Archive for the 'Fleming' Category

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (2 de 3)

24 febrer 2011

Segona entrega de la sèrie emesa per la BBC en la que el mestre Pappano, actual director musical de la Royal Opera House, Covent Garden, fa un breu repàs a la història de l’òpera italiana.

Aquesta vegada tot el programa es centra en la figura més gran de la història de lírica italiana, i potser universal, la del gran mestre Giuseppe Verdi.

Potser és una mica excloent passar de Rossini (final del primer capítol) a Verdi sense dedicar un espai a dues figures tan transcendentals com Bellini i Donizetti, però la immensa importància de Verdi i la popularitat i qualitat de la seva obra mereixen un i deu capítols en exclusiva.

La narració intenta fer un seguiment cronològic dels principals successos en la vida i obra del compositor, lligant les diferents obres a diferents moments en la seva vida. Així se’ns relaciona La Traviata amb la seva relació llarga i socialment no gaire ben vista amb la Strepponi, Nabucco amb el Ressorgimento o Don Carlo amb la seva visió de la política i la religió.

A part de fragments musicals de vàries obres de l’autor i d’un fragment de l’escena de la bogeria de la Lucia de Lammermoor (que s’introdueix com a paradigma del romanticisme operístic i influència directa en la joventut de Verdi), les obres que es tracten en el documental són Nabucco, Rigoletto, La Traviata, Don Carlo, Aida, Otello i Falstaff.

Respecte als intèrprets que hi participen trobem les aportacions expressament realitzades per al documental de Diana Damrau (cantant la Lucia), Paolo Gavanelli parlant del Rigoletto, Renee Fleming, Joseph Calleja i Thomas Hampson parlant de La Traviata. A més de gravacions de la Sutherland (Lucia), Guleghina (Nabucco), M.Alvarez (Rigoletto), S.Keenlyside i Robert Lloyd (Don Carlo), Domingo, Te Kanawa i Leiferkus (Otello), i Bryn Terfel (Falstaff).

Respecte als llocs visitats el documental ens trasllada a la vila natal del compositor (Roncole), a la casa dels Baressi (Bussetto), Milan (Scala i Gran Hotel), la vila de Sant’Agata i a Verona. On se’ns ensenya l’orgue on tocava quan era un infant, les habitacions on dormia i composava, l’habitació on va morir, i fins i tot el barret de copa amb el que es va fer el que potser és el seu retrat més famós.

Com a curiositat, al final s’inclouen unes imatges gravades al 1901 de l’enterrament del compositor, que va ser absolutament multitudinari i que no havia vist mai.

Pappano ho explica tot amb una passió i una implicació sorprenent. Aquest senyor és un autèntic showman.

VIVA VERDI!

BBC.Opera Italia.2-Viva Verdi

http://rapidshare.com/files/399032857/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar
http://rapidshare.com/files/399033066/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar
http://rapidshare.com/files/399033186/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar
http://rapidshare.com/files/399033234/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar
http://rapidshare.com/files/399033280/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar
http://rapidshare.com/files/399033336/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar
http://rapidshare.com/files/399034467/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar
http://rapidshare.com/files/399033836/BBC.Opera.Italia.2of3.Viva.Verdi.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Opera from the Met: Armida de Rossini (01-05-2010)

11 Agost 2010

Renée Fleming és una superdiva, i exerceix. Com s’enten, sinó, que el Met dediqui tota una nova producció a un Rossini dels més inhabituals?

Armida és una de les òperes més estranyes de Rossini (tant per la seva poca presència en els teatres des de la seva estrena al 1817, com per la seva estructura), així que les funcions que es van estrenar a l’abril al Met suposaven les primeres que es feien al teatre del títol. I sembla que això li ve de gust a la Diva, ja que el teatre l’ha muntat ja unes quantes produccions amb premiers per a la companyia: Il Pirtata, Rodelinda (Haendel), Susana (Floyd) i ara l’Armida.

S’ha de dir que l’Armida és un paper molt destacat en la carrera de la Fleming, ja que gràcies a la creació que d’ell va fer al Festival Rossini de Pèsaro a l’any 1993 (del que SONY va editar la gravació en viu) el nom de la soprano va començar a sonar amb força (i des de llavors fins ara). Malgrat això, només al 1996 va tornar a interpretar-lo en una versió en concert a la New York City Opera de l’Eve Queler.

No està ja la Fleming per enfrontar-se amb garanties a aquest tipus de paper. Sí, la veu es cremosa i brillant, canta amb bon legato i les frases més líriques les borda, però i en els passatges més exigents, plens de fioritures i amb cant di sbalzo? Doncs, no. Hi ha crits, desafinacions, sons guturals i fioriture totalment desdibuixades.

A part d’això hi ha un altre problema cada vegada més greu en el cant de la Fleming, i és una tendència absoluta cap a la nyonyeria en l’aspecte interpretatiu. La seva interpretació és planera de solemnitat. S’esforça constantment en emetre un cant preciosista (recolzat en la bellesa del timbre) tant monòton com asèptic, que m’acaba avorrint. També cal dir, que la soprano està bastant reservona tota la funció, sense arriscar, i quan ho fa en l’escena final el resultat no és del tot satisfactori.

” D’amore al dolce impero “

Finale  “Dove son io? … E ver gode quest’anima”

L’Armida, però, no només és la soprano. En un fet certament inusual, l’òpera de Rossini necessita que el teatre recluti a sis tenors. El Met ha aconseguit reunir un grup força solvent, encapçalat per el cada vegada més consolidat Lawrence Brownlee.

A mi Lawrence Brownlee m’agrada moltíssim. Crec que la seva veu és perfecta per aquest rols rossinians. El seu Rinaldo té cos i presència al centre i puja a l’agut amb total facilitat, el seu cant és exquisit i les agilitat estant perfectament executades. Sincerament penso que li roba el show a la diva amb tota justícia. A més, físicament ha millorar molt, ja que comparant-lo amb els videos del Ramiro de l’any passat a les d’aquesta Armida ha perdut una bona pila de kilos.

Duet Armida i Rinaldo (Acte I) – Renée Fleming – Lawrenece Brownlee

Trio  “In quale aspetto imbelle” (Acte III) – Lawrence Brownlee – Kobie van Rensburg – Barry Banks

 De la resta de tenors destacar la notable doble labor de Barry Banks com Gernando i Carlo (irreprotxable en la seva aria i duet del primer acte), i la bona adequació de la resta a les seves parts.

Aria de Gernando “Non soffrirò l’offesa” (Acte 1)- Barry Banks

Menció a part es mereix l’actuació de Riccardo Frizza, que s’ha fet un nom en el món rossinià a força d’acompanyar al Juan Diego Flórez, que aquí està molt desencertat (pot ser per culpa de la Diva?), amb caigudes de tensió constants i alarmants, i més en una òpera tant llarga i força desconeguda, que poden convidar a l’oient o a l’espectador a apagar l’aparell multimèdia per pur aborriment.

Gioacchino Rossini – Armida (part01, part02)

Renée Fleming (soprano): Armida

Lawrence Brownlee (tenor): Rinaldo

John Osborn (tenor): Goffredo

Barry Banks (tenor): Gernando / Carlo

Kobie van Rensburg (tenor): Ubaldo

Yeghishe Manucharyan (tenor) : Eustazio

Keith Miller (baix) : Astarotte

Peter Volpe (baríton) : Idraote

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Riccardo Frizza