Archive for the 'Don Carlo' Category

La Cossotto fent de soprano

7 Juny 2012

Quina decepció de disc.

La Cossotto és una de les millors mezzos del segle passat, sense cap mena de dubte. La seva veu càlida, homogènia com poques, amb una notable extensió i el seu cant sempre intens l’han fet una de les més grans verdianes (referencials les seves Azucena, Amneris i Eboli) centrant el pes de la seva carrera en aquest repertori.

En aquest recital del 1980, amb la veu en òptimes condicions, es va atrevir a cantar pàgines de soprano, amb uns resultats que no estan a l’alçada del que estem acostumats en ella. I el problema no són les notes, ja que arriba a totes, ni l’enfocament amb que canta les pàgines, sinó en el color de la veu i en la comoditat en el cant.

I és que la Cossotto és una mezzo i punt. Li passa com al Domingo quan fa de baríton, que sona a tenor forçant els greu, però en aquest cas forçant l’agut. No és el mateix cantar de mezzo amb la línia de cant recoltzada en el centre del registre natural i atacar un agut de soprano, que cantar de soprano amb la línia de cant centrada en la zona mitja-alta i atacar l’agut. Tot és molt forçat. Sí, fa les notes, però només cal comparar els brillantíssims aguts que fa al “O don fatale”, pàgina associada a una mezzo aguda o soprano falcon, amb els tivants aguts de la resta de pàgines, netament pensades per a una soprano.

Per aquesta raó la línia de cant es ressent bastant, sobretot en la pàgina de Il corsaro (el pitjor del disc) i es manté igual en les pàgines del Ballo i de l’Ernani. A veure, que no està malament, però està lluny de l’excel·lència de quant canta les pàgines de mezzo.

En la pàgina del Nabucco està més còmoda, ja que la pàgina demanda molt en la zona greu i té moltes oscil·lacions en el registre, però en la cabaletta trobem els mateixos petits desajustos.

Evidentment, en el la pàgina del Don Carlo està imperial.

L’acompanyament està dirigit pel gran Nello Santi, director expert en el repertori italià i gran entenedor de l’obra verdiana (encara recordo el seu magnífic Nabucco en versió concert al Liceu, potser el millor Verdi vist al Liceu en molts anys juntament amb el galàctic Macbeth de la visita de la Scala al teatre dirigit per Muti. Quins records!)

Fiorenza Cossotto-Arie di VerdiCD

1. Nabucco – Ben io t’invenni

2. Il Corsaro – Egli non riede ancora

3. Don Carlo – O don fatale

4. Ernani – Surta è la notte

5. Un Ballo in Maschera – Ecco l’orrido campo

6. Un Ballo in Maschera – Morrò ma prima in grazia

Fiorenza Cossotto – mezzosoprano

Royal Philharmonic Orchestra

Nello Santi – conducción

1980

La Callas canta Verdi (II)

23 febrer 2012

Segona entrega dels recitals verdians de la Divina.

En aquesta ocasió el programa és el següent:

Otello

1. Mi parea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo!…ove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

El recital es va gravar en vàries sessions al 1963 i 1964, amb una Callas que ja pràcticament s’havia retirat dels escenaris (encara faria unes poques funcions de la Tosca), i que vocalment estava molt mermada, sobretot de la zona mitja cap amunt, on es difícil sentir-la perfectament afinada (sempre estan presents els sons calats) i el so està tibat i amb un vibrato molt marcat.

Les pàgines escollides furguen en un repertori allunyant del freqüentat per la cantat durant la seva carrera, incloent tota l’escena de Desdemona del quart acte de l’Otello, dues pàgines de la Mina de l’Aroldo, inclosa la gran escena del segon acte, i dues pàgines del Don Carlo, la en aquella època moltes vegades retallada en les funcions “Non pianger, mia compagna” de l’Elisabetta, i la mítica pàgina de la mezzo “O don fatale”.

Qui assimili l’escena de l’Otello a Desdemones de cant angelical i sons eteris a lo Te Kanawa , Tebaldi o Caballé no sortirà convençut de l’experiència Callas.

