Archive for the 'Flórez' Category

Rockwell Blake, el tenor rossinià

13 Desembre 2011

El passat dissabte dia 3 de desembre el Juan Diego Flórez va fer un recital al Gran Teatre del Liceu, que per a tots el afortunats que hi vam estar presents no se’ns oblidarà mai. I és que va ser sensacional.

Es curiós que un tenor que té una veu limitada per al gran repertori (estem parlant d’un tenor contraltino que difícilment podrà atacar en escena els grans papers de tenor líric, inclús dominar els de tenore di grazia) hagi assolit un reconeixement tant espectacular fomentat en els papers rossinians. Això és tant evident que potser amb el Jonas Kaufmann (líric spinto) i el Piort Beczala (líric) siguin actualment les tres màximes figures en la corda tenoril.

I es que Flórez, des de que va debutar triomfalment amb 23 anys el ja llunyà any 1996 al Festival Rossini de Pèsaro amb el Corradino de la Matilde de Shabran, ha aconseguit al llarg dels anys una perfecció en la manera de cantar, en la tècnica i l’expressió que ha fet que es trenquin les barreres a aquest tipus de vocalitat, assolint l’estatus de superstar.

Però això no sempre ha estat així.

La recuperació de l’autèntica vocalitat rossiniana de tenor (almenys la de tenor contraltino, la de baritenore és un altre cas encara més delicat) ha estat complicada i lenta.

Des de la dècada dels 50, amb l’inici de l’anomenada Rossini-Renaissence, es comencen a recuperar els títols oblidats del mestre de Pèsaro (és a dir, gairabé tots excepte Barbiere i Cenerentola). En les dècades dels 50, 60 i 70s les grans recuperadores són les veus femenines, encapçalades per la Callas (Armida, Turco, Barbiere), Sutherland i Horne (Semiramide, Tancredi), Sills i Verret (Le siège de Corinthe), i Caballé (disc d’àries, del que ja vaig fer un post, Donna del Lago, Elisabetta, Guillem Tell). Al 1980 s’inagura el Rossini Opera Festival a Pèsaro, i amb ell es consolida la recuperació definitiva i de manera acadèmica del corpus rossinià.

Del 50s a finals dels 70s, les dones tiren del carro, i excepte comptades excepcions (Valletti, Gedda), els tenors encarregats de les vertiginoses parts escrites per rossini naufraguen penosament. A finals dels 70s, comencen a apareixer cantants que com Salvatore Fisichella o Francisco Araiza comencen a donar una dignitat a la vocalitat rossiniana de tenor. És en la dècada dels vuitanta quan apareixen els primers grans tenors rossinians moderns, entre ells alguns espanyols (Dalmau González i Eduard Giménez), però fonamentalment liderats per dos monstres del cant rossinià: Rockwell Blake i Chris Merritt, i també cal incloure al gran Ernesto Palacio (professor, mentor i agent del Juan Diego Flórez). I a partir d’ells una munió de bons cantants han anat sorgint durant els últims vint anys.

Segur que m’he deixat molts, però el que sí es clar que el Rockwell “Rocky” Blake és el més destacat de tots (per qualitat, número de papers i personalitat) fins l’arribada de l’estel peruà.

Blake representava tot un fenomen vocal que no ha tingut rival fins Flórez. Partint d’un instrument molt diferent, per presentar un timbre més ingrat, però basat en una veu de tessitura extensa, molt ben impostada, potent i extremadament dúctil, amb un control absolut de la respiració i un fiato inesgotable, i una tècnica per a la coloratura i el cant di sbalzo prodigioses, el cant del nordamericà era una barreja entre el virtuosisme i el rigor musical i dramàtic.

Semiramide: Ah, dov’è, dov’è il cimento

Rocky sempre fraseja i esculpeix cada frase amb una intenció concreta, ajudat pel domini total del seu instrument i recolzat en una tècnica portentosa que li permet jugar amb les dinàmiques i els ornaments amb tota tranquil·litat, sempre al servei del personatge, i molt poques vegades de manera gratuïta o desvirtuant l’escriptura del compositor. Així, el seu cant pot passar de la màxima expressió belcantista del legato i el cant elegiac, a la voragine absoluta dels moments agitats.

La facilitat extrema en el registre alt el permetia fer coses com aquesta:

A continuació us adjunto un sensacional i pioner recital gravat pel tenor cap a l’any 1993 sota el títol “Encore Rossini” (ja havia gravat un primer recital titolat “The Rossini Tenor”), en el que desgrana tota una sèrie d’àries que ara ens sonen a tots, però que en aquell moment eren autèntiques rareses per la gran majoria del públic. Fins i tot en això és pioner, ja que aquests discs representen un avançament al que al 2002 va gravar Flòrez amb el títol “Rossini Arias”

Zelmira: Terra amica

En fi, es pot dir, que fins a la data d’avui, el Rockwell Blake ha estat el màxim tenor rossinià, amb 18 títols, esdevenint el tenor referent i màxim expert en l’obra del compositor de Pèsaro. Fins a tal punt ho tenia assumit, que el mateix tenor va afirmar que “Rossini està fet per a mi i jo estic fet per a Rossini”.

 

Rockwell Blake – Encore Rossini (Cd, Password:  hartaopera.wordpress.com)

Tracklist:

1. Zelmira, opera: Terra amica, ove respira

2. Ermione, opera: Reggia abborita

3. Semiramide, opera: La sperenza, più soave

4. Otello, opera: Che ascolto ahimè…Ah come mai non senti

5. La gazza ladra, opera: Vieni, Vieni, fra queste braccia

6. Semiramide, opera: Ah, dov’è, dov’è il cimento

7. Ricciardo e Zoraide, opera: S’ella m’è ognor fedele

8. Armida, opera: Lo splendor di que’ rai…

London Symphony Orchestra-Maximiano Valdes

Apunts a la Temporada 2011-2012 del Liceu

23 febrer 2011

Habemus temporada! Dilluns es va presentar la nova temporada i la notícia va córrer com la pólvora pels blocs i webs amb comentaris de molts tipus, però tots coincidint que es tracta d’una temporada terriblement marcada per la retallada de les subvencions públiques.

