Archive for the 'Donizetti' Category

Villazón està millorant

13 Juny 2012

Feia molt que no parlaven del tenor mexicà (la última vegada en referència al recital del Liceu, per a mi no del tot satisfactori), i fa uns dies vaig trobar per la xarxa el concert que va fer a Praga el 13 d’abril de la seva gira titulada “Tresors del belcanto”. La curiositat em va picar el vaig descarregar i el vaig sentir, resultat: M’ha agradat molt.

Sentint-lo un se n’adona que, si bé no ha recuperat l’esplendor vocal pretèrit (sobretot en el pas i l’agut), sí ha recuperat la confiança, i amb ella ha tornat a fruir cantant i a aquella manera de cantar tant apassionant i magnètica que enganxa al públic.

El recital està format per cançons de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, orquestrades convenientment. Moltes d’elles són força conegudes, com el “Vaga luna che inargenti” (amb melodia de la Norma), els “Esule” de Rossini i Verdi o “La danza” del geni de Pesaro, la resta no tant, però totes vehicles perfectes per a un artista amb la musicalitat del mexicà.

Les pàgines més estàtiques són un bon vehicle per l’art del tenor que, si bé té una veu de color fosc i una textura una mica granulada, domina la línia amb grans arcs de fiato i amb una capacitat per a modular amb reguladors que embelleixen molt el resultat, com podeu comprovar en el “Vaga luna che inargenti”.

L’afavoreix molt, també , el fet de ser pàgines poc exigents en la zona aguda, ja que el timbre és molt bell (carnós i calorós) en el centre, però a mesura que va pujant es va tensant i obrint. Cal dir que evita qualsevol excés per la part alta (ni tansevol en els finals). És curiós que si bé al començament de la seva carrera es deia que la seva veu recordava molt a la de Domingo, a mi cada vegada em recorda més a la del Carreras, amb aquella calidesa tant característica al centre.

Sentint-lo ara en “L’esule” de Rossini, on trobem un fraseig de qualitat i apassionat, molt comunicatiu (alla Di Stefano-Carreras), però on es comprova aquesta tendència al so una mica més obert a mesura que va escalant (també alla Di Stefano-Carreras). Aquest defecte és menyspreable davant l’entrega total i poder magnètic que destil·la el seu cant.

Crec que en Rolando, com a persona intel·ligent, està ajustant la seva carrera a les seves possibilitats reals actuals, cosa que va en benefici de tots ja que ens permet recuperar a un dels artistes més edificants dels últims anys.

Sentint-lo ara en “L’esule” verdià, una ària i cabaletta precioses del millor compositor d’òpera de tots els temps (Rodrigo dixit).

Enhorabona Rolando.

(NOTA: la gravació és in-house amb un so una mica llunyà però acceptable, excepte en un parell de cançons on sembla que s’hagin ficat el micro al cul)

Rolando Villazon – Treasures of Bel Canto tour – (descàrrega)

1. Vaga luna che inargenti – Bellini

2. Torna vezzosa Fillide – Bellini

3. Il sospiro – Donizetti

4. L’esule – Rossini

5. L’amor funesto – Donizetti

6. Nell’orror di notte oscura – Verdi

7. Non t’accostar all’urna – Verdi

8. L’esule – Verdi

9. Malinconia – Bellini

10. Insolitaria stanza – Verdi

11. La danza – Rossini

Nuevo Mundo Chamber Orchestra

Guerassim Voronkov

Smetana Hall, Praga 13-04-2012

Anuncis

Rockwell Blake, el tenor rossinià

13 Desembre 2011

El passat dissabte dia 3 de desembre el Juan Diego Flórez va fer un recital al Gran Teatre del Liceu, que per a tots el afortunats que hi vam estar presents no se’ns oblidarà mai. I és que va ser sensacional.

Es curiós que un tenor que té una veu limitada per al gran repertori (estem parlant d’un tenor contraltino que difícilment podrà atacar en escena els grans papers de tenor líric, inclús dominar els de tenore di grazia) hagi assolit un reconeixement tant espectacular fomentat en els papers rossinians. Això és tant evident que potser amb el Jonas Kaufmann (líric spinto) i el Piort Beczala (líric) siguin actualment les tres màximes figures en la corda tenoril.

I es que Flórez, des de que va debutar triomfalment amb 23 anys el ja llunyà any 1996 al Festival Rossini de Pèsaro amb el Corradino de la Matilde de Shabran, ha aconseguit al llarg dels anys una perfecció en la manera de cantar, en la tècnica i l’expressió que ha fet que es trenquin les barreres a aquest tipus de vocalitat, assolint l’estatus de superstar.

Però això no sempre ha estat així.

La recuperació de l’autèntica vocalitat rossiniana de tenor (almenys la de tenor contraltino, la de baritenore és un altre cas encara més delicat) ha estat complicada i lenta.

