduït per un fraseig ple d’intenció i un carisma irresistible. Sembla mentida la qualitat dels aguts, en un timbre que està esdevenint sopranil. Encara pot descendre al greu amb qualitat i sense perdre color, però no es pot negar que alguna cosa està passant. Tant en el llarg duo amb Uberto al primer acte, com al tercet del segon despatxa sense problemes la terrible escritura rossiniana, però és al rondó final on fa una exhibició (potser massa i tot) canora d’agilitats i tècnica.

Sentim-la en aquest final “Tanti affetti… Fra il padre, e fra l’amante”

L’Uberto de Juan Diego Flórez és la recreació vocal més impressionant que he sentit mai en un Rossini, des de que es retirès la Marilyn Horne. El paper del rei d’Escòcia sembla que l’hagin escrit pensant en la seva veu de tenor contraltino. Tot és al seu lloc, i tot està executat amb una perfecció que no sembla humana. La veu corre, i com corre!, amb unes agilitats perfectes, uns aguts i sobreaguts fets amb una facilitat sorprenent, i a més, aquest senyor canta amb un varietat de matisos i un fraseig que senten càtedra.

Escoltem a Flórez en la impresionant “Oh fiamma soave”, amb la que comença el segon acte.

El John Osborn no és un baritenore, com ho era el Nozzari, però una veu amb un centre consistent i una facilitat per a les notes agudes extremes i les agilitats com la seva és la que actualment es pot assemblar més a aquesta tipologia vocal impossible. Ja en l’Arnold del Tell gravat amb el Pappano demostrava la seva qualitat, i aquí l’ha confirma de ple. Aquest és un cantant que cada vegada sona més i que, si res no ho espatlla, acabarà sonant moltíssim. Està magnífic en la seva terrible ària “Eccomi a voi” i planta cara en igualtat de condicions als dos astres en el trio del segon acte. Una prestació excel·lent.

Us deixo un vídeo ultra pirata de la seva interpretació de l'”Eccomi a voi”, la qualitat de la imatge i del so no fan del tot justícia a la gran interpretació del tenor.

El Malcolm de la Barcellona és de molts quilats. S’ha de dir que a mi és la que més m’ha transmès amb el seu cant, però he de reconèixer que ara mateix, vocalment, està un graó per sota dels tres coprotagonistes comentats anteriorment. Hi ha imperfeccions: una mica de vibrato quan comença freda, algunes notes que es queden endarrera i lleugerament calades, altres una mica cridades (els aguts), però la bravura i el carisma de la seva interpretació ho poden tot. La seva gran escena és tota una declaració d’intencions del que un cantat ha de fer a sobre de l’escenari: donar-ho tot. I quan és fa amb aquesta qualitat l’èxit està assegurat. Brava.

Barcellona en la seva aria “Mura felici-Oh quante lagrimi”

Molt orgullós ha d’estar el Simón Orfila de fer el Douglas en aquestes funcions i quedar més que digne, tenint en compte els monstres amb els que compartia escena. El Douglas té un ària compromesa ben defensada pel menorquí, amb potència i aplom en les agilitats. La resta de solistes tenen prestacions mínimes.

La prestació de l’orquestra i cor de la Scala no m’ha agradar, ni tampoc la direcció del Roberto Abbado, que m’ha semblat sorollosa i poc subtil. Pot ser és efecte de la gravació radiofònica, però en les escenes més tumultuoses hi ha massa decibels i un so barroer. També tendeix a uns temps extremadament lents en les àries (sort dels cantants que té), i algunes acceleracions són absurdes.

Gioacchino Rossini-La donna del lago (descàrrega)

Elena – Joyce DiDonato

Giacomo V, re di Scozia, sota l’alias: Uberto di Snowdon – JuanDiego Flórez

Malcom Groeme – Daniela Barcellona

Rodrigo di Dhu – John Osborn

Douglas D’Angus – Simon Orfila

Albina – Valeria Tornatore

Serano – Jaeheui Kwon

Bertram – Jihan Shin

Orchestra e coro del Teatro alla Scala di Milano- Roberto Abbado

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

DiDonato: Diva o Divo?

15 febrer 2011

La nova proposta de Joyce Didonato, amb portada a l’estil “Víctor o Victoria”, és del tot original i enriquidora. Ha fet un disc amb un potipoti total d’autors, obres i estils amb el fil conductor de cantar diferents personatges, masculins i femenins, de la mateixa història. Així trobem la Susanna de Les Noces de Mozart i al Cheribino de l’òpera de Massenet, el Siebel del Faust de Gounod i la Marguerithe de Berlioz, el Sesto de Gluck i la Vitellia de Mozart, i més.