Aprofito el desglossat detallat recollit en el bloc amic Moments d’Òpera, amb la informació de la temporada.

http://momentsopera.blogspot.com/

GRAN TEATRE DEL LICEU. TEMPORADA 2011-2012

OPERA

Faust, Charles Gounod

(fragments en versió concert)

Dir. musical: Edward Gardner i Pierre Valet

Dir. escena:

Dies 7, 10, 11, 15, 18, 20, 22, 25 i 28 d’octubre de 2011

Intèrprets: Krassimira Stoyanova, *Piotr Beczala, Erwin Schrott, Ludovic Téizer, Karine Deshayes, Julia Juon i altres.

*Ermonela Jaho, *Fernando Portari, Michele Pertusi, *Marc Barrard, Ketevan Kemoklidze i altres.

Sembla mentida que després de dècades sense programar l’obra – en temps, cabdal al repertori – ara es faci d’aquesta manera tant cutre i indigna. I per més INRI amb dos casts diferents. Posar quatre mobles  uns telons no costa res i tampoc es notaria tant en relació a la majoria d’escenografies que veiem al teatre (léase Il Trovatore, per exemple).

L’únic positiu és el bon conjunt de cantants reunits, que permetrà el debut d’un tenor com el Piotr Beczala, que ja està fem una notable carrera (sobretot a Nova York), i que crec ens farà fruir amb la seva veu de tenor líric.

Piotr Beczala – Salut! Demeure chaste et pure

Jo, Dalí, Xavier Benguerel

Dir. musical: Miquel Ortega

Dir. escena: *Xavier Albertí

Dies 19, 21 i 23 d’octubre de 2011

Intèrprets: Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Antoni Comas, Fernando Latorre, Julio Morales, Hasmik Nahapetyan, Àlex Sanmartí i altres.

Le Grand Macabre, Györg Ligeti

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escnènica: Àlex Ollé (La Fura dels Baus) i Valentina Carrasco

Dies 19, 22, 25 i 28 de novembre i 1 de desembre de 2011

Intèrprets: Werner van Mechelen, *Chris Merritt, Frode Olsen, Barbara Hannigan, Ning Liang, Brian Asawa, Martin Winkler, Anna Puche, Inés Moraleda, Francisco Vas i altres.

Amb els dos títols anteriors comencem amb les coses rares. El primer representa l’estrena d’una obra catalana sobre un personatge molt català com el Dalí. Mentre que la segona és una estrena absoluta al Teatre d’una obra d’un gran compositor contemporani. Es pot pensar que amb això s’acompleix amb el quota necessària d’obres modernes, em sembla bé, però vistes les experiències d’altres temporades o la Lulu d’aquest any amb el teatre mig buit a l’inici de la funció (tot i haver abaixat el preu de les entrades durant les funcions per atreure al públic, mentre els abonats havien pagat el seu preu íntegre) i les desercions massives en els entreactes, no crec que sigui aquesta la millor política anticrisis que pot fer el teatre. Potser han pensat que concntrant el número de funcions aconseguiran defendre la taquilla, però em dona la sensació que tornarem a tenir entrades a preu de saldo.

Linda di Chamounix, Gaetano Donizetti

Dir. musical: Marco Armiliato

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 20, 23, 27, 28 i 30 de desembre de 2011 i 2, 4, 5, 7 i 8 de gener de 2012

Intèrprets: Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone, Simón Orfila i altres.

Mariola Cantarero, *Ismael Jordi, Ketevan Kemolidze, Fabio Capitanucci, Paolo Bordogna, Mirco Palazzi i altres.

Desprès d’unes quantes temporades, torna al Liceu aquest melodrama semiseriós de Donizetti (de fet la última vegada va ser durant l’exili provocat per l’incendi, amb Gruberova com a protagonista), i torna amb uns casts molt prometedors. Per un costat un duo de luxe format per la Damrau (que a mi no acaba d’entusiasmar-me en el repertori italià) i l’elegància canora del Juan Diego Flórez (del que encara recordo la versió que ens va regalar del “Linda si ritiro” en el seu últim recital al Liceu); i en el segon cast dos cantants també excel·lents: la Mariola Cantarero i el debut de l’Ismael Jordi.

O luce di quest’anima-Diana Damrau

O luce di quest’anima-Mariola Cantarero

 Linda si ritiro-Juan Diego Flórez

Il burbero di buon core, Vicent Martín i Soler

Dir. musical: Jordi Savall

Dir. escènica: Irina Brook

Dies 27, 29 i 31 de gener i 2, 4 i 6 de febrer de 2012

Intèrprets: Elena de la Merced, Veronique Gens, Patricia Bardon, David Alegret, Paolo Fanale, Marco Vinco, Carlos Chausson, Josep Miquel Ramon i altres.

Le nozze di Figaro, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Cristophe Rousset

Dir. escènica: Lluís Pasqual -reposició de la producció-

Dies 28 i 30 de gener i 1 i 3 de febrer de 2012

Intèrprets: Maite Alberola, Ainhoa Garmendia, Borja Quiza, Joan Martín-Royo, Maite Beaumont, Marie McLaughlin, Marc Pujol, Roger Padullés, Vicenç Esteve Madrid, Naroa Intxausti i Valeriano Lanchas.