Des de la dècada dels 50, amb l’inici de l’anomenada Rossini-Renaissence, es comencen a recuperar els títols oblidats del mestre de Pèsaro (és a dir, gairabé tots excepte Barbiere i Cenerentola). En les dècades dels 50, 60 i 70s les grans recuperadores són les veus femenines, encapçalades per la Callas (Armida, Turco, Barbiere), Sutherland i Horne (Semiramide, Tancredi), Sills i Verret (Le siège de Corinthe), i Caballé (disc d’àries, del que ja vaig fer un post, Donna del Lago, Elisabetta, Guillem Tell). Al 1980 s’inagura el Rossini Opera Festival a Pèsaro, i amb ell es consolida la recuperació definitiva i de manera acadèmica del corpus rossinià.

Del 50s a finals dels 70s, les dones tiren del carro, i excepte comptades excepcions (Valletti, Gedda), els tenors encarregats de les vertiginoses parts escrites per rossini naufraguen penosament. A finals dels 70s, comencen a apareixer cantants que com Salvatore Fisichella o Francisco Araiza comencen a donar una dignitat a la vocalitat rossiniana de tenor. És en la dècada dels vuitanta quan apareixen els primers grans tenors rossinians moderns, entre ells alguns espanyols (Dalmau González i Eduard Giménez), però fonamentalment liderats per dos monstres del cant rossinià: Rockwell Blake i Chris Merritt, i també cal incloure al gran Ernesto Palacio (professor, mentor i agent del Juan Diego Flórez). I a partir d’ells una munió de bons cantants han anat sorgint durant els últims vint anys.

Segur que m’he deixat molts, però el que sí es clar que el Rockwell “Rocky” Blake és el més destacat de tots (per qualitat, número de papers i personalitat) fins l’arribada de l’estel peruà.

Blake representava tot un fenomen vocal que no ha tingut rival fins Flórez. Partint d’un instrument molt diferent, per presentar un timbre més ingrat, però basat en una veu de tessitura extensa, molt ben impostada, potent i extremadament dúctil, amb un control absolut de la respiració i un fiato inesgotable, i una tècnica per a la coloratura i el cant di sbalzo prodigioses, el cant del nordamericà era una barreja entre el virtuosisme i el rigor musical i dramàtic.

Semiramide: Ah, dov’è, dov’è il cimento

Rocky sempre fraseja i esculpeix cada frase amb una intenció concreta, ajudat pel domini total del seu instrument i recolzat en una tècnica portentosa que li permet jugar amb les dinàmiques i els ornaments amb tota tranquil·litat, sempre al servei del personatge, i molt poques vegades de manera gratuïta o desvirtuant l’escriptura del compositor. Així, el seu cant pot passar de la màxima expressió belcantista del legato i el cant elegiac, a la voragine absoluta dels moments agitats.

La facilitat extrema en el registre alt el permetia fer coses com aquesta:

A continuació us adjunto un sensacional i pioner recital gravat pel tenor cap a l’any 1993 sota el títol “Encore Rossini” (ja havia gravat un primer recital titolat “The Rossini Tenor”), en el que desgrana tota una sèrie d’àries que ara ens sonen a tots, però que en aquell moment eren autèntiques rareses per la gran majoria del públic. Fins i tot en això és pioner, ja que aquests discs representen un avançament al que al 2002 va gravar Flòrez amb el títol “Rossini Arias”

Zelmira: Terra amica

En fi, es pot dir, que fins a la data d’avui, el Rockwell Blake ha estat el màxim tenor rossinià, amb 18 títols, esdevenint el tenor referent i màxim expert en l’obra del compositor de Pèsaro. Fins a tal punt ho tenia assumit, que el mateix tenor va afirmar que “Rossini està fet per a mi i jo estic fet per a Rossini”.

 

Rockwell Blake – Encore Rossini (Cd, Password:  hartaopera.wordpress.com)

Tracklist:

1. Zelmira, opera: Terra amica, ove respira

2. Ermione, opera: Reggia abborita

3. Semiramide, opera: La sperenza, più soave

4. Otello, opera: Che ascolto ahimè…Ah come mai non senti

5. La gazza ladra, opera: Vieni, Vieni, fra queste braccia

6. Semiramide, opera: Ah, dov’è, dov’è il cimento

7. Ricciardo e Zoraide, opera: S’ella m’è ognor fedele

8. Armida, opera: Lo splendor di que’ rai…

London Symphony Orchestra-Maximiano Valdes

El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004

La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

El Falstaff passat i la Bolenna present.

27 gener 2011

Per fi he trobat un moment per poder dedicar-me amb una mica de tranquil·litat a escriure. Les festes nadalenques, quan es tenen tres criatures petites, són tant il·lusionants com esgotadores, i la ressaca de la tornada al treball encara és pitjor.

El fet es que us vaig abandonar el dia 22 de desembre, just quan començava les vacances, sense cap ni un comentari de les funcions del Falstaff que es donaven al Liceu. I amics, van ser unes notables funcions (almenys en la part musical).

