Archive for the 'Garanca' Category

El vídeo de la Bolena

23 Octubre 2011

Avui no tinc gaires ganes de pensar. Així que no em complicaré la vida i us deixo el vídeo de las funcions de la Bolena que fa uns mesos us vaig comentar.

Es tracta de la retransmissió de televisió d’una de les funcions de la que us deixo uns quants enllaços de vídeo del youtube, i al final uns enllaços per a que us descarregueu el vídeo de l’òpera sencera, que si voleu amb una qualitat òptima podeu comprar en DVD que ha editat la DG.

Respecte a la interpretació del solistes res a afegir al ja comentat, i respecte a l’escenografia i direcció d’actors només comentar que és una producció molt sòbria i força convencional, gens imaginativa (per no dir avorrida) i centrada en la figura de la Netrebko (per cert, amb uns quants quilets de més).

Final del primer acte

Gran duo del segon acte entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

Gran escena de la mezzo (aria de Jane Seymour)

Aria final d’Anna “Al dolce guidami”

Gaetano Donizetti-Anna Bolena

Ildebrando D`Arcangelo: Enrico VIII

Anna Netrebko: Anna Bolena

Elina Garanca: Giovanna Seymour

Francesco Meli: Lord Riccardo Percy

Elisabeth Kulman: Smeton

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

Direcció escènica de Génovèse

Vestuari de Luisa Spinatelli

http://www.rapidshare.com/files/456385756/Anna_Bolena_1.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456432643/Anna_Bolena_1.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456456964/Anna_Bolena_1.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456484311/Anna_Bolena_2.mp4.001

http://www.rapidshare.com/files/456506072/Anna_Bolena_2.mp4.002

http://www.rapidshare.com/files/456576512/Anna_Bolena_2.mp4.003

http://www.rapidshare.com/files/456592788/Anna_Bolena_2.mp4.004

La Bolena de la Netrebko

14 Abril 2011

Fa poc vam veure i sentir una Bolena al Liceu amb una protagonista molt veterana i molt curtida en el repertori i el paper, com és l’Edita Gruberova. La Gruberova fa la seva Bolena: sense greus, sense centre, amb aguts cridats, però recolzada en una tècnica del cant i de la respiració que li permet fer el que vol amb reguladors, i un mecanisme en la coloratura quasi perfecte que fa que ompli la partitura de focs d’artifici tant efectius com artificials. El resultat, pel meu gust, és molta Gruberova i poc Donizetti.

A Vienna han pogut sentir una Bolena totalment diferent, que segurament serà discutida per molts, la de l’Anna Netrebko.

La producció de Vienna és de luxe i fa pudor a que acabarà convertint-se en gravació de CD o DVD. El repartiment de la funció que comentaré (2 d’abril) era el següent:

Anna Bolena: Anna Netrebko (sop)

Giovanna: Elina Garanca (mez)

Enrico: Ildebrando d’Arcangelo (bas)

Lord Rochefort: Dan Paul Dumitrescu (bas)

Lord Percy: Francesco Meli (ten)

Smeton: Elisabeth Kulman (alt)

Hervey: Peter Jelosists (ten)

Wiener Staatsoper-Evelino Pidò

La Netrebko, que és una lírica ampla, està capficada en que ha de visitar constantment el repertori belcantista (Lucia, Adina, Elvira, Giulietta, Norina,…), perquè diu que són molt saludables per la seva veu. Personalment crec que està marejant la perdiu, esquivant papers del repertori que li venen com un guant però que potser no li donen un estatus de diva tant descarat com una Lucia, una Bolena o una Violetta. M’agradaria sentir la Netrebko en el repertori rus, fent l’Elsa o l’Elisabetta de Valois, on crec que podria marcar un abans i un després. Però bé, la Netrebko vol fer de lírica, lírica-lleugera o dramatico d’agilità, doncs benvinguda sigui.

Anem a la seva Bolena. La Netrebko fa una reina molt, però que molt filològica. És a dir, ajustada al màxim a l’escritura donizzetiana. Si us agrada la Bolena de la Sills, la Gruberova o la Sutherland ja podeu deixar de llegir. Només ataca la puntature de la stretta del final del primer acte (un re agut), i a les cabaletes fa el mínim de fioritures possible, sense variacions en les repeticions. Això és dolent: No.

