Archive for the 'Fink' Category

Die Zauberflöte per René Jacobs

17 Novembre 2010

Continuem amb les versions de les principals òperes mozartianes que està realitzant el director belga.

Toca ara Die Zauberflöte, obra fonamental del repertori operístic, i convertida en una mena d’obra absolutament transcendental, gairebé litúrgica, per la tradició musicològica, on s’ha anat imposant la idea de que es tracta d’una obra iniciàtica als ideals de la il·lustració i la masoneria.

I és cert que en l’obra això està present, però cal recordar que l’obra es va composar per encàrrec de l’empresari, cantant i llibretista de l’obra Emanuel Schikaneder.(que també era masò com Mozart) per a un teatre popular dels suburbis de Viena (Freihaus-Theater auf der Wieden), amb un argument que barreja la comèdia, el romanticisme i els elements fantàstics, tot fer per entretenir i divertir al màxim a un públic popular. Per això l’obra és un singspiel (amb parts parlades i cantades) i està composada en la llengua que era pròpia del poble. L’obra va tenir un èxit enorme de públic (en menys d’un any es van donar un centenar de funcions).

I es per aquesta opció per la que s’ha decantat René Jacobs per a la seva Flauta. Jacobs ens presenta una versió eminentment còmica i vodevilesca, sobretot en les parts parlades on intercala quantitat d’efectes musicals. Potencia al màxim els girs còmics de Papageno i els personatges secundaris, respectant l’aspecte noble de Tamino, Pamina i Sarastro, però sense caure en la visió transcendentalista que tenen moltes versions. Jacobs fa comèdia lleugera, que deu ser molt semblant a allò que Schikaneder volia per l’obra.

A mi l’enfocament del belga no em desagrada, però potser es millor per veure’l al teatre, ja que la diferència respecte a les versions tradicionals es nota a les parts parlades, on es sent tota mena d’efectes, moviments i coses noves. En les parts musicals la lectura respon a una versió interpretada amb criteris historicistes, aquí no podem posar cap pega.

La part vocal està defensada per un equip força solvent, sense grans figures, on no hi ha ensurts ni per bé ni per malament. Queda molt lluny d’altres versions amb equips de cantants estel·lars.

La part orquestral està molt ben servida per l’Akademie für Alte Musik, que se’estrena en les gravacions mozartianes de Jacobs, i la coral pel ja habitual RIAS Kammerchor.

La gravació prové de la retransmissió radiofònica, amb una presa de so excel·lent.

Per a mi, de moment, és la gravació més fluixa de la sèrie mozartiana del director belga, on continua en primer lloc l’excel·lent Nozze.

W.A. Mozart-La Flauta Màgica (link)

Tamino: Daniel Behle (ten)

Pamina: Marlis Petersen (sop)

Papageno: Daniel Schmutzhard (bar)

Reina de la Nit: Anna-Kristiina Kaappola (sop)

Sarastro: Marcos Fink (baix-bar)

Papagena: Sunhae Im (sop)

Monostatos: Kurt Azesberger (ten)

1ª dama: Inga Kalna (sop)

2ª dama: Anna Grevelius (sop)

3ª dama: Isabelle Druet (sop)

RIAS-Kammerchor-Akademie für Alte Musik, Berlin-René Jacobs

Gran Teatre de Provence, Aix-en-Provence-30 de juliol de 2009

——————————

Posts relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/04/30/el-cosi-fan-tutte-de-rene-jacobs/

El Cosi fan tutte de René Jacobs

30 Abril 2010

Continuem amb el repàs de les gravacions mozartianes del director belga René Jacobs, que de moment ja ens ha ocupat Le nozze, Don Giovanni i La Clemenza.

Avui us proposo la tercera de les obres de la col·laboració Da Ponte-Mozart, el Cosi fan tutte.

El Cosi potser tingui l’argument menys original  de les tres òperes fruit de la col·laboració de l’austríac i l’italià, però una cosa és segura, i és que posseeix la música més refinada i elegant de totes elles. La partitura de l’obra és un autèntic regal per les orelles amb moments d’absolut goig eteri, com el terzet “Soave si al vento” o la segona ària de la Fiordiligi en rondo “Per pieta”, i altres amb autèntica empenta com poden ser la famossísima “Come scoglio” o el trepidant i molt teatral final del primer acte (igual d’inspirat que el celebrat final del segon acte de Le nozze).