El repartiment principal (el que jo vaig veure) va ser molt homogeni, apuntalat per les excel·lents prestacions (per ordre segons el meu criteri) del Ludovic Tezier (Fenton), Mariola Cantarero (Nanneta) i Ambrogio Maestri (Falstaff). La Fiorillo va fer una histriònica (vocalment) Quickly, molt en la línia de l’inesborrable emprenta de la Barbieri, i correctes la resta dels principals, entre ells una disminuïda Cedolins, que en la meva opinió ja no tornarà a treure el cap.

No tinc cap fragment de les funcions, així que us deixaré, al final, les meves dues versions favorites de l’obra. Es tracta, en primer lloc, de la mítica gravació d’EMI dirigida per Herbert von Karajan en la dècada dels 50 amb tota una constel·lació d’estrelles encapçalades pel genial Falstaff del Tito Gobbi; i en segon lloc la més moderna gravació (tot i que ja té 30 anys) dirigida pel gran mestre Carlo Maria Giulini, amb un altre repartiment estel·lar encapçalat pel sotil Falstaff de Renato Bruson (es pot trobar per la xarxa vídeo d’unes funcions a Los Angeles amb practicament el mateix repartiment, si podeu no us la perdeu).

Per altra part, des de fa uns dies s’estan representant al Liceu les funcions de l’Anna Bolena de Donizetti amb un repartiment, sobre el paper, ple de grans noms: Gruberova, Garanca, Colombara i Bros.

L’Anna Bolena és una òpera molt especial en la meva vivència operística ja que va ser en les anteriors funcions de l’obra que es van fer al Liceu, la temporada 92-93, quan vaig anar per primer cop al teatre. I la veritat va ser que em vaig sentir una de les sensacions d’eufòria més grans que m’he endut en la vida.

La veritat és que jo en aquella època ja havia escoltat molta òpera, però ni el belcanto, ni els cantants actuals estaven en les meves preferències, refugiat com estava en les gravacions dels anys 50-60-70. Així, quan la senyora Gruberova va començar a cantar em vaig quedar de pasta de moniato, i quan vaig veure l’efecte hipnòtic que el seu art causava en tot el públic (m’incloc) i la posterior histèria col·lectiva, va ser quan en vaig adonar que els discs estaven molt bé, però que l’òpera era un espectacle total que s’havia de viure al moment i en directe (i això fins avui).

Automàticament em vaig tornar un devot de l’Edita, i durant mols anys fervent defensor i seguidor, tot fins que hom va descobrir el que havien fet senyores com la Gencer, la Caballé i la Sutherland, llavors em vaig adonar que, sense treure mèrits al seu art, aquesta senyora en el repertori belcantista ens dona gat per llebre.

En les funcions actuals, 18 anys després, repeteixen Gruberova i Bros (que en aquelles va exclatar), i em sembla que quan vagi viuré un déjà vu.

La informació de les funcions la podeu trobar en la pàgina web del Teatre.

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/anna-bolena.html

A part dels links amb antics posts de les Bolennes de la Sutherland i la Caballé, us deixo les versions absolutament referencials de la Callas, en l’històric revival de la Scala de 1957, i a una suprema Gencer en el festival de Glyndebourne de 1965.

Disfruteu de tot.

——————-

Giuseppe Verdi-FALSTAFF

John Falstaff – Tito Gobbi

Ford – Rolando Panerai

Fenton – Luigi Alva

Dr. Cajus – Tomaso Spataro

Bardolfo – Renato Ercolani

Pistola – Nicola Zaccaria

Mrs. Alice Ford – Elisabeth Schwarzkopf

Nannetta – Anna Moffo

Mrs. Quickly – Fedora Barbieri

Mrs. Meg Page – Nan Merriman

Philharmonia Orchestra & Chorus-Herbert von Karajan, 1956

Links: 1 y 2

 

John Falstaff – Renato Bruson

Ford – Leo Nucci

Fenton – Dalmau González

Bardolfo – Renato Ercolani

Mrs. Alice Ford – Katia Ricciarelli

Nannetta – Barbara Hendricks

Mrs. Quickly – Lucia Valentini Terrani

Lon Angeles Philharmonic-Carlo Maria Giulini.

Links: 1 , 2 y 3.

——————-

Gaetano Donizetti-ANNA BOLENA

Ana Bolenna – Maria Callas

Giovanna Seymou – Giulietta Simionatto

Enrico VIII – Nicola Rossi-Lemeni

Percy – Gianni Raimondi

Smeton – Gabriella Carturan

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala – G. Gavazzeni.

Links: 1, 2, 3 y 4

Ana Bolenna – Leyla Gencer

Giovanna Seymour – Patricia Johnson

Enrico VIII – Carlo Cava

Percy – Joan Oncina

Smeton – Maureen Morelle

Festival de Glyndebourne – G. Gavazzeni.