La Callas, ni en el seu moment d’esplendor, mai va posseir una veu de timbre intrínsecament bell o angelical, era la seva manera de cantar el que feia que els sons de la greco-americana sonessin sublims. Aquí trobem a la soprano interpretant una Desdemona molt humana. El fraseig és de manual i el cant ple d’inflexions que, a vegades, no acaben d’anar acompanyats d’una perfecta execució vocal, però la interpretació en conjunt és molt intensa i colpidora, acabant amb un Ave Maria molt sentit.

L’Aroldo (1857) és una revisió/refregit d’una obra anterior del geni de Busetto, el Stiffelio (1850). Cap de les dues ha tingut una vida intensa en els teatres (si bé el Stiffelio ha estat objecte d’atenció de tenors com el Mario del Monaco, Domingo o Carreras).

La segona de les pàgines incloses al recital “O Cielo!….ove son io…. Ah dagli scanni eterei….. Ah dal sen di quella tomba”, és la gran escena de Mina del segon acte. Aquesta pàgina sempre ha estat de la meva predilecció d’ençà que li vaig sentir a la Caballé (en una interpretació superba) estreta del famós recital al castell de Tholonet . La Callas està impecable d’intenció, fraseig i dicció al recitatiu (tot i que no fa, com és habitual, l’estratosfèric agut al “socorrimi”). A l’ària trobem un altre bon exemple de com s’ha de dir un text quan es canta, però a la cabaletta hi ha una certa sensació de naufragi, i és que la seva veu i facultats ja no estaven per a “estos trotes”.

Per últim, els dos fragments del Don Carlo.

La menyspreada pàgina d’Elisabetta del segon acte del Don Carlo “Non pianger mia companya”, on aquí si que una veu de timbre net i cristal·lí hi treu un petroli que la molt malenconiosa i meritòria interpretació de la Callas no pot extreure.

I per acabar, un plat fort, l’espectacular “O don fatale”, de l’Eboli. Aquesta pàgina li va al temperament de la soprano com anell al dit, i en fa una lectura més que notable, sempre que no filem prim en l’afinació i qualitat de l’emissió dels aguts (atacats amb més solvència que en les altres pàgines). És interessant comprovar com la veu de la Callas s’amotllava en aquells moments perfectament a la tessitura de la soprano falcon necessària per aquest paper, amb un greu sòlid i centre carnós.

En resum, ens trobem a una Callas ja bastant mermada de facultats però amb un domini absolut de l’estil, el fraseig, la dicció i, sobretot, de l’expressió. Ningú pot quedar indiferent davant d’una demostració de magisteri interpretatiu com el que aquí es pot trobar, i és que no ens em d’oblidar que l’òpera també és ànima.

Maria Callas-Verdi Arias II-(CD)

Otello

1. Miparea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV)

2. Piangea cantando (Acte IV)

3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV)

Aroldo

4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I)

5. O Cielo! Dove son io (Acte II)

Don Carlo

6. Non pianger, mia compagna (Acte II)

7. O don fatale (Acte III)

Orchestre de la Société des Concert du Conservatoire-Nicola Rescigno

(1963-1964)

La Callas canta Verdi (I)

31 gener 2012

Tots coneixem les múltiples i molt interessants gravacions en estudi que va fer la Divina de les obres del repertori verdià (Rigoletto, Forza, Aida, Trovatore, Ballo) i els registres, encara millors, en directe (Macbeth, Nabucco, Traviata, Vespri,  més Aides, més Trovatores, més Ballos, més Rigolettos). Durant els següents tres apunts ens centrarem en els tres recitals en estudi que va gravar la soprano (1958, 1964 i del 1964-1969)  que estan farcits de peces fora del repertori habitual de la soprano i que fins a cert punt, sobretot el els dos últims, furgaven en peces d’òperes infreqüents als teatres com són Aroldo, I Lombardi, Attila, Il corsaro, i alienes al repertori habitual de la cantant (Otello, Don Carlo).

Són gravacions, sobretot les dues últimes recopilacions, on la soprano ja estava en declivi vocal, però on hi ha una dignitat vocal suficient i, aquí es on hi ha el principal interès, una manera d’interpretar les pàgines que haurien de ser un model de referència de com s’ha de declamar, frasejar i recitar qualsevol text.

La veu de la Callas mai va ser tímbricament atractiva (no tenia una veu maca o angelical, a lo Tebaldi o Caballé), sinó que presentava una certa tendència cap a l’acidesa i la nasalització, però la seva manera de cantar era absolutament magnètica i captivadora des de tots els punts de vista.