La veritat que és un joc de mans on la Joyce Didonato és mou molt bé perquè entre les moltes virtuts que té aquesta mezzosoprano de Kansas una de les més destacades és la seva capacitat camaleònica de ficar-se en la pell dels personatges que interpreta, i en aquest CD hi ha un fotimer.

Llegim les pròpies paraules de la cantant on explica les seves motivacions per a gravar aquest disc:

“This recital celebrates the vast and fabulous world of the mezzo-soprano. Aside from the obvious Toscas or Cio-Cio Sans, I’ve never regretted the length of my vocal cords!
I have the privilege and unmitigated joy of playing boys and young men, as well as girls and grown women … It’s an exploration of the human palette of emotions.
I wanted to find a way to show this duality on disc, while highlighting some of the composers I’m most passionate about, such as Mozart, Bellini, Berlioz, Rossini, and Massenet. In exploring this idea, the possibility became clear for telling different sides of some of the most familiar tales which have served as inspiration for operatic legends: Cinderella, Faust, Romeo and Juliet … I’ve always thought of myself as a storyteller, and with this particular disc, I can showcase that side of me as never before. I’m ready to play!”


A nivell musical les coses estam molt bé. DiDonato és una cantant amb molt de talent. La veu està en perfectes condicions, amb un centre i aguts nítids i brillants, i amb un greu si bé no resonant, força consistent. La manera de cantar és de primera categoria, amb un fraseig de manual, domini absolut de la tècnica i, sobretot, donant vida  a les emocions. Joyce DiDonato és, definitivament, una cantant apassionada i sensible i això es molt d’agrair en un mercat que cada vegada està més despersonalitzat.

Us deixarè els fragments menys coneguts. En primer lloc l’ària del Sesto de l’òpera de  Gluck “Se mai senti spirarti sul volto”

Respecte als fragments interpretats he de dir que dintre de l’alt nivell en totes les peces em decanto per les interpretacions dels papers en travesti. Pot ser és que sap captar com poques l’ardor juvenil d’aquest personatges adolescents, però és que el to que troba a les peces de Sesto, Cherubino, Siebel, Tebaldo, el Príncep i el Compositor és excel·lent.

Aprofitant que d’aquí a  poques setmanes veuré l’òpera a Paris us deixo ara “Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses” de la Cendrillon.

Com a retret al disc, independentment de que en la peça desplega una tècnica i uns recursos espectaculars, em sembla un pas enrere la versió que fa de “Contro un cor”, on fa més ornamentacions i aguts que la Roberta Peters. No havien quedat que això no es canta així?

Per últim una altra peça de Massenet “ Ô frêle corps…. Chère Cypris” de l’Ariadne.

L’acompanyament és eficaç amb una orquestra de so pulcre i detallista en mans d’un director tan eclèctic com el repertori presentat.

Com a curiositat, en el duo “Aprite, presto aprite”, de les Nozze, amb una filigrana tècnica la mateixa cantant interpreta els papers de Susanna i Cherubino.

En el molt interessant blog: http://hartaopera.wordpress.com/ podeu trobar el disc (del que he agafat el link que us adjunto més abaix).

Us ho recomano

Joyce Didonato-Diva-Divo Opera Arias (CD, Password: hartaopera.wordpress.com)