Aquestes dues obres suposen recuperar al Teatre dues coproduccions del Liceu. La primera, encara no vista però estrenada al Real ja fa uns anys, suposa revisar la segona obra d’un compositor que va fruir d’un gran èxit en vida com va ser Vicent Martín i Soler, però del que ara no es coneix a penes la seva obra. Mentre que la segona suposa reposar una de les obres mestres del repertori operístic d’un geni com Mozart que, al contrari de Martín i Soler, no va ser fins després de la seva mort que no va ser reconeguda la seva genialitat.

La Bohème, Giacomo Puccini

Dir. musical: Víctor Pablo Pérez

Dir. escènica: Giancarlo del Mónaco

Dies 27, 28 i 29 de febrer i 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 12, 13, 15, 16, 18 i 19 de març de 2012

Intèrprets: Fiorenza Cedolins, Ainhoa Arteta, *Ramon Vargas, Christopher Maltman, Gabriel Bermúdez, Carlo Colombara, Valeriano Lanchas i altres.

Inva Mula, Ainhoa Garmendia, Roberto Aronica, Georges Petan i altres.

Angela Gheorghiu, Ainhoa Arteta, Saimir Pirgu, Àngel Òdena i altres.

*Maria Luigia Borsi, Eliana Bayón, *Teodor Ilincai, Borja Quiza, Manel Esteve Madrid, Felipe Bou, Luis Cansino i altres.

18 funcions d’una obra superpopular i taquillera al màxim, això si que és per fer caixa! Tornarem a veure la antiquada (tradicional) però vistosa producció de Giancarlo del Mónaco amb un fotimer de repartiments entre el que destaca absolutament (almenys per a mi) el debut escènic al Teatre del gran tenor mexicà Ramón Vargas.

Che gelida manina-Ramon Vargas

Si, mi chiamano Mimi-Angela Gheorghiu

O soave fanciulla-A. Gheorghiu & R. Vargas

Una tragèdia florentina

El nan, Alexander Zemlinsky

Dir. musical: Marc Albrecht

Dir. escènica: Andreas Homoki

Dies 4, 10, 13, 16, 19 i 22 d’abril de 2012

Intèrprets: Marie Arnet, Isabel Bayrakdarian, Natascha Petrinsky, Klaus Florian Vogt, Cosmin Ifrim, Greer Grimsley i altres.

Més segle XX, més estrenes, mateixos errors.

La flauta màgica, Wolfgang Amadeus Mozart

Dir. musical: Pablo González

Dir. escènica: Joan Font (Comediants)

Dies 24, 26 i 28 d’abril de 2012

Intèrprets: Susanna Philips, Albina Shagimuratova, Pavol Breslik, Joan Martín-Royo, Georg Zeppenfeld, Vicenç Esteve Madrid, Ruth Rosique, María Hinojosa, Sandra Pastrana, Inés Moraleda, Mikhaïl Vekua, Kurt Gysen i altres.

N-èssima reposició de la producció dels comediants. Segon Mozart de la temporada, però només tres funcions? És raríssim.

Adriana Lecouvreur, Francesco Cilea

Dir. musical: Maurizio Benini

Dir. escènica: David McVicar

Dies 14, 16, 17, 18, 19, 21, 22, 23, 25, 26, 27 i 30 de maig i 3 de juny de 2012

Intèrprets: Barbara Frittoli, Dolora Zajick, Roberto Alagna, Joan Pons, Giorgio Giuseppini, Francisco Vas, Estefania Perdomo, Gemma Coma-Alabert, Eduardo Santamaría, Marc Pujol i altres.

Daniela Dessì, Marianne Cornetti, Fabio Armiliato, Bruno de Simone, Stefano Palatchi i altres.

Adriana Lecouvreur és una òpera que s’associa directament a una Diva. S’han programat 13 funcions d’aquesta obra relativament coneguda per al gran públic, repartides en dos repartiments molt sòlids, sobretot el primer amb quatre superstars (Frittoli-Zajick-Alagna-Pons) però sense perdre de vista a la Dessì, autèntica especialista en aquest rol. L’èxit serà directament proporcional a les prestacions que facin els protagonistes.

Io son l’umile ancella-Daniela Dessì

Acerba voluttà-Dolora Zajick

Poveri fiori…- Daniela Dessì

El gato con botas, Xavier Montsalvatge

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Emilio Sagi

Dies 19, 20, 26 i 27 de maig de 2012

Intèrprets: Marisa Martins, María Luz Martínez i altres.

El giravolt de maig, Eduard Toldrà -al Palau de la Música Catalana-

Dir. musical: Antoni Ros-Marbà

Dir. escènica: Oriol Broggi

Dies 10 i 11 de juny de 2012 (al Palau de la Música Catalana)

Intèrprets: Núria Rial, Maria Martins, Joan Cabero, David Alegret, Joan Martín-Royo i Stefano Palatchi.

Més quota catalana i més coses rares. Està bé aprofitat les produccions pròpies però portar una al Palau, on moltes vegades no hi cap ni l’orquestra fa arrufar el nas del que pot sortir. En sembla que el número de funcions de cadascuna de les obres, al igual que en el cas de Le Nozze o Die Zauberflöte no compensa l’esforç de reaprofitar-les (no s’amortitza), i en aquestes obres en concret, que no crec que tinguin un poder de convocatòria extraordinàri, potser sigui contraproduent.

Pelléas et Mélisande, Claude Debussy

Dir. musical: Michael Boder

Dir. escènica: Robert Wilson

Dies 27 i 29 de juny i 1, 3, 5 i 7 de juliol de 2012

Intèrprets: Yann Beuron, María Bayo, *Laurent Naouri, Hilary Summers, *John Tomlinson, Ruth Rosique, Kurt Gysen i altres.