Per un costat, en la primera dècada de la seva carrera (fins al 1955) combinava el seu magisteri interpretatiu amb uns recursos tècnics (coloratura, aguts, greus i potència) d’autèntica superdotada. En aquest període prodigiós van donar-se les seves llegendàries funcions de papers tan dispars com la Norma, Aida, Violetta, Tosca, Sonnambula, Elvira, Lady Macbeth, Abigaille,…, que avui encara no han estat superades.

Del 1955 al 1960 s’inicia el declivi vocal, la seva emissió perd precisió en l’afinació (amb aquells característics aguts calats i vibrats), però el seu magisteri interpretatiu i canor arriba al punt més àlgid amb memorables encarnacions de l’Amelia, l’Anna Bolenna o Medea.

És durant aquest lustre quan la Callas afronta el gruix del corpus de les seves gravacions d’estudi verdianes: Aida i Rigoletto al 1955, Il Trovatore i Ballo al 1956 (la Forza la va gravar una mica abans 1954, i La Traviata de la RAI al 1953). I és al 1958 quan va gravar el seu primer recital dedicat en exclusiva al geni de Busseto, on va incloure les principals peces de dos dels papers on encara no ha estat superada:la Lady Macbethi l’Abigaille.

Per temperament interpretatiu i empenta vocal les recreacions que Maria Callas va fer de la Lady Macbetha la Scala al 1952 i de l’Abigaille del San Carlo de 1949 són les absolutes referències existents de les que potser són les més exigents parts de soprano escrites per Verdi. En el recital que us presento s’inclouen les tres àries de la reina escocesa i el Ben io t’invenni de l’orgullosa princesa assíria.

Les gravacions són molt notables, amb les febleses vocals que ja presentava la soprano en aquesta època, i des del punt de vista dramàtic són electritzants.

En el recitatiu “Nel di della vittoria…” i l’ària posterior impressiona la manera de mossegar les paraules, de subratllar-les, allò que es diu del “mordente”. El cant flueix directament del text amb una precisió dramàtica que minimitza els lleugers desajustos en l’afinació i algun atac massa brusc. La seva versió de “La luce langue” és molt sinistre, impactant la manera d’atacar les frases “nuovo delitto… è necessario”, on queda retratada tota la maldat del personatge. Per contra, en l’escena del sonambulisme s’allunya de la dolçor onírica d’altres col·legues per oferir-nos un inquietant i sofert malson.

“Nel dì della vittoria…” Macbeth, Acte I.

Poca cosa a comentar del “Ben io t’invenni”, només lamentar que la Callas no la gravés en estudi quan estava en plenes facultats. Tot i així poques lectures s’aproximen a la veritat del personatge com aquesta, on la vulnerabilitat i l’empenta ferotge i visceral queden perfectament retratats a través del cant fluid i dicció matisada i teatral de la cantant.

“Ben io t’invenni…” Nabucco, Acte II.

Les dues últimes pàgines del disc es corresponen amb dos papers que la soprano, que pràcticament no va cantar al teatre.

L’ària de sortida de l’Elvira de l’Ernani està correctament interpretada, però la Callas no està tant implicada com en les altres. Per mi és el punt més fluix del recital, i on la cantant s’apropa més a la convencionalitat.

L’última peça del disc es per guardar-la com un tresor. La Callas només va cantar l’Elisabetta del Don Carlo una vegada en escena, i després de sentir-la aquí un només pot pensar en la gran pèrdua que això va suposar. Ho dic perquè la versió que fa de “Tu che le vanità”, la grandiosa ària escrita per Verdi, és referencial. Mai he sentit un text tant dramàticament  ben declamat i cantat com ho fa la Callas en aquesta pàgina, us juro que aconsegueix posar-me la pell de gallina cada vegada quela sento. Comés possible què em pugui colpir tant? Cal dir que, ja de sortida, la música de Verdi és embriagadora però la lectura de la soprano li fa autèntica justícia i l’engrandeix. Atenció a com articula “la pace dell’avel”, impressionant.