1. Massenet-Chérubin: Je suis gris! Je suis ivre! (Cherubin)

2. Mozart-Le Nozze di Figaro: Giunse alfin il omento…(Susanna)

3. Mozart-Le Nozze di Figaro: Deh, vieni, non tardar (Susanna)

4. Gluck-La Clemenza di Tito: Se mai senti spirarti sul volto (Sesto)

5. Mozart-La Clemenza di Tito: Ecco il punto, o Vitellia (Vitellia)

6. Mozart-La Clemenza di Tito: Non più di fiori (Vitellia)

7. Mozart-Le Nozze di Figaro: Voi che sapete (Cherubino)

8. Rossini-Il Barbiere di Siviglia, ‘(The) Barber of Seville’: Il barbiere di Siviglia: Contro un cor (Rosina)

9. Gounod-Faust: Faites-lui mes aveux (Siebel)

10. Berlioz-La Damnation de Faust: D’amour l’ardente flamme (Marguerite)

11. Roméo et Juliette: Premiers transports que nul n’oublie

12. Bellini-I Capuleti e i Montecchi: Ascolta! Se Romeo t’uccise un figlio…. – La tremenda ultrice spada (Tebaldo)

13. Massenet-Cendrillon: Allez, laissez-moi seul…. Coeur sans amour, printemps sans roses (Príncipe)

14. Rossini-La Cenerentola: Nacqui all’affanno (Cenicienta)

15. Massenet-Ariane: Ô frêle corps…. Chère Cypris (Ariadne)

16. R. Strauss-Ariadne auf Naxos: Seien wir wieder gut! (Compositor)

17. Mozart-Le nozze di Figaro: Aprite, presto aprite (Susanna i Cherubino)

Orchestre et Choeur de l’Opéra de Lyon-Kazushi Ono

Preparant Der Rosenkavalier

6 Mai 2010

Aquesta vegada he fet bondat i m’anticipo amb temps a les pròximes funcions al Liceu de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

El teatre ens ofereix una sèrie de set funcions durant el mes de maig, que s’inicien el dilluns dia 10. El repartiment és únic i està encapçalat pel trio format per la Martina Serafin (Mariscala), la Sophie Koch (Octavian) i l’Ofelia Sala (Sophie), i en la part masculina els papers principals estaran representats pel Peter Rose (Ochs), Frank Grundheber (Faninal) i Josep Bros (tenor italià) ). És a dir, sense ser un cast megaestelar sí que ens permet prometre’ns unes bones funcions a nivell vocal.

Pel que fa a la direcció d’orquestra em complau que sigui Michael Boder, director titular de la casa (massa aussent pel meu gust), ja que sempre ha aconseguit molt bones prestacions amb les masses del teatre.

Com sempre, tirarem de la informació recollida en la web del teatre (que la paguem entre tots) per a situar mínimament l’obra i explicar el seu argument.

Diu la web com a introducció:

Komödie für Musik en tres actes. Llibret d’Hugo von Hofmannsthal. Música de Richard Strauss. Estrenada el 26 de gener de 1911 a la Königliches Opernhaus de Dresden. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 d’abril de 1921.

Una de les obres més reeixides i sens dubte la més famosa de l’esplèndida col·laboració artística entre Strauss i el seu llibretista. Sota l’aparença d’una amable «comèdia musical», ambientada a la Viena de l’emperadriu Maria Teresa, d’inspiració mozartiana i amb elements de l’opera buffa italiana, emociona per la bellesa i el refinament de l’orquestra straussiana, tenyida aquí sovint de tendresa i malenconia. Són especialment estimats els valsos vienesos que –anacrònicament– Strauss integrà a la partitura.”

La veritat es que no s’han esforçat gaire. Sí és cert que Der Rosenkavalier és una de les òperes de Richard Strauss més estimades pel públic , i sí és cert que la música és d’un refinament i una bellesa que en alguns moments és desbordant, però també s’ha de dir que, en la meva opinió, significa la renúncia total al vanguardisme musical i argumental per part del compositor, després de les sensacionals Salomé (1905) i Elektra (1909), per entrar en una mena d’estil molt personal amb una musicalitat més anacrònica i complaent (que només tornarà a trencar en Die Frau ohne Schatten (1918).

Argumentalment també defuig dels temes més moderns i freudians, per endinsar-se en temes més lleugers, humorístics i melodramàtics. Es tracta de recrear un ambient proper al de Le nozze di Figaro, un ambient frívol, de luxe i decadència, on es representen els valors a l’antiga (Baron Ochs) lligats a la prepotència i el despotisme, i els moderns (La Mariscala). La parella Mariscala-Octavian es correspon exactament amb la de la Comtessa-Cherubino mozartians, però aquí l’amor del jove es totalment correspost per la senyora madura, que al llarg de l’obra va assimilant la natural pèrdua de l’afecte del jove amb l’arribada de l’amor de joventut, amb una melancolia i resignació que genera unes pàgines musicals glorioses.

Personalment el Rosenkavalier no és una obra que m’apassioni, la trobo massa llarga (per al que passa) i molt edulcorada (no apta per diabètics). Reconec que té pàgines d’una bellesa immensa (totes associades a les tres cantants protagonistes, junt amb l’ària del tenor italià, que a més és molt difícil), però sentir-la en disc se’n fa molt coll amunt, i prefereixo sempre veure-la en DVD o al teatre, on el tercer acte sempre em fa treure més d’una rialla.

