Archive for the 'Dvorak' Category

Vivaldi vist per Kazuhito Yamashita

3 Setembre 2010

Ja fa temps vaig penjar un vídeo al facebook del guitarrista Jorge Caballero interpretant la transposició per a guitarra signada per l’hiperactiu i discutit guitarrista japonès  Kazuhito Yamashita de la 9ª simfonia de Dvorak. Realment, sona francament bé i resulta un exercici de virtuosisme tremendament espectacular. (Us adjunto vídeos del 3er i 4art moviment).


I és que Yamashita és tot un virtuós de la guitarra clàssica al que el repertori se li queda curt i, per això, es dedica a crear-se noves peces a partir de les grans obres del repertori clàssic on poder lluir la seva portentosa tècnica. Les seves interpretacions i transcripcions, però, han sigut sempre molt polèmiques dins del món de la guitarra clàssica, on s’acusa a Yamashita d’intèrpret mecànic i poc musical, només interessat en l’exhibicionisme tècnic, cosa que ha fet que es prodigui poc en els escenaris fora del seu Japó natal, on és idolatrat.

Així són molt conegudes (per bé i malament) les seves interpretacions a la guitarra del “Quadres per una exposició” de Mussorgsky, “Sherezade” de Rimsky-Korsakov, “L’ocell de foc” de Stravinsky, la 9ª de Dvorak o “Les 4 estacions” de Vivaldi o el concert per violí de Beethoven.

Jo he sentit les transcripcions de Mussorgsky i Dvorak i, en general, la sensació és que hi ha moments molt ben aconseguits malgrat les limitacions del propi instrument en comparació amb el piano o l’orquestra, malgrat que també hi ha moments amb so bastant pobre o mal resolts. Pel que fa a les transcripcions per a duo (Beethoven, Rimsky o Vivaldi), aquestes sonen més autèntiques, ja que la segona guitarra millora la varietat en les veus i una major definició harmònica.

Ara us deixo uns vídeos on el propi Yamashita interpreta l’inici i el final dels Quadres per a una exposició de Modest Mussorgsky, amb el seu propi arrenjament per guitarra.

Per altra part, la interpretació de les peces sempre resulten excessivament ràpides, que fan pensar en una tendència exagerada de Yamashita cap a l’exhibicionisme, si bé al mateix temps es capaç d’extreure de l’instrument una varietat dinàmica sorprenent (del pianíssim al fortíssim), sempre que ens refiem de que no hi ha hagut cuina en la mescla de les gravacions.

De totes les interpretacions comentades la que més m’ha satisfet és la de “Les quatre estacions” de Vivaldi.  En elles el guitarrista es mostra bastant més contingut (potser per les pròpies característiques de l’obra), amb tempos normals pels criteris actuals, sense abusar en les dinàmiques i amb moments molt aconseguits, sobretot en els quatre moviments lents on aconsegueix un so molt nítid i suggerent. Evidentment queda per sota de qualsevol bona versió original (no resisteix comparació), però crec que la idea de l’autor-intèrpret no és la de voler imitar el so del violí, sinó la d’ampliar i explotar les possibilitats de la guitarra clàssica, per altra part sempre considerades escasses (volum, qualitat tímbrica, dinàmiques,…), i certament que en aquest aspecte assoleix un rotund èxit.

Per acabar els 1er i 3er moviment de l’estiu amb Yamashita i Coryell (eminent guitarrista de jazz).

Antonio Vivaldi-Les Quatre Estacions (CD)

Arr. per guitarra: K. Yamashita, L.Coryell, M.Ohshima i K. Watanabe

Les quatre estacions, Op. 8 Nos.1-4

Kazuhito Yamashita i Larry Coryell, guitarres

René Pape: rei dels baixos?

17 gener 2010

La pregunta que faig està plantejada amb certa malícia, ja que he de confessar que després d’haver sentit a Mr. Pape (tal i com ell vol que li diguin) en directe m’esperava més d’aquest disc.

No penseu malament, la veu és bellíssima i molt sòlida, és un baix, i canta amb molt bona línea i gust, però, on és l’ànima?

Comencem pels dimonis: on és aquella intenció sibil·lina o directament malvada del personatge? Jo no l’he trobat. Ara el cant és acuradíssim. Us deixo que el sentiu en “Le Veau d’Or”, fantàsticament executat però lluny del maquiavèlic Chirstoff o del sibil·lí Siepi.

Faust-Le Veau d’Or-Richard Tucker Gala, 2001

Més interessant està en el Dapertutto, amb un “Scentile Diamant” molt ben escolpit, i brillantment rematat amb l’agut final.