La Bolena de la Netrebko s’apropa molt, en concepció vocal, a la de la Caballé, jugant amb la puresa d’emissió d’un timbre absolutament bellíssim. El problema és que Netrebko no canta tan bé com la Caballé i, sobretot, no és capaç d’aconseguir aquell legato portentós de la catalana, principalment perquè el seu mecanisme de respiració és, almenys en aquesta funció deficient. Que vull dir amb això, que en molts fragments respira masses vegades i de manera sorollosa, cosa que fa impossible mantenir el cant lligat, fonamental en el belcanto. Això és escandalós en els fragments més agitats on hi ha frases que es tallen de cop per manca de fiato. No és la primera vegada que comento aquest fet amb aquesta cantant, cosa que em fa pensar, definitivament, que hauria de millorar la seva tècnica de control de l’aire amb urgència.

Una vegada fetes les objeccions, que no són menyspreables, he de dir que malgrat això la seva Bolena m’ha semblat captivadora. La bellesa del seu timbre, tant carnós i homogeni, amb un centre avellutat i un agut net i brillant, la manera de dir (el fraseig) i el pathos de la seva veu són irresistibles. Sap modular amb gust i en tot moment que està cantant, sola o acompanyada, la seva presència vocal ho eclipsa tot (excepte a la Garanca). No podem negar què és una autèntica Diva.

Us deixo el finale des de l’ària “Al dolce guidami” on es pot comprovar una mica tot el que us he comentat. No es pot negar la bellesa irresistible de la veu de la rusa.

La Garanca és una cantant sensacional. Poca cosa més a dir. No hi ha febleses destacables en el seu cant i la seva veu és també molt bella. A més, és una companya excel·lent, sobretot en el duo del primer acte amb l’Enric VIII de l’Ildebrando d’Arcangelo, on davant dels problemes seriosos del seu company opta per pisar el fre i no arrollar-lo. I és que el baix (?) comença la funció molt descol·locat, amb la veu ofegada i opaca, millorant lleugerament durant la funció, per acabar en el segon acte de manera digna, però a mi m’ha deixat preocupat pel seu estat vocal.

A continuació la que per a mi és l’escena més interessant de l’obra, el duet entre Bolena i Seymour, amb la Garanca i la Netrebko.

El Percy, paper ingrat escènica i vocalment, del Francesco Meli està defensat sobre la base d’una veu d’emissió irregular (de vegades ben projectada i vistosa, de vegades ofegada i “jadeante”). El tenor canta amb un estil més que correcte, però hi ha notes blanquejades, canvis de volum estranys i molts aguts al límit de l’afinació.

Sorpresa i gran descobriment de la contralt Elisabeth Kulman, que fa un Smeton brillantíssim. Aconsegueix una ovació en la seva segona intervenció en el primer acte absolutament merescuda. La veu és bonica, i el cant flueix fàcil i natural. Prenc nota.

Us deixo l’escena amb la cavatina del retrat del Smeton “E sgombro il loco….Un bacio, un bacio ancora” . La Kulman ho fa tan bé que el públic no pot evitar interrompre la música.

La resta del repartiment no passa de discret, mentre que el cor i l’orquestra de la Staatsoper sonan bé, si bé no brillants (els hi deu passar com a l’orquestra del Liceu, que quan fan belcanto sonen de pena), mentre que la direcció del mestre Pido és bastant poc imaginativa, quasi rutinària, sinò fos perquè crec que presenta la partitura integra, sense tallar res (ni la mínima intervenció del cor, orquestra o cantant).

El link on podeu descarregar-vos l’audio la funció és els següent:

http://hotfile.com/dl/113302024/63188ab/Anna_Bolena_Vienna_turandot28.rar.html

Habanera, lo nuevo de la Garanca

28 Setembre 2010

Si ya de por sí siento por la Garanca absoluta debilidad, ahora va y saca un nuevo disco llamado “Habanera” donde hace un alarde, que pocos divos han hecho excepto nuestros nativos, en el repertorio español. La verdad es que lo he oído con mucha ilusión y he quedado la mar de satisfecho, y con la Carmen representándose en el Liceu, me viene al pelo para dedicarle un post.