Com sempre, la meva preocupació quan escolto gravacions mozartianes servides per especialistes en el bàrroc és que aquests tendeixin a oferir un so barroquitzant, en els tempos i les textures, i si en les altres tres gravacions Jacobs aconseguia l’equilibri, en el Cosi hi ha moments on això no acaba de ser així. Només cal sentir els acords inicials de l’obertura per adonar-se. Durant la resta de la gravació aquesta tendència tendeix a reduir-se, però hi ha detalls en algunes dinàmiques, sobretot en les codes, que a mi no em semblen correctes. Pot ser Jacobs considera que el Cosi és la menys “moderna” o més conservadora de les últimes òperes del geni de Salzburg, i per a remarcar això les fa sonar amb una tendència cap a un so més arcaic. De totes maneres, això són apreciacions personals, i no vull treure mèrit a una lectura  notable.

Escoltem, en el video següent a la Gens en “Come scoglio”

Pel que fa als cantants la competència amb altres gravacions és fortíssima. Els tres papers protagonistes femenins estan interpretats per la Véronique Gens (Fiordiligi), Bernanrda Fink (Dorabella) i Graciella Oddone (Despina). Comparades amb altres trios memorables (Caballé-Baker-Cotrubas amb Colin Davis, o M.Price-Minton-Popp amb Klemperer, per exemple) queden curtes, però s’ha de destacar l’elegantíssim i segur cant de la Gens, potser amb una mica de falta de mordente en “Come scoglio”, mentres que a la Fink, amb una veu de notable qualitat, li manca picardia i implicació. Els homes no presenten un nivell tant destacat com les dones, però sempre és agradable escoltar a un tenor tant seriós pel que fa a l’estil i musicalitat com el Werner Güra (Ferrando), i Pietro Spagnoli sempre aconsegueix imposar el seu carisma en qualsevol paper que fa (Don Alfonso). Potser Michael Boone (Guglielmo) sigui el menys destacat del sextet, però el seu treball és eficaç.

Sentim a la Gens i la Fink en el duet del primer acte “Ah guarda sorella”

Maravellós el conjunt CONCERTO KÖLN, amb una fusta que fa filigranes i una corda empastadíssima, si bé adoleix, empentada pel director, d’una mica de manca de brillantor, amb sons de vegades secs, de vegades arcaics.

W.A. Mozart – Cosi fan tutte (links)

Fiordiligi…………….Véronique Gens

Dorabella…………….Bernarda Fink

Despina………………Graciela Oddone

Ferrando…………….Werner Güra

Guglielmo…………..Marcel Boone

Don Alfonso………..Pietro Spagnoli

Kölner Kammerchor – CONCERTO KÖLN – René Jacobs

————————————

Links relacionats:

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/10/19/le-nozze-de-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/11/02/el-don-giovanni-de-rene-jacobs/

https://rodiazsa.wordpress.com/2010/03/07/la-clemenza-di-tito-per-rene-jacobs/

La clemenza di Tito per René Jacobs

7 Març 2010

Retornem a les òperes gravades pel René Jacobs, ara amb la última composició operística del geni de Salzburg: La clemenza di Tito.

A diferència de les quatre anteriors obres escèniques del compositor – Le Nozze, Don Giovanni, Cosi fan tutte i Die Zauberflöte – La clemenza és una òpera seria en tota regla. Es va estrenar el 6 de setembre de 1791, al Teatre Nacional de Praga com a obra per a celebrar la coronació en dita ciutat de Leopold II, que havia governat el ducat de La Toscana, al igual que el seu germà Josep II al que succeïa tras la seva mort, sota les idees de la il·lustració.

El llibret està inspirat en la pròpia figura de Leopold. Els seus coetanis el calificaven com el “Salomó del nostre segle” i com el “filòsof governant”. Després de cremar en públic forques i instruments de tortura, com a conseqüència del seu codi penal, la noblesa fiorentina el va voler obsequiar com a mostra de respecte amb una gran estàtua eqüestre, però Leopold renuncià en benefici del bé comú i amb aquells diners es van construir canalitzacions d’aigua. Aquest fet, que es va fer molt famós es pot comparar amb la peripècia de La clemenza di Tito, en la que l’emperador ordena entregar els regals destinats a la seva glorificació als habitants de la destruïda Pompeia.