Us deixaré un vídeo d’un concert a Hamburg del 1959 on la Callas canta aquest monument d’ària i on podreu contemplar com aquesta grandíssima artista (la més gran?) sembla que desapareix per transformar-se en la desgraciada dona de Felip II. Això és ÒPERA en majúscules!

Disfruteu!

Maria Callas-Verdi Arias I-(CD)

Macbeth

1. Nel dì della vittoria…Vieni! t’affretta (Acte I)

2. La luce langue (Acte II)

3. Una macchia è qui tuttora (Acte IV)

Nabucco

4. Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno (Act II)

Ernani

5. Surta è la notte…Ernani, Ernani, involami (Acte I)

Don Carlo

6. Tu che le vanità (Acte V)

Philharmonia Orchestra – Nicola Rescigno

(1958)

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Ha mort Margaret Price

31 gener 2011

Amb aquesta impressionant versió del “Tu che le vanità” de la Scala al 1978 vull començar el petit homenatge que des d’aquest humil espai fem a unes de los sopranos més infravalorades (almenys és el que penso, sobretot des del punt de vista mediàtic i discogràfic) de la dècada dels setanta i vuitanta. 

El 28 de gener va morir aquesta soprano galesa nascuda al 1941. 

La seva carrera quedarà en al memòria molt lligada als principals papers mozartians, però també va freqüentar amb molt èxit uns quants papers verdians, entre els que va destacar d’una manera especial en les dues Amelies (Ballo i Boccanegra), Desdemona i Elisabetta, i va deixar empremta amb les seves Ariadna i Mariscala de Strauss. 

Com a breu biografia us deixo el que diu The Groove book of opera singers, on l’article dedicat a la soprano està signat per l’importantíssim crític Alan Blyth. 

————————–

Dame Margaret (Berenice) Price

(1941-2011)

Soprano galesa. Va estudiar a Londres, debutant al 1962 amb la Welsh National Opera com a Cherubino, cantant posteriorment Nannetta, Amelia (Boccanegra) i Mimi. Va debutar al Covent Garden en 1963 com a Cherubino; posteriorment va incloure Pamina, Marzellina, Donna Anna, Fiordiligi, la Comtesa Almaviva, desdemona, Norma i Amelia (Ballo). 

“Dove sono”-Le nozze di Figaro.Golden Gate Park, San Francisco-Kurt Adler

Al festival de Glyndebourne va cantar l’Angel (Jepha) en 1966, posteriorment Kostanze i Fiordiligi. En 1967 va apareixer coma Tatiana a Aldeburgh. El seu debut americà no va arrivar fins al 1969 a San Francisco amb la Pamina, amb posteriors aparicions a la mateixa ciutat com Nanetta, Fiordiligi i Aida.

En 1971, va fer el seu sensacional debut a Alemanya com Donna Anna a Colònia, i a Munich com a amelia (Boccanegra), retornant al teatre bavarès en els papers de Ariadne, Adriana Lecouvreur, la Mariscala i els papers mozartians. Va cantar a Chicago, La Scala i a l’ôpera de Paris, amb la que va visitar Nova York en 1976, com la Comtesa d’almaviva i Desdemona, rol amb el que va fer le seu debut tardà al Met en 1985.

El seu repertori també incloïa la Joana d’Arc i l’Elisabetta de Valois de Verdi.

Ave Maria-Otello-Paris, 1976-Solti

Les seves gravacions discogràfiques incloent la majoria dels seus rols mozartians, Amelia (Ballo) y Desdemona (les dues amb Georg Solti) i l’Isolda amb Carlos Kleiber. Price va ser una sensible i dotada intèrpret d’un ampli repertori de lieder, donant recitals i gravant després de que abandonés els escenaris al 1994. La seva retirada definitiva va arribar a l’octubre de 1999.

“Beim Schlafengehen”-Quatre últims lieders-Royal Festival Hall 1981.London Symphony-Andre Previn.

La veu de la Price en els seus primers anys lluïa un timbre dolç i brillant, molt flexible i amb molta força dramàtica. Posteriorment va perdre part d’aquella puresa, però va agafar mes calidesa i més varietat expressiva.

Alan Blyth

————————–

D’entre els papers que l’he sentida interpretar en disc us recomano les seves Comtessa (amb Muti per Emi), la Amelia (Un ballo en maschera amb Solti), l’Elisabetta de Valois (La Scala amb Abbado) i la Desdemona (en directe o estudi amb Georg Solti), entre d’altres.