Ja tocava veure-la al Liceu. Ara, ja veurem com està la Bayo.

Aida, Giuseppe Verdi

Dir. musical: Renato Palumbo

Dir. escènica: Josep Mestres Cabanes
Dies 21, 22, 24, 25, 27, 28 i 30 de juliol de 2012

Intèrprets: *Sandra Radvanovsky, Luciana D’Intino, Marcello Giordani, Zelko Lucic, Vitaly Kowaljov, Stefano Palatchi, Josep Fadó i altres.

Aquesta, junt amb La Boheme, sí que és una proposta segura per aconseguir caixa. Tot i que tornarem a patir la producció filològica de Mestres Cabanes (que ja hauria d’estar en un museu i no en el teatre), l’equip vocal plantejat, sobretot pel debut de la Radvanovsky (gran veu verdiana), farà que torni al teatre sense cap mena de dubte.

O patria mia-Sondra Radvanovsky

*Debuten al GTL.

—————————-

En resum, una temporada que sembla feta a retalls, amb 5 obres del segle XX, sense Wagner i altre cop sense Rossini. Es desaprofita la reposició de dues produccions pròpies de Mozart, que atreu sempre al públic en massa, programant poquíssimes funcions. Es programen La Boheme i Aida (aquesta última segurament fora d’abonament) com a produccions recaudatòries. Es fa una merda de proposta (salvant els cantants) per a un Faust que farà que el Teatre perdi prestigi. Es programen unes molts interessants, pels equips vocals, Linda di Chamonix i Adriana. I per fi podrem veure el Pelleas.

Vist això em faig les següents preguntes:

–         Com distribuiran les òperes, sobretot amb tantes amb tant poques funcions, en el fotimer de torns d’abonament existents?

–         Com afectarà el gran número d’òperes contemporànies i de reposicions en el número d’abonats? M’aventuro a dir que pot haver-hi una gran devallada.

–         Creieu què és sostenible un teatre que en lloc d’agafar la crisis per les batlles i sacrificar part de la seva filosofia, de sortida defensable i consistent en l’equilibri entre obres del gran repertori i estrenes d’obres, programa sis títols totalment infreqüents amb el perill, constatat a la sala temporada rere temporada, de tenir el teatre mig ple en un percentatge elevat de funcions?

Jo penso la direcció artística del Teatre se l’ha jugat, i molt, cara a la temporada vinent. Sí surt bé, que pot passar si aguanta el número d’abonats (que al final paguem per un número tancat d’obres ens interessin o no) ja veurem com afecta a la temporada posterior, però que si surt malament pot deixar el teatre en una situació econòmica delicadíssima.

De totes maneres, em quedo amb el positiu, que és que tot i la crisis encara vindran grans artistes, alguns, com el Ramon Vargas, al que jo admiro moltíssim, que debuten, per fi, a l’escenari del Liceu.

Per a que fruiu del seu art us deixo un dels seus recitals en estudi, on repassa tota una sèrie d’àries fonamentals per a un tenor líric.

RAMÒN VARGAS – L`AMOUR, L`AMOUR (CD)
1. L’amour, l’amour… Ah, lévetoi, soleil…. (Romeo et Juliette)
2. En fermant les yeux…. (Manon)
3. Pourquoi me réveiller …(Werther)
4. Inosservata penetrava … Angelo casto e bel (Il duca d’Alba)
5. Tombe degli avi miei …. Fra poco a me… (Lucia di Lammermoor)
6. Spirto gentil … (La Favorita)
7. Una furtiva lagrima ….(L’elisir d’amore)
8. Ed ancor la tremenda porta…. (Roberto Devereux)
9. Kuda, kuda, kuda vi udalilis (Eugen Onegin)
10. Ella mi fu rapita! … Parmi veder le lagrime… (Rigoletto)
11. La donna è mobile (Rigoletto)
12. Forse la soglia attinse … Ma se m’è forza perderti (Un ballo in maschera)
13. Che gelida manina (La Boheme)

L’òpera italiana explicada per l’Antonio Pappano (1 de 3)

18 febrer 2011

Una de les coses que té la BBC és que exerceix de cadena pública, és a dir, intenten fer una programación de qualitat on tingui molt pes la información, la divulgació del coneixement i el foment de la cultura.

Així, durant l’any 2010 van realitzar una minisèrie de documentals divulgatius sobre la història de l’òpera italiana, recolzant-se en la figura d’Antonio Pappano, flamant director musical de la Royal Opera House de Londres.

El primer capítol es centra en el període de temps que va des de el naixement de l’òpera com a gènere (inicis del segle XVII) fins a l’esclat del romanticisme operístic (primer quart del segle XIX).

Com heu pogut observar en el vídeo anterior, que és l’inici de la sèrie, la narració es centra en el repàs d’obres cabdals en la història de l’òpera italiana, emmarcant-les en el seu context geogràfic, històric i social. Aprofitant el “desparpajo” de Pappano, que certament no m’esperava, es comenta i repassa moments musicals destacats i, a part del director, es compta amb l’ajuda de primeres figures del cant. Així viatgem a les ciutats i paratges on van viure els compositors, visitem arxius i biblioteques, assistim a assaigs dels cantants,…., tot amb bon ritme i explicat de manera molt directa.

En aquest primer episodi hi participen expressament Danielle di Niese, Sarah Connolly, Pietro Spagnoli, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez. Els cantants expressen les seves impressions de com s’han d’atacar els papers, la vocalitat i la música, i canten amb el mestre Pappano al piano. En aquest capítol sentim a la di Niese cantant la Cleopatra, a DiDonato en Una voce poco fa, a Spagnoli amb el Largo al factotum i a Florez en el rondo final d’Almaviva.