El disco se llama Habanera porque, con la excusa de grabar las principales páginas de la gitana española de la ópera de Bizet (incluidas las dos versiones de la Habanera y la réplica de lujo de Roberto Alagna en la Seguidilla), se marca un repertorio basado en motivos zíngaros y españoles, con especial incidencia en la zarzuela. Y es que la mitad de las pistas del disco se cantan en castellano.

Garanca hace años que incluye en todos su recitales piezas españolas y especialmente de zarzuela. En la entrevista que con motivo del disco la DG tiene en youtube se le pregunta porqué, y la mezzo es contundente: la zarzuela es igual de buena que la opereta vienesa y está totalmente minusvalorada. En este aspecto destaca la influencia de su marido, el director de orquesta gibraltareño Karel Mark Chichon (que también dirige en el disco), y destaca clarísimamente las figuras de Plácido Domingo y Teresa Berganza como grandes defensores del género. Os dejo la entrevista a continuación.

El disco encuentra a la mezzo letona en plenitud de facultades. La voz es indiscutiblemente hermosa, homogenia al máximo y está controlada con absoluta soltura. El canto es técnicamente irreprochable en todos los aspectos (reguladores, ornamentaciones y fraseo). Su castellano es más que decente, aunque a veces el texto suene borroso, pero en mi opinión es más por la densidad sonora.

Habanera (Carmen), Moscú 2008. Dirige Karel Mark Chichon.

En los fragmentos de la Carmen demuestra que el rol no presenta ninguna dificultad vocal para ella. Hay que decir, por el contrario, que expresivamente le falta gancho, hecho que no es coyuntural al disco, ya que en las diferentes funciones que he podido verle o escucharle la tendencia es a una cierta frialdad, alejada del estereotipo de mujer libre y deshinibida asociado al personaje.

“Canción de Paloma”. El barberillo de Lavapies. Baden-Baden, 2008

En los fragmentos zarzueleros la encuentro más implicada y muy metida en el estilo (se nota que no es un experimento). Su voz suena a gloria en estas páginas, ciertamente más oscura que otras interpretaciones de las mismas páginas por nuestras ilustres sopranos compatriotas. En las canciones me ha gustado mucho en las delicadas nanas y bastante menos en la canción de José María Gallardo del Rey, que encuentro un poco fuera de lugar.

“De España vengo“. El niño judío. Baden-Baden, 2008

El resto de pistas incluyen un poco de todo, todas centradas en motivos zíngaros, destacando las piezas de Lehar (por la demostración de facultades) y la de Bernstein (por interpretación).

“El Vito”. Atención al mal gusto del vídeo hecho para la promoción.

El acompañamiento de la Orquesta Nacional de la RAI es muy correcto, con la ágil y eficaz dirección de Karel Mark Chichon (marido de la cantante)

No puedo resistirme y dejaros una excelente interpretación de el duo de “El duo de la Africana” con unos magníficos Elina Garanca (letona) y Charles Castronovo (estadounidense), en un concierto en Gottwig (Austria) el verano de 2009.

 

Elina Garanca – Habanera (parte01, parte02. PASSWORD: elhenry.MusicIsTheKey)

Francisco Asenjo Barbieri (1823 – 1894)-El barberillo de Lavapiés

1) Canción de Paloma [3:02]

Georges Bizet (1838 – 1875)-Carmen

2) Séguedille et Duo: “Près des remparts de Séville” [4:41] (Roberto Alagna, tenor)

Franz Lehár (1870 – 1948)-Zigeunerliebe

3) Hör’ ich Zymbalklänge [4:34]

Michael Balfe (1808 – 1870)-The Bohemian Girl

4) I dreamt I dwelt in Marble Halls [4:55]

Xavier Montsalvatge (1912 – 2002)-Cinco Canciones Negras

5) 4. Canción de cuna para dormir a un negrito [2:53]

Manuel de Falla (1876 – 1946)-El amor brujo

6) Canción del amor dolido [1:30]