Link: 1

Altres Bolenas a Musica al día:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/10/l%e2%80%99anna-bolena-de-joan-sutherland/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/08/04/la-bolena-de-la-caballe/

La Horne canta La figlia del reggimento

18 Novembre 2010

Aquest és el primer recital que va gravar la extraordinària mezzo nordamericana l’any 1964, i sempre que un sent un disc de la Horne espera trobar-se un prodigi, una meravella, alguna cosa extraòrdinaria. En aquest recital n’hi ha set meravelles, però una molt especial, sentiu-la:

Sí, és La figlia del regimento, i quina superba interpretació. La pàgina està cantada en italià, perquè encara la seva gran amiga i companya en moltes gravacions posteriors, la Joan Sutherland, i el seu marit no havien restituït l’obra a l’original francès. I no té res que envejar a la Stupenda. A mi m’ha deixat extasiat.

Aquesta senyora era un fenomen vocal tant per la seva veu, d’extensió descomunal, per la seva tècnica (coloratures, reguladors, trinats,…), per la capacitat pulmonar, com per la seva manera de cantar: intel·ligent, sensible i sempre suggerent. Aconsegueix emocionar-te completament en els moments més lírics, i en els moments de bravura et posa al límit de l’infart.

El recital és un plaer absolut, i a part de la perla anterior hi ha altres joies (totes ho són) destacables com la gran pàgina de Fides “O Pretres de Baal” de Le Prophete, obra de la qual la Horne va ser precursora per al seu revival definitiu als anys 70, i que no es pot cantar millor.

Això és un regalàs. No us ho podeu perdre.

Marylin Horne-Covent Garden Recital (CD)

01. Rossini-Semiramide-Eccomi Al Fine… Ah! Quel Giorno Ognor Rammento

02. Meyerbeer-Le Prophete-O Pretres De Baal… O Toi, Qui M’abandonne

03. Mozart-La clemenza di Tito-Parto, Parto

04. Meyerbeer-Les Huguenots-Nobles Seigneurs, Salut!… Une Dame

05. Rossini-L’italiana in Algeri-Crude Sorte!

06. Donizetti-La figlia del reggimento-Deciso E Dunque… Le Richezze

07. Rossini-La Cenerentola-Nacque All’affano… Non Piu Mesta

Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden-Henry Lewis

Ha mort Shirley Verrett

9 Novembre 2010

Últimament portem una ratxa nefasta de morts de personalitats molt importants en el món de la lírica. És un fet natural, perquè el pas del temps no perdona, però no vol dir que no sigui dolorós. Ara l’ha tocat a la fabulosa mezzo, més tard soprano, Shirley Verrett, amb 79 anys. Una altra pèrdua importantíssima.

La Verrett va nèixer a Nova Orleans al 1931 i els seus estudis musicals els va desenvolupar a Los Angeles. Al 1955 va entrar a la Juliard School al resultar guanyadora d’un concurs de talents a la TV. Mentre estudiava va cantar el solo de El amor brujo de Falla sota la direcció del Leopold Stokowski i va debutar professionalment en un paper operístic a Ohio, al 1957.

L’any següent, amb el nom de Shirley Carter, va actuar a la New York City Opera com a Irina en l’obra de Kurt Weil Lost in the Stars, continuant la seva activitat amb concerts i recitals fins al seu debut europeu a Colònia (1959) en una òpera de Nabokov.

L’any 1962 va ser el del seu esclat definitiu, amb la presentació de la seva Carmen a Spoletto, paper que l’obriria les portes del Bolshoi (1963), New York City Opera (1964), el seu debut a la Scala (1966) i al Metropolitan (1968), i tornar al Covent Garden (1972), on havia debutat amb l’Ulrica (1966).

Carmen va ser un dels seus papers més notables, entre els que poden fer una llista interminable: de Gluck l’Orfeo (al Covent Garden) i l’Ifigènia (a Paris 1984), de Donizetti les seves Elisabetta (Maria Stuarda, Edinburg 1968) i Leonora (La Favorita, Dallas 1971), de Verdi l’Amneris, Azucena, Eboli, Lady Macbeth i Ulrica; la Dalila de Saint-Saens; la Selika de Meyerbeer (L’Africaine, San Francisco 1972); la Cassandra i la Dido a Les Troyens (Metropolitan 1972);….

Us deixo un primer vídeo d’uns dels seus papers més emblemàtics, l’Eboli del Don Carlo. El seu “O don Fatale” posseeix la barreja perfecta de temperament i domini tècnic, destacant el fiato portentós i uns aguts impressionants. El fragment pertany a una producció televisiva de la BBC (1971).

Al final dels anys 70 va començar a incorporar papers de soprano al seu repertori, sense renunciar als de mezzo, sobretot al Metropolitan, de manera força brillant. Així va ser també Tosca, Norma, Aida o Leonora (Fidelio), entre d’altres.

A finals dels anys vuitanta, encara en actiu, es va començar a centrar en la docència de les noves generacions de cantants donant classes magistrals a l’Accademia Chigiana de Siena. La seva tasca com a formadora es va formalitzar qual al 1996 va ocupar la plaça de Professora de veu a la School of Music, Theatre and Dance de la Universitat de Michigan.

