Archive for the 'Frizza' Category

Opera from the Met: Armida de Rossini (01-05-2010)

11 Agost 2010

Renée Fleming és una superdiva, i exerceix. Com s’enten, sinó, que el Met dediqui tota una nova producció a un Rossini dels més inhabituals?

Armida és una de les òperes més estranyes de Rossini (tant per la seva poca presència en els teatres des de la seva estrena al 1817, com per la seva estructura), així que les funcions que es van estrenar a l’abril al Met suposaven les primeres que es feien al teatre del títol. I sembla que això li ve de gust a la Diva, ja que el teatre l’ha muntat ja unes quantes produccions amb premiers per a la companyia: Il Pirtata, Rodelinda (Haendel), Susana (Floyd) i ara l’Armida.

S’ha de dir que l’Armida és un paper molt destacat en la carrera de la Fleming, ja que gràcies a la creació que d’ell va fer al Festival Rossini de Pèsaro a l’any 1993 (del que SONY va editar la gravació en viu) el nom de la soprano va començar a sonar amb força (i des de llavors fins ara). Malgrat això, només al 1996 va tornar a interpretar-lo en una versió en concert a la New York City Opera de l’Eve Queler.

No està ja la Fleming per enfrontar-se amb garanties a aquest tipus de paper. Sí, la veu es cremosa i brillant, canta amb bon legato i les frases més líriques les borda, però i en els passatges més exigents, plens de fioritures i amb cant di sbalzo? Doncs, no. Hi ha crits, desafinacions, sons guturals i fioriture totalment desdibuixades.

A part d’això hi ha un altre problema cada vegada més greu en el cant de la Fleming, i és una tendència absoluta cap a la nyonyeria en l’aspecte interpretatiu. La seva interpretació és planera de solemnitat. S’esforça constantment en emetre un cant preciosista (recolzat en la bellesa del timbre) tant monòton com asèptic, que m’acaba avorrint. També cal dir, que la soprano està bastant reservona tota la funció, sense arriscar, i quan ho fa en l’escena final el resultat no és del tot satisfactori.

” D’amore al dolce impero “

Finale  “Dove son io? … E ver gode quest’anima”

L’Armida, però, no només és la soprano. En un fet certament inusual, l’òpera de Rossini necessita que el teatre recluti a sis tenors. El Met ha aconseguit reunir un grup força solvent, encapçalat per el cada vegada més consolidat Lawrence Brownlee.

A mi Lawrence Brownlee m’agrada moltíssim. Crec que la seva veu és perfecta per aquest rols rossinians. El seu Rinaldo té cos i presència al centre i puja a l’agut amb total facilitat, el seu cant és exquisit i les agilitat estant perfectament executades. Sincerament penso que li roba el show a la diva amb tota justícia. A més, físicament ha millorar molt, ja que comparant-lo amb els videos del Ramiro de l’any passat a les d’aquesta Armida ha perdut una bona pila de kilos.

Duet Armida i Rinaldo (Acte I) – Renée Fleming – Lawrenece Brownlee

Trio  “In quale aspetto imbelle” (Acte III) – Lawrence Brownlee – Kobie van Rensburg – Barry Banks

 De la resta de tenors destacar la notable doble labor de Barry Banks com Gernando i Carlo (irreprotxable en la seva aria i duet del primer acte), i la bona adequació de la resta a les seves parts.

Aria de Gernando “Non soffrirò l’offesa” (Acte 1)- Barry Banks

Menció a part es mereix l’actuació de Riccardo Frizza, que s’ha fet un nom en el món rossinià a força d’acompanyar al Juan Diego Flórez, que aquí està molt desencertat (pot ser per culpa de la Diva?), amb caigudes de tensió constants i alarmants, i més en una òpera tant llarga i força desconeguda, que poden convidar a l’oient o a l’espectador a apagar l’aparell multimèdia per pur aborriment.

Gioacchino Rossini – Armida (part01, part02)

Renée Fleming (soprano): Armida

Lawrence Brownlee (tenor): Rinaldo

John Osborn (tenor): Goffredo

Barry Banks (tenor): Gernando / Carlo

Kobie van Rensburg (tenor): Ubaldo

Yeghishe Manucharyan (tenor) : Eustazio

Keith Miller (baix) : Astarotte

Peter Volpe (baríton) : Idraote

The Metropolitan Opera Chorus and Orchestra-Riccardo Frizza

ERWIN SCHROTT

2 Març 2009

cover

A l’estiu de 2008 va sortir el disc recital de presentació del baix-baríton uruguaià (més aviat baix) Erwin Schrott.

El noi, perquè només té 36 anys, ja estava cridant força l’atenció pels grans escenaris d’òpera, sobretot per les seves interpretacions del Don Giovanni al Met i al Covent Garden, i un Don Giovanni i un Mosè amb Muti a la Scala, on la crítica quasi havia apostat més per la seva “impresionant” presència escènica i dots d’actor, que per les seves qualitats vocals.

Les qualitats vocals les té, i força bones (va guanyar el primer premi del concurs Operalia al 1998). És un baix (no sé perquè es diu baix-baríton). La veu es consistent, amb un bon gra i color fosc. Va bé cap al greu (com demostra en les àries de Verdi del disc, on destaca molt l’escena de Banquo del Macbeth “Studia el passo,… Come dal ciel precipita”), i també sona net en les altures. Controla bé les dinàmiques de la veu (com demostra a l’ària de la Dannació de Faust “Voici des roses”) i s’adapta bé als diferents estils.

Pel cantó negatiu dues objeccions, que no treuen mèrit a la bona qualitat general del disc i del cantant: la primera és que el timbre no es del tot net, donant una lleugera sensació de brutícia; i la segona és una tendència descarada a la sobreactuació vocal (sobretot en l’ària del catàleg del Leoporello i en la del Mefistòfil del Faust) que no venen al cas donada la qualitat de la seva veu (les exageracions en el cant són o símptoma de desgast vocal o amaneraments de mal gust).

Un altres dels grans mèrits d’aquest baix és el de ser el marit i el pare del fill de l’Anna Netrebko (quina enveja!).

Us deixo el link de la web del disc (on hi ha videos i fotos), i al primer comentari més informació.