Com a últim comentari, només indicar que la tradició de l’entrega de la rosa a la noia promesa és una tradició inventada totalment per Hofmannsthal, que li serveix d’excusa en la trama per a que els personatges de Sophie i Octavian es coneguin i s’enamorin al moment.

La producció que presenta el Liceu, signada per Uwe Eric Laufenberg, es va estrenar l’any 2000 a l’Òpera de Dresde, i situa l’acció després de la Segona Guerra Mundial, donant una versió revisada, però no trencadora, del que ha imposat la tradició a l’obra. Existeix un DVD de la producció filmat al Japó al 2007 com a part d’una gira de la companyia Alemanya, encapçalat per la Mariscala de Anne Schwanewilms i dirigida pel mestre Fabio Luisi.

Us deixo el full informatiu de la producció que edita el teatre:

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/PDF_s/Full_informatiu/full_cavaller_rosa.pdf

————————————–

Resum argumental

http://www.liceubarcelona.cat/fileadmin/Obres/Temporada_2009_2010/Operes/El_cavaller_de_la_rosa/resum_rosenkavalier.pdf

L’acció se situa a Viena durant els primers anys de regnat de l’emperadriu Maria Teresa. En un implícit homenatge a Mozart, concretament al Cherubino de Le nozze di Figaro, el personatge d’Octavian, un noi molt jove amant de la Mariscala, és un personatge transvestit, interpretat per una mezzosoprano, que forma amb les dues sopranos –la Mariscala i Sophie– un refinat trio femení.

Acte I

A les luxoses habitacions de la princesa von Werdenberg, noble dama de l’alta societat vienesa, esposa d’un mariscal de camp de l’Imperi i dita per això la Mariscala, veiem la fi d’una nit d’amor entre ella i el seu joveníssim amant, el comte Octavian de Rofrano.

Entra Mohammed, el petit criat negre de la Mariscala, per servir el desdejuni; els enamorats continuen immergits en el seu món sentimental. La Mariscala sent sorolls i convenç Octavian que s’amagui i aquest es disfressa de cambrera.

Sentim el duo entre la Mariscala i Octavian a l’inici de l’acte amb E. Schwarzkopf  (Mariscala de referència) i  S. Jurinac en una producció filmada a Salzburg el 1960, amb direcció de Herbert von Karajan.

Qui s’apropa és el seu cosí, el baró Ochs de Lerchenau, el personatge buffo de la comèdia, un vell groller, lasciu i cínic, a més d’arruïnat, que irromp dins les estances de la Mariscala.

El baró explica a la seva cosina els seus problemes: a partir d’una pèssima situació econòmica ha aconseguit pactar matrimoni amb Sophie von Faninal, filla única d’un riquíssim burgès i necessita que la Mariscala li recomani una persona amb prestigi per portar la rosa de plata de prometatge a la futura núvia.

La Mariscala decideix aleshores que sigui Octavian qui porti la rosa d’argent a Sophie i ordena a la falsa cambrera, que respon al nom improvisat de Mariandel, que vagi a buscar el retrat del comte.

Seguidament té lloc l’audiència que la noble dama concedeix els matins. La Mariscala fa sortir tothom i resta sola en escena. Compadeix el trist destí de Sophie en mans del desagradable baró, que li recorda que ella també fou lliurada a un matrimoni no volgut quan era quasi una nena.

Aquests records l’omplen de malenconia i li fan pensar en l’ineluctable pas del temps, tema central de Der Rosenkavalier.

 Sentim la famosa cançò del tenor italià  “Di rigori armato il seno” amb la veu irresistible d’un jove Josep Carreras, en la gravació feta per Edo de Waart i la Rotterdam Philharmonic Orchestra.

Entra el jove i apassionat Octavian, vestit ja d’home, que se sorprèn i se sent incòmode per la tristesa de La Mariscala. Aquesta li diu que avui o demà l’abandonarà per una dona més bella i jove. Octavian se’n va una mica vexat. La Mariscala, fa venir el criat i li dóna l’estoig amb la rosa d’argent perquè el porti a casa del comte Octavian.

Acte II

Als luxosos salons de la mansió dels Faninal se celebren les esposalles de l’única filla, Sophie, amb el baró Ochs, mentre s’espera l’arribada de l’emisari que portarà la rosa d’argent. Sophie, amb la seva majordoma, Marianne, resa al cel i evoca la figura de la mare morta. Les portes s’obren i apareix el jove Octavian portant la rosa. Els dos joves resten fascinats l’un per l’altre des del primer instant en què es troben les seves mirades.