En aquest segon vídeo podem veure a la Verrett en una altra de les seves màximes creacions: la Lady Macbeth. Pertany a les històriques funcions de la Scala dels anys 70, amb el tandem Strehler-Abbado. Només la Callas ha aconseguit una interpretació vocal del mateix nivell que l’americana d’aquest paper infernal. Sentim-la en l’ària de sortida, on simplement està sensacional. El difícil públic milanès enfolleix.

Durant la dècada dels noranta va anar retirant-se paulatinament dels escenaris, si bé al 1994 encara va debutar a Broadway amb Carousel. Al 2003 va publicar les seves memòries (I Never Walked Alone) on de manera directa paralava del racisme que va patir com a cantant negre en el món de la música clàssica als Estats Units. Així, entre d’altres fets, explica com a començament dels anys 60, quan Stokowski la va cridar per cantar amb la Simfònica de Houston, va haver de rescindir el contracte perquè la plantilla de l’orquestra es va negar a acceptar una solista negra. Stokowski es va disculpar i més tard va compensar-la convidant-la a cantar amb una orquestra molt més prestigiosa i coneguda com era la Philadelphia Orchestra.

Com a últim fragment el sensual i bellíssim “Mon coeur s’ouvre a ta voix”, on la Verrett desplega un cant absolutament bell i arrebatador. El seu magnífic Samson és el Plàcido Domingo.

La Verret posseïa una veu de timbre lluent i superdotada extensió (més de dues octaves), que era capaç d’utilitzar amb una musicalitat i intel·ligència suprema. A l’escenari, especialment com Dalila, Eboli o Azucena, aconseguia fondre la paraula, el cant i el gest per a aconseguir caracteritzacions inoblidables, que sortosament es preserven en àudio i vídeo per a que les podem fruir una vegada i altra.

Com a acompanyament us deixo un dels primers recitals que la Verrett va gravar per a la seva primera casa discogràfica (la RCA), on podem constatar la seva enorme qualitat i versatilitat. Disfruteu-lo.

Shirley Verrett in Opera (CD)

01. Orfeo Ed Euridice: Amour, Viens Rendre A Mon Ame

02. Anna Bolena: Sposa A Percy

03. Anna Bolena: Per Questa Fiamma Indomita

04. La Favorita: Fia Dunque Vero

05. La Favorita: O Mio Fernando

06. Romeo Et Juliette: Premiers Transports

07. La Damnation De Faust: D’amour L’ardente Flamme

08. Sapho: Ou Suis-Je?

09. Sapho: O Ma Lyre Immortelle

10. Werther: Werther! Qui M’aurait Dit (Letter Scene)

11. Samson Et Dalila: Mon Coeur S’ouvre A Ta Voix

12. La Forza Del Destino: Lasciatelo Ch’ei Vada; Rataplan

13. Un Ballo In Maschera: Zitti!; Re Dell’abisso Affrettati

Mis Favoritos: Reivindicando La Favorita

31 Mai 2010

La Favorita es una de esas óperas ante las que muchos de los llamados “expertos” operófilos arrugan la nariz. Y es que ni es de Wagner, ni tiene un argumento transcendente (yo casi creo que no tiene argumento, de tal engendro que es el libreto), ni da juego para paranoias escénicas que puedan llamar la atención de los nuevos amos del mundo operístico: los directores de escena.

Pero mirando con perspectiva ha sido una de las óperas fundamentales del repertorio de muchísimos teatros, admirada por el público y respetada por los mejores cantantes, sobretodo los tenores. Sólo en el Liceu se han dado más de 250 funciones, eso sí, en los últimos 30 años sólo se ha programado en tres temporadas. ¿Falta de interés? No, falta de voces.

Y es que La Favorita necesita al menos de tres cantantes de primera categoría y, para colmo, especialistas en belcanto. De entre ellos, se lleva la palma el Fernand (Fernando), papel para tenor que es uno de los más exigentes del repertorio belcantista para esa cuerda.

La Favorite (porque se estrenó en francés el 2 de diciembre de 1840 en París) es una ópera de Gaetano Donizetti con libretto (si se le puede llamar así) de Alphonse Royer y Gustave Vaëz, con arreglos de Eugène Scribe, en el cual se narra la historia de Leonora de Guzmán.

Donizetti se había mudado a París en 1838 con un contrato para escribir tres obras para L’Opéra. Durante el año siguiente había completado L’ange de Nisida para el Théâtre de la Renaissance, pero nunca llegó a estrenarse por causar bancarrota la compañía. Donizetti salvó la mayoría de la partitura para La favorite, obra en la que se puede escuchar alguna de sus mejores piezas. De hecho hay bastante de refrito en la partitura, ya que en la propia L’ange de Nisida hay trozos de Adelaide, si bien la música compuesta expresamente para la obra se centra en las arias, donde Donizetti solía adaptarse a las aptitudes vocales del reparto que la iba a estrenar. Y aquí es donde está la clave de la calidad belcantista de la obra, ya que para el estreno Donizetti contaba con un cast original formado por cuatro auténticos virtuosos: Rosine Stoltz (Leonor), Gilbert Duprez (Fernand), Paul Barroilhet (Alphonse) y Nicholas Levasseur (Balthazar).