Siete canciones populares españolas

7) 5. Nana [1:37]

Maurice Ravel (1875 – 1937)

8) Vocalise en Forme de Habanera [3:24]

Ruperto Chapi y Lorente (1851 – 1909)-El Barquillero

9) Romanza de Socorro “Cuando está tan honda” [6:08]

Leonard Bernstein (1918 – 1990)-Candide

10) I Am Easily Assimilated (Old Lady’s Tango) [4:00]

José Maria Gallardo del Rey (1958 – )

11) Canción del amor [3:46]

Manuel de Falla (1876 – 1946)-Siete canciones populares españolas

12) 4. Jota [3:00]

Pablo Luna (1880 – 1942)-El Niño Judìo

13) “De España vengo” [6:25]

Georges Bizet (1838 – 1875)-Carmen

14) Chanson: “Les tringles des sistres tintaient” [4:46]

Fernando Obradors (1897 – 1945)-Canciones clásicas españolas

15) El vito [3:21]

José Serrano (1873 – 1941)-La alegria del batallon

16) Cancion de la gitana [1:48]

Georges Bizet (1838 – 1875)-Carmen

17) “L’amour est un oiseau rebelle” (Havanaise) [4:43]

18) “L’amour est un enfant Bohème” (Havanaise 1st version) [3:49]

Orchestra Sinfonica Nazionale della Rai-Karel Mark Chichon

DUES VERSIONS DELS CAPULETI

8 Octubre 2009

bellini-cappulett

Des de que aquesta òpera va tenir unes triomfals funcions al Teatre alla Scala als anys seixanta amb la Scotto i Aragall com Julieta i Romeo, amb el Tebaldo de Luciano Pavarotti i la direcció del mestre Abbado, aquesta òpera ha tingut una revifada  notable que ha anat acompanyada per una sèrie de gravacions totes elles notables.

La primera gravació en estudi important és una de les que us presento, de l’any 1975 protagonitzada per un trio de cantants també de luxe: Beverly Sills. Janet Baker i Nicolai Gedda. Després vindria una altra de l’EMI gravada en les funcions del Covent Garden amb el gran duo format per la Gruberova i la Baltsa i dirigides primorosament pel Riccardo Muti. Més tard vindria el notable trio Mei-Kasarova-Vargas, i aquest any l’edició de DG dels concerts a Viena protagonitzats pel duo de dives actuals Anna Netrebko i Elina Garanca (que és l’altra versió que us comento).

Els Capuleti de Bellini  és una tragèdia lírica en dos actes amb llibret de Felice Romani que ens narra la història de Romeu i Julieta sense passar per Shakespeare, ja que en aquella època (es va estrenar al 1830) moltes de les obres de l’anglès encara no havien arribat a Itàlia. Per això, es creu que Romani es va basar directament en les fonts originals del segle XVI  (les mateixes que va fer servir Shakespeare).

Les dues versions són notables.

Les Julietes de la Sills i de la Netrebko són vocalment oposades. Mentre la Sills era una soprano lleugera especialista en aquest repertori, la Netrebko és una lírica ample que insisteix en fer-ho. Les dues estan força bé, amb una concepció del personatge allunyada de la típica bleda, donant-li maduresa al personatge i aconseguint una caracterització completa. Vocalment la Sills té la veu perfecta pel personatge però ja començava a estar una mica madureta, el que es tradueix amb alguns sons una mica dubtosos, això sí, el cant és excel·lent, amb un fraseig i un cant legato de manual. Per la seva part, la Netrebko posa a disposició del personatge la seva magnífica veu, avellutada i carnal, amb aquell color ombrívol però irresistiblement bell. El seu cant, per contra, no es tan ortodox, amb respiracions estranyes (que de vegades tallen el frasseig) i amb atacs a les notes agudes extremadament prudents que produeixen trencaments en la línia i en la fluïdesa del cant.

Si les Julietes eren notables i de vocalitat diferènciada, els Romeos són excel·lents.