Sentim “La presentació de la rosa” en una versió en concert interpretada per la Joyce DiDonato (Octavian) i la Diana Damrau (Sophie). 

L’entrada de Faninal i el baró Ochs ens porten a un món de personatges de farsa i provoquen la resistència espontània de Sophie i la indignació del jove Octavian. Faninal i Ochs surten per signar amb el notari el contracte matrimonial. Primer sota la mirada de Marianne, després sols, té lloc una bella escena d’amor entre els dos joves. Sophie demana amb desesperació a Octavian que l’ajudi a impedir per tots els mitjans aquest terrible casament. Els enamorats es confessen ja amb tota claredat els seus sentiments i decideixen restar junts per sempre.

La inesperada irrupció dels intrigants Valzacchi i Annina, ara al servei del baró, que separen amb força els joves abraçats, dóna un canvi radical a l’escena. Criden el baró de Lerchenau i aquest reacciona amb una actitud flegmàtica. Octavian, li comunica que la noia no pensa casar-se amb ell. L’actitud desdenyosa del baró quan Octavian el desafia a un duel, exaspera el jove, que desembeina la seva espasa i el fereix lleument en un braç.

Al mig de l’enrenou, Sophie li diu al seu pare que mai es casarà amb el baró i Faninal l’amenaça de tancar en un convent. Mentrestant Octavian contacta els serveis de Valzacchi i Annina per salvar a Sophie.

Ochs, que és assistit per un metge que han fet cridar, es calma davant el bon vi que li ofereixen i recupera definitivament el seu bon humor quan se li acosta Annina amb una carta de la suposada Mariandel que li concedeix una cita per l’endemà a la nit. Lluny d’endevinar la burla que se li prepara, s’entusiasma davant la possibilitat de posseir la cambrera de la Mariscala.

Acte III

En una cambra d’un hostal d’aspecte dubtós, l’hostaler fa els honors al baró d’Ochs, que ha llogat una cambra per poder sopar i passar una bona nit amb Mariandel. Quan aconsegueix treure de la cambra l’excés de criats i personatges inicials s’inicia la llarga escena de l’intent de la seducció de la cambrera. L’actitud de resistència de Mariandel queda palesa des del primer rebuig a beure. Malgrat tot, Ochs decideix passar a l’acció. Aleshores es desencadena el pla traçat per Octavian i l’habitació es transforma en una fantasmagòrica cambra del terror. Apareix Annina, vestida de dol, seguida de Valzacchi, amb l’hostaler i tres servents, que afirma que Ochs és el seu legítim marit i clama perquè li sigui retornat. Entren aleshores quatre nens que criden amb força «Papa! Papa! Papa!» mentre se li tiren al coll. La indignació d’Ochs va creixent, nega qualsevol lligam amb Annina, s’adona que Faninal ha estat avisat i es dirigeix a l’hostal, i demana a grans crits la presència de la policia.

La inicial satisfacció d’Ochs en veure que la policia ha acudit al seu socors canvia quan el cap de policia mostra una gran desconfiança envers ell i el sotmet a un sever interrogatori sobre la seva identitat i la de Mariandel-Octavian i el motiu de trobar-se sols en una cambra d’hostal. Ochs intenta salvar la situació afirmant que Mariandel és la seva promesa Sophie von Faninal, però la irrupció del ric burgès en escena li desfà la coartada. Ochs s’enfonsa, es contradiu i queda en ridícul davant un Faninal com més va més enrabiat i que crida la seva veritable filla. Sophie resta encantada amb la folla escena que contempla i fa explícit el trencament de les seves esposalles amb el baró d’Ochs, decisió que desespera Faninal, que es veu ridiculitzat davant tot Viena i cau mig desmaiat.

L’hostaler entra precipitadament i anuncia la princesa von Werdenberg, la Mariscala. El baró vol creure que la presència de La Mariscala té per finalitat salvar-lo, però la presència d’Octavian en la seva figura masculina i la irrupció de Sophie, amb el missatge solemne del seu pare declarant trencat el prometatge, palesen que el joc resta en mans de la noble dama. Octavian es mostra desolat i insegur davant la Mariscala, i quan el baró intenta salvar in extremis la història i afirma està disposat a oblidar-ho tot, ella li ordena amb severitat que faci un esforç per salvar la dignitat i desaparegui.