La obra obtuvo un éxito colosal, y sólo en L’Opéra hasta 1918 se dieron 618 funciones. En tres años la ópera ya se había extendido por toda Europa y EEUU, principalmente en la versión en italiano ligeramente variada (prácticamente es una traducción, sin cambios destacados en la partitura, y nunca autorizada explícitamente por el autor).

La Favorite ha sido una ópera siempre ligada al tenor. Fernandos míticos empiezan por el propio Duprez (inventor del do de pecho), Gayarre (que lo tenía como papel de presentación) o Caruso, y más recientemente Di Stefano (en sus primeros años), Gianni Poggi, Gianni Raimondi, Alfredo Kraus, Luciano Pavarotti, Jaume Aragall y Ramón Vargas han hecho excelentes recreaciones. De entre estos últimos ha sido Alfredo Kraus, sin lugar a dudas, el más perfecto y persistente defensor de una parte que fue capaz de exprimir hasta el máximo con absoluta maestría. Y es que Kraus, a pesar de no disponer de un timbre de belleza refulgente como Pavarotti o Aragall, poseía una técnica suprema que le permitían frasear y recrearse en un canto lleno de matices, con una dicción impecable y un legato prodigiosos, además de las facultades (la parte tiene varias citas por encima del si3 natural, alcanzando el do4 y el do sostenido más de una vez).

La parte de Leonora es para una mezzo que ha de dominar perfectamente los resortes del belcanto, además de poder alcanzar notas muy agudas (de soprano) en los dúos con el tenor. Han sido grandes dominadoras de la parte la Stignani, la Simionato y la Cossotto, aunque también han dejado grandes lecturas la Barbieri (un poco corta), la Verret, la Baltsa (estas dos más sopraniles) y la Zajick (con ese portento de la naturaleza de voz que posee).

El personaje de Alfonso XI tiene un aria de salida muy lucida que han grabado muchos de los principales representantes de la cuerda baritonal. Es un aria difícil, por las florituras y ascensiones al registro agudo que requiere, que ponen en peligro la propia línea de canto, que ha de ser auténticamente belcantista.

Por ultimo, el papel de Balthazar es para un bajo que ha de saber dar la replica en los dúos e imponerse por autoridad y voz en los magníficos concertantes finales del segundo y tercer acto

——————————–

Repasemos algunas de las principales piezas de la obra (en la versión italiana).

En primer lugar el aria de salida de Fernando “ Una vergine”. El airoso posee dos estrofas, separadas por una pequeña intervención del bajo, pero la tradición impuso que se interprete una sola estrofa. La dificultad para el tenor es extrema, ya que de salida ha de ascender a un re bemol sobreagudo totalmente en frío. Alfredo Kraus lo bordaba en estas funciones de 1971 en Tokio. Dirige Olivero de Fabritiis.

Después de un dúo entre Fernando y Baltasar, un coro femenino y una aria casi de sorbete de Inés (soprano ligera), llega Leonora de Guzmán y se encuentra con su amante Fernando. El dúo  “Ah! Mio bene” es sensacional, con una cabaletta llena de puntatture. Cossotto y Kraus son una pareja ideal, en las misma función que el video anterior.

Después del dúo hay una nueva cabaletta del tenor muy exigente “ Si del core..” que se elimina casi siempre, con lo que el primer acto suele finalizar con el dúo. El segundo acto empieza con la gran escena de salida del rey Alfonso “Vien Leonora, a piedi tuoi”. No puedo resistirme a ofreceros la versión del gran Ettore Bastianini, que si bien no es el más sutil belcantista, la belleza intrínsica de su voz de barítono, la vehemencia de su canto y recursos sobrados permiten disfrutarla por completo. Es la grabación en estudio de DECCA del año 1955, dirigida por Alberto Erede.

El finale del segundo acto es una de mis partes favoritas de la obra. Su construcción es ejemplar con la presencia dominante del bajo, que se ha de mostrar autoritario. La grabación es la misma que la anterior, completando el reparto Giulietta Simionato (Leonora), Gianni Poggi (Fernando) y Jerome Hines (Baltasar), la orquesta y coros son los del Maggio Musicale Fiorentino.

En el tercer acto pasan muchas cosas, a cual más inverosímil. En él se encuentra la gran escena de Leonora “O mio Fernando”, considerada como una de las mejores arias belcantistas para mezzo. Fieronza Cossotto hace una lectura insuperable: la calidad y homogeneidad de su timbre en todos los registros, su magisterio canoro y sus agudos portentosos la colocan en el número uno de mis preferencias. Veámosla en la función de Tokyo de 1971.

El final del tercer acto es muy dramático, con Fernando descubriendo que Leonora es la “favorita” del rey. El tenor ha de poner toda la carne en el asador (muy al estilo de los papeles escritos para Duprez).  Veamos a Kraus, junto con Cossotto, Bruscantini y Raimondi en la función de Tokyo.