A continuació us adjunto unes quantes gravacions que he pogut trobar en la xarxa (inclouen dues de les anteriors recomenades).

Descansi en pau. Nosaltres sempre la recordarem pel seu art.

 

Giuseppe Verdi – Un ballo in maschera  (1 i 2)

Riccardo – Luciano Pavarotti

Renato – Renato Bruson

Amelia – Margaret Price

Ulrica – Christa Ludwig

Oscar – Kathleen Battle

Silvano – Peter Weber

Samuel – Robert Lloyd

Tom – Malcolm King

Un Giudice – Alexander Oliver

Servo d’Amelia – Peter Hall

National Philharmonic Orchestra-Georg Solti (1982)

 

Wolfgang Amadeus Mozart – Die Zauberflöte (1, 2 i 3)

Sarastro – Kurt Moll

Tamino – Peter Schreier

Sprecher – Theo Adam

Konigin der Nacht – Luciana Serra

Pamina – Margaret Price

Erste Dame – Marie McLaughlin

Zweite Dame – Ann Murray

Dritte Dame – Hanna Schwarz

Erster Knabe – Frank Höher

Zweiter Knabe – Michael Diedrich

Dritter Knabe – Friedemann Klos

Papagena – Maria Venuti

Papageno – Mikael Melbye

Monostatos – Robert Tear

Erster Geharnischter – Reiner Goldberg

Zweiter Geharnischter – Heinz Reeh

Erste Priester – Theo Adam

Zweiter Priester – Armin Ude

Dritter Priester -Pilvin Advart

Staatskapelle Dresden-Rundfunkchor Leipzig-Colin Davis (1984)

Giuseppe Verdi – Otello (1 i 2)

Otello – Plácido Domingo

Iago – Kostas Paskalis

Desdemona – Margaret Price

Emilia – Jane Berbie

Opera de Paris – Nello Santi (1978)

Montserrat Caballé al Liceu: Don Carlo de Giuseppe Verdi (23/12/1971)

3 Desembre 2010

Degut a la desgraciada mort de la Shirley Verrett, el Joaquim, al seu IN FERNEM LAND, va homenatjar la gran mezzo americana recordant l’única actuació que la cantant va fer al Liceu, en un Don Carlo del que encara es recorden els que van tenir la sort de assistir. Gràcies a això, i aprofitant aquest magnífic regal continuem amb el recull de les actuacions de Montserrat Caballé al Liceu amb aquestes funcions d’una de les obres, entre moltes, més interessants i amb millor partitura sorgides del geni verdià.

Sobre el paper el repartiment estava ple d’estrelles: Caballé, Verrett, Giaoitti, Prevedi, Sardinero,… dirigits per l’experta batuta del mestre Guadagno, però el Bruno Prevedi va tenir una nit força irregular (desafinant bastant en més d’una de les seves intervencions), i la Caballé, tot i estar molt bé, no estava al 100% del que per a ella era normal en aquelles dates, fruit de que acabava de passar pel part amb cesària de la seva filla a mitjans de novembre. De fet, la soprano va cantar el paper de forma imprevista i davant les súpliques d’Antoni Pamies, que es va quedar sense soprano estel·lar per l’òpera després de que la Katia Ricciarelli cancel·lés les que havien de ser les seves funcions de presentació al teatre barceloní.

De totes maneres, les funcions van tenir un èxit monumental, cimentat en les extraordinàries prestacions de la Verrett, Sardinero i Giaiotti, i en els grans moments de la diva local, amb un acte final enlluernador tant en l’ària com en l’agut final, que aquí, com en altres funcions, allargava infinitament.

La versió que es va sentir era la italiana en quatre actes i, al menys en la gravació, manca tota l’escena de la rebel·lió després de la mort de Posa.