Complementant a aquests moments musicals, en el tema visual se’ns passeja per produccions de les obres tractades, sempre molt destacades. En aquest cas es parla de l’Orfeo de Monteverdi, el Giulio Cesare de Haendel i de Il Barbiere di Siviglia de Rossini, amb imatges de les produccions Flo-Savall (Liceu), McVicar-Christie (Glyndebourne) i Lesier-Cauvier-Pappano (Royal Opera) respectivament.

Sentim a la DiDonato en Contro un cor, estret del seu últim disc Diva-Divo.

Els diferents documentals us podeu veure al youtube a troços en l’anglès original, inclús amb subtítols en anglès (he trobat algun tros en castellà).

Jo us deixaré links per a que els descarregueu el arxiu de vídeo amb els subtítols en anglès associats.

Són molt entretinguts.

BBC.Opera Italia.1-Beginnings

http://rapidshare.com/files/399027008/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part1.rar

http://rapidshare.com/files/399027370/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part2.rar

http://rapidshare.com/files/399028430/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part3.rar

http://rapidshare.com/files/399028474/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part4.rar

http://rapidshare.com/files/399028790/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part5.rar

http://rapidshare.com/files/399028993/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part6.rar

http://rapidshare.com/files/399029025/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part7.rar

http://rapidshare.com/files/399028314/BBC.Opera.Italia.1of3.Beginnings.PDTV.Xvid.AC3.part8.rar

Una Cenerentola molt completa

29 gener 2011

De les innumerables versions de La Cenerentola que he sentit aquesta és la que, sens dubte, més música té. I és que en aquesta gravació en viu de les funcions de Pesaro de l’any 2000 es van interpretar tots els talls que en el 95% de les gravacions i funcions es fan.

Així, l’acte segon comença amb el cor “Ah! Della bella incognita”

Acte II, escena 1

Coro
Ah! Della bella incognita
L’arrivo inaspettato
Peggior assai del fulmine
Per certe ninfe è stato.

La guardano e tarroccano;
Sorridono, ma fremono;
Hanno una lima in core 
Che a consumar le va.
Guardate ! Già regnavano.
Ci ho gusto. Ah ah ah ah.
(partono deridendole)

No és una peça indispensable, però dóna una mica de vida a l’actuació del cor, que en aquesta obra és ben escasa.

Més interessant és l’aria di sorbetto de Clorinda, just abans de l’escena final. Aquesta aria sí que és més interessant.

Per a ser un ària de sorbet té bastant entitat i està escrita per a que la cantant es pugui lluir. Penseu que aquest tipus de peces es feien per a que el públic pogués sortir un moment a descansar i pendre un refrigeri o comentar la jugada.

Acte II, escena 9

Clorinda
Sventurata! mi credea 
Comandar seduta in trono.
Son lasciata in abbandono
Senza un’ombra di pietà.

Ma che serve! tanto fa:
Sono alfine giovinetta,
Capitar potrà il merlotto.
Vo’ pelarlo in fretta in fretta,
E scappar non mi potrà.

Un marito, crederei,
Alla fin non mancherà
.

 

Les funcions d’aquesta Cenerentola de Pesaro tenen un nivell notable, liderades pel juvenil i virtuós Ramiro del Juan Diego Flórez, i la molt carnosa, de veu i timbre, Angiolina de la Ganassi. Com a Don Magnifico un vocalment justet Bruno Praticó, si bé la seva vessant interpretativa és de les que creen escola. El Dandini de Roberto de Candia està servit AMB gràcia i bona presència vocal, mentre que Ulivieri es defensa molt bé en la tremenda ària (de la que vull parlar un dia) “Là del ciel nell’arcano profundo”.

L’Orquestra del Comunale di Bologna i l’habitual Cor de Cambra de Praga aporten el nivell necessari per a la lectura rigorosa i viva del Carlo Rizzi.

Gioacchino Rossini-La Cenerentola (1, 2 y 3)

Don Ramiro – Juan Diego Flórez

Dandini – Roberto de Candia

Don Magnifico – Bruno Praticó

Clorinda – Ekaterina Morozova

Tisbe – Sonia Prina

Angiolina – Sonia Ganassi

Alidoro – Nicola Ulivieri

Coro de Camara de Praga-Orchestra Comunale di Bologna-Carlo Rizzi

Preparant Le Fille du Regiment

10 Març 2010

El passat diumenge es van iniciar al Liceu la sèrie de 13 representacions que de Le Fille du Regiment es donaran al teatre. 

Le Fille du Regiment és una òpera còmica menys ambiciosa que la majoria d’obres dramàtiques del compositor. Està farcida de peces de caire marcial i perfectament pensades de cada a la galeria, més concretament cara del públic francès, donada la gran quantitat de fragments descaradament dedicats a l’exaltació de la pàtria francesa. 

Com s’explica molt adientment a la web del teatre l’obra es va estrenar l’onze de Febrer de 1840 a l’Opéra Comique de Paris, amb llibret en francès de Jules Henri Vernos de Saint Georges i Jean François Bayard, ja amb el compositor afincat a la capital gala. Pocs mesos desprès es reestrenava a la Scala de Milà amb una versió modificada i llibreto adaptat al italià per Callisto Bassi. 

L’obra va tenir un recorregut diferenciat en les seves dues versions. La versió francesa poc a poc es va anar consolidant a França convertint-se en una peça típica d’exaltació patriòtica que es programava sempre per a la Festa Nacional del 14 de juliol, i en cada ciutat es canviava el nom del regiment per el que estava aquarterat més pròxim a la localitat. Això va durar fins a la primera dècada del segle XX, quedant pràcticament olvidada després de la I Guerra Mundial. 