La Mariscala, Sophie i Octavian resten sols a escena. Sophie pren consciència de la relació entre la Mariscala i Octavian. Octavian se sent confús i culpable davant el seu antic amor, mentre la Mariscala, amb la seva lúcida consciència i també amb una sorda irritació, li ordena que segueixi el seu impuls i faci la cort a Sophie. La noia intenta fugir, però Octavian la detura amb una explícita declaració d’amor. La Mariscala assumeix el que ja havia previst molt abans i passa decididament a protegir Sophie. Octavian no sap com mostrar el seu agraïment i emoció.

La Mariscala se’n va a trobar Faninal, i els joves es confessen novament el seu amor. Surten la Mariscala i Faninal, que han pactat el futur dels joves, i surten finalment Sophie i Octavian. En l’escena buida apareix novament el petit criat de la Mariscala, que cerca el mocador que havia deixat caure Sophie, el troba i se l’emporta corrent.

Trio final amb Elisabeth Schwarzkopf, Sena Jurinac and Anneliese Rothenberger, dirigeix la Wiener Philharmoniker el mestre Karajan (1960)

————————————–

Libretto

http://www.kareol.es/obras/elcaballerodelarosa/caballero.htm

————————————–

Gravacions

Us deixo dues gravacions per els meus directors favorits en aquesta obra. La primera és LA VERSIÓ del Rosenkavalier gravada per EMI amb el Herbert von Karajan i el trio protagonista ideal format per LA MARISCALA d’Elisabeth Schwarzkopf, l’Octavian de Christa Ludwig i la Sophie de Teresa Stich-Randall, juntament amb la Philharmonia. I en segon lloc una versió en directe des de l’Òpera Estatal de Baviera a Munich amb la extraordinària direcció del mestre Carlos Kleiber, amb un repartiment molt sòlid encapçalat pel trio G.Jones-Fassbaender-Popp

Richard Strauss-Der Rosenkavalier (CD01, CD02, CD03)

Marschallin – E. Schwarzkopf

Baron Ochs – Otto Edelmann

Octavian – C. Ludwig

Faninal – Eberhard Wächter

Sopie – Teresa Stich-Randall

Marianne – Ljuba Welitsch

Valzacchi – Paul Kuen

Annina – Kerstin Meyer

Singer – Nicolai Gedda

Philharmonia Orchestra-Herbert von Karajan

 

Richard Strauss-Der Rosenkavalier (01, 02, 03, 04, 05, 06, 07 i 08)

Munich , Nationaltheater

15 July , 1977 l Live Recordings

Marschallin : Gwyneth Jones

Baron Ochs : Karl Ridderbusch

Octavian : Brigitte Fassbaender

Faninal : Benno Kusche

Sopie : Lucia Popp

Marianne : Anneliese Waas

Valzacchi : David Thaw

Annina : Gudrun Wewezow

Police Officer : Albrecht Peter

Majordomo of Marschallin : Georg Paskuda

Majordomo of Faninal : Franz Wilbrink

Attorney : Hans Wilbrink

Landlord : Lorenz Fehenberger

Singer : Gerhard Unger

Flutist : Kirst Rix Forsman

Three noble Orphans : Jana Schmid-Hutova , Ruth Folkert , Helena Jungwirth

Bavarian State Orchestra & Chorus-Carlos Kleiber

15-07-1977

————————————–

FITXA ARTÍSTICA

Titol-Der Rosenkavalier

Direcció d escena-Uwe Eric Laufenberg

Escenografia-Christoph Schubiger

Vestuari-Jessica Karge

Il·luminació-Jan Seeger

Producció: Semperoper Sächsische / Staatsoper Dresden

Dates: 10, 13, 16, 19, 22, 25 i 28 de maig de 2010

Direcció musical- Michael Boder

Feldmarschallin- Martina Serafin

Ochs- Peter Rose / Bjarni Thor Kristinsson

Octavian– Sophie Koch

Faninal-Franz Grundheber

Sophie-Ofèlia Sala

Leitmetzerin-Amanda Mace

Valzacchi-Francisco Vas

Annina-Julia Juon

Sänger-Josep Bros Josep / Alessandro Liberatore

Colbran, La Musa de DiDonato

22 Novembre 2009

Después de empezar el año con su fabuloso recital dedicado a Haendel ahora la DiDonato acaba de marcarse otro tanto con este monográfico dedicado a la pareja Colbran-Rossini, con una selección de arias de algunos de los personajes que el de Pésaro compuso expresamente para la madrileña.