Tant el Romeo de la Baker com el de la Garanca són una delícia per a l’oïda. Per una part les dues canten un Romeo d’una empenta juvenil irresistible, romàntics, guerrers i apassionats. La Baker emet el seu cant amb una facilitat sorprenent, fluint amb la naturalitat del que està parlant, amb una interpretació del personatge dramàticament i vocalment completes. La Garanca també aconsegueix una interpretació dramàticament excel·lent, si bé el cant no té la naturalitat de la seva il·lustre predecessora, ara, la veu és irresistiblement bella i sobrada de facultats.

Per últim, entre el Tebaldo de Nicolai Gedda i el del maltès Joseph Calleja en quedo sense cap mena de dubte amb el del tenor suec, que si bé també ja està bastant granadet, s’imposa perquè presenta un cant molt més natural i valent, amb una solidesa tècnica i d’estil fora de l’abast de l’estranya tècnica i veu aflautada del jove tenor.

Pel que fa a la direcció, les dues són complementàries partint del mateix principi: impuls dramàtic. Ara bé, la de Patanè és més brusca i vibrant, mentre que la de Luisi és més estilista i matisada.

front cover

Vincenzo Bellini – I CAPULETI E I MONTECCHI (CD01, CD02)

Beverly Sills – Julieta

Janet Baker – Romeu

Nicolai Gedda – Tebaldo

Raimund Herincx – Lorenzo

Robert Lloyd – Cappelio

New Philharmonia Orchestra – Giuseppe Patanè

Vincenzo Bellini – I CAPULETI E I MONTECCHI (CD01, CD02)

Anna Netrebko – Julieta

Elina Garanca – Romeu

Joseph Calleja – Tebaldo

Robert Gleadow – Lorenzo

Tiziano Bracci – Cappelio

Wiener Symphoniker – Fabio Luisi

 

Opera from the Met: La Cenerentola (01-05-2009)

26 Mai 2009

MetLaCGarancaServant(A)

Estas funciones de La Cenerentola, conjuntamente con las del año que viene en Paris, suponen las últimas representaciones de la mezzosoprano Elina Garanca en un papel de Rossini, ya que abandona este repertorio de manera temporal, según ha indicado la propia cantante.

Es una lástima, pero parece algo natural ya que, a pesar de que realiza una excelente interpretación, no es en Rossini donde la Garanca se mueve con más comodidad, porque tal como evoluciona su voz, parece llamada a cautivarnos con papeles de mayor desempeño dramático como Carmen o Dalila.

La voz de la Garanca es oro puro. Bellísima y homogénea de arriba abajo. La técnica es sólida y su canto está lleno de exquisiteces y matices. Su Angelina es una mujer sensible, un “trionfo de la bontà”, y su canto irradia serenidad. No tiene problemas con la coloratura: con trinos perfectos, notas picadas y todo tipo de efectos en la regulación de la voz. Ni tiene problemas con el agudo, rutilante, pero sin abusar de él. Nos regala una gran función sin la necesidad de tener que llegar al paroxismo del virtuosismo.

Os dejo a continuación un video captado de manera furtiva en una de estas representaciones, con la Garanca interpretando la espectacular escena final.

Elina Garanca en “Nacqui all’affanno… Non piu mesta” Metropoliitan Opera, 9-5-2009.

A su lado me ha sorprendido el fenomenal Ramiro de Lawrence Brownlee. ¡Vaya tenor di grazia! Posee una voz corpórea (no es el típico tenorino de voz meliflua), con un bello centro y un agudo fácil y espectacular. Frasea con gran clase y domina a la perfección la agilidades. Domina el rol por completo y lo rellena con detalles vocales de gran figura. Bravísimo.

Para que comprobéis lo que os digo os dejo el audio de la espectacular aria del Príncipe Ramiro del segundo acto.

Lawrence Brownlee en el aria de Ramiro – Metropoliitan Opera, 1-5-2009

También me ha sorprendido muy gratamente el Dandini de Simone Alberghini, que con una recia voz de bajo buffo canta el papel (no lo declama ni lo ladra) al mismo tiempo que consigue una rica caracterización teatral (y suponemos que escénicamente también lo consigue, porque el público se ríe con él de lo lindo).