Per altre part la versió italiana es va imposar com a la versió favorita per a la seva estrena en diferents teatres del món, i al 1843 ja es va estrenar als Estats Units. L’obra va perdurar per la predilecció que moltes sopranos lleugeres llegendàries van tenir pel paper de Marie (un autèntic bombó per aquesta corda), ja que és un rol molt exigent vocalment en el sentit que necessita d’una soprano dominadora de la coloratura i dotada d’un registre agut i sobreagut ben sa. Així la Jenny Lind, Pauline Lucca, Adelina Patti, Luisa Tetrazzini o Toti dal Monte van mantenir l’òpera, sempre en italià, en la llista d’obres programades als teatres, però sense arribar a esdevenir una obra clara del repertori. 

No va ser fins que Joan Sutherland i Luciano Pavarotti la rescatessin al Covent Garden primer i al Metropolitan desprès en la versió original francesa que no va tornar a tenir la presència més regular en els teatres d’arreu del món. 

Com ja he comentat, l’obra es sustenta fonamentalment en tres variables fonamentals: El primer és el paper de Marie, tot un vehicle per al lluïment de la soprano que a part de cantar molt i ben difícil ha de tenir la suficient vessant còmica per donar fer una bona creació del personatge; el segon és el tenor que ha d’afrontar la tremendament exigent ària del primer acte amb els seus 9 do de pits escrits, però que no s’ha de quedar en aquesta exhibició de facultats sino que ha de ser capaç de cantar amb un estil belcantista perfecte i amb la delicadesa i pathos necessaris la del segon acte; i per últim en el propi conjunt d’intèrprets i escenografia que han de fer que el públic es contagi de l’humor blanc i melodies faciones i marcials que omplen el llibret i la partitura. 

——————————————-

 Bé, passem ara a ampliar la informació de les funcions i la producció tirant de la web del teatre. 

En primer lloc us adjunto enllaç del Full informatiu de la producció que fa el teatre

http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//full_regiment.pdf

——————————————- 

En segon lloc us recullo l’argument estret de la web, amb alguns videos il·lustratius protagonitzats pels dos principals intèrprets del primer repartiment: Patricia CIofi i Juan Diego Flórez 

Argument 

http://www.liceubarcelona.cat/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=230&temporada=4&Itemid=39&lang=ca

Acte I

Als afores d’un rústec poblet de muntanya, un grup de pagesos vigila el pas de l’exèrcit francès que s’acosta, mentre que les dones resen. Entre la gent veiem la pretensiosa marquesa de Berkenfield, morta de por, assistida pel seu majordom Hortensius. Hi ha una gran alegria quan un pagès diu que els francesos ja són lluny. La noble dama havia deixat el seu castell per dirigir-se a Àustria i evitar les lluites al Tirol i es refugia en una cabana mentre Hortensius va a recuperar la seva carrossa. Aviat troba el sergent Sulpice, del 21è regiment francès de granaders, que li dóna permís per continuar el seu camí amb la vella dama.

Sulpice, de caràcter rude i cor noble i generós, resta sol i sent arribar Marie, la cantinera, protagonista de l’òpera: una noia bonica, vital i alegre que quan era un infant va ser recollida pel regiment i va fer-se gran al so dels timbals. Els soldats es consideren els seus pares, l’estimen amb tendresa i la van nomenar cantinera del regiment. El sergent creu que ja ha arribat l’hora de casar-la i la interroga sobre un foraster amb el qual l’han vista parlar. Marie diu que es tracta de Tonio, un jove tirolès que li va salvar la vida quan queia per un espadat, que és una excel•lent persona, que estan enamorats, però que han decidit que el seu amor no és possible, perquè el seu marit ha de ser soldat del regiment.

Arriben els soldats que han detingut Tonio, que identifiquen amb un espia perillós i volen condemnar-lo a mort. Marie intervé ràpidament i els convenç que aquest jove és el seu salvador. El brindis amb rom que proposa Sulpice s’acompanya dels entusiastes i marcials cuplets de Marie. (Us deixo vídeo del duo amb la Ciofi i Flórez a Genova)

Sona la retreta i aviat reapareix Tonio, que fa saber a Marie que no està disposat a perdre-la, que l’estima de tot cor. Sulpice sorprèn els dos enamorats i intenta imposar la seva autoritat, però sense cap resultat. Marie assegura que no es casarà si no és amb l’atractiu tirolès, i Tonio surt per convèncer els altres soldats que permetin el seu casament.

Arriben la marquesa de Berkenfield i Hortensius; la dama ha decidit tornar al seu castell i demana la protecció del 21è regiment. Sulpice, en saber el nom d’aquest castell, té una impressió molt forta. Havia estat un gran amic del capità francès Robert, el qual havia tingut una relació amorosa amb una Berkenfield –segons la marquesa, germana seva– de la qual havia nascut una nena. Abans de morir, Robert va confiar la seva filla a un vell servidor perquè la portés a la marquesa, però en una altra acció bèl•lica el pobre vell va morir. La noble suposa que la criatura, que seria, si visqués, la seva única descendent i hereva, devia perdre la vida, però Sulpice la identifica immediatament amb la seva estimada cantinera Marie. Una carta difícil de desxifrar de la qual ja s’havia parlat abans serveix de prova irrefutable que Marie és la filla del capità Robert i una Berkenfield.

Marie torna i es troba amb la gran sorpresa de ser membre d’una noble i rica família. La marquesa decideix emportar-se-la tot seguit i intentar educar-la d’una manera adequada a la seva condició, per a la qual cosa venç la inicial reticència de la noia amb la carta del seu pare.