La voz de Isabel Colbrant, que así era como se la conocía en España, estaba entre la de una soprano dramática de agilidad y la de una mezzo con facilidad para los agudos, con una extensión de más de dos octavas y media hasta el mi sobreagudo.

Su relación con Rossini empezó cuando el empresario Domenico Barbaia, que regentaba el napolitano Teatro San Carlos contactó con el de genio Pésaro para que compusiera para su primadonna y amante Isabella Colbran. Así en 1815 Rossini compuso para una Colbran en la cumbre de sus facultades el papel protagonista de Elisabetta, Regina d’Inghilterra.

Después de este papel Rossini compuso para ella los papeles protagonistas femeninos de Otello, ossia il Moro di Venezia (1816), Armida (1817), Mosè in Egitto (1818), Ricciardo e Zoraide (1818), Ermione (1819), La donna del lago (1819), Maometto II (1820) y Zelmira (1822), todas ellas estrenadas en Nápoles.

Isabella abandonó definitivamente a Barbaia y a la compañía napolitana para casarse con Rossini en 1822, siendo en 1823 cuando este le compuso el papel protagonista de su Semiramide, estrenada en Venecia, pero la soprano ya empezaba a mostrar signos de decadencia vocal y acabaría retirándose poco después.

En el presente recital la mezzo de Kansas nos regala fragmentos de seis de estas obras. Se ha centrado en los fragmentos más conocidos, como los de Armida, La donna del lago o Semiramide, todos ellos extremadamente comprometidos, por las exigencias técnicas que requiere su interpretación, y sólo se puede decir que el resultado es sobresaliente.

DiDonato tiene una voz de mezzo con cierto color sopranil y con facilidad para ascender al agudo, lo que le permiten cantar estas páginas con bastante soltura. Además, su técnica en la coloratura es excelente, y su canto es expresivamente variado, con lo que cada aria se disfruta plenamente.

Como primer ejemplo os dejo su versión de la virtuosística aria final de Armida D’amor al dolce impero.

A medida que se va escuchando el disco se percibe perfectamente la gran comunicatividad del canto de Joyce DiDonato, la virtud de las grandes figuras de la lírica, ese valor añadido que hace que distingue al buen cantante del divo capaz de levantar pasiones.

Aquí os dejo otro ejemplo del disco la famosísima Bel raggio lusinghier de la Semiramide, donde DiDonato está perfecta en intención y facultades.

Como única pega solo señalar que si bien cuando asciende al sobreagudo de forma puntual este suena brillante y fácil, cuando ha de cantar frases colgadas en la zona más aguda de la tesitura el agudo queda más engolado y suena más tirante, pero recordemos que es una mezzo y no una dramático d’agilita.

La Orquesta de la Academia Nacional de Santa Cecilia de Roma y Edoardo Muller acompañan primorosamente a la cantante, con destacadas intervenciones de los solistas en varias de las arias (se nota la buena mano de sus últimos directores titulares: Chung y Pappano).

Joyce DiDonato – Rossini – Colbran, The Muse (parte1, parte2)

1.Armida: D’amor al dolce impero

2.La donna del lago: Oh mattutini albori

3.La donna del lago: Tanti affetti in tal momento

4.La donna del lago: Fra il padre, e fra l’amante

5.Maometto II: Giusto ciel, in tal periglio

6.Elisabetta, regina d’Inghilterra: Qant’è grato all’alma mia

7.Semiramide: Serena i vaghi rai….

8.Semiramide: Bel raggio lusinghier di speme

9.Otello: Ah! Dagli affanni oppressa

10.Otello: Nessun maggior dolore

11.Otello: O come infino al core

12.Otello: Assisa appiè d’un salice

13.Otello: Deh calma, o ciel, nel sonno

14.Armida: Se al mio crudel tormento

15.Armida: Dove son io!

16.Armida: È ver….gode quest’anima

Orchestra e Coro dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia – Edoardo Müller

El FURORE de la DiDonato

7 Abril 2009

furore

 

Aquest és el primer recital monogràfic en solitari que ha gravat la mezzo norteamericana Joyce DiDonato i l’única cosa que es pot dir és: Chapeau!!!