Offenbach-“Scintille Diamant”-Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Pel que fa als reis, el seu Filippo és d’una noblesa d’accent remarcable, però torno a trobar a faltar un fraseig més incisiu, més carn. Per contra, el seu Boris és excel·lent des de qualsevol punt de vista, sent un dels fragments més notables de tot el recital.

Don Carlo-Ella giammai m’amo- Joseph Volpe Gala, 2006

Menció a part té la gran escena del Rei Marke, del Tristan und Isolde, on Pape fa una autèntica creació. Això és, sens dubte, el millor del disc. El seu Rei Marke reflexa tot el patiment i tota la humanitat del vell rei com pocs han aconseguit fer.

Per últim, destaca també, com un altre gran moment del recital el “Beda, Beda” del Vodnik (una mena de goblin de les aigües) del segon acte de la Rusalka de Dvorak, on Mr. Pape també assoleix la comunió perfecta entre un cant acurat i en plenes facultats, i una expressivitat completa. És la tercera joia del disc.

Beda, beda – Dvorak – Rusalka- Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Com a punt més “decepcionant”, el Wotan, on l’he trobat que la veu no acaba de doblegar-se a la tessitura del Cap dels Deus, i per això l’he trobat certes febleses, sobretot en la part alta de la veu, que el fan no estar del tot còmode (serà què el Wotan és un baix-bariton?). Crec que el seu Wotan haurà d’esperar una mica.

Per tant, i contestant a la pregunta inicial, podem dir que de moment a Mr. Pape els reis són el que millor li funcionen. I pel que fa a la veu i el seu cant podem dir que actualment és un ferm aspirant a la corona de les veus més greus.

René Pape-GODS, KINGS AND DEMONS (CD

PASS: elhenry.MusicIsTheKey)

1) Gounod-Faust-Ronde du veau d’or: “Le veau d’or” [1:58]

2) Gounod-Faust-Sérénade: “Vous qui faites l’endormie” [2:42]

3) Boito-Mefistofele-Ecco il mondo [2:19]

4) Berlioz-La Damnation de Faust- Air de Méphistophélès. “Voici des roses” [2:47]

5) Verdi -Don Carlo- “Ella giammai m’amò!” [10:30]

6) Offenbach-Les Contes d’Hoffmann-Scintille, diamant [2:40]

7) Wagner-Das Rheingold-Abendlich strahlt der Sonne Auge [3:55]

8) Wagner-Tristan und Isolde- “Tatest du’s wirklich?” [13:31]

9) Rubinstein-The Demon-“Na vazdushnam akeane” [4:58]

10) Rubinstein-The Demon -“Ne plach dit’a” [2:39]

11) Dvorák –Rusalka- Beda, Beda! Ubohá rusalko bleda [5:29]

12) Mussorgsky-Boris Godounov-Oi! duschno, duschno [10:34]

Staatskapelle Dresden-Sebastian Weigle

Mis Favoritos: sinfonías 7, 8 y 9 de Dvorak

24 Setembre 2009

 dvorak

Las tres últimas sinfonías del checo Antonín Dvorak son piezas claves en el repertorio orquestal del romanticismo tardío. Gran amigo y seguidor de Brahms, Dvorak respeta las formas clásicas en la sinfonía, sin renunciar, sobre todo en las dos últimas, a una variedad melódica abrumadora, que bebe de las fuentes del folklore.

La Sinfonía nº9 “del Nuevo Mundo” es una de las obras más famosas de la música clásica, y todas sus melodías son conocidas y reconocidas por cualquier persona, incluso sin saber que son, ya que han inundado los anuncios, forman parte de las BSO de películas, series de animación, e incluso sus melodías han inspirado canciones a todo tipo de grupos, desde folk hasta el heavy.

Sinfonía nº 7 en re menor, Op. 70 (1885)

El espectacular ascenso de Antonín Dvorak hasta alcanzar fama internacional a finales de la década de 1870 vino seguida rápidamente de multitud de encargos procedentes de toda europa. Esencial para su floreciente carrera fue el éxito con el público británico en la década de 1880. Concretamente, se aferraron a su Stabat Mater, y Edward Elgar estaba entusiasmado con su Sexta Sinfonía. Las solicitudes de los importantes festivales corales de Birmingham y Leeds dieron lugar a una cantata, un oratorio y una misa de réquiem, pero tal vez el encargo más relevante provino de la Philharmonic Society of London cuando le pidió una sinfonía.