No pasa lo mismo con el Don Magnifico de Corbelli. Corbelli ha sido uno de los grandes buffos de la última generación, digno heredero de Montarsolo, Capecchi, Dara…., pero su momento ha pasado y ya no consigue defender vocalmente su parte sin abusar de tics y trucos, y sin abusar del parlato y gritar. De todos modos, la experiencia es un grado, y gracias a ella lleva la función a buen puerto.

Destacable el Alidoro del bajo de la casa John Relyea, bien en su muy difícil aria. Como también cumplen con más que corrección las hermanastras de Durkin y Risley.

La orquesta del Met, que normalmente suena bien, está aquí espléndida, con un sonido limpísimo en todas las familias, haciendo parecer mejor de lo que es la poco inspirada pero correcta dirección de Maurizio Benini.

Rossini – La Cenerentola (CD1, CD2)

Cenerentola: Elina Garanca

Don Ramiro: Lawrence Brownlee

Don Magnifico: Alessandro Corbelli

Dandini: Simone Alberghini

Clorinda: Rachele Durkin

Tisbe: Patricia Risley

Alidoro: John Relyea

Metropolitan Opera Orchestra and Chorus

Maurizio Benini

(Grabación radiofónica con muy buen sonido. de mayo de 2009)

Elina Garanca: BEL CANTO

16 Març 2009

garanca

El nuevo disco-recital de Elina Garanca lleva pocas semanas en el mercado y supone la confirmación de la gran versatilidad y calidad de esta mezzosoprano letona de apenas 33 años, que está pisando muy fuerte en el actual mundo de la lírica.

El disco está dedicado al Belcanto, centrado en las figuras de Rossini, Bellini y Donizetti, seleccionando piezas archiconocidas del repertorio de mezzo-contralto (Tancredi, Cappuleti o Lucrecia Borgia, por ejemplo) y otras más desconocidas (L’assedio di Calais o Adelson e Salvini).

La voz de Elina Garanca es muy homogénea, con un timbre muy carnal, poco metálico, y con tintes oscuros. Su línea de canto es muy buena, y posee un instinto teatral de primera categoría.

En las diferentes arias demuestra todas las grandes cualidades de su canto, destacando sobretodo en los momentos más elegiacos, donde la belleza del timbre se impone irremediablemente, junto con una buena línea apoyada en un canto legato de categoría. En los pasajes más virtusísticos demuestra una buena técnica, resolviendo con arrojo y gran aplomo.

Hay que destacar que la afinidad de la mezzo con el repertorio belcantista se remonta a su debut cuando era todavía una estudiante en el año 1998. Fue en la ópera de Viena, cuando en 10 días tuvo que sustituir a la prevista Agnes Baltsa como Jane Seymour en una Anna Bolena. Y como también demuestran diferentes registros anteriores (Norma, Barbiere o el recientísimo Capuleti)

Os dejo el link del video promocional del disco:

http://www.youtube.com/watch?v=-Fw0gMlxsDo

Contenido del disco:

Elina Garanca: Bel Canto

 Gaetano Donizetti (1797-1848)

Lucrezia Borgia

1)      Il segreto per esser felici [2:45]

L’assedio di Calais

2)      Al mio core [3:31]

Roberto Devereux

3)      All’afflitto è dolce il pianto (Sara) [3:35]

Dom Sébastien, Roi de Portugal

4)      Que faire – Sol adoré de la patrie [5:55]

 

Vincenzo Bellini (1801-1835)

Adelson e Salvini

5)      Dopo l’oscuro nembo [6:34]

 

Gaetano Donizetti (1797-1848)

Maria Stuarda

6)      Si, vuol di Francia il Rege (Elisabetta) [1:09]

7)      Ah! quando all’ara scorgemi [3:00]

8.)      In tal giorno di contento [1:44]

9)      Ah! dal ciel discenda un raggio [3:50]

 

Gioacchino Rossini (1792-1868)

Tancredi

10)  Andante [2:04]

11)  O patria! dolce, e ingrata patria [3:47]

12)  Di tanti palpiti [3:04]

Maometto II

13)  Terzetto: “In questi estremi istanti” (Calbo, Anna, Erisso) [6:25]


Vincenzo Bellini (1801-1835)

I Capuleti e i Montecchi

14)  Lieto del dolce incarco [1:44]