El cor de soldats apareixen en escena cantant un himne marcial i arriba també Tonio, vestit de soldat francès, que acaba d’allistar-se al regiment per poder aspirar a la mà de Marie i amb la famosa i arriscada cavatina «Ah! mes amis quel jour de fête» aconsegueix que els militars es posin al costat dels enamorats. (Esculteu a Flórez amb els magnífics 9 do de pit, la producció és en la que es basa la que es veurà al Liceu)

Però l’alegria es converteix en tristor quan el sergent anuncia la decisió de la marquesa d’endur-se Marie per donar-li una bona educació. La malenconia de Marie davant aquesta decisió i el dolor de separar-se dels seus companys i del seu amor s’expressa en la no menys coneguda romança «Il faut partir». Els dos protagonistes canten un breu i líric duo, Marie s’acomiada de cadascun dels soldats i la marquesa s’endú la noia entre les darreres promeses d’amor dels amants. (Sentim la despedida de Marie amb la Patricia Ciofi)

Acte II

En un saló d’un palau luxós, la marquesa de Berkenfield i la seva amiga, la ridícula duquessa de Crakentorp, parlen sobre el contracte de matrimoni que han de signar entre Marie, la neboda retrobada, i el nebot de la duquessa.

Fa tres mesos que Sulpice, ferit en una batalla, es troba convalescent al palau gràcies a les súpliques de Marie, i la marquesa, que desconfia de l’actitud aparentment dòcil de la noia, demana ajuda al vell soldat perquè la convenci. Aquesta nit se celebra una festa per celebrar les esposalles i la marquesa obliga Marie a fer el darrer assaig de la peça de cant que ha de protagonitzar per convèncer els seus amics que és una noia refinada, no una vulgar cantinera. L’assaig esdevé un cant nostàlgic i rebel de Marie i el sergent, davant la irritació creixent de la marquesa.

Resten sols Sulpice i Marie i el militar intenta de bona fe convèncer la noia de la conveniència d’entrar al gran món i casar-se amb un duc, però ella es lamenta amargament i se sent molt desgraciada. Quan resta sola a escena, canta la gran ària del segon acte, en la qual inicialment expressa amb tristesa i elegància els seus sentiments, però quan sent al fons la marxa militar del regiment que arriba a salvar-la canvia radicalment el seu estat d’ànim, corre a la finestra i amb gran alegria canta la cèlebre cabaletta «Salut à la France!», que esdevingué gairebé un himne nacional. Els soldats abracen Marie i s’avança Tonio, condecorat amb una medalla per les seves proeses a l’exèrcit. Resten sols Tonio, Marie i Sulpice, que canten un alegre i deliciós trio.

Entra la marquesa i s’indigna de trobar Tonio amb la noia. L’enamorat intenta convèncer la marquesa amb el cant d’una bella romança, però aquesta es mostra hostil una vegada més. (Sentim “Pour me rapprocher de Marie”)

Tonio decideix jugar fort i revelar un secret que ha descobert: Marie no és filla de la germana de la marquesa de Berkenfield per la senzilla raó que la marquesa és filla única. Ella explica aleshores la veritat al sergent Sulpice: filla d’una noble casa, es va enamorar del capità Robert, de l’exèrcit napoleònic, i dels seus amors va néixer una filla que va amagar per mantenir el seu bon nom. Els avatars de la guerra van deixar la criatura orfe del pare i extraviada, fins que com s’ha explicat a l’inici, el regiment 21 la va adoptar.

Arriben el notari i els convidats i la marquesa es veu amb dificultats per justificar l’absència de Marie davant una irritada i agressiva duquessa. Sulpice demana permís a la marquesa per explicar tota la veritat a la noia i entra finalment Marie, molt emocionada pel fet de retrobar la seva mare i decidida –malgrat la seva gran pena– a signar. Però els soldats del regiment envaeixen l’estança per donar suport a Marie i afirmen solemnement que la noia era la cantinera i la filla del regiment, davant l’horror dels presents. Marie es guanya els sentiments dels convidats amb una breu romança i la marquesa s’adona que no és just sacrificar la seva filla per orgull i prejudicis socials i concedeix la seva mà a Tonio davant l’entusiasme general i la indignació de la duquessa. L’òpera acaba amb una apoteosi militar, amb el cant entusiasta de «Salut à la France». 

——————————————-

 Libretto

 http://www.liceubarcelona.cat/cms/administrator/components/com_info/liceu/web/uploads/assets//llibret_fille_cat.pdf

  ——————————————-

 Ara un parell de gravacions:

 Una històrica i ja posteada fa quasi un any: Sutherland-Pavarotti-Bonyge-Met, 1972

https://rodiazsa.wordpress.com/2009/03/14/opera-from-the-met-la-fille-du-regiment-17-02-1972-el-dia-que-pavarotti-es-va-fer-famos/

L’altra les últimes funcions de l’obra també al Met fa unes setmanes amb el Juan Diego Flórez i la Diana Damrau.

Gaetano Donizetti – La Fille du régimen (Part 01, Part 02, juntar amb HJSplit)

Diana Damrau (soprano) : Marie

Juan Diego Florez (tenor) : Tonio

Maurizio Muraro (bajo): Le sergent Sulpice

Meredith Arwady (mezzo-soprano) : La Marquise de Berkenfield

Kiri Te Kanawa (mezzo-soprano) : La Duchesse de Crakentorp

Donald Maxwell (bajo) : Hortensius

Roger Andrews (tenor) : Un caporal

Jeffrey Mosher (tenor) : Un paysan

Jack Wetherall : Un notaire

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Marco Armiliato (13-feb-2010)

——————————————-

Més informació de la producció:

Direcció d escena Laurent Pélly

Escenografia Chantal Thomas

Vestuari Laurent Pélly

Il·luminació Jôel Adam

Coreografia Laura Scozzi

Nous diàlegs i dramaturga Agathe Melinand

Nova Producció: Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de: Metropolitan Opera House (New York) / Royal Opera House Covent Garden (Londres) / Wiener Staatsoper (Viena)