Com ja he avançat, la Verrett va ser la gran triomfadora de la nit, amb magistrals intervencions en la cançó del vel, el tercet del segon acte i un “Oh don fatale” espectacular. Escoltem el seu “O don fatale”

 

La Caballé, una mica disminuïda, va començar freda en el duet amb Don Carlo, millorant en la pàgina “Non pianger”, on està força bé però sense arribar a les cotes sublims d’altres funcions de la soprano. En l’escena del joier el cant és majestàtic i severa en les frases vers Eboli, però no és fins a la fabulosa ària “Tu che de vanita” on la trobem al 100%. La resta de l’acte final, és a dir el duo, està ja pletòrica, culminant l’obra amb aquell si agut que allargava fins l’infinit. Escoltem les dues àries.

El Bruno Prevedi fa una actuació irregular llastrada per una tendència casi continua a calar les notes. No es pas un problema vocal, la veu encara llueix un color interessant, amb cos i projecció suficient, sinó que les notes no estan emeses on toquen. El cant, sense arribar a ser barroer és una mica desigual, amb caigudes puntuals de la línia i certa tendència a la desgana. Lluny queda el  Prevedi que inaugurava brillantment la temporada de la Scala al 1968 amb aquest mateix paper.

El Rodrigo de Sardinero és fantàstic. La veu té un timbre de baríton sense discussions, homogènia i emesa amb fermesa. En totes les intervencions està brillant, des del duo amb Felip al final del primer acte, fins a les dues àries en l’escena de la seva mort. Quin gran cantant. Escoltem com cantava l’última ària de Rodrigo

 

Bonaldo Giaiotti fa un Felip de molts quilats. La seva prestació està marcada per una autoritat vocal i interpretativa de primera categoria. La veu mai sona forçada i el cant flueix sense cap mena de problema ni truc. Potser el seu Felip sigui més monolític en l’emocional que altres interpretacions (Christoff, Siepi o Ghiaurov, per exemple) però és capaç de reflectir tot el patiment del personatge. Sentim-lo en la seva grandíssima ària “Ella giammai m’amo”.

Els conjunts de la casa van tenir una discreta actuació, ni millor ni pitjor que l’habitual en aquella època on el teatre es centrava més en la qualitat dels cantants que de les masses estables, i, malgrat això, el mestre Guadagno aconsegueix que la cosa no fugi de mare aconseguint reflectir les diferents atmosferes de la partitura amb solvència.

Giuseppe Verdi – Don Carlo – (Cd01, Cd02)

Don Carlo                   Bruno Prevedi

Elisabetta                   Montserrat Caballé

Eboli                             Shirley Verrett

Rodrigo di Posa        Vicenç Sardinero

Filippo II                    Bonaldo Giaiotti

Il Grande Inquisitore            Giovanni Gusmeroli

Un frate                         Joan Pons

Tebaldo                         Lolita Torrentó

Lerma                            Iluminado Muñoz

Hereld                           Josep Maria Cabellud

Veu del cel                  Cecilia Fondevila

Cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu-Anton Guadagno.

—————————— 

Enllaços relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/09/montserrat-caballe-al-liceu-aida-de-giuseppe-verdi-29-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/09/30/montserrat-caballe-al-liceu-la-traviata-de-giuseppe-verdi-6-12-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/14/montserrat-caballe-al-liceu-maria-stuarda-de-gaetano-donizetti-gener-de-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/18/montserrat-caballe-al-liceu-i-vespri-siciliani-de-giuseppe-verdi-28-12-1974/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/05/09/montserrat-caballe-al-liceu-luisa-miller-de-giuseppe-verdi-10-01-1972/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/16/monserrat-caballe-al-liceu-norma-de-vincenzo-bellini-11011970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/28/montserrat-caballe-al-liceu-%e2%80%93-la-forza-del-destino-de-giuseppe-verdi-28-01-1979/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/12/31/montserrat-caballe-al-liceu-roberto-devereux-de-gaetano-donizetti-noviembre-de-1968/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/01/25/montserrat-caballe-al-liceu-lucrecia-borgia-de-gaetano-donizetti-desembre-de-1970/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/02/16/montserrat-caballe-al-liceu-tosca-de-giacomo-puccini-21-11-1976/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/25/montserrat-caballe-al-liceu-un-ballo-in-maschera-de-giuseppe-verdi-gener-de-1973/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/06/15/montserrat-caballe-al-liceu-herodiade-de-jules-massenet-6-de-gener-de-1984/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/09/20/montserrat-caballe-al-liceu-l%e2%80%99africane-de-giacomo-meyerbeer-27-de-novembre-de-1977/