15)  Ascolta, se Romeo t’uccise [2:51]

16)  Riedi al campo [0:48]

17)  La tremenda ultrice spada [3:34]

 

Gaetano Donizetti (1797-1848)

L’assedio di Calais

18)  Io l’udia chiarmarmi a nome [4:27]

19)  Suon tremendo! [1:13]

20)  La speme un dolce palpito [2:34]

 

Filarmonica del Teatro Comunale di Bologna

Roberto Abbado

 

Descarga CD, por eLhenry

El Werther de Vargas

4 Març 2009

werther-vargas

Feia molt de temps que anava al darrera d’aquesta gravació ja que Ramón Vargas és l’únic Werther que jo he vist en directe ja fa 10 anys, al Teatro Real de Madrid.

La història és que un parell d’amics i jo van organitzar un viatge al Teatre Real al juliol de 1999, que feia poc que havia reobert les seves portes, per veure dues funcions que es prometien d’autèntic luxe: Samson et Dalila amb Plácido Domingo, i Werther amb Alfredo Kraus. El cas es que es va anunciar que Kraus suspenia totes les funcions per malaltia (gran decepció), de fet ja no va tornar actuar més, perquè com tots sabeu va morir al setembre d’aquell any.

Així vam anar a la funció una mica decebuts sabent que en lloc del mestre canari cantaria un tenor mexicà bastant jove, el Ramon Vargas, del que sabien que havia gravat un Tancredi amb la Kasarova feia uns pocs anys i que estava començant a guanyar-se fama mundial amb papers com el Rodolfo, el Duc de Mantua, Edgardo o Alfredo.

El repartiment de la funció incloïa la Charlotte de la Carmen Oprisanu (que s’haurà fet d’ella?), la Sophie de la Moreno i l’Albert de l’Enrique Baquerizo, dirigits pel mestre Julius Rudel.

El record que tinc de la funció és molt grat, i em va impressionar molt la veu i la tècnica de Vargas, que va fer una funció molt rodona (crec que tinc el vídeo per algun lloc).

Aquí us deixo com cantava la celebèrrima Porquoi me revellier (Acte III).

Porquoi me revellier (Vargas, Madrid 1999)

Poc després i de manera quasi simultània van sortir dues gravacions del Werther al mercat: una amb l’Alagna i la Georghiu dirigits per Pappano, i l’altra amb el Vargas i la Kasarova dirigits per Jurowski.

La de l’Alagna ràpidament es va convertir amb tota una sensació, amb tota la raó del món, ja que amb la de Kraus són, per mi, les millors versions en estudi de l’òpera.

La del Ramon Vargas no l’he sentit fins que me fet amb ella aquest dies.

La veritat és que la versió no és rodona, fonamentalment per tres punts febles:

El primer és l’erràtica direcció de Jurowski, amb molts contrasts i amb un so a empentes. Tallant o interferint moltes vegades en la línia dels cantats.

La presa de so, bastant opaca, tampoc ajuda gaire a ressaltar la rica orquestració i mil matisos de la partitura.

Per últim els cantats, que exceptuant lleugers moments, no entren en els papers amb tota la carn a la graella, sobretot en els duos entre Werther i Charlotte. Vargas i Kasarova cantant molt bé, però no hi ha gens de química i el resultat es bastant fred, comparat per exemple amb els magnífics duos de la versió Alagna-Georghiu.

Per que veieu un exemple de passió i química us deixo un link amb un fragment (continuació del aria anterior) de la màgnifica versió que van fer a Viena el apassionadíssim Marcelo Alvarez i la magnífica Elina Garanca.

Alvarez-Garanca en Werther (Acte III)

Cal dir que Vargas canta amb un molt de gust i tècnica, i la veu té un timbre maquíssim, però no arriba ni al romanticisme majestàtic i senyorívol d’Alfredo Kraus, ni a l’apassionament desbordant de l’Alagna. La Kasarova per la seva part aporta la seva veu timbradíssima, però està out. La resta del repartiment és digne.

Ara a veure si programen aviat un Werther al Liceu.

Com sempre més informació i links dels discos en el primer comentari.