Direcció musical – Yves Abel

Marie – Patrizia Ciofi/Nino Machaidze

Tonio – Juan Diego Flórez/Antonio Gandía

Sulpice Pingot – Pietro Spagnoli/Carlos Bergasa

Marquesa de Berkenfield – Victoria Livengood

Hortensius – Àlex Sanmartí

Caporal – Josep Ribot

Notario – Arnau Vilardebó

La Duquesa de Crackentorp – Ángel Pavlovsky

Opera from the Met: La Sonnambula (02-03-2009)

3 Abril 2009

sonnambula

 

Pocs dies després de les anunciades funcions del duo Netrebko-Villazón (malgrat que el mexicà només va complir el primer dia) en les donizettianes Lucies, es presentava al Met una altra parella d’excepció: la Natalie Dessay i el Juan Diego Flórez, en una altra obra mestre del repertori belcantista, en aquest cas, La Sonnambula de Vincenzo Bellini.

 

A priori la soprano francesa i el tenor peruà surten amb avantatja ja que tenen la tècnica i el tipus de veu idonis per als papers d’Amina i Elvino, la parella de joves enamorats que quan estant a punt de casar-se tenen un conflicte molt seriós a causa dels episodis de sonambulisme de la noia, que fan que, per una exagerada gelosia, el noi suspengui la boda (ningú sap que és sonàmbula). Malgrat els moments de sofriment tot s’aclarirà i els enamorats menjaran perdius juntets.

 

La Natalie Dessay no ha de demostrar que és una Amina fenomenal (ja ho acrediten la seva gravació d’estudi i altres gravacions en directe que circulen per la xarxa), la seva aproximació al personatge és molt lírica des del punt de vista vocal, reflexant innocència, melanconia, resignació i alegria sense caure en “ñoñerias” absurdes en la interpretació i artificis buits en el cant (com altres que coneixem). Evidentment no es pot comparar amb la divina Callas (Sonnambula inigualable tant expressiva com tècnicament), però juga en la mateixa divisió que una Sutherland o una Scotto.

 

La veu a perdut aquella facilitat d’emissió en l’agut extrem de fa uns anys, que ara ataca amb més prudència, menys quantitat i menys fiato, però continua presentant una tècnica fantàstica pel canto fiorito, a més de haver arrodonit el timbre en la resta de registres, com ja es nota en la seva entreda “Come per me sereno”. Està prudent, però ajustada en la cabaletta següent “Sovra il sen la man si posa”. En el duo “Son geloso del zefiro errante” la lliçó de belcantisme és notable per les dues parts, i la veu està molt present en tot el final del primer acte. En l’escena final destapa “el tarro de las esencias” con un “Ah! Non credea mirarti” colpidor i cantat amb una exquisitessa suprema, finalitzant la seva prestació amb un més que espectacular “Ah! Non giunge”. Té un èxit rotund.

Flórez & Dessay – Son geloso del zefiro errante – Met 2009

Natalie Dessay – Ah! Non credea mirarti…Ah! Non giunge – Met 2009

Per la seva part Juan Diego Flórez és un Elvino d’antologia. No enganyem a ningú quan diem que es pot comparar, sense cap mena de perill de caure en l’exageració, a l’Elvino de Kraus, o al magnífic Elvino discogràfic del Pavarotti (impressionant per la generositat i la bellesa de la seva veu, més que pel la puresa del seu cant). Flórez és una mena de barreja d’ambdues coses: té l’elegància i el rigor estilístic del canari i un timbre bellíssim com l’italià. La seva prestació em fa oblidar la nefasta gravació amb la Bartoli (de la que no ser si parlar un dia perquè en fa posar de mala llet), tot i que en la seva entrada està una mica reservat i talla alguna repetició. En el duo ja està a ple rendiment (com heu pogut escoltar al link) i la es fa notar al final del primer acte, on ha d’apretar per a projectar la veu amb suficiència per a que se’l senti (Flórez no té una veu gran, però la sap projectar). En el segon acte es va creixent i ens regala un “Ah! Perché non posso odiarti” que quasi em provoca un infart (quina coloratura i quins aguts) pel superagut final que durà més de 10 segons. La funció per a ell pràcticament ja s’ha acabat en aquest punt. El públic enfolleix.

 

Juan Diego Florez – Tutto è sciolto.. .ah perché non posso odiarti – Sonnambula-Met 2009

 

La resta del repartiment no està a l’alçada (és molt difícil). Decepciona i molt el Rodolfo del baix Michele Pertusi amb una veu que sembla envellida prematurament, amb més d’un so massa brut i amb un cant poc edificant. Correctes sense més la Lisa de Jennifer Black i la Teresa de Jane Bunnell.

 

El cor i l’orquestra del Metropolitan acompanyen amb cura als cantats sota la direcció de l’Evelino Pido, molt pendent de deixar fer als seus divos, recuperant aquella sàvia manera de dirigir òpera belcantista en la que l’orquestra ha de sonar bé i ajustada però ha de ser flexible als requeriments dels autèntics protagonistes del show.

 

BELLINI – LA SONNAMBULA – MET – 02-03-2009 (Descàrrega de l’òpera aquí)

 

Natalie Dessay (soprano) : Annina

Juan Diego Florez (tenor) : Elvino

Michele Pertusi (bajo) : Il conte Rodolfo

Jane Bunnell (mezzo-soprano) : Teresa

Jennifer Black (soprano) : Lisa

Jeremy Galyon (bajo) : Alessio

Bernard Fitch (tenor) : Un notaro

 

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra

Director : Evelino Pido