Per a nosaltres, al segle XXI, la història d’aquesta òpera de Mozart ha sigut accidentada amb final feliç: l’obra va tenir molta popularitat durant vàries dècades abans de desaparèixer durant gran part dels dos últims segles, fins que en la dècada de1960 va ser redescoberta de manera triomfal.

Abans d’això es considerava la única obra de maduresa de Mozart fracassada. La opinió general d’aquell moment deia que el genial músic es sentia decebut amb la seva professió, trist amb aquest encàrrec d’última hora per a celebrar la coronació de Leopold II.

Mozart va fer servir un llibret de Pietro Metastasio escrit al 1734, que tractava de la llegendària clemència de l’emperador Tito vers els aristòcrates romans que havien conspirat contra ell, i que ja havia sigut musicat per prop de quaranta compositors abans que ell; però el va retallar radicalment, i aplicant les idees gluckianes de “formosa senzillesa” va deixar-nos una partitura caracteritzada per una tensió extraordinària i tremendament concisa i econòmica. La seva revisió de Metastasio va provocar un drama que resumeix el passat i mira directament al futur.

La versió de René Jacobs (de finals de 2005) continua en la mateixa línia musical dels comentats amb enterioritat Don Giovanni i Le Nozze.

El seu Mozart passa per un revisionisme dedicat més a experimentar amb les dinàmiques, les textures i els contrastos d’una partitura plena de subtileses i genialitats, que Jacobs aconsegueix posar sempre en primer pla. El so de l’Orquestra Barroca de Friburg és excel·lent, a l’antiga però sense exagerar en sons barroquitzans, que per a mi no són de rebut en el repertori clàssic. Però es fonamentalment en els recitatius on el director posa més carn a la graella, amb uns acompanyaments més vius i dramàtics que en cap altra versió.

Si musicalment ens trobem davant una lectura de primera categoria, amb les veus no arribem al mateix grau d’excel·lència (la competència es fortíssima) si bé és un cast de qualitat i força homogeni.

El Tito de Padmore és el del típic tenorino. Té molt bon estil i una musicalitat excel·lent, però la veu és vulgar i apareixen el típics sons mates i afalsetats d’aquesta escola de tenor mozartià que al seu dia van imposar el Luigi Alva i el Peter Schreier. Sentim-lo en les frases de “Se all’impero amici dei”

El paper de Sesto té una llarga llista d’intèrprets excelses (Berganza i von Otter, per a mi les més notables) i Bernanrda Fink fa una bona lectura. La veu té un color molt nítid i la seva línia de cant sempre és molt acurada, a més de donar una interpretació dramàtica molt creïble. Sentim-la en “Parto ma tu ben mio”

La Vitellia de la Pendatchanska és un altre valor afegit de la gravació. Aquesta soprano és una bona soprano per a aquests papers de coloratura més dramàtics (com poden ser l’Elektra de l’Idomeno o fins i tot la Donna Elvira). Dramàticament el seu cant té molt caràcter i magnetisme, amb un agut ben projectat i un greu considerable, però la hi ha una certa heterogeneïtat entre registres. Els seus atacs en els passatges més ornamentats recorden als de la Bartoli (en lo bo i en lo dolent). Us deixo la seva versió de “Ecco il punto…Non piu di fiori”.

L’Annio de la Marie-Claude Chappius potser sigui el punt més feble del repartiment, ja que crec que el seu cant no s’ajusta a l’estil mozartià. Els sons fixes i una certa lleugeresa del timbre fan que la trobi més indicada per a cantar parts del repertori barroc o renacentista. Comproveu-ho en el “Torna di Tito”.

La Sunhae Im fa una tan delicada com convencional Servilia, i Sergio Foresti un contundent Publio

Wolfgang Amadeus Mozart – La Clemenza di Tito (Parte 01, Parte 02)

Mark Padmore – Tito

Alexandrina Pendatchanska – Vitellia

Bernarda Fink – Sesto

Marie Claude Chappuis – Annio

Sunhae Im – Servilia

Sergio Foresti – Publio

RIAS Kammerchor– Orquestra Barroca de Friburg – René Jacobs