El aria “Spirito gentil” quizás sea la pieza más conocida de la ópera. Pocos de los grandes tenores del siglo XX no la han, al menos, grabado, aunque no sea precisamente adecuada a sus características vocales (léase Domingo, Corelli o Carreras). Al aria le precede un breve recitativo “Favorita del re” donde se ha de expresar la rabia y el dolor de descubrir que Leonora es la amante del rey. El aria consta de tres partes, la primera melancólica, una central más viva, de sentimientos encontrados, y la tercera, repetición de la primera, donde el tenor ha de alcanzar el do4, en la cadenza se suele incluir una ascensión al si natural. La dificultad es máxima. Escuchemos al maestro Alfredo Kraus en una interpretación desde el Carnagie Hall de 1975.

La ópera acaba con otro magnífico dúo, donde Leonora y Fernando se reencuentran y se reconcilian, justo antes de la muerte de la adúltera. Al morir Leonora, Fernando grita desesperado “E spenta”, y el tenor ha de volver a colocar otro do4. Veamos la última escena de la ópera con la mezzo Shirley Verret y Alfredo Kraus desde el Teatro de la Zarzuela de Madrid, en junio de 1992, en la última función de la carrera de la gran mezzo norteamericana.

——————————–

A continuación os dejo un link de la página KAREOL con el libreto de la ópera.

http://www.kareol.es/obras/lafavorita/favorita.htm

——————————–

Por último os facilito los links de algunas de las versiones que más me gustan de la obra.

En primer lugar la que para mí es la mejor versión de la ópera que poseo (y os advierto que tengo casi una treintena). Se trata de una función desde Buenos Aires de 1967 con el dúo insuperable formado por Kraus-Cossotto, ambos en estado de gracia. Les acompaña un notable cantante como Bruscantini (mejor aquí que en Tokyo, menos nasal) y la eficiencia del bajo Ivo Vinco. La toma en vivo no es muy buena y está trufada por las continuas histerias del público, pero no importa ante semejante derroche canoro de los dos protagonistas.

Gaetano Donizetti – La Favorita (CD01, CD02)

Leonora – Fiorenza Cossotto. 

Fernando – Alfredo Kraus. 

Alfonso XI – Sesto Bruscantini

Baltasar – Ivo Vinco.

Buenos Aires, Teatro Colon – Bruno Bartoletti (1967)

En segundo lugar la primera grabación que se puede considerar completa de la obra. Pavarotti nos deja aquí un Fernando generosísimo de voz y arrebato tímbrico (en directo no consigue tanta fluidez, en un papel que le exigía mucho), mientras que Cossotto, menos suelta que en los directos, hace una Leonora que sienta cátedra. Bacquier es un Alfonso insuficiente (estrangulado) y Ghiaurov es un Baltasar de muchos quilates. La Inés de Cotrubas es un lujo.

Gaetano Donizetti – La Favorita (CD01, CD02, CD03)

Fernando – Luciano Pavarotti

Leonora – Fiorenza Cossotto

Alfonso XI – Gabriel Bacquier

Baltasar – Nicolai Ghiaurov

Inés – Ileana Cotrubas

Orquesta y Coro del Teatro Comunale de Bologna – Richard Bonynge

 

Por último os dejo la última versión grabada en estudio, en el original Francés, con un reparto bastante potable, sobretodo por el excelente Fernand del mexicano Ramón Vargas. Le acompañan una deslumbrante, por voz que no por canto, Leonor de Vasselina Kasarova y un decente Carlo Colombara como Balthazar. El Alphonse de Anthony Michaels Moore es muy tosco vocal y técnicamente. La prestación de las masas muniquesas es la mejor que he oído, con un Marcello Viotti concertando con mano de hierro.

Gaetano Donizetti – La Favorite (CD01, CD02)

LEONOR DI GUZMAN – Vasselina Kasarova

FERNAND –  Ramon Vargas

ALPHONSE XI – Anthony Michaels Moore

BALTHAZAR – Carlo Colombara

DON GASPAR – Francesco Piccoli

INES – Abbie Furmanski

Mûnchner Rundfunkorchester – MARCELLO VIOTTI

El arte de Leyla Gencer en estudio

13 Abril 2010

Esto sí que es una rareza. Leyla Gencer, una de las más grandes sopranos de la segunda mitad del siglo XX, lo fue a pesar de las casas discográficas, que la maltrataron voluntaria o involuntariamente. Su grandísimo legado como cantante todoterreno en el repertorio italiano y, sobretodo, en el belcantista se basa en las innumerables grabaciones piratas que de sus interpretaciones se han conservado.

Pero hablemos un poco de la cantante.

Nacida en Estambul el 10 de octubre de 1928, esta cantante turca fue discípula de Giannina Arangi-Lombardi, debutando en Ankara a los 22 años como, nada meno, que Santuzza, el mismo rol con el que debutó en la Arena Flegrea de Nápoles, en su presentación en Italia en el 1953. En 1957 ya era una cantante muy apreciada e interpretó en La Scala el papel de Madame Lidione en el estreno mundial de Dialogues de Carmélites de Francis Poulenc. Hasta su retirada en 1983 apareció en escenarios de toda Europa y Ámerica, pero su actividad se centró fundamentalmente en Italia. Murió en Milán en mayo de 2008.