 

La idea de fer un disc amb un recull d’àries del mestre Haendel dedicades a moments d’ira, fúria i venjança ens l’explica la mateixa mezzo en la promoció del disc:

 

“It’s simple. Haendel was a genius. Exploring the tapestries of such rich, complicated, often lost characters as Dejanira, Medea or Ariodante gives us the golden opportunity to take a profoundly emotional, vulnerable and ultimately human journey with these characters through the vivid pulse of his music”.

 

I la veritat és que DiDonato ho aconsegueix. No només fa unes interpretacions vocalment molt destacables, sinó que hi trobem tots aquests sentiments que ella confessa que vol explorar.

 

Comproveu-ho en aquest video.

 

Joyce DiDonato, “Crude furie degli orridi abissi“, Serse, Haendel

Ensemble Matheus-Jean-Christophe Spinosi. 

 

Aquesta és la primera ària del disc (en un video d’una gala d’entrega d’uns premis a França, a inicis d’aquest any), i la resta del disc no es queda enrere.

 

Com podreu comprovar, la veu de la DiDonato està molt sana: té presència en els greus, uns mitjos sòlids i un agut espectacular, a més d’un domini tècnic extraordinari en la coloratura. Per altra part el seu cant és mol exposat i extravertit (assumeix riscos) i la seva qualitat interpretativa és molt gran (no és gens freda, transmetent les emocions que ella vol amb el seu cant).

 

Cal dir que com a actriu la DiDonato és defensa molt bé, només cal veure el següent vídeo de l’Hercules d’Aix-en-Provence (recordant-vos que va ser nominada al premi Laurence Oliver a Londres per la interpretació que va fer allí d’aquest mateix paper), l’ària també està inclosa al disc, i aquesta mateixa energia es recull al disc.

 

Joyce Di Donato, “Where shall I fly?”, Hercules, Haendel

Aix-en-Provence, 2004.

Les Arts Florissants, William Christie.

 

El disc es completa amb escenes de Teseo, Giulio Cesare, Admeto, Semele, Imeneo i Ariodante.

 

Aquí us deixo tres tasts més:

 

Joyce DiDonato, “Pensieri poi me tormentate“, Teseo, Haendel (fent de Medea)

 

Una més reposada:

 

Joyce DiDonato , “Scherza infida”, Ariodante, Haendel

LIVE en Ginebra, Nov 2007

 

I una de les meves favorites:

 

Joyce DiDonato, “Hence, Iris, hence away “, Semele,  Haendel

 

L’acompanyen en el disc Les Talens Lyriques (¡aquests conjunts amb instruments originals sonen sempre espectacularment bé) dirigits pel Chistophe Rousset.

 

Per últim senyalar que el disc es va gravar en directe a partir d’uns concerts realitzats a Bruseles l’abril de 2008, i que va fer una gira de presentació del disc pels EUA i Europa al desembre de 2008 i gener de 2009 .Esperem que es faci el vídeo!!

 

FURORE: HANDEL OPERA ARIAS (link del CD, password: http://www.AvaxHome.ru)

1. Serse (Xerxes), opera, HWV 40: Crude furie degl’orridi abissi (3’43)

2. Teseo, opera, HWV 9: Dolce riposo (3’13)

3. Teseo, opera, HWV 9: Ira, sdegni, e furore… O stringero nel sen (4’46)

4. Teseo, opera, HWV 9: Moriro, ma vendicata (4’46)

5. Giulio Cesare in Egitto, opera, HWV 17: Figlio non e, chi vendicar non cura…

6. Admeto, Re di Tessaglia, opera, HWV 22: Lentamento / Orride larve… Chiudetevi

7. Hercules, oratorio, HWV 60: Then I am lost… There in myrtle shades reclined (4’39)

8. Semele, oratorio, HWV 58: Hence, Iris hence away (3’39)

9. Imeneo, opera, HWV 41: Sorge nell’alma mia (5:20)

10. Ariodante, opera, HWV 33: E vivo ancora?… Scherza infida (10’54)

11. Admeto, Re di Tessaglia, opera, HWV 22: Gelosia, spietata Aletto (4’59)

12. Amadigi di Gaula, opera, HWV 11: Destero dall’empia Dite (5’23)

13. Hercules, oratorio, HWV 60: Dissembling, false, perfidious Hercules!…

14. Hercules, oratorio, HWV 60: Where shall I fly? (6’00)

 

Joyce DiDonato, mezzosoprano

Les Talens Lyriques

Christophe Rousset, director