La consiguiente Séptima Sinfonía se considera de forma generalizada su mayor obra sinfónica (incluso se le llegó a llamar “la quinta” de Brahms). Dvorak la sometió a una rigurosa revisión antes de darle su forma definitiva. El primer movimiento exhibe una intensidad y una inminencia sin igual en toda su producción, y el movimiento lento es uno de los más profundos, con su mágico solo de trompa. El scherzo, basado en el entrecruzamiento de ritmos de danza popular checa denominada furiant, recupera la intensidad del primer movimiento, mientras que el último conduce al conjunto a un cierre triunfal. Aunque hubiera ciertas afinidades con Brahms, del que era gran amigo, la personalida de Dvorak no queda nunca en entredicho en esta absorbente partitura.

I.Allegro maestoso

II.Poco adagio.

III.Scherzo – Vivace.

IV.Finale – Allegro.

Dvorak Symphony No. 7 – 1st Movement: Allegro Maestoso -Hong Kong Sinfonietta – Conducted by Daniel Raiskin

——————————————-

Sinfonía nº 8 en Sol mayor, opus 88 (1889)

Esta sinfonía representó para Dvorak un nuevo punto de partida. Mientras que la Sexta y Séptima miraban más al clasicismo vienés, la Octava está marcada por la experimentación formal más desenvuelta (sobre todo en el primer y último movimiento) y por un lirismo casi sobreabundante. Dvorak la compuso durante el otoño de 1889, gran parte del cual lo pasó en su lugar de retiro en el campo de Vysoká, en el sur de Bohemia.

El comienzo de la obra viene marcado por una melodía sombría y conmovedora que oscila entre las modalidades menor y mayor, antes de que la textura se despliegue con una melodía etérea para la flauta. El movimiento lento ofrece un espectro emocional amplísimo: iniciándose con una melodía majestuosa, casi vocal, parece en ocasiones la auténtica imagen de la vida rural satisfecha; en otros, raya en una violencia metafísica extraordinaria. El scherzo y el movimiento final son mucho más cálidos.

I.Allegro con brío:.

II.Adagio

III.Allegretto grazioso – Molto vivace

IV.Allegro, ma non troppo

Dvorak: Symphony No.8 – 4. Allegro ma non troppo -Los Angeles Philharmonic Orchestra-Zubin Mehta

——————————————–

Sinfonía nº9 en mi menor, Op.95 “del Nuevo Mundo” (1893)

A principios de la década de 1890, Antonín Dvorak era el compositor más admirado del Imperio Austrohúngaro después de Brahms. Por tanto, no es de extrañar que, cuando se necesitó a un director para el Conservatorio Nacional de Música de Nueva York, su nombre figurase entre los candidatos. Las dos estancias de Dvorak en Estados Unidos, entre 1892 y 1895, le permitieron convertirse en una de las estrellas de la música romántica, creando obras maestras como la Sinfonía “del Nuevo Mundo”, el Concierto para violonchelo, y el Cuarteto de cuerda “Americano”.

Dvorak casi nunca se sintió a gusto en Nueva York, pero adaptó su estilo al público americano dotándolo de una mayor simplicidad argumental, una propulsión rítmica dinámica y, sobretodo, una melodía atractiva y memorable. Esta sinfonía, subtitulada “del Nuevo Mundo”, es un compendio de estas cualidades y fue todo un éxito en su primera representación; rápidamente se convirtió en su pieza orquestal más conocida. Aunque todos sus temas son originales, muchos se encuentran ensombrecidos por los rasgos melódicos que Dvorak detectaba en la música de los espirituales americanos. El resultado es una de las obras más populares del repertorio sinfónico, y sin duda, de la música clásica.

I.Adagio – Allegro molto

II.Largo (primeramente denominado por Dvorak “Leyenda”)

III.Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto

IV.Allegro con fuoco

 Dvorak 9 – 3. Scherzo (molto vivace) – Filarmónica de Munich -Celibidache

——————————————–

Para que las podáis disfrutar os dejo las últimas versiones que he escuchado, que sin ser, en mi opinión, las mejores (Kertész, Kubelik o Ancerl) sí nos presentan a un interesante Giulini (menos lento en los tiempos de lo que es habitual en él) y al gran Vaclav Neumann con la excelente Filarmónica Checa en una música que está impresa en su ADN y unas versiones muy, pero que muy notables (sobre todo la 7ª).

dvorakgiuli

Philharmonia Orchestra
London Philharmonic Orchestra
Carlo Maria Giulini, conductor
CD 01
Symphony No. 7 in D minor, op. 70
Symphony No. 8 in G major, op.88
CD 02
Symphony No. 9 in E minor, op. 95 “From the New World”
Overture Carnival, op. 92
Scherzo capriccioso, op. 66

front

La interpretación corre a cargo de la Orquesta Filarmónca Checa dirigida por Vaclav Neumann, en una grabación digital realizada a principios de los 80.

Sinfonía nº7, Sinfonía nº8 y Sinfonía nº9