A pesar de que la voz de la Gencer era de volumen limitado era capaz, gracias a su magnífica técnica, fuerte temperamento e inteligencia teatral, de asumir con éxito papeles tan dramáticos como Gioconda o Aida. Sus encarnaciones de los roles más ligeros, como Gilda o Amina, nos permiten comprobar lo mejor de su canto en cuanto a flexibilidad y dominio de los pianos y mezzavoces; pero la soprano encontró el mejor vehículo para demostrar sus dotes de cantante e interprete en el repertorio de drammatico d’agilittà, principalmente en las heroínas de Donizetti y del Verdi de juventud.

Así, son de referencia su trilogía Tudor (Anna Bolena, Maria Estuardo y Roberto Devereux), Lucrezia Borgia, Caterina Cornaro, Poliuto  o Belisario, o sus intervenciones en Macbeth, Attila, I due foscari o La Battaglia di Legnano.

El CD que os presento merece la pena atesorarlo ya que nos permite recuperar parte de su escasísimo trabajo en estudio, sin ruidos, siseos y ruidosas audiencias. Se trata de dos series de grabaciones para la RAI de Turín, una de 1956, con la dirección de Arturo Basile, donde se centra en papeles verdianos y la celebre “Ebben ne andrò lontana” de La Wally, con una Gencer en plenitud de facultades; y otra serie más tardía, de 1974 con Gavazzeni, dedicada a heroinas donizettianas.

En las páginas verdianas la soprano está siempre a gusto, con la voz en total plenitud de facultades y recursos técnicos. Quizás está más “truculenta”, en el sentido de amoldar la parte a sus extraordinarios recursos, en la escena del Nilo de Aida, donde me recuerda mucho a lo que después haría nuestra Montserrat Caballé con el papel. Es excelente su Leonora, con un legato de manual y unos recursos técnicos fabulosos (atención a los agudos perfectamente emitidos en la cadenza, y alos fabulosos trinos), y también impresiona en una apabullante lectura del “Pace, pace mio Dio”. Rara (por no haberla oído nunca antes en ninguna página de este papel) y a la vez reveladora su recreación del aria del tercer acto de La Traviata, que dejan con ganas de más Violetta (de la que yo no tengo constancia que exista ninguna grabación de la turca en el papel). Y bien defendida la página de La Wally, si bien para mi es la menos satisfactoria de las lecturas del disco, donde las sombras de La Divina y la Tebaldi son muy alargadas.

Os dejo la segunda aria de Leonora (Il Trovatore) en una versión para la RAI de finales de los 50.

El bloque de Donizetti es absolutamente referencial. La voz de la soprano ha sufrido ya un cierto desgaste (después de 24 años de carrera intensísima), pero continua sonando redonda, quizá un poco más acerada, pero nunca calante. Los ataques a los agudos son más bruscos, pero siempre perfectamente colocados, y el grave está cantado, nunca eructado.

La soprano sienta cátedra de como se ha de cantar belcanto, con un legato primoroso y una variedad expresiva en los recitativos y en el fraseo que otras divas actuales ya les gustaría si quiera intuir (véase Edita Gruberova). En la cabaletta “Quel sangue versato” demuestra que es una soprano dramatica de agilidad: empuje vocal en todos los registros, colaratura di forza, y fraseo controlado,variado y siempre expresivo. Con estas bazas no hacen falta sobreagudos.

Como muestra os dejo el aria de salida de Lucrezia tal y como la cantaba la Gencer en unas funciones del San Carlo de Nápoles en 1966.

Este es un recital absolutamente imprescindible para los amantes del belcanto con mayúsculas. Pura droga dura. Absténganse fanáticos del sobreagudo y los fuegos artificiales.

Leyla Gencer – Studio Recordings (Parte01, Parte02, Parte03)

1. Donizetti, Caterina Cornaro: “Torna all’ospite tetto…Vieni o tu, che ognor io chiamo”

2. Donizetti, Roberto Devereux: “E Sara, in questi orribili momenti…Quel sangue versato”

3. Donizetti, Maria Stuarda: “O nube che lieve”

4. Donizetti, Lucrezia Borgia: “Com’è bello”

5. Verdi, Il trovatore: “Timor di me?…D’amor sull’ali rosee”

6. Verdi, La forza del destino: “Pace, pace mio Dio”

7. Verdi, Aida: “(O patria mia)…O cieli azzurri”

8. Verdi, La traviata: “Addio del passato”

9. Catalani, La Wally: “Ebben ne andrò lontana”

Leyla Gencer, soprano

Orchestra Sinfonica di Torino della RAI

Gianandrea Gavazzeni (1-4, 1974) & Arturo Basile (5